ESBORRANT UNA CONSCIÉNCIA

 Dos homes vestits de blanc aixequen un matalàs. Un matalàs vell, tacat i deformat pel pes i pena d'un cos absent. Veig, alhora que l'objecte, la petjada de qui el va habitar. Miro una cadira buida i veig qui s'hi asseia. Veig un penjador nu i veig la jaqueta omesa, veig un taüt desocupat i veig el mort fugit. Segons certes tradicions orientals, el buit és ple. Només cal exercitar la mirada per veure'l.

Sota el pont hi havia una porció de món, en fi, un microcosmos. Un matalàs, una manta, unes bosses, una taronja, una fotografia, una navalla, un raspall de dents, un diari antic. Coses de què es nodreix la identitat. Som una acumulació precària de trastos, de records, d'hàbits… Penso en la persona que hi dormia, en la seva manera d'existir, en el costum de ficar-se al llit cada nit sota aquesta massa de formigó. En la manera com hauria après a reconèixer els sons del pont, les vibracions del trànsit, la temperatura de l'alba. Un acaba formant part dels llocs que habita i els llocs acaben formant part d'un.

Per això, la instantània em produeix una estranya sensació física. Els operaris del Servei de Neteja Urgent de Madrid, enviats pel cruel alcalde, estan desmuntant una consciència, desmantellant una instal·lació aixecada contra la barbàrie de la realitat. La fotografia fa mal perquè reconeixem en aquest matalàs una versió extrema i desprotegida de tots els matalassos sobre els quals la humanitat ve, des del principi dels temps, intentant passar la nit fora de perill de l'altre, dels altres. Juan José Millás

Quan els operaris retiren el matalàs, no estan netejant: estan esborrant una consciència, desfent una forma de resistència davant la barbàrie social. El matalàs es converteix en símbol universal: tots els humans, des del principi dels temps, han buscat un lloc on dormir protegits de l’altre. El desallotjament és, simbòlicament, un atac a aquesta necessitat primària de refugi.