11/11/16

LA BROMA INFINITA


En les marquesines de les sales d'art i assaig, en els pòsters i anuncis es va obligar a posar: "LA BROMA: Es recomana molt seriosament que NO pagui res de diners per veure aquesta pel·lícula", que per descomptat els habituals de l'art i assaig van pensar que era una broma antipublicitaria intel·ligentment irònica, així que deixaven anar els seus diners a canvi de petits paperets i entraven amb les seves armilles de llana i tweeds i vestits sense mànigues i s'inflaven de cafè exprés al bar del teatre i trobaven seients i s'asseien i feien aquests ajusts precinema de postures i cames i miraven al seu voltant amb una mena d'intensitat distreta i veien les càmeres Bolex H32 de triple objectiu -una sostinguda per un tipus vell i encorbat, l'altra, complexament muntada sobre la immensa cabota d'un noi estranyament inclinat cap endavant amb el que semblava una punxa metàl·lic que li sortia del tórax-, les grans càmeres al costat del rètol de SORTIDA amb llums vermelles a banda i banda de la pantalla, pensaven els espectadors, estarien allà per a un anunci publicitari o antipublicitari o per un documental metafílmic entre bambolines o alguna cosa així. 
I així fins que s'apagaven els llums i començava la pel·lícula i el que es veia a la gran pantalla pública era una projecció d'ampli angle i binoculada del mateix públic d'art i assaig entrant amb els cafès expressos a les mans, triant seients i asseient-se i mirant al seu voltant i posant-se còmodes i fent breus comentaris precinema als seus acompanyants de gruixudes ulleres sobre el No pagui per veure això i el que probablement significaven les Bolex des d'un punt de vista artístic i posant-se còmodes a mesura que s'apagaven els llums i ara miraven la pantalla (és a dir, a si mateixos, resultava ser) amb els somriures fredament excitats de l'expectació que precedeix a un espectacle d'alt vol, somriures que ara la càmera i la pantalla revelaven a mesura que s'esborraven fila després de fila de les cares dels espectadors, que ara miraven menys expectants i més inexpressius i després confusos i finalment es convertien en expressions facials plenes de fúria i indignació. La durada total de la broma era exactament fins que se n'anès de la sala l'últim espectador de cames creuades fart de contemplar la seva pròpia imatge immensa i projectada de si mateix com a espectador d'art i assaig presa d'un especial sentiment de mala llet, de estafa i indignació, la qual cosa durava uns vint minuts com a màxim, excepte si hi havia crítics o acadèmics de cinema... SBD - 11.11.16


"La broma infinita"
Dav¡d Foster Wallace
21 de febrer de 1962, 

12 de setembre de 2008, 
Fragment - del blog: 
descontexto.



SHARE THIS

3 comentaris:

  1. és molt surrealista i provocador, vaja! ho era, Foster Wallace es va suïcidar.

    ResponElimina
  2. Molt, molt surrealista.

    Una abraçada.

    ResponElimina

About Me