· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

¿SOBRE QUI BOLCAR L'ODI?


No odio a ningú; però l'odi ennegreix la meva sang i crema aquesta pell que els anys van ser incapaços de curtir. Com domar, sota judicis tendres o rigorosos, una esgarrifósa tristesa i un crit d'espellat? Vaig voler estimar la terra i el cel, els seus gests i les seves febres, i no vaig trobar res que no em recordés la mort: flors, astres, rostres, símbols de marciment, lloses virtuals de totes les tombes possibles! El que es crea en la vida, i la ennobleix, s'encamina cap a un fi macabre o vulgar. L'efervescència dels cors ha provocat desastres que cap dimoni s'hagués atrevit a concebre. quant vegeu un esperit inflamat, podeu estar segurs que acabareu per ser víctimes seves. Els que creuen en la seva veritat -els únics dels que la memòria dels homes guarden empremta- deixen darrere seu el sòl sembrat de cadàvers. les religions compten en el seu balanç més crims dels que tenen en el seu actiu les més sagnants tiranies i aquells a qui la humanitat ha divinitzat superen de lluny els assassins més conscienciosos en la seva set de sang. 
El que proposa una fe nova és perseguit, tot esperant que arribi a ser al seu torn perseguidor: les veritats comencen per un conflicte amb la policia i acaben per recolzar-se en ella; doncs tot absurd pel que s'ha patit degenera en legalitat, com tot martiri desemboca en els pá grafs d'un codi, a la sosera del calendari o en la nomenclatura dels carrers. En aquest món, fins al mateix cel arriba a ser autoritat; i s'han vist períodes que només van viure per a ell. Medievos més pròdigs en ​​guerres que les èpoques més disolutes, creuades bestials, falsament tenyides de sublimitat, davant les quals les invasions dels huns semblen entremaliadures d'hordes decadents. 
Les gestes immaculades es degraden en empresa pública; la consagració enfosqueix el nimbe més aeri. Un àngel protegit per un guàrdia civil: així moren les veritats i expiren els entusiasmes. N'hi ha prou que una revolta tingui raó i que crei entusiastes, que una revelació es propagui i una institució la confisqui perquè els estremiments altre temps solitaris -caíguts en sort a uns quants neòfits pensatius- s'emporquen en una existència prostituïda. Que m'assenyalin en aquest món una sola cosa que comencés bé i que no hagi acabat malament. les palpitacions més orgulloses s'enfonsen en una claveguera, on deixen de bategar, com arribades al seu terme natural: aquesta decadència constitueix el drama del cor i el sentit negatiu de la història. Cada «ideal» alimentat, en els començaments, amb sang dels seus sectaris s'esvaeix quan l'adopta la massa. Vet aquí la pila de aigua beneïda transformada en escupidera: és el ritme ineluctable del «progrés»... En aquestes condicions, ¿sobre qui bolcar l'odi? Ningú és responsable de ser i encara menys de ser el que és. Afectat d'existencia, cadascun pateix com un animal les conseqüències que se'n deriven. així és com en un món en què tot és odiós, l'odi arriba a ser més vast que el món i per haver superat el seu objecte, es anulat.

E.M.CIORAN - Breviari de putrefacció

ESTUDI EVOLUTIU SOBRE L'ESPÈCIMEN RAJOY

  • El subjecte M. Rajoy empra una sofisticada eina evolutiva que li permet resistir qualsevol amenaça ambiental.
Aquest text és un extracte de l'article publicat a Evolution Science per la professora María Jesús Piñol, directora del Laboratori de Biologia Evolutiva de la Universitat de Nova York. El present estudi se centra en el subjecte M. Rajoy per constituir un excepcional exemple d'adaptació evolutiva. Fins al moment, es considerava al 'Sphenodon', un rèptil de Nova Zelanda, l'animal que més ràpid evoluciona del món. Aquest llangardaix, però, ha estat àmpliament superat pel president del Govern espanyol.
Resulta sorprenent la capacitat del subjecte M. Rajoy per modificar els seus patrons de conducta en funció de circumstàncies exògenes. Encara que des d'un punt morfològic no s'aprecia cap canvi en l'individu (si de cas, un envelliment coherent amb el d'un gallec estàndard), l'evolució interna és més pronunciada que la de cap altre organisme pluricel·lular.
El subjecte M. Rajoy empra una sofisticada eina evolutiva que li permet resistir qualsevol amenaça ambiental. Es tracta d'un mecanisme idèntic a l'empleat pel Porquet de Sant Antoni, crustaci terrestre més conegut com bestiola bola. Davant una alteració imprevista de l'entorn, el Sr. Rajoy procedeix a un enrotllament defensiu sobre el seu propi tòrax després del qual roman quiet i silent durant un període indeterminat. Això fa que un potencial depredador pugui confondre el Sr. Rajoy amb una pedra o un objecte decoratiu qualsevol, sense sospitar si més no que es tracta d'un cap d'Estat europeu.

L'espècimen M. Rajoy disposa també d'una estratègia evasiva que inevitablement ens recorda a la del calamar comú. Si aquest mol·lusc dispara un raig de tinta encegador contra els seus agressors, el president llança un raig verborreic d'escassa coherència sintàctica capaç de confondre als seus enemics el temps suficient per garantir la seva fugida. Cal observar que aquesta sofisticada tècnica s'ha anat refinant amb el pas dels anys fins al punt que avui pràcticament cap frase del Sr. Rajoy posseeix ja cap sentit.
És així mateix cridanera la manera en què aquest fascinant individu afronta l'aparició d'espècies invasores, com ara la de A.Rivera. Mentre que la major part d'animals sucumbeixen davant aquest tipus de fenòmens, extingint-se o cedint terreny (vegeu el cas del P. Sánchez), el subjecte M. Rajoy planta cara i resisteix amb inusual empenta.

Es conclou, per tant, que el Sr. M.Rajoy és el fenomen biològic més fascinant des del dodo. Només que el dodo no porta sis anys governant-. - ELDIARIO.ES

L'ÚLTIMA VINYETA DE FERRERES


El Periódico no publica l'última vinyeta de Miquel Ferreres, una vinyeta, en la que criticava la seva sortida del diari. Miquel Ferreres no ha pogut acomiadar-se dels lectors de 'El Periódico' després de 21 anys col·laborant. I no ha estat per la seva pròpia voluntat. Com explica Ara, el diari del Grup Zeta ha decidit no publicar l'últim treball del dibuixant català abans de la seva sortida, col·locant en el seu lloc una altra vinyeta de Leonard Beard. En el dibuix de Ferreres apareixia un 155 gegant (en referència a l'article de la Constitució pel qual ha intervingut el Govern) caient sobre la seva taula de treball, alguna cosa del que ell podia escapar mentre exclamava "Ui, per poc!" . Uns dibuixos que servien de crítica a la decisió de prescindir-ne.

Quan en una entrevista a l'Ara li van preguntar sobre la seva sortida del medi dient-li que "és obvi que el seu discurs genera incomoditat", Ferreres va respondre que "mai li havia passat". Tot i que el dibuixant va explicar que des de la direcció del mitjà mai li van dir que prescindien d'ell per motius ideològics o polítics, sí que va declarar al Nacional que "és evidentíssim que no lligo, com tothom veu des de fa temps".
La postura de El Periódico ha generat multitud de crítiques cap al medi i el seu director, Enric Hernández. A més, ha provocat un altre "efecte Streisand", ja que són molts els que han sabut de l'existència d'aquesta vinyeta després de conèixer que no havia estat publicada per una decisió editorial. Aquests retrets han arribat també des de sectors de l'independentisme. Algun dia s'haurà d'evaluar el mal que ha fet i fa Hernández a el Periódico, però em temo que serà ja massa tard. És el jorn dels miserables.

LA POR QUE HO INUNDA TOT

 «Quan s’ha reduït un ideari polític a una mena de patologia infecciosa, qualsevol pot creure’s amb l’obligació de formar part del cordó sanitari...»
... i resulta que un dia, el cunyat d’Oriol Junqueras t’explica, que des de la presó, Junqueras li escriu contes als seus fills, el Lluc i la Joana, de 5 i 2 anys, perquè la Neus, la seva dona, els hi llegeixi al vespre. Així, el pare pot continuar acotxant-los abans d’anar a dormir i els nens poden continuar sentint la seva presència, saviesa, imaginació i diversió com si fos a prop. Per exemple, el Lluc fa ben poc que ha anat al CosmoCaixa i està obsessionat amb els dinosaures, ens explica. El pare li diu que per molt grans que puguin ser, la balena blava que encara navega pels oceans continua superant-los a tots ells. Aquell dia es fa present, a través de la minúscula aparença d’un conte, el desastre que implica una presó errònia.

La presó preventiva de Junqueras, com la de Forn, Cuixart i Sánchez, és el forat negre que ho absorveix tot. És el premi, un cap sobre una safata, pels que clamen mà dura. També és el punt de fuga pels que, honestament, van creure a la tardor que una aspiració política comportava una negociació política i finalment, una votació. Aquest punt de fuga a l’horitzó és ja, a dia d’avui, el que converteix el conflicte català no en un debat de fons sinó en una persecució .

Avui dia, no hi ha polítics que puguin actuar sense aquest punt de fuga incrustat al cervell. Ho veiem cada dia. El pànic al pas en fals. El dubte en actuar, per evitar l’acció de la justícia. El dubte de dir, per evitar l’acció de la justícia. I després d’això arriba el dubte de pensar, per evitar l’acció de la justícia. L’actual generació de polítics s’ha cremat. I els que els segueixen, la segona corona, difícilment podran resistir amb fermesa davant del mateix dubte que ha cremat als seus antecessors. De fet, ja ho estem veient. El dubte és més fort que la convicció.

Però el problema real no radica ja només en la política. La por s’estén en qualsevol altre àmbit. Des d’un mecànic fins a un humorista. Des del funcionari que fa una publicació a Facebook fins a l’artista que tem que la seva opinió li tanqui portes. De fet, no cal ni tan sols fer públic el pensament polític. Diumenge passat, el màxim responsable de Proactiva Open Arms, Òscar Camps, denunciava que en els últims mesos han patit una caiguda en picat de les donacions precisament perquè són una organització catalana. Aquesta situació, explicava, els deixa sota mínims per poder continuar fent la seva feina per salvar vides al Mediterrani.

El darrer cas és el de Jaume Roures, a qui la Guàrdia Civil ha posat en el seu punt de mira i a qui acusa d’haver format part del Comitè Executiu de l’1 d’Octubre. I l’únic argument que utilitza és haver cedit (per cert, cobrant) les seves instal·lacions per fer les rodes de premsa del govern pel referèndum. I també haver fet un documental sobre l’1-O, “donde se narraron los acontecimientos relacionados con el referèndum, se enaltecieron a las personas que fueron capaces de hacerlo posible y se difundieron los mensajes que interesaban a la causa independentista”. És a dir: l’acusen de fer la seva feina. Donar serveis audiovisuals i periodístics a qui el contracta per fer-ho.

Estem, doncs davant d’aquest escenari. Qualsevol acció que es pugui considerar un suport a l’ideari independentista pot tenir conseqüències tard o d’hora. Sigui en el camp de joc judicial, en l’econòmic o en el laboral. Ja ha començat a no dependre dels tribunals, ni de les resolucions polítiques. L’onada de repressió permet qualsevol exercir-la. Quan s’ha reduït un ideari polític a una mena de patologia infecciosa, qualsevol pot creure’s amb l’obligació de formar part del cordó sanitari. Xavi Bundó | naciósabadell.

5G-PPP: UN HUB TECNOLÒGIC


¿S'en pot anar al MWC de BCN? La resposta és que el risc existeix, ​​almenys fins el 2023, quan finalitza l'actual compromís, afirmen fonts pròximes al GSMA, l'associació que organitza el congrés i que representa més de 800 operadors d'unes 300 empreses. Aquesta es la realitat, el motiu que ens venen desde Nadrid, és que la capital catalana pot deixar d'albergar el Mobile World Congress (MWC) pel clima d'inestabilitat política viscut els últims mesos a Catalunya, que diuen ha generat desconfiança en els organitzadors del congrés. Aquest motiu no s'aguanta per enlloc, ni té cap sentit, malgrat les declaracions de l'infumable ministre d'Indústria i Energia, Álvaro Nadal: "Risc n'hi ha, ara i des d'abans", ha dit Nadal, per a qui el procés sobiranista està "creant un cert nerviosisme" entre els organitzadors del congrés.
L'interès de Dubai a convertir-se en la seu del Mobile neix en un intent de convertir l'emirat àrab a una destinació consolidat de congressos i fires ia potenciar la zona com un epicentre de turisme empresarial, aquest és el motiu real que fa perillar la continuitat del MWC i no el clima que es viu a Barcelona des de fa mesos, com ens estan dient.

Dubai ha estat escollida per albergar l'Exposició Universal, entre l'octubre del 2020 i l'abril del 2021, el que ha portat el país a construir un nou recinte firal de més de 438 hectàrees, diuen fonts del sector tecnològic. No obstant això, un portaveu proper al GSMA afirma que Dubai no es contempla i que si el congrés deixa en algun moment Barcelona es pensa més en una ciutat europea "per logística i funcionament", encara que les mateixes fonts insisteixen que cap gran capital del continent pot competir ara per ara amb Barcelona si es fan bé les coses.
Oficialment, Barcelona i el GSMA tenen un acord fins a l'any 2023. Així ho han recordat aquest dilluns l'alcaldessa i el conseller delegat del GSMA, John Hoffman. GSMA vol complir-lo, però com va recordar en la presentació d'aquest any, el cap de màrqueting del GSMA, Michael O'Hara, "esperem que la situació ho permeti. El que volem és un entorn estable i segur". Fonts pròximes al Mobile han indicat que l'acord fins al 2023 podria estar pendent d'una "renovació formal en 2019", tot i que a l'Ajuntament no té constància.
No s'ha comentat gaire un ajut europeu de 700 milions d'euros per a investigació tecnológica en que Barcelona i la seva àrea  metropolitana seria on s'experimentaria per a tot el món la tecnología 5G, un  hub experimental pioner a tot Europa, i això Dubai no ho té, i l'Ajuntament malgrat el que diguin els de sempre està per aquesta labor, juntament amb la Generalitat. I el Rei en tot això no hi té res a veure.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO