NIT D'AMOR DEL COIX SILVERI - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
NIT D'AMOR DEL COIX SILVERI

NIT D'AMOR DEL COIX SILVERI

Share This

El poble patia, des de feia molts anys d'una mala ferida. Gent forastera, arribada de tot arreu construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i l'aigua de l'embassament havia de colgar el poble i l'enterraria per sempre més. Van ser uns temps molts durs, esgarrifosos, maleïts. Ningú no pensava en la gent que havia de quedar-se sense casa, sense saber on anar ni què fer. Mentre la presa creixia sense parar, nit i dia, tot un poble angoixat lluitava a la desesperada per poder sobreviure. A la fi va ser aconseguit allò que tothom volia. Una nit, els homes van ser convocats a reunió i se'ls va fer saber que en el termini de dos anys -els que calien per acabar la presa-, seria construït un poble nou, i que, arribat el moment d'abandonar el vell, pagarien a cadascú tot allò que l'aigua s'engolís. A més a més, els caps de casa cobrarien com a indemnització, cinquanta mil pessetes per cada membre de la família.

En aquell mateix moment, el poble va revifar, la gent, esgotada, seca, va retrobar la il·lusió i l'alegria -entreviades tanmateix d'una certa tristor-; van començar els somnis, les esperances, els projectes, i va començar també la nit d'amor del coix Silveri ...

-Qui m'havia de dir que em donarien cinquanta mil pessetes per aquesta pelleringa del vell Basili! -caboriejava el coix Silveri mentre pujava pel carreró de la Cresta, camí de casa seva-. Cinquanta mil pessetes!

Es va aturar un moment a mig carreró. La xifra l'enlluernava, encisadora.

-Cinquanta bitllets dels grossos!

Tres portes més amunt, el gos de can Nicasi, lligat a la roda del carro, va bordar amb ràbia i va esgaiar el silenci nocturn; un gat esfereït es va esmunyir arran de paret per la cantonada de la botiga de Pons. Silveri, capficat, va continuar la pujada.

-I jo, que no volia altre sinó que el vell rebentés. Com més aviat millor. Ara resulta que me’n donen un dineral! Un dineral per un carnús de més de setanta anys que no pot ni moure's! D'això se'n diu un bon negoci... Mai no saps per on t'ha de venir la sort, diuen, i és una bona veritat! Mira per on, el vell val una fortuna. Però, cony!, ara que hi penso, també haurien pogut fer això quan la sogra encara era viva! Ara serien cinquanta mil peles més! Tanmateix la bruixa es va morir a temps, per fer-me l'arquet. I diria que a propòsit, si no fos que aleshores ningú, ni ella que semblava ensumar-ho tot, no sabia el que havia de passar. Redéu!
-És que li ha anat ben prim! Si encara deu estar calenta... Malaguanyada vella! I com deu riure, la bruixa, ensenyant les genives esdentegades, si ara em pot veure. “No cobraràs els meus ossos, Silveriet!”. deu pensar. De tota manera, encara en trauré un bon pessic: cinquanta mil del vell, cinquanta mil per la meva dona, cinquanta mil per cadascun dels tres nois i cinquanta mil de mi mateix. Això fan... A veure...

Silveri es va parar i va fer comptes lentament, amb els dits:

-Cent mil... dues-centes mil... Tres-centes mil pessetes!

Es va quedar embadalit. Tres-centes mil pessetes!

Això volia dir moltes quinzenes de treball a la mina, centenars de dies al ras palejant carbó, milers d'hores d'engolir pols de lignit, i d'escopir-lo. I ara li arribarien tots aquells diners de cop, sense haver d'esllomar-se per guanyar-los, Com un miracle...
-El primer que faré, en cobrar-les, serà comprar una televisió, més grossa i més bonica que la de la meva cunyada! Així no haurem d'anar sempre seguit a casa d'ella a veure les pel·lícules, el mateix que si anéssim a demanar caritat! A més, ja n'estic fart que sempre donin entendre a la meva dona que el seu marit és encarregat de la mina i jo només un peó de mala mort, que ell guanya un bon sou, que nosaltres no tenim mai un ral i que ni la casa on vivim és nostra. És que la sang se'm fa agra només de veure-la! L'escanyaria! Si jo hagués pogut anar a estudi com el seu home ja en parlaríem, però no he tingut altre déu que pencar des que vaig néixer...! Ah, però ara les coses canviaran! Ells, que viuen sols, només cobraran cent mil pessetes... Això els courà! A veure si la ràbia els rebenta el fel! Tanmateix, encara em queden dos anys de rosegar-me els punys!

La gossa Flor, que l'havia sentit arribar des de la porta de casa, va eixir a rebre'l i li va fregar les cames.

-Passa fora!

Li va engegar una puntada de peu, i l'animal, adolorit, va fugir entre nyagols.

-Dos anys és molt temps. Molt! I el vell no està gaire catòlic, sobretot des que vam enterrar la vella. Es passa el dia assegut a la cadira, sense dir paraula, com si no tingués llengua! Mira que si arriba a morir-se fotrem una bona jugada: cinquanta mil peles al clatell! A més i més, aquesta tarda no feia altra cosa que tossir. He d'avisar el metge; que se'l miri i, si convé, que li doni la penicil·lina o el que calgui! Ha d'aguantar com sigui fins al dia que ja m'hauré embutxacat els diners... És clar que, això, no ho puc dir a la dona... A fi de comptes, el vell és el seu pare, i comprenc que li tingui voluntat... Dos anys! Avui l'haurien d'enfonsar, el poble!

Va entrar al pati de casa. El vell Basili dormia a l'habitació de la planta baixa que donava a l'entrada; Silveri s'hi va acostar i va parar l'orella: al cap d'una estona va sentir la tos tova del seu sogre i va moure el cap amb preocupació. Va estar a punt d'entrar, però s'ho va repensar i va emprendre escales amunt, cap al primer pis.

-Val més que no s'adoni que em preocupo massa per ell. Sap que mai no l'he pogut pair, i massa interès per part meva... Al capdavall, les cinquanta mil pessetes que cobraré per ell, a dreta llei són seves. I en pot fer el que vulgui. D'això, valdrà més que se n'encarregui la Joana, que és la seva filla...

De sobte es va aturar a mitja escala, trasbalsat per una idea que li havia passat pel cervell com un llampec. Agafat a la barana de fusta va cavil·lar una llarga estona.
-Com no hi he pensat abans! Aquesta serà una bona jugada...

I va acabar de pujar els graons que li faltaven, ranquejant d'aquella cama que les rodes d'un vagó carregat de carbó li havien desgraciat dotze anys enrera...

Dins l'habitació a les fosques, la dona, ajaguda al costat d'ell, damunt el llit, l'escoltava.

-En poques paraules -va acabar Silveri-. El dia que marxarem del poble ens donaran cinquanta mil pessetes per persona. M'entens? Cinquanta mil pessetes! És a dir, que a nosaltres, que som sis a casa, ens en pertoquen tres-centes mil.

Va callar. A les fosques endevinava la cara de la dona, la seva expressió submisa i resignada de sempre.

-Això són molts diners, Joana. Podrem fer moltes coses. Pensa, pensa... !

Silveri va abaixar la veu:

-Però encara en podrem treure més... Això, no ho faran fins d'aquí a dos anys... No m'entens, Joana? Fins d'aquí a dos anys...

La dona es va estremir quan la mà de Silveri va començar a buscar-li els pits.

-Ells han dit que pagarien aquests diners per cada membre de la família. És el tracte. En tot aquest temps que falta podríem tenir un altre fill... Pensa quin munt de diners...!

Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament.

-Seran cinquanta mil pessetes més, Joana... Cinquanta mil pessetes... -li repetia Silveri a l'orella...

històries de la mà esquerra
un conte de Jesús Moncada

1 comentari:

.