UN INSTANT ENTRE DOS PLORS


En el fons, no som gran cosa mes que transeünts estupefactes, carn de pas perduda enmig dels dubtes i vacil·lacions de la curta i alhora llarga existència dels aprenents d'humans que pretenem ser, o millor dit, ens han obligat a ser els nostres progenitors, als que no podem reclamar pel fet inconscient d'haver-nos portat aquí. Reproduir-se, ho fa qualsevol animal amb tota naturalitat pel sol fet de perpetuar l'espècie, la qual cosa dóna poc mèrit i menys èpica al fet de ser pare. Encara que això no pot un dir-ho al seu, si ha deambulat 97 anys per aquí baix i ha estat incapaç d'entendre-ho. No ha estat el transeünt idiotizat de Cioran, però com a la majoria, poc li ha faltat...., com a mi, com a tu... 

Potser Emily Dickinson tenia la resposta.

La vida és un instant entre dos plors.

2 comentaris:

  1. Casi nada o sera que es mucho? En 97 años estoy segura que ha sido mucho.

    Me encantó tu texto/reflexion.

    Es la vida, que le vamos hacer?

    ResponElimina
  2. La frase tiene un fondo muy bueno.
    Salut

    ResponElimina