17 d’agost, 2025

PROHIBIT MORIR AL CLAREMONT

Som unes pobres velles que han viscut més del compte, va dir amb un somriure que no tocava els ulls, com qui ofereix una flor pansida esperant que encara faci olor. No era una queixa, ni una lamentació. Era una veritat dita amb la serenitat de qui ja no espera res.

Al Claremont, un hotel discret de Londres amb cortines pesants i moquetes gastades, la vida no corria: s’arrossegava. Els dies s’hi desfeien com terrossos de sucre en una tassa de te massa calenta. Allà, els jubilats no vivien, sinó que persistien. No eren vells del tot, però tampoc joves en cap sentit. Eren ànimes en suspens, en una etapa sense nom, sense ofici, sense gairebé companyia.

La senyora Palfrey, acabada d’arribar, portava la viudetat com una bufanda massa llarga: li embolicava el cos i l’esperit, li feia nosa, però no se la podia treure. Les altres dones, com ella, caminaven amb pas lent, però segur, llegien el diari, es pentinaven amb cura. Tenien autonomia, sí, però no tenien lloc. El món les havia deixat enrere, com qui oblida una fotografia en un calaix.

Esperaven. Esperaven trucades que no arribaven, cartes que no s’escrivien, visites promeses amb veu baixa i oblidades amb veu alta. Esperaven que algú les anomenés pel seu nom. Però al Claremont, els noms propis s’esvaïen com el perfum antic d’un mocador. “Senyor”, “Senyor/a”, “Estimada”, “Vostè”. Títols educats, neutres, que esborraven la història de cada rostre. Ningú deia “Laura”, ni “Dorothy”, ni “Evelyn”. Com si el nom fos un privilegi reservat als que encara tenen futur.

I sense nom, què queda? Queda la memòria, sí, però la memòria és capritxosa: ve quan vol, s’amaga quan més la necessites. Queda el cos, però el cos ja no balla, ja no corre, ja no sedueix. Queda la dignitat, aquella última peça que s’ajusta com un abric vell, encara que ningú la vegi.

—Pobres velles que han viscut més del compte —va repetir, com si fos una oració. Però en el fons, era una manera de dir: encara som aquí. No ens han esborrat. No som fantasmes, tot i que de vegades ho sembli. Som les que recorden, les que han estimat, les que han perdut. Les que, des del racó més oblidat, sostenen el món amb silenci.

Aquest text s’inspira en l’obra de l’escriptora britànica Elizabeth Taylor, especialment en la seva novel·la Mrs. Palfrey at the Claremont, i en la pel·lícula del mateix títol, que en fa una adaptació delicada i commovedora. Un retrat de la vellesa sense dramatismes, però amb una veritat que t'ariba fins al  fons de l'ànima.

amb informació de: eldiario.es

6 comentaris:

  1. No entiendo una vejez, sin los míos, hijos, yernos, nietos, que dan mucho ", porculo", en andaluz, pero nunca me siento solo

    ResponElimina
  2. Ni yo, pero no siempre esa vejez es posible.

    ResponElimina
  3. Desde luego, desgraciadamente, pero pueden entrar otras componentes, la amistad, la entrega a los demás cuando se pudo...

    ResponElimina
  4. Uno no puede escoger como envejecer, y a menudo ni con quién. En mi barrio que es una especie de geriátrico a lo grande, con los años he ido viendo a mis convencinos como envejecían y te aseguro que en algunos casos la naturaleza es muy cruel, despiadada...

    ResponElimina
  5. Por eso tú y yo hacemos bici, para estar sanos

    ResponElimina
  6. Hoy me he pegado un buen tute 52km.

    ResponElimina