UN ALTRE LLOGUER ÉS POSSIBLE

El Sindicat d'inquilins i gairebé 40 col·lectius van convocar el 13 d'octubre de 2024 una manifestació a Madrid sota el lema "Es va acabar. Baixem els lloguers" per a forçar una rebaixa de preus del 50% mentre encoratgen una vaga de lloguers amb la qual busquen de manera coordinada no pagar les rendes.EFE/ Chema Moya-Rodrigo Amírola en el diario.es

“La forta falta d'habitatge va provocar grans problemes d'amuntegament i deterioració en els allotjaments disponibles. Existia una mica d'habitatge públic però es va confiar gairebé per complet en el mercat. En els barris més antics de Barcelona, molts pisos o cases van ser dividits en unitats minúscules”. Eren les anomenades ciutadelles: habitatges barats, on diverses persones compartien habitació, lavabos i cuina per a poder pagar el lloguer que consumia una part notable del salari. És un tipus d'habitatge col·lectiu, generalment desenvolupada en una planta baixa, composta per un cert nombre d'habitacions independents”

On situar aquestes escenes? Sonen terriblement actuals, però van succeir fa prop d'un segle a Barcelona i Tenerife. Més de 2.000 quilòmetres de distància que no van eliminar aquesta problemàtica comuna. Ambdues van compartir propietaris que es van lucrar amb les rendes i que van ser resposts amb vagues d'inquilins. Com va dir fa uns mesos la presidenta de l'associació de propietaris SOM Habitatge, Núria Garrido, “tenir inquilins és com tenir un fill”. Els propietaris d'habitatge com a pares de família van comptar – i compten – amb un poder gairebé absolut, que els permet exigir una bona part del seu salari als qui treballen. Ressons del passat que tornen avui.

Fa un parell de setmanes, vivim la primera victòria d'una vaga de lloguers victoriosa en la nostra història recent. Des del mes d'abril, 71 famílies que vivien en pisos propietat de Fundació La Caixa a Sentmenat, Sitges, Banyoles i Palau-Solità i Plegamans van sostenir una vaga de lloguers allunyada dels focus. 

Viuen en promocions d'habitatges que havien estat aixecades amb suport i finançament públic, però La Caixa volia vendre-les una vegada acabés el període de protecció. Una operació que culminaria una transferència massiva i descarada de recursos públics cap a un gran tenidor privat. Per desgràcia, això ha estat en moltes ocasions l'“habitatge protegit” a Espanya.

Les famílies van aconseguir retenir més de 257.000 euros i, sobretot, han aconseguit que els blocs passin a estar protegits “per sempre”. Per fi, el 26 de novembre, la Generalitat va anunciar la compra de 1.100 habitatges de InmoCaixa. S'han recuperat un total de 1.700 pisos. 

La nostra primera vaga de lloguers del segle XXI encara no ha acabat i ja ha permès celebrar diverses victòries. El sindicat ja ha convocat noves assemblees i mobilitzacions per a estendre la recuperació d'habitatge protegit al conjunt de blocs de Fundació La Caixa. Seria, en tot cas, un error llegir aquesta vaga com un èxit particular. Ha demostrat ser una eina capaç d'obligar les administracions a revertir dècades de privatització i especulació que han portat a l'actual col·lapse del mercat immobiliari. Hi ha una batalla per la redefinició mateixa de la noció d'interès públic. Consolidar un parc d'habitatge públic protegit és una condició indispensable per a frenar la lògica de l'habitatge com un actiu financer. No es tracta d'un grup d'interès particular, sinó d'una població que s'ha vist expropiada i cerca recuperar el control de la seva vida. La vaga, en definitiva, ha actuat com a palanca per a fer efectiu el dret constitucional a l'habitatge.

El retorn d'aquesta pràctica diu fins a quin punt la situació actual de l'habitatge s'ha degradat. La ciutadania l'assenyala en les enquestes com la seva principal preocupació i, segons un informe del Ministeri de Consum, liderat per Pablo Bustinduy, 630.000 contractes de lloguer venceran l'any vinent. En els últims quaranta anys, l'habitatge es va convertir en un producte financer, amb el qual les famílies invertien els seus estalvis i, de manera progressiva, multipropietaris i empreses s'han dedicat a fer negoci i a especular. Segons els càlculs de CCOO, en aquestes dècades s'han gastat més de 200.000 milions d'euros en polítiques d'habitatge. Però en l'adreça equivocada. La intervenció pública va servir, de manera principal, per a mantenir artificialment alt un bé que mai es va consolidar com un veritable dret social. Com a resultat, avui tenim un procés de despossessió massiva que afecta el cor de les classes treballadores i mitjanes. Com va ocórrer altres vegades en el passat, en les vagues d'inquilins, les dones i les persones migrants tenen un paper protagonista. Aquí s'està conformant una nova classe social. Sense dreceres, com diu un dels llibres de capçalera del sindicat.

L'èxit de la vaga arriba en un moment de bloqueig parlamentari, degradació institucional i desorientació de l'esquerra, mentre l'extrema dreta capitalitza el malestar. Creix el sentiment d'orfandat política i es reforça un cercle viciós que uneix i alimenta la desmobilització social i la impotència institucional. La profunda crisi del PSOE, deguda a la pèssima gestió de les denúncies per assetjament sexual, d'un costat, i, d'un altre, a les corrupteles d'alts càrrecs en les empreses públiques, sembla haver portat l'estat de xoc a un punt definitiu. No obstant això, la vaga d'inquilins, com abans les protestes contra el genocidi a Gaza o en defensa de la sanitat pública, demostra que aquest cercle viciós no és inevitable. L'organització popular té la capacitat de canviar el focus i força decisions que obren noves possibilitats. André Gorz ho va dir “reformisme radical”: reformes que no s'esgoten en si mateixes, sinó que eixamplen el possible. La compra de 1.700 habitatges no és un tràmit administratiu més, sinó la prova que una vaga pot canviar el món. Una vaga d'inquilins canvia la vida, en primer lloc, dels seus protagonistes i ens recorda als altres que no està tot perdut. És possible reapropiar-nos del món comú per a poder canviar-lo. Un altre lloguer és possible.