ÚLTIMS ESCRITS :

L'HOME INACABAT

«. . . El meu pare havia subratllat amb llapis vermell, en un llibre de Walter Rathenau, un llarg paràgraf que he conservat sempre en la memòria: Fins i tot l'època de l'aclaparament és digna de respecte, ja que és obra, no de l'home, sinó de la Humanitat i, per tant, de la naturalesa creadora, que pot ser dura, però mai absurda. Si és dura l'època en què vivim, més l'hem de estimar, impregnar-la del nostre amor, fins que aconseguim desplaçar les pesades masses de matèria que oculten la llum que brilla a l'altre costat."

«Fins i tot l'època de l'aclaparament ...» El meu pare va morir el 1948, sense haver deixat mai de creure en la naturalesa creadora, sense haver deixat mai d'estimar ni d'amarar amb el seu amor el món adolorit en què vivia, sense haver perdut mai l'esperança de veure brillar la llum darrere de les pesades masses de matèria. Pertanyia a la generació dels socialistes romàntics que tenien per ídols a Víctor Hugo, a Román Rollan i Jean Jaurés, els quals portaven grans xamberg i guardaven una floreta blava entre els plecs de la seva bandera vermella. A la frontera de la mística pura i de l'acció social, el meu pare, lligat al seu taller durant més de catorze hores al dia - i vivíem a la vora de la misèria -, concillaba un ardent sindicalisme amb la recerca de l'alliberament interior. Hi havia introduït en els gestos més breus i humils del seu ofici un mètode de concentració i de purificació de l'esperit, sobre el qual ens ha deixat centenars de pàgines escrites. Mentre feia traus i planxava teles, tenia un aspecte resplendent. Els dijous i els diumenges, els meus camarades es reunien al seu taller, per escoltar i sentir la seva vigorosa presència, i la majoria d'ells van experimentar un canvi en les seves vides.

Ple de confiança en el progrés i la ciència, convençut de l'adveniment del proletariat, s'havia construït una poderosa filosofia. La lectura de l'obra de Flammarion sobre la prehistòria va ser per a ell una espècie de revelació. Després va llegir, guiat per la passió, llibres de paleontologia, d'astronomia, de física. Sense preparació adequada, havia calat emperò al moll dels temes. Parlava aproximadament com Teilhard de Chardin, a qui llavors ignoràvem:

«El que va a viure el nostre segle és més important que l'aparició del budisme! No es tracta ja, d'ara endavant, de destinar les facultats humanes a tal o qual divinitat. En nosaltres té una crisi definitiva el vigor religiós de la Terra: la crisi del seu propi descobriment. Comencem a comprendre, i per sempre, que l'única religió acceptable per a l'home és la que li ensenyarà, abans que res, a conèixer, estimar i servir apassionadament a l'Univers del qual és l'element més important."

Pensava que la revolució no s'ha de confondre amb el transformisme, sinó que és integral i ascendent, i augmenta la densitat psíquica del nostre planeta, preparant a establir contacte amb les intel·ligències dels altres mons i acostar-se a l'ànima mateixa del Cosmos. Per a ell, l'espècie humana estava per acabar. Progressava cap a un estat de superconciencia a través de l'ascens de la vida col·lectiva i de la lenta creació d'un psiquisme unànime. Deia que l'home encara no està acabat ni s'ha salvat, però que les lleis de condensació de l'energia creadora ens permeten alimentar, a escala del Cosmos, una formidable esperança. Per això jutjava els assumptes d'aquest món amb una serenitat i un dinamisme religiós, buscant, molt lluny i molt alt, un optimisme i un valor que fossin immediata i realment utilitzables. 

El 1948 acabàvem de sortir de la guerra, i ja renaixia l'amenaça d'altres batalles, aquesta vegada atòmiques. No obstant això, considerava les inquietuds i els dolors presents com negatius d'una imatge magnífica. Hi havia un fil que el lligava a la destinació espiritual de la Terra, i l'home projectava, sobre l'època d'aclaparament en què acabava la seva vida de treballador, i malgrat les seves grans dolors íntims, molta confiança i un gran amor. 

Va morir als meus braços, la nit del 31 de desembre i em va dir abans de tancar els ulls:(el pare de Louis Pawels)

«No cal comptar massa amb Déu, però és possible que Déu compti amb nosaltres ...»  LOUIS PAWELS.


Aquesta visió cosmogónica de l'home acabat, com a només energia en estat pur, fugint d'un cos feixuc que l'oprimeix, no és la primera vegada que en sento a parlar. Molt abans que Pawels en parles del seu pare a 'el Retorno de los brujos', una altra persona: Josep Maria Germà i Ferrer ja m'havia parlat d'aquesta teoria. El que no sé, ni sabré mai és d'on l'havia tret, però reconec que és una de les meves fixacions.

3 comentaris:

  1. Tu padre era un adelantado, creéme.
    Salut

    ResponElimina
  2. El Retorno de los brujos, de Pawels i Jacques Bergier...l'hauré de llegir i ja m'oloro que em portará a llegir després o alhora a Walter Rathenau.. :D

    ResponElimina
  3. El tens amb Pdf a Google, com no és novel·la es pot anar llegint a estones, i no cal tampoc respectar cap ordre. Et trobaràs a banda de Rathenau, amb Gurdjieff, Fulcanelli, Arthiue C.Clarke, Horbiger i més.....

    ResponElimina