.

REFLEXIÓ SOBRE L'EXISTÈNCIA


El director suec Roy Andersson va obtenir el Lleó d'Or al festival de Venècia gràcies a 'Un colom es va posar en una branca a reflexionar sobre l'existència', tercera entrega de la seva trilogia -'Cançons del segon pis '(2000) i' You , the living '(2007) són les anteriors- sobre el que, com ell mateix ha definit, «significa ser humà».


La pel·lícula és un enorme absurd, morosa, adoptant una fredor i estatisme que semblen trets d'un llenç de l'hiperrealista nord-americà Edward Hopper, Anderson, es recrea en una escenografia que busca una precisió fotogràfica mil·limètrica, deixant als actors desenvolupar-se en l'espai construït per evidenciar els mals individuals i socials dels que pateixen.

Alguns personatges s'escapen de les mortuòries urpes dels morts en vida, els que apareixen molt escassament en la pel·lícula i són gent jove i amb amor que exterioritzar. D'altra banda, ocupant la part central del film, tenim una radiografia calidoscòpica d'una societat alienada que estudia el seu propi passat, des de la derrota de les tropes del rei Carles XII al segle XVIII, passant pels principis del segle XX fins a arribar al dia d'avui, compartint espai i alhora tristesa i fredor. El relat es mou pels dos protagonistes presents en gran part de l'obra, dos ridículs inadaptats que tracten de submergir-se al món laboral sense ser conscients del que grotescos i obsolets que resulten els productes que intenten vendre. Dos tristos figures que, com gairebé tots els personatges de la cinta, llueixen un molt pàl·lid i malaltís rostre alhora que es perden en una incomunicada tristesa plena d'una manta d'incomprensió que llisca tant sobre la resta de personatges com sobre ells mateixos . El turment i l'alienació portarà els personatges a perdre en un món inconnex i absurd, on alguns no sabran ni en que dia viuen, mentre que altres semblaran haver-se confós d'època. La conseqüència de tot això són els temors i les crueltats mostrades en dues escenes clau de la pel·lícula, on neixen les pors, s'exemplifiquen i es crea una pertorbació que vacil·la a l'ànima humana, com advertint que la fredor i la falta d'empatia acabaran sent els desencadenants de les maldats de l'ésser humà lligades a una normalització social, com la d'aquests ancians que semblen observar impassibles com la seva societat s'ha aixecat aixafant a unes altres.

Tot això està molt bé, i en resulta una crítica acurada de la pel·lícula, nomès que - ho sento - llevat de l'estética Hooperiana, la història que ens explica Anderson és insuportable, pedant, morosa i avorrida, però alhora t'atrapa, té quelcom que t'enganxa i fa que la continuis visualitzant, per què d'això es tracta, d'un extraordinari i desconcertant espectacle visual i no perquè esperis que passi alguna cosa, de fet, no passa res i alhora passa tot; la pel·lícula és com una experiència sensorial, visual i estética única e irrepetible.



M'alegro que tot et vagi bé, diuen sovint els personatges parlant per uns mòbils que mai tenen missatges al seu contestador. Un colom es va posar en una branca a reflexionar sobre l'existència, és una meditació sobre el sense sentit de l'existència des de la malenconia, més que des de la provocació, on tot plegat troba la seva raó de ser en un humor callat, quiet i alhora punyent, absurd i surrealista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada