8/1/17

MIRADA PERDUDA


Un indi gairebé nu baixava molt lentament per l'escala de mà d'una casa veïna, esglaó després d'esglaó, amb la tremolosa cautela de la vellesa extrema. La seva cara era negre i apareixia molt arrugat, com una màscara d'obsidiana. La seva boca desdentada s'enfonsava entre les seves seus galtes. A les comissures dels llavis i als dos costats del mentó penjaven, sobre la pell fosca, uns pocs pèls llargs i gairebé blancs. Els cabells llargs i solts penjaven a flocs grisos a banda i banda de la cara. El seu cos apareixia encorbat i flac fins als ossos, gairebé descarnat. Baixava lentament, detenint-se en cada esglaó abans d'aventurar-se a fer un altre pas. 
-Però, ¿què li passa? -Va xiuxiuejar Lenina. En els seus ulls es llegia l'horror i la sorpresa. 
-Res, senzillament, és vell -va contestar Bernard, aparentant indiferència, encara que no en sentia tal. - ¿Vell? -Va repetir Lenina-. Però ... també el director és vell; moltes persones són velles, però no són així.
-Perquè no els permetem ser així. Els preservem de les malalties. mantenint les seves secrecions internes equilibrades artificialment de manera que conservin la joventut. No permetem que el seu equilibri de magnesi-calci descendeixi per sota del que era en els trenta anys. Els donem transfusions de sang jove. Estimulem de manera permanent el seu metabolisme. Per això no tenen aquest aspecte. en part -Va afegir-perquè la majoria moren abans d'arribar al'edat d'aquest vell. Joventut gairebé perfecta fins als seixanta anys, i després, plas!, el final. Però Lenina no l'escoltava. Mirava al vell, que seguia baixant lentament. Per fi, els seus peus van tocar el terra. I es va girar. El fons de les profundes òrbites dels ulls apareixien extraordinàriament brillants, i la van mirar un llarg moment sense expressió..." Aldous Huxley, fragment d'un món feliç

L'arruga és bella i costa molt de conseguir, cada arruga és un tros de vida viscuda, i s'ha de valorar com a tal. Deia Cioran que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però jo de sempre he pensat que més aviat es tracta d'una venjança, d'una cruel venjança. No se si som conscients que ens anem acostant a aquest maleït món feliç que ens describia Huxley, si no hi som ja..., un món en el que curiosament no hi havia cotxes particulars, ni tampoc mòbils o rebaixes. I jo que aquesta història ja l'estic veient, que s'està produint, que el que era anticipació és ja una realitat en molts aspectes. Que més dona, és igual, prendre'm 'soma' 'coca' o 'mescal', i envellirem com podrem o com ens deixi la naturalesa. Els grans, són vells, quan tenen la mirada perduda sense expressió.

SHARE THIS

4 comentaris:

  1. Ya estamos dentro del saco, amic.
    El tiempo es el único partido comunista verdadero. A todos por igual.

    ResponElimina
  2. som grans, pero encara no vells Miquel.

    ResponElimina
  3. Jo a vegades he pensat que deu ser com una cruel venjança però després m,adono que de un altre manera seria molt més cruel morir...es més cruel morir jove..per tant no pot ser una venjança sinó el cos que s,aproxima al final, i la ment no pot sentir se jove, l,esperit de fer anys, uns quants més, no et diré que no, però quant un es vell per fora també ho és per dins i mentalment, el pensament, l experiència, dignifiquen les arrugues externes i fins i tot la mort..

    Petons

    ResponElimina
  4. El que la gent voldria com a el Món feliç des no envellir per fora i conservar l'aparença d'uns 40 anys fins al final. De fet ens hi anem acostant mica en mica i la medicina acabará aconseguint-ho, encara que ha de ser amb qualitat de vida, sino no val la pena.

    ResponElimina