“Sabem d'on venim: els records del món exterior poblen els nostres somnis i la nostra vigília, ens adonem amb estupor que no hem oblidat res, cada record evocat sorgeix davant nostre dolorosament nítid. Però on anem no ho sabem", Primo Levi a "Si això és un home"
L'Estat d'Israel pretenia servir de recer per a un poble que havia sofert el maltractament en el seu pas per la història fins a culminar en la massacre de l'Holocaust. Els seus mandataris han procurat que cap nova generació d'israelianes oblidés aquella ignomínia. El sofriment infligit pel nazisme no havia de diluir-se en la boira de la memòria. Però tota aquesta lloable labor és tacada pel que avui ocorre a Gaza.
L'ONU va declarar ahir oficialment la situació de fam d'aquesta franja de terreny convertida, ja no en presó a cel obert com se solia descriure a l'inici de l'ofensiva israeliana, sinó més aviat en un ressò dels camps de concentració. Els gazatis sofreixen l'amuntegament, una fam atroç nuada en l'estómac i el deambular d'un lloc a un altre, expulsats de cada precari assentament, exhaustos. És com si Netanyahu pretengués que els palestins s'esvaeixin de la faç de la Terra. Els gazatis ni tan sols alberguen forces com per a esperar que la difusió de la seva desgràcia en aquest món tan connectat mogui algun ressort que freni el seu patiment.
A 'Si això és un home', Primo Levi va aconseguir commoure al món amb una narració de la seva captivitat en un annex al camp d'Auschwitz. El seu relat va impactar més encara puix que fluïa precís, però tant sobri com exempt d'odi. Va voler situar-se com a testimoni excepcional per a ser creïble. El seu principal afany va ser sempre evitar que la maldat exercida sobre els jueus i sobre altres col·lectius convertits en enemics per la propaganda del Tercer Reich caigués en l'oblit o fos posada en dubte amb el pas del temps: “Si comprendre és impossible, conèixer és necessari”.
Durant dècades ha persistit l'interrogant sobre el grau de coneixement del poble alemany sobre el que ocorria en els camps de concentració. Sobre el que està passant a Gaza, malgrat el veto a l'entrada de periodistes sobre el terreny, no podrà al·legar-se ignorància. I tindrà conseqüències indesitjables en el futur, també per als israelians. Què hauria dit Primo Levi de tot això en l'actualitat és difícil d'aventurar, però costa creure que secundés la venjança que està aplicant Netanyahu i els qui li secunden. - Lola Garcia a la vanguardia.
Rodeado de tanta belleza, en mi huerto urbano, con el sonido del agua y de los pajaritos, no me apetece leer el escrito, que tengas un buen día, lleno de pequeños y hermosos detalles
ResponEliminaPues a mi me ha dado tiempo de chuparme 30 kilometros con la bici, y publicar este escrito. I contemplar l'autèntica bellesa fora vila.
ResponEliminaCOBEJÓS DE CEL I TERRA
De mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
mentre criden a l'ordre:
a esmorzar!, a esmorzar!
La boira matinera intenta
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, la traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica que m'apropo el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap a la mar.
De mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en soc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no té previst acusar ningú,
pel fet d'estar
cobejós de cel i terra.
Ummm, esto ya, es otra cosa. Es lo que pasa, la diferencia entre mirar a un lado u otro de la vida que te da siempre dos caras.
ResponEliminaPrimero mi desayuno fugaz, con charla con mi compañera de toda la vida. Luego me daré la vuelta en bici, esta vez solo, pero siempre buscando lo hermoso, el pequeño detalle.
Si fuera periodista de guerra, me echarían, sólo buscaría la sonrisa de un niño, en su desgracia, en su fe, porque todo acabe
Hacía tiempo que no le veía, hoy en Cerdanyola me he encontrado con un ciclista de los de antes (de carretera y desenchufado) que tiene 91 años. Equipado de los piés a la cabeza.
ResponEliminaSaludos.
Hasta ahí tenemos que llegar, por lo menos. Me encuentro con uno así de ochenta y tantos, buen cuerpo hecho de muchos kilómetros, con vestimenta, con estilo, en bicicleta normal. Me alcanza en el llano, me supera. Pero cuando llega a la montaña, se me queda atrás. No abuso y cedo distancia. Un día de estos, lo veré que ha cambiado a la eléctrica, ley de vida.
ResponEliminaSí, en la cuesta, uno puede imponerse.
ResponEliminaSanta paciencia (que tiene algunos y sobre algunos).
ResponEliminaAikú:
Paciencia santa
Cielo ganado
El burro rebuzna.
Hola Okanu, benvingut a la Catosfera.
ResponEliminaMoltes mercès Sr. Puigcarbó, per la seva rebuda. I permeteu-me dir que li envejo la seva elegància davant certs comentaris que tenen un insultant tint de menyspreu. Encara que també sóc sabedor que la indiferència és el que més molesta els éssers nascuts per emprenyar, reconec que puc aprendre molt de vostè
EliminaGràcies, Okanu. Que la força t'acompanyi.
ResponElimina