L'INSTANT EN QUÈ ET MATEN

De sobte, succeeix una explosió, i tremola el sòl. Tremolen el sòl i les parets, que són les parets d'un hospital que han bombardejat ja altres vegades, perquè aquí les bombes han caigut sobre hospitals i sobre escoles. Aquí han disparat a gents famolenques que s'amuntegaven entre una multitud mentre esperaven que els llancessin una mica de menjar igual que la hi llancen als animals. En aquest hospital no hi ha a penes medicines i falten llits: és un miracle que continuï obert. Als metges els maten, com a tots els altres, però qui pensa en això en aquest instant si els cossos estan inerts i en el sòl, si hi ha gent que demana ajuda a crits i farà falta apartar els rebles amb les mans per a distingir als vius dels morts, coberts de sang i pedres. 

Tot és confusió en aquest lapse en què l'explosió sembla que hagi suspès el temps, i per això aquest serà l'instant crucial: el moment en el qual tots els altres —que estan vius per casualitat— corrin sense pensar-s'ho a socórrer als ferits i a tractar de donar dignitat als morts. Aquest és el punt en què a l'instint de supervivència se sobreposa un altre major encara, propi de la condició humana: el d'atendre els que demanen auxili i no deixar-los sols.

És el moment en què, en ple caos, algú tractarà d'organitzar l'ajuda i de separar als ferits, d'arribar a temps, de posar-se uns guants i alçar la mà, de vestir-se amb l'armilla taronja i repartir les tasques malgrat que porti amb si tantes hores d'insomni i fam, d'esgotament i mort. És l'instant perquè s'acostin fins i tot els pocs periodistes que quedin, perquè les seves imatges denunciaran la massacre al món i perquè el món ha de saber: perquè segur que el món deté la massacre quan sàpiga.

Aquest és l'instant, aquest i no un altre; perquè qui pot imaginar que està arriscant la seva vida mentre acudeix a socórrer a les víctimes, si aquesta vegada la mort va estar tan a prop que va semblar passar de llarg. Com serà que això impliqui un perill, just quan tants van anar en ajuda dels seus veïns, sense preocupar-se si més no de si mateixos i a la vista de qualsevol, per a salvar als ferits i per a honrar als morts. Aquest va ser l'instant en què els van llançar la segona bomba. - José Luis Sastre al País.