QUAN UN BOSC ES CREMA...

Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema, señor Conde. Perich ho va escriure fa mig segle, però la frase continua caminant com una ombra llarga sobre cada incendi que devora el país. Ahir, a Madrid, la realitat li va donar una nova escena: tres incendis simultanis, una regió desbordada, i una presidenta que, a les deu de la nit, va demanar per tuit que l’Estat prengués el comandament de l’emergència. La Moncloa va recollir el guant en qüestió d’hores, el ministre Grande-Marlaska va elevar la situació a “interès nacional”, i va afegir-hi la província d’Àvila, perquè el foc de Burgohondo avançava com una bèstia cega cap al territori madrileny.

Aquí és on la frase de Perich es fa viva, com si hagués estat escrita per a aquesta nit d'estiu. Quan un govern demana ajuda perquè el foc el supera, no és només la natura la que crema: és la fragilitat del sistema, la improvisació, la política convertida en escenari. El tuit de la presidenta no és només un avís: és una confessió. Una confessió pública, immediata, digital: no podem, no arribem, no ens basta. Perich hauria somrigut amb aquella ironia seva, tan fina com desencisada. Hauria dit que, quan un bosc es crema, no és només la fusta la que es fa cendra: és la part del país que encara no ha après a cuidar-se. El foc no entén de competències, ni de tuits, ni de fronteres administratives. Travessa termes municipals, comunitats autònomes, províncies, com si volgués recordar-nos que la natura no sap què és un decret. Els incendis de Villa del Prado, San Martín de Valdeiglesias i Burgohondo no són només accidents naturals: són símptomes. Símptomes d’un país que encara no ha entès que la natura és infraestructura, que el bosc és política, que la gestió forestal és tan important com un pressupost o una llei. Perich ho hauria escrit amb una sola línia, perquè ell sabia que la ironia és més efectiva que el sermó: Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyora presidenta. I aquesta “cosa seva” no és només el territori: és la responsabilitat de tots. Cada incendi és una carta que la natura envia al poder, i que el poder sovint llegeix massa tard. Perich ho va veure abans que ningú: el bosc és una part íntima del país. Quan es crema, no és la natura qui perd: som nosaltres. Quan el foc avança, no crema només arbres: crema la distància entre el que som i el que hauríem de ser com a societat.