Page Nav

HIDE

Grid

GRID_STYLE

Classic Header

{fbt_classic_header}

ÚLTIMS ESCRITS:

latest

'ALAPAEDIÓ'

Com la majoria de diumenges si el temps ho permet, ahir vaig sortir amb la bicicleta; recorregut periurba sense asfalt i amb molta gent ...


Com la majoria de diumenges si el temps ho permet, ahir vaig sortir amb la bicicleta; recorregut periurba sense asfalt i amb molta gent caminant, passejant el gos o en bicicleta. Es costum per aquests viaranys de saludar-se amb un bon dia quan et creues amb algú. Doncs bé, de la trentena de persones que em vaig creuar nomès una, si, nomès una, em va contestar en català, a banda del señor que em trobo sovint i que contesta sempre amb un alapaedió que em va costar d'entendre que el que em deia era: 'a la paz de dios' comprimit. Per cert que aquest senyor és un expert recolector d'ametlles al camí que hi ha cap les vinyes municipals del Parc agrari; la seva senyora més xerraire que jo encara, es de Valderrobles, a la vega baja de Granada, on estiuejava Federico Garcia Lorca, i m'explicava ahir que la seva germana de 80 anys encara va en bicicleta, atès el territori és pla; va acabar la conversa abans d'acomiadar-se amb un aclariment: ella (la seva germana) es de allí, però yo ya no, yo ya soy de aquí, de Sant Quirze.
La meva preocupació per l'ús del català, no és nova, aquest escrit que he recuperat de l'any 2012, ho demostra, i crec que no anava errat en la meva apreciació de la degradació de la llengua, una degradació que no té res a veure amb el procés, però que es confirma dia a dia, en qualitat i en quantitat de parlants.

LA DEGRADACIÓ NATURAL DE L'IDIOMA - 27.4.11


A Catalunya som uns set milions set-cents mil habitants (segons targetes de la seguretat social), dels quals uns sis milions parlen i viuen en castellà sense cap necessitat de saber o entendre el català, tot i què la majoria (un 80%) l’entén i fins i tot més de la meitat el podrien parlar. Perquè en contra del que puguin dir els brètols ignorants o maldients de torn de Madrid, a Catalunya no cal entendre ni parlar el català per anar per a tot arreu sense cap problema, llevat del món de la hostaleria costanera i turística, que és ple de cambrers asiàtics, aleshores ja no val ni el castellà: o anglès o per signes. 

Dels milió set-cents mil que resta, un milió i mig llarg som els que sovintegem català i castellà i fem alló tant mal fet de canviar de idioma en trobar-nos una persona de parla castellana tot i saber que ens entén o ens hauria d’entendre, però aquesta no militància no és pas nova i és fa difícil canviar l’actitud, el mal vici és ja adquirit a base d’anys.I ens en queden més o menys uns dos-cents mil que son els de soca-rel, de la ceba, militants per la llengua, que son els qui estan realment preocupats. Tot i que la realitat es tossuda i 200.000 contra 7.700.000 em temo que ja es veu qui en serà el guanyador de la comtessa.

Ara, de moment nomes s’estan perdent batalles com la del carrer o el pati de l’escola, però ni molt menys la guerra, entre d’altres coses, perquè la resistència és forta i comença a organitzar-se, de manera que els qui son activistes ho son amb escreix.I és que un dels problemes que tenim i veig molt difícil de solucionar, és el fet de ser bilingües. Vol dir doncs que així com un immigrant que va a França, Alemanya, Itàlia, etc, no te més remei que aprendre l’idioma del país on hi pensa residir i treballar, aquí, a casa nostra, en el cas dels immigrants sud-americans que parlen castellà o els magribins que molts també, no tenen cap necessitat de parlar en català per moure’s pel país. A banda que en el cas del magribins en no tenir tampoc ganes d’arrelar (en general), l’interès encara és més minso. Per tant, els que decideixen parlar en català ho fan purament per interès propi i consciencia del que representa la nostra llengua, fet que és d’agrair però bastant minoritari. Compte, i no cometem l’error dels francesos de tancar-los en guetos, que encara ho empitjorarem. Forçats pel temps i les circumstàncies ja ho varem fer fa seixanta anys i així ens ha anat, nomes en la mida que s’ha anat integrat gent en la zona catalanoparlant s’ha incorporat amb naturalitat a parlar la llengua. I té la seva lògica: Si jo visc en un barri on gairebé tothom parla castellà, o sigui que en anar a buscar el pa, queviures o qualsevol altre tipus d’establiment m’atenen i m’entenen en castellà, no tinc necessitat de fer cap esforç per aprendre català, més si tenim en compte i amb tots els respectes, que el substrat social sol ser de nivell baix, No ens ha de sorprendre doncs que els costi d’integrar-se en tots els sentits.

I el remei, és que no hi ha remei, així ha estat i així seguirà i no és un problema generacional, és ara ja en molts del casos, d’actitud, d’aquest renaixement del nacionalisme espanyol que tant de mal està fent a Espanya i a nosaltres mateixos, que fa que gent que mig parlava o xampurrejava el català, ara s’enquisti a parlar nomes en castellà, i és aquesta una actitud que va en augment dia a dia.
Amb aquest panorama incert, no se si la salvarem la nostra llengua, però costarà de preservar-la, depèn de la quantitat de catalans que siguem capaços d’estimar-la prou com per evitar la seva desaparició. Però: I després de nosaltres?

Cap comentari