1.5.18

DELINQÜÈNCIA SENIL


Els bancs, com els autobusos, tenen uns dies i unes hores punta. En una de les sucursals d’una institució bancària molt acreditada, i en un d’aquests moments
d’activitat intensa, hi havia cua davant la taquilla del caixer. Una cua de gent nerviosa, amb l’aire de tenir més feina que no pas temps per fer-la, la qual cosa comporta una mala aptitud de convivència pacífica. S’empenyien, rondinaven, parlaven malament dels sistemes electrònics (més lents, deien, que no pas l’antiga i bandejada cerimònia d’apuntar a mà), i, com sol ocórrer, sempre hi havia algú que feia el viu i provava de saltar tanda.
Enmig d’aquest revoltim, destacava un home d’edat provecta, atordit i tímid, que cedia plaça a tothom. Anava vestit d’una manera endreçada, però acusadora d’una precària situació econòmica, com si la tintoreria i els raspalls ja haguessin fet per a ell tot el que podien donar de si. Duia barret, circumstància que feia evident que pertanyia a una classe social en període d’extinció. Cada vegada que li donaven una empenta, demanava perdó i s’apartava. Va acostar-se-li una senyora embarassada i ell, amb uns modals que ja no s’estilen, va dir-li:
—Avanci’m, avanci’m... Jo no tinc pressa.
Caminava a poc a poc, mansament, era un exemple de correcció extremada.
En arribar a la caixa, butxaquejà atabalat, es va treure el barret i l’aguantà posant la mà dreta a sota. Amb l’esquerra, va allargar un paper a l’empleat de banca. El paper, escrit amb lletra tremolosa, deia:
--Dispensi’m. Sobretot, no s’enfadi ni s’espanti. L’estic atracant. L’apunto amb una pistola amagada sota el barret, però em guardaria molt de fer-li mal. Necessito cinc-centes pessetes per passar el dia i dormir sota cobert. Li asseguro que es tracta d’una necessitat imperiosa. Gràcies.
El caixer se’l va mirar i acordà immediatament que li era impossible d’espantar-se. A vegades, degut a la seva professió, s’havia imaginat diverses reaccions en el cas d’ésser víctima d’un assalt: heroiques, resignades, astutes, pèrdua dels sentits a causa del pànic, atacs de serenitat, atacs de nervis... No li servia cap d’aquelles previsions, i se sorprengué ell mateix en pronunciar les següents paraules:
—Ara li mirarem el compte... —I, tot seguit, cridà—: Senyoreta Joana! Em vol substituir un moment? He d’atendre aquest senyor...
Sortí de la seva fortalesa, mentre el presumpte client l’esperava en un estat d’aparent beatitud. Va agafar-lo pel braç i li demanà que l’acompanyés cap a un petit despatx.
—Home de Déu! —va dir-li un cop a dins—. Però que no ho veu que no es pot anar així pel món? Si el guàrdia jurat s’arriba a adonar que vostè porta una arma, hauria pogut passar una desgràcia grossa!
—No, de part meva no... És una pistola de joguina i, a més, de les barates. Vaig comprar-la abans-d’ahir amb les darreres cinquanta pessetes que em quedaven, i tinc la sensació que em van estafar. Miri-se-la...
Va allargar-li una pistola que era realment un nyap. Plena de rebaves, mal feta, d’un plàstic que ni tan sols no tenia l’ambició de les imitacions aproximades.
—I amb això em volia espantar?
—Ja li he dit que no. Ho poso en el paper que li he donat.
—Però no li fa vergonya, tot això?
—I tanta! No s’ho pot imaginar. És horrorós... Aquest matí he anat a la plaça de Catalunya a prendre el sol. A la poca estona, s’ha assegut al meu costat una noia molt bonica. Duia una paperina de veces i ha començat a tirar-ne als coloms. Ja sap com són els coloms: s’han posat a picar amb una il.lusió i un entusiasme encomanadissos. Jo, des d’ahir a mitja tarda, només porto un cafè amb llet al cos. Tenia mal de cor i la boca se’m feia aigua, he estat a punt de posar-me de quatre grapes i de barallar-me amb els coloms per culpa de les veces. Al final, no m’he pogut aguantar més i he dit a la noia: «Que me’n podria donar un grapadet?». Ella ho ha entès tot de seguida i m’ha mirat amb simpatia, però sense poder dissimular aquella mena de basarda que fem els pobres. «Ja es pot quedar la paperina sencera», m’ha dit tot oferint-me-la. I se n’ha anat, caminant de pressa, com si volgués allunyar-se de la misèria que m’envolta com un núvol. Aleshores sí que he sentit vergonya forta, i una mena d’irritació desesperada, fins al punt que m’ha fugit la gana. M’he dit a mi mateix: «D’avui no passo!». I he empunyat la pistola que portava a l’abric.
—Que es volia suïcidar amb aquesta andròmina?
—No. Les meves creences no m’ho permeten. Em ballava pel cap la idea d’assaltar un banc i, ja ho veu, aquí em té...
—Unes creences flexibles! I, de tota manera, no creu que les cinquanta pessetes que va pagar per la pistola haurien estat més útils si s’hagués comprat un parell o tres de panets?
—La gent que us guanyeu la vida no sabeu com està la cosa. Jo ja m’he cansat de matar el cuc, de tapar forats, de fer la viu-viu. O tot o res. Me l’he jugada i he perdut, respecto les regles. Per mi no estigui, doni l’alarma i em rendiré sense oposar resistència.
El caixer va contemplar-lo amb commiseració. La veritat és que no tenia l’aspecte de voler mal a ningú, el veia inofensiu i desvalgut. Sota els efectes d’una rauxa sentimental, va preguntar-li:
—Quant diu que necessita?
—Mil pessetes.
—Ep! En el paper de l’atracament hi ha escrit cinc-centes.
—No en faci cas. Em falla la memòria, no sé on toco, he perdut la noció del valor de la moneda.
Amb cinc-centes també m’arreglaria...
—Les hi donaré a títol personal, sense que serveixi de precedent i amb la promesa ferma que mai més no tornarà a posar els peus en aquesta casa.
—Li ho prometo de tot cor.
El bancari va treure’s la cartera i donà al cuitat un bitllet de cinc-centes pessetes.
—I ara vagi-se’n. L’acompanyaré fins a la porta per no despertar sospites.
A la porta, el vell li va estrènyer efusivament les mans (totes dues alhora), i tothom hauria dit que tenia els ulls humitejats per una forta emoció.
Al carrer, l’home va caminar dues travessies i es ficà en un bar, ben endins, fora de la vista de la gent. Va demanar un cafè i una copa de conyac, i es dedicà a consultar una agenda que guardava a l’infern de l’americana.
—Això funciona! —va dir, lliurant-se a un monòleg íntim—. Tenia raó l’Àngela, que en pau descansi, quan em repetia que a les bones tot, però a les males res. A veure: en qüestió d’un parell de dies, dues mil cinc-centes pessetes... No està gens malament!
Tot seguit, mentre assaboria el cafè, va venir-li aquella por tan coneguda de perdre la feina.
—Però no! —es digué a si mateix per tranquil.litzar-se—. Hi ha més sucursals de bancs que llonganisses!

DELINQÜÈNCIA SENIL

un conte de Pere Calders

Autor: verified_user

0 comments: