ESCURAR ALS AUTÒNOMS

 Els més de tres milions d’autònoms espanyols han conegut aquesta setmana l’import de les cotitzacions que el Govern central proposa per al trienni 2026-2029. La indignació ha crescut amb tal inten­sitat entre aquest col·lectiu que molts dels partits que van donar suport a l’Executiu el 2023 –suposem que s’havien llegit el text– ara es vesteixen de ploramorts per simular suport a qui fa res van apunyalar. Qui diu que no es pot repicar i anar a la processó?

Les pujades que es plantegen en tres exercicis són una cosa semblant a un espoli. Per no cansar amb les taules, n’hi ha prou amb tres exemples. Algú que aconsegueixi dur a casa 700 euros n’haurà d’abonar 265 en cotitzacions. Si són 1.300 euros, la factura és de 348 euros, amb la qual cosa no assolirà ni tan sols la categoria de mileurista. Per al que s’embutxaqui 2.000 euros, la mossegada és del 25%, 500 euros. Ja es veu que, en la part baixa dels ingressos, l’escabetxada serà fenomenal.

La reforma de José Luis Escrivá, ministre llavors i governador del Banc d’Espanya ara, no era més que el que semblava quan es va aprovar: col·locar les natges d’un sistema de pensions insostenible a sobre del cap d’una classe treballadora –això són la majoria dels autònoms– cada vegada més escurada. L’incentiu per treballar, en la base de la piràmide d’ingressos, desapareix. És millor bussejar entre l’administració per aconseguir un subsidi. El Govern espanyol ha anat desincentivant l’ocupació des de fa temps de tres formes diferents: caricaturitzant l’empresariat, presentant les obligacions laborals com una condemna de la qual cal escapar-se i, finalment, creant una realitat en què comença a sortir més a compte donar menjar als coloms que anar a un centre de treball.

Escrivá va passar en poc temps del despatx de ministre de Seguretat Social al de governador del Banc d’Espanya gràcies al colonialisme institucional partidista que es practica amb absoluta normalitat en aquest país. Des de la seva ocupació actual tutela els informes de sostenibilitat de les pensions que ell mateix va reformar. Què ens dirà, doncs? S’esmenarà la plana ell mateix? O avala estudis com el que assegura que Espanya necessita 25 milions de nous immigrants fins al 2050 (la meitat de la població actual!) per garantir que els jubilats puguin continuar cobrant la seva paga. Quina reforma pot obligar a importar el 50% de la població per mantenir-se dempeus?

Diguem-nos la veritat: la reforma seriosa de les pensions és en realitat un impossible. L’evolució demogràfica donarà encara més protagonisme electoral en el futur immediat als jubilats. Així que per als partits polítics no hi ha cap incentiu per emprendre-la. Com a màxim, arranjaments i tiretes fins a l’ensorrament del sistema. Prepareu-vos els més joves i precaritzats. Compreu-vos faixes per suportar el pes de tots els que ja veiem en la línia de l’horitzó una pensió futura. No és país per a joves. I menys per a emprenedors. El millor consell que poden escoltar les noves generacions és aquest: feu oposicions.

D'Aquest tema dels autònoms que parla Josep Martí Blanch en el seu article d'avui a la vanguardia, en parlava aquest matí a plaça amb la carnissera i la fornera que estan esvalotades amb aquesta reforma. Els he comentat que no entenia com no hi havia alguna entitat o associació que defenses els drets dels autònoms, deixats de la mà dels déus, dels homes, de les dones i de l'Estat. Es queixaven també totes dues de què els cobren molt pels pagaments amb VISA, sobretot si es tracta de quantitats petites.

En parla avui en Miquel Cartisano al seu bloc, sobretot del magre futur de les pensions i del dels autònoms en una resposta a un comentari.