8/6/16

GENERACIÓ SALVATGE



Confesso que pertanyo a la 'generació salvatge' de la postguerra del segle passat. Per a mi, com a la majoria de la mainada en la meva època era normal veure la iaia com li clavava garrotada a un conill per matar-lo primer i cuinar-lo després o com els hi trencaven el coll a les gallines. Als nou o deu anys a L'Estany on anava a passar l'Estiu, a Can Toneu, davant mateix del monestir al bell mig de la placeta que hi havia davant la botiga, feien la matança del porc, primer el degollaven entre xisclets fins que es moria i després el cremaven amb un bufador per deixar-lo sense pel i l'obrien pel mig per esquarterar-lo, i hom com la resta de mainada a primera fila veient-ho amb tota naturalitat.

En aquesta edat també a l'Estany, mentre anàvem a un turó que hi havia rere l'era de l'oncle, agafem "didortes" que és una espècie de canya amb espores i les fumaven o trèiem fum d'elles, malgrat picava a la llengua de nassos, i un dels esports favorits era fer baralles amb fones a "pedrada limpia" cada vegada que hi havia algun partit de fúbtol o qualsevol altre baralla i acabava com ara, o sia com el rosari de l'aurora. El meu berenar favorit era el pa amb vi i sucre i el diumenge de postres una mica de 'flors del remei' o 'Aromes de Montserrat', perquè era un digestiu.


Ja de més gran em llevava a les sis del matí, hivern o estiu, i amb una bicicleta amb remolc al darrere i sense casc, anava al Mercat a buscar la fruita i verdures que el meu pare havia encarregat abans per a la botiga de comestibles que tenien al carrer de Vilarrùbies, i en tornar anava a la rere botiga de Cal Siso Carreras el forner, a esmorzar mentre llegia novel·les de l'Oeste, de Fidel Prado, Silver Kane o Marcial Lafuente Estefania, i apali, cap l'escola a rebre palmetades a la mà del mestre de torn, que en el meu cas era invàlid i fumava a classe amb pipa.
Com era molt poc de vida em tenia de prendre abans de dinar una cullerada d’oli i fetge de bacallà que era nauseabund, no tant com l’invent posterior de la meva mare, pel matí i en dejú, (segons ella feia agafar gana), un rovell d’ou deixatat en un got de cervesa natural, no hi havia neveres, i si de cas n'hi havia a< alguna casa, eren d'aquelles que anaven amb una barra de gel que poc refredava.
Ja en començar a treballar, m'enduia l'esmorzar embolicat amb una pàgina de la Vanguardia i agafava l'autobús del Martí, normalment penjat literalment de l'exterior de la porta del darrere del vehicle, aguantant-me només d'una mà de la barra que hi havia (amb una mà feia més fatxenda), tant quan anava a escola com en començar a treballar, per cert que treballar o anar a l’escola, tocava fer-ho també el dissabte (no existia encara el cap de setmana) i em vaig desvirgar anant de putes com s'esqueia en l'època i a l'edat més o menys adequada, experiència que, per lamentable no penso explicar.
Per tot aixó i tal com es porta a dia d'avui la mainada, gosaria afirmar que vaig conèixer el costat salvatge de la vida, i malgrat tot he sobreviscut fins a dia d'avui. En les circumstàncies actuals, per molt menys, als meus pares els hi haurien retirat la meva tutela i hauria passat part de la meva infantessa i joventut en alguna dependència de la Molt Honorable Generalitat de Catalunya (si hagués existit en aquella època). No va ser així i entre altres coses varen servir totes aquestes pàgines viscudes de la meva infantesa i joventut, per a no convertir-me en un vailet infeliç, poruc i a més a més sobre protegit.


SHARE THIS

2 comentaris:

  1. Aquesta història l'hem viscuda molts de maneres més o menys similars o amb variacions. Ara, Francesc, gairebé tots el mals que té la mainada, i nosaltres també, són de rics, mals de rics que, com dèiem, s'han venut l'herència per un plat de llenties. Jo passava els estius amb el meu germà a casa de l'oncle del meu pare, a Vilanova de Bellpuig i ells, com tothom, tenien bestiar. En fi, res et puc dir que no sàpigues ja. Una pena, una pena més. Diuen que les generacions d'ara són les més preparades, no m'ho crec pas, en absolut.

    ResponElimina
  2. A L'Estany si anaves a la comuna, mentre estaves assegut cagant t'anava passant la cua de la vaca per la cara.

    ResponElimina

About Me