D'AVIS I ZOMBIS DIGITALS

 Ahir al matí, a la carretera de Prats de Lluçanès, jo esperava pacientment que el semàfor es dignés a posar-se verd. Aquell verd que sembla que cada dia triga més, com si la ciutat volgués recordar-nos que el temps no és nostre. I de sobte, sense previ avís, un avi amb bastó —prim, recte, amb aquella dignitat antiga que no necessita paraules— va decidir que prou d’esperar. Va mirar el semàfor, va mirar els cotxes, i va fer el pas. Un pas lent, però ferm, com si travessar en vermell fos un acte de sobirania personal. El bastó tocava l’asfalt amb un ritme que no admetia rèpliques. I els cotxes, que venien embalats com sempre, van haver de frenar amb aquell escàndol mecànic que confon urgència amb importància.

Els clàxons van sonar, és clar. Sempre sonen. I algun conductor va deixar anar un insult d’aquells que es llencen amb la mateixa alegria amb què es llença un paper al terra. A la gent gran és fàcil renyar-la. A nosaltres, els que ja comencem a tenir edat de ser renyats, ens envien a “prendre la pastilla” quan ens equivoquem de carrer; a ells, directament els neguen el dret a existir fora del ritme imposat.

Però l’avi avançava, impertorbable. Cada pas era una declaració: “Jo també hi sóc, encara”. Quan va arribar a l’altra banda, vaig pensar d’acostar-m’hi, preguntar-li si s’havia espantat. Però ja tornava a travessar —aquest cop cap al costat del bosc urbà— amb la mateixa tossuderia d’un vell mariner que coneix el mar millor que els que el miren des de la platja.

La seva missió era clara: arribar a l’ombra, fugir del sol que cau a plom i de la ciutat que no perdona la lentitud. Però ni allà estaria segur. Entre bicicletes que passen fregant-te el colze, patinets que et xiulen a l’orella i aquests turistes que lloguen trastos amb rodes per no caminar ni cinc minuts, el verd s’ha convertit en un circuit de supervivència.

Les voreres tampoc són refugi. Aquelles voreres on tornàvem de l’escola sense por, amb la motxilla plena de cromos i la tarda sencera per endavant. Ara són corredors d’alta velocitat on el vianant és un estorb. Motos que s’enfilen a la vorera per aparcar sota un arbre, furgonetes que passen tan a prop que et pentinen, patinadors que et miren malament perquè existeixes.

La ciutat ha decidit que el futur té rodes, i que els que caminem som una nosa. Les estadístiques ho confirmen: la majoria d’atropellaments passen aquí, al nostre hàbitat natural, i la pitjor part se l’enduen els majors de 65 anys. És a dir, els que ja han viscut prou com per saber que la ciutat no és seva, però encara no prou com per resignar-se del tot.

I després hi ha els zombis digitals. Aquells que caminen pel centre de la vorera amb el mòbil com a brúixola i escut moral. Quan en veig un, m’aturo. Em planto al mig, poso les mans davant, espero. I quan aixeca el cap i s’espanta, sento una petita victòria íntima, com si hagués recuperat un mil·límetre de dignitat urbana.

Potser algun dia jo també travessaré en vermell, com l’avi del bastó. Potser ja ho faig, una mica, cada cop que decideixo caminar lent, mirar els arbres, o no apartar-me quan un patinet em reclama el pas amb la superioritat d’un emperador romà. Potser ell ja no hi és. Però n’hi haurà d’altres. I potser, si la ciutat continua accelerant, serem nosaltres els que, sense voler-ho, acabarem homenatjant la seva rebel·lia.