GIRONA: PER QUÈ LLOGUEN BARAT?

Aquest escrit és un complement ampliat de l'escrit anterior. “Volem que la gent pugui viure aquí sense arruïnar-se. No tot a la vida és treure el màxim rendiment econòmic.” — Blanca de Llobet, propietària a Girona

En temps en què trobar un pis assequible sembla una missió impossible, hi ha històries que ens fan recuperar la fe en la convivència urbana. A Girona, una ciutat cada cop més tensionada pel turisme i l’especulació immobiliària, un grup de propietaris ha decidit fer les coses d’una altra manera. No busquen maximitzar beneficis ni convertir els seus habitatges en actius financers. Lloguen barat. I ho fan per principis.

Girona: llogar amb consciència - La Blanca de Llobet i la seva germana en són l’exemple més clar. Tenen un edifici al carrer Santa Clara, al bell mig de Girona, amb vistes al riu Onyar i a la catedral. Podrien demanar més de 1.500 euros per pis, però han optat per mantenir els lloguers entre 500 i 600 euros. Per què? Perquè creuen que l’habitatge ha de ser un dret, no un luxe. Rebutgen ofertes d’immobiliàries, cuiden l’edifici amb dedicació i prioritzen l’estabilitat dels llogaters.

També hi ha en Josep Mascarell, que gestiona un bloc de 29 habitatges al carrer Bonastruc de Porta. Els seus pisos, tot i no ser nous, estan ben mantinguts i es lloguen per entre 450 i 550 euros. “No vull especular, vull que la gent tingui una llar”, afirma. I ho compleix.

Per què lloguen barat? - No és que no puguin cobrar més. És que no volen. Alguns han heretat els pisos i no depenen del lloguer com a única font d’ingressos. Altres simplement creuen que l’habitatge no ha de ser una mercaderia. Que viure en una ciutat no hauria d’implicar endeutar-se ni competir amb turistes per tenir sostre. A més, molts d’aquests propietaris rebutgen la turistificació. No volen que els seus pisos es converteixin en allotjaments temporals que expulsen els veïns de tota la vida. Prefereixen contribuir a una ciutat viva, diversa i habitable.

Només passa a Girona? - No. A València, hi ha propietaris que resisteixen en barris com Benimaclet o El Cabanyal, mantenint preus accessibles tot i la pressió del mercat. A Madrid, el moviment pren forma de protesta: el Sindicat de Llogateres va convocar una manifestació històrica el 13 d’octubre de 2024, amb més de 150.000 persones al carrer. El seu missatge era clar: “No hi ha policies, jutjats ni matons suficients per desnonar tots els que som aquí.” — Valeria Rapu, portaveu del Sindicat de Llogateres.

I si aquest model s’estengués? - Imaginar una xarxa de propietaris ètics no és una utopia. És una possibilitat. I si les administracions donessin suport a qui lloga per sota del preu de mercat? I si es premiés l’estabilitat, la convivència, el compromís amb el barri?. Mentrestant, aquests propietaris demostren que una altra manera de viure la ciutat és possible. Que no tot està perdut. Que encara hi ha qui creu que cuidar els altres també és rendible —encara que no sempre en euros.