.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


EL FANTASMA QUE SOBREVOLA AL DEPRIMIT


Parla en Monegal a el periódico del programa del Canal33, on la periodista Agnès Marquès va analitzar la depressió ('La gent normal'). Núria Espert li va explicar la depressió que li va sobrevenir quan era al Covent Garden dirigint 'Rigoletto'. Deia: «De sobte, tot es va tornar negatiu. Un llampec em va travessar el cervell. Em sentia sola al món. Perduda. Vaig tancar portes i finestres. Només volia dormir». El nostre company Fidel Masreal, que ha plasmat en un preciós llibre la recurrent depressió de la seva mare, va dir: «L'únic que pots fer és demostrar amor incondicional». 
També el psiquiatre Enric Álvarez ens advertia: «Per entendre la depressió el primer que s'ha de saber és el que no és. La tristesa no és depressió». Convenient apunt. Fins a començaments del segle XX confonien la depressió amb la tristor o la melancolia. Agnès va preguntar també, sense cap morbositat, per la idea del suïcidi. ¡Ah! El suïcidi és un fantasma que sobrevola el deprimit. L'escriptora Virginia Woolf un dia es va omplir de pedres les butxaques i es va precipitar al riu Ouse. Hemingway, un altre gran depressiu, es va clavar un tret al cap amb un fusell. «Aquesta és la meva por: quan recaic en la depressió, el suïcidi sorgeix com a opció. És terrible», deia Noelia Ortiz, que pateix recaigudes depressives.


Morir-se voluntariament no és gaire poètic, llevat del cas d'en Ramón Cabau que un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabia viure.

Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat els doctors diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrat, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic.

Sembla que actualment se'n parla més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Entenc i reconec que l’acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides - i així ho certifiquen els doctors en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho.

Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, però no cal exercir-lo, no soluciona el problema i en el fons és un acte de valenta cobardia.

2 comentaris :

  1. Ciorán siempre me ha resultado duro pero creible.
    Un abrazo

    ResponElimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes