MENORS IMMIGRANTS I ELS BÀRBARS DE KAVAFIS

Si en algun moment algú va pensar que la democràcia espanyola, que sempre ha estat un règim de partits més que el govern que els propis ciutadans (lliures i iguals) s'atorguen a si mateixos, podia ser capaç algun dia de conjurar el seu costum ancestral de confondre el particular amb l'interès general, obviant la distinció entre la vida pública i la privada, caldria recordar-li el mateix que al Dante després de travessar les portes de l'Infern: “Abandoneu tota esperança”. Carlos Marmol. 

Aquesta legislatura, que va començar gràcies a la transacció (mercantil) entre la investidura de Sánchez i l'amnistia catalana, va succeint-se, ja veurem fins quan, sota la forma d'una guerra d'alta intensitat retòrica i baixa moral. A un costat, l'Executiu, amb seu en la Moncloa; en l'altre, les capitanies territorials de Gènova. En totes dues ribes qualsevol indici de bona fe, que és la religió de les institucions, ha desaparegut. Tot l'espai ha estat ocupat per les lluites partidàries, que aprofiten qualsevol catàstrofe –sigui el COVID-19, la dana de València, el desastre de l'AVE o els incendis– per a sembrar la discòrdia i fer creure als espectadors del teatre espanyol que la culpa de tot el que ocorre sempre és de l'altre i les virtuts pertanyen sense excepció a l'equip (sigui el que sigui) de casa.

Amb l'arrencada en el curs polític arriba la batalla del repartiment dels menors immigrants que s'amunteguen a Ceuta i Canàries, resolta aquesta mateixa setmana –via decreto– pel Govern, que imposa a les autonomies un repartiment asimètric d'aquesta població estrangera, a la qual la Vox fa anys que demonitza sense distingir, igual que faria qualsevol altre partit nacionalista, que a les persones no les defineix el lloc on neixin (aquesta decisió sempre és aliena) ni la família a la qual pertanyen, ni la seva llengua, sinó els seus estrictes actes individuals.

La proximitat de les pròximes eleccions regionals de juny i la inquietud de San Telmo davant la possibilitat que Vox li impedeixi conservar la seva actual majoria absoluta, ha canviat el panorama. El Quirinale comença a deixar enrere la seva tíbia, i fins ara raonable, posició sobre la immigració dels menors i es mou a tota velocitat cap a una de les cantonades del tauler polític andalús.

La Junta ha qualificat de “sectària, poc realista i política” la distribució dels menors immigrants decidida pel Govern central, que en la seva majoria seran traslladats al Sud d'Espanya. És cert que aquest desenllaç no és fruit d'un acord pacífic, sinó conseqüència d'una ordre governativa (recorreguda en els tribunals) que fixa per a Andalusia una quota oficial d'acolliment de menors estrangers de fins a 2.827 places, la més alta d'Espanya. La xifra, en termes objectius, no és alarmant amb relació a la població de dret de la gran autonomia meridional. El que sí que és discutible és que Moncloa consideri que el País Basc o Catalunya són zones frontereres i no concedeixi un estatus idèntic a Andalusia.

Àfrica comença a catorze quilòmetres de l'Estret de Gibraltar, des d'on fa més de tres dècades no han deixat d'arribar pasteres carregades de pobres ànimes en pena amb una recurrència superior als trajectes de les línies marítimes o les companyies aèries ordinàries. San Telmo està fent política amb els menors immigrants, de la mateixa manera que la Moncloa la fa en negar-li un finançament suficient mentre privilegia a independentistes catalans i bascos.

El que no semblen tenir en la seva agenda cap de tots dos contendents polítics és asserenar els ànims i buscar punts de trobada, que en aquest cas són essencialment d'índole econòmica. El Quirinale assegura que Andalusia vol que es reconegui la seva singularitat en immigració. L'autonomia meridional custòdia en aquests moments 645 immigrants menors d'edat (segons la data de la seva arribada a Espanya). Els seus centres d'acolliment estan gairebé al límit.

El decret de la Moncloa l'obliga, per tant, a duplicar la capacitat de resposta a canvi d'una transferència financera de només 8,8 milions d'euros. Una quantitat objectivament insuficient. La subvenció estatal per a cada menor no acompanyat suposa una assignació de 12.998 euros a l'any per immigrant, a distribuir entre 677 menors més. El cost real dels serveis d'assistència per persona, segons xifres de la Junta, és superior: 54.000 euros a l'any. Els diners estatals no durarà més de tres mesos.

Després cal tenir en compte la (in)capacitat. Quant temps pot trigar la Junta a doblegar els seus centres d'acolliment? Ningú ho diu. Evidentment, molt més que el trasllat dels menors des de Canàries, que serà immediat. San Telmo riba aquesta qüestió perquè evidenciaria la seva nul·la capacitat de gestió en política social. El greuge que esgrimeix el Quirinale és més electoral que objectiu. La Junta està en el seu perfecte dret de discutir els recursos assignats per l'Estat. Però el que no pot fer és deixar de complir la llei.

El que preocupa en San Telmo és que Vox, que ha orientat tota la seva estratègia electoral la satanització de la immigració, l'avanci per la destra, impulsat pel populisme xenòfob. Algú hauria de donar-li a llegir urgentment el poema sobre els bàrbars de Kavafis.

Esperando a los bárbaros

-¿Qué esperamos congregados en el foro? Es a los bárbaros que hoy llegan. -¿Por qué esta inacción en el Senado? ¿Por qué están ahí sentados sin legislar los Senadores? Porque hoy llegarán los bárbaros. ¿Qué leyes van a hacer los senadores? Ya legislarán los bárbaros, cuando lleguen. -¿Por qué nuestro emperador madrugó tanto y en su trono, a la puerta mayor de la ciudad, está sentado, solemne y ciñendo su corona? Porque hoy llegarán los bárbaros. Y el emperador espera para dar a su jefe la acogida. Incluso preparó, para entregárselo, un pergamino. En él muchos títulos y dignidades hay escritos. -¿Por qué nuestros dos cónsules y pretores salieron hoy con rojas togas bordadas; por qué llevan brazaletes con tantas amatistas y anillos engastados y esmeraldas rutilantes; por qué empuñan hoy preciosos báculos en plata y oro magníficamente cincelados? Porque hoy llegarán los bárbaros; y espectáculos así deslumbran a los bárbaros. -¿Por qué no acuden, como siempre, los ilustres oradores a echar sus discursos y decir sus cosas? Porque hoy llegarán los bárbaros y les fastidian la elocuencia y los discursos. -¿Por qué empieza de pronto este desconcierto y confusión? (¡Qué graves se han vuelto los rostros!) ¿Por qué calles y plazas aprisa se vacían y todos vuelven a casa compungidos? Porque se hizo de noche y los bárbaros no llegaron. Algunos han venido de las fronteras y contado que los bárbaros no existen. ¿Y qué va a ser de nosotros ahora sin bárbaros? Esta gente, al fin y al cabo, era una solución.