EL CORONAVIRUS I TU


Érem vulnerables i no ho sabíem. Tot d’una, la vida i el virus ens donen una lliçó d'humilitat. Quan ens pensàvem que, en l'època del 5G, controlàvem el món, una pandèmia imprevista ha abaixat els fums dels humans. És una malaltia transversal, que pot afectar qualsevol sense que la medicina tingui el remei per a ningú. Tots a la fresca. Per una vegada no depèn ni de passaports ni de comptes corrents ni de règims polítics. I, automàticament, ens varia la forma d’actuar. Passen coses que semblaven impossibles. Ajornem els funerals, condemnem les abraçades de tanatori, mesurem la distància social, decidim que el futbol és prescindible, dediquem miradetes als qui tenen els ulls així o aixà, fustiguem el qui estossega pel carrer i resem, a bona hora, perquè els nostres metges no es posin malalts. No fos cas que ens haguessin de curar. Hem menystingut la ciència i la investigació, els hem dotat de pressupostos ridículs i ara els implorem paraules tranquil·litzadores, quan ja no els en queden. 
Alexander Fleming, quan va venir a Barcelona el 1948, va ser aclamat pel carrer. Ara fem l'onada a Raúl de Tomàs. La investigació no era un luxe, és una necessitat. A la tele confinàvem els científics a espais de matinada i ara, amb el llepet al cul, correm-hi tots a donar-los el prime time, àvids de llum sobre les incerteses. Buscàvem esperances i ens trobem rentant-nos les mans vint cops al dia. D’aquesta crisi asseguren que en moriran més empreses que persones. Quina grotesca competició. Semblava que suspendre el Mobile era la fi del món. Només era la punta de l'iceberg. Tot el que ha vingut al darrere és més profund i més devastador, també en termes econòmics. Cada sector sap les seves penes, tothom fa números al llindar del penya-segat. Escric a l'entitat financera per veure com quedarà el pla de pensions i em responen amb Warren Buffett. “Sigues cobdiciós quan els altres tinguin por i tingues por quan els altres siguin cobdiciosos”. Em queda claríssim.

A més por, menys llibertat - Als Estats Units, en els dies posteriors a l'assassinat del president Kennedy va passar un fenomen. La gent s'agrupava en cases, amb familiars o amb amics, per estar junts. I parlar. Era la manera que van trobar, de forma espontània, de fer-se passar l'angoixa, l'estrès posttraumàtic que havia significat veure les imatges del magnicidi. Va ser una forma útil de socialitzar la pena. Un "qui canta els seus mals espanta" a l'americana. Ara i aquí, el pànic de la pandèmia, aquest veure com la corba catalana del coronavirus es va assemblant indefectiblement a la d'Itàlia, ens l'hem de passar aïllats. La sobtada malaltia ens obliga a isolar-nos i aquest confinament, recomanat o voluntari, ens obliga a aprendre a estar sols. No som en una distopia de Netflix de gent que s’ha de quedar a casa a menjar tota la carn vermella que ha buidat dels hipermercats i sort en té de les xarxes socials per continuar lligada a l'espiral de l'obsessió per Twitter, mar i aire. Ara cadascú de nosaltres és protagonista del seu moment i potser és una ocasió, malgré-nous, d'aprofitar-ho. No només per adonar-nos que podem canviar de paradigmes en l'oci i en el negoci, per acceptar que el teletreball vindrà per quedar-se, sinó també per despullar-nos del llast de les temences. Gaspar Hernàndez, expert divulgador de la mirada endins, ens deia a la presentació del seu nou llibre ( La llibertat interior) que quan tenim por no som lliures. En aquests dies de sentit comú i de gestos responsables, pot ser l'excusa per retrobar-nos. Escoltar el cos per mirar l'ànima. Un guaret per fer balanç emocional, ordenar prioritats, gaudir dels silencis, escoltar músiques pendents o fer la trucada a l'amic o al parent que fa temps que saps que havies d'haver fet. I llegir. Llegir és un esport que sempre hem fet a porta tancada. Després, la consellera Vergés ja ens dirà a partir de quin moment els nens s'han de quedar a casa i tot això es complicarà. Pel nostre bé, esclar. - Xavier Bosch - ara.cat


EL PARE DE GRETA I EL LAMPISTA


Explicava l'altre dia a Can Baste el pare de Greta (la Fernandez, o sia l'autèntica, no l'altre que no és més que un producte de consum immediat amb data de caducitat i danys col·laterals de per vida), deia, que explicava el pare de Greta, que en castellà no existeix la paraula lampista, se'n va assabentar en un rodagte a Madrid de que per a ells un lampista és l'electricista, i no deixa de ser curiós, de fet en català tonto, tampoc existeix, i en canvi cadira en castellà és correcte. En el ric i complex món de les paraules, n'hi ha algunes que no existeixen en català però s'hi haurien d'incorporar ja, una de elles és: ditxaratxero, i també ojalá, desde luegu i sobretot, sobretot: sinvergüensa.
Per cert, per que un lampista o electricista o paleta sigui un bon profesional ha d'ensenyar la regatera del cul, si no ho fa, malfieu d'ell, no és de l'ofici.

Recordo una amiga de la Txell, que a escola en una clase va dir entonces, i la senyoreta la va reprendre, Susanna, es diu aleshores i no entonces, i la Susanna va contestar, d'acord senyoreta... aleshores entonces..., i després va envellir entre frases fetes....

LA VIOLÈNCIA


El 1948, l'assassinat del líder liberal Jorge Eliécer Gaitán va generar el Bogotazo, un dels esclats paradigmàtics de les ciutats de la fúria de l'Amèrica Llatina: el Cordobazo argentí el 1969, el Caracazo veneçolà de 1989, el Santiagazo xilè de 2019. Amb el Bogotazo va començar un període històric que els colombians van batejar amb un nom que ho diu tot: "La Violència".
En aquests dies en què Colòmbia imita la protesta xilena, en la seva aresta pacífica cantant "El ball dels que sobren", i també en la seva reguera de vandalisme contra el transport públic, convé donar volta la mirada i treure lliçons de la violència.
De la ràbia pura del Bogotazo es va passar a l'enfrontament entre milícies liberals i conservadores. Després, la violència va mutar a agents de terrorisme d'Estat, guerrilles marxistes com les FARC, bandolers rurals, delinqüents comuns, cartells de narcotràfic com els de Cali i Medellín, paramilitars de dreta com les AUC, faccions irregulars de govern, tropes privades, insurgents urbans com l'M-19...
Tots aquests conflictes van tenir el seu origen en una societat que va caure en el parany de legitimar la violència, primer perquè hi havia un crim que venjar i una ràbia que expressar; després, perquè hi havia un enemic subversiu a què enfrontar-se o una societat millor que implantar; i també, perquè hi havia un sucós negoci a aprofitar.
Xile s'enfronta a la mateixa trampa: creure que la violència és una eina que pot utilitzar-se a voluntat. Una clau que s'obre per assolir certs objectius com la justícia social o la restauració de l'ordre públic, i que després, aconseguits ells, es tanca sense més. Però la violència no és una clau; és un Frankenstein que, un cop creat, pren vida pròpia. Deixa de ser un instrument i es converteix en un fi en si mateix.
La violència és una forma de vida que perviu després que la seva causa original s'extingeix. Això ho sabem a Amèrica Llatina, on revolucionaris marxistes i repressors de dictadures per igual van acabar reconvertits, fins i tot aliats, com segrestadors, assaltants de bancs o soldats del narcotràfic. Aquesta violència, per cert, no va sortir del no-res: porta dècades de lenta cocció davant els nostres ulls.
Fa temps que les barres braves subjuguen barris complets, dominen pel terror l'entorn dels estadis de futbol, ​​sotmeten per la por a esportistes i seguidors i segresten el transport públic. Res d'això hauria estat possible sense la seva relació de mútua conveniència amb actors de el poder que han aprofitat els barristas com punters de campanyes polítiques i aliats comercials.
Ni parlar dels tentacles de l'narcotràfic, i la seva estès domini sobre zones senceres de Santiago, on substitueix a l'Estat i a el mercat com a proveïdor de seguretat i ocupació, amb soldats ensinistrats des de nens en l'ús de la violència. Des d'aquí construeix vincles amb el poder, com vam veure en l'elecció interna del Partit Socialista.
Són negocis que es nodreixen de l'abandonament social. De la decadència d'institucions que proveïen sentit de pertinença, com les joventuts de partits polítics o l'Església Catòlica. I de l'fracàs de la societat en oferir un futur als adolescents vulnerables.
Aquesta violència estructural, subterrània, explica els incendis i els saquejos, però no ha de disculparlos. Aquesta prima línia, entre entendre un fenomen i justificar-lo, sembla més borrosa que mai avui. La barbàrie policial que ha deixat a més de 200 xilens amb lesions oculars és una altra expressió d'una societat brutalitzada. Un general de Carrabiners la justifica dient que, en la repressió com a la quimioteràpia, "es maten cèl·lules bones i cèl·lules dolentes". És una versió 2019 de la infame meta de "extirpar el càncer marxista". Quan els agents de l'Estat veuen a l'altre com una malaltia o un paràsit, la seva alienació social els converteix en un perill.
No hem de triar entre mà dura i mà tova, entre tolerar el vandalisme o violar els drets humans. El que necessitem per frenar la violència és un Estat eficient en proveir seguretat, i això no s'aconsegueix gasejant famílies completes, abusant de detinguts ni mutilant a manifestants. Aquest descontrol policial només aconsegueix que ciutadans pacífics vegin als agents de l'Estat com una amenaça, i no com a garants de la seguretat de tots. I, de nou, serveix als vàndals per guanyar legitimitat com a reacció a aquests abusos.
Portem ja 38 dies d'aquest cercle viciós en què la violència estatal i la delinqüencial es potencien mútuament. Al mig d'aquesta abraçada mortal, d'inerme ostatge, queda la societat xilena. La violència amenaça amb passar d'una rebentada puntual a una malaltia crònica. Una a que tant la justícia social com l'ordre públic són arrossegats pel Frankenstein de la brutalitat.


“La Violencia”, de Daniel Matamala
en Diario La Tercera, 23 de noviembre de 2019
del blog: descontexto.blogspot.com

NO BUSQUIN A RÚSSIA, BUSQUIN A MADRID


El millor de l’enquesta del CEO a Espanya és haver pensar en fer-la. Perquè el poder és, també, la capacitat de decidir els termes del debat. La idea de considerar que si el CIS no ho vol preguntar ja ho preguntarem nosaltres des de Catalunya i posarem el mirall a Espanya, és una mostra petita però excel·lent d’independència de criteri i de recuperació de la iniciativa política, que la Generalitat necessita desesperadament. Mentrestant, els espies russos tornen a aparèixer en la narrativa espanyola sobre el Procés. Si la conclusió de les investigacions fos que tots aquests anys hem sortit al carrer empesos per una mà negra russa, voldria dir que continuen igual que el 2014, quan no van veure venir el 9-N, i que el 2017, quan no van trobar les urnes. Que no s’autoenganyi l’Estat. De fet, li ofereixo una pista: si volen saber per què l’independentisme podria guanyar un referèndum, no busquin a Moscou, busquin a Madrid. - Antoni Bassas - ara.cat

ELS MORTS AMAGATS


"Una societat, no pot somriure al futur tenint els seus morts amagats. Els morts són per a ser enterrats, són per a ser individualitzats en els cementiris, però no per ser amagats. Mai tindrà cap poble la pau amb un mort amagat. Mai. 
He recordat aquestes paraules del Papa Francesc que encapçalaven l'escrit sobre els 502 de Lleida. I he pensat que els ossos dels 502 de Lleida que formen part dels 33 mil republicans enterrats de mala manera al Valle de Los Caídos, es deuen haver remogut de rabia avui, davant l'espectacle obscé i grotesc del trasllat del que en queda del cadàver del dictador Franco al cementiri de Mingorrubio.
No entenc l'exagerat desplegament de les televisions que han dedicat tot el matí i migdía a retransmetre en directe l'acte, ni que hi feien aquells 22 familiars del dictador traient-lo en procesó des de l'engendre fins al cotxe fúnebre. Penso que el Govern ho ha fet molt malament, nomès calioa veure la cara de pomes agres de la Ministra de Justicia amb el paperot que li ha tocat representar avui.
Aquí, el que s'havia d'haver fet, sense cap mitjà que ho testimonies, es agafar el taut, que es carrega en un vehicle discret i no un helicopter, s'incinera el Cabdill, i s'entrega l'urna a la familia, mentre per cert, es tanca la Fundación Francisco Franco a pany i forrellat.
Per variar i en la seva linea entre friki i grotesca, el relativament honorable president de la generalitat Quim Torra ha celebrat aquest dijous l'exhumació de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, i ha demanat al Rei i al Govern en funcions, liderat per Pedro Sánchez, "una condemna ferma" del franquisme. "Per fi! Anys i anys demanant treure el dictador del mausoleu. Arriba tard i malament. Però encara és més urgent treure al franquisme l'Estat", ha dit al seu Twitter. I és que twitter hauria d'estar prohibit que l'usessin els polítics, ah! i enviar cartes també, que aixó de les cartes és cosa d'Ignatius, amb qui Torra per cert, té una gran semblança física.

NO SOM UN SOL POBLE


Hi ha una cosa que si ens diferencia als Catalans dels Espanyols, i no és l'estètica sinó l'ética. Fixeu-vos en com mentre aqui analitzem la situació del dret i de l'inrevès, amb els seus pros i contres, enfrontant-no's al problema des de diferents opinions i punts de vista en tertulies assenyades i plurals, articles als diaris, etc, a Espanya van a pinyó fix amb el seu pensament únic imposat al seu dia per José Maria Aznar, sense a penes dissidents; potser per aixó és que a Espanya no existeix una expressió com:botifler. 

CATALUNYA NO ÉS UN SOL POBLE - JAUMEV AROCA - LAVANGUARDIA.COM

"Catalunya no és un sol poble", va afirmar categòricament Pedro Sánchez a la roda de premsa després de l'última cimera de Brussel·les. També Pau Casado el dia 21 d'aquest mes va abundar en aquesta qüestió. Va dir: "Que Catalunya és un sol poble és un somieig totalitària". Ningú li va respondre. Sembla que ja no importa.
En un altre moment de la nostra història política ambdues afirmacions haurien rebut la rèplica immediata dels líders catalans. Que Catalunya era un sol poble va ser durant molt temps un axioma.
Superada, després del desastre de la Segona Guerra Mundial, la visió etnicista de la pàtria, aquest concepte rector de la política catalana, encunyat per Josep Benet en els anys seixanta, suggeria que Catalunya era un sol poble en la seva diversitat. En la diversitat d'orígens, classes i conviccions. Benet reivindicava a Catalunya com un subjecte polític complex. Complex però únic en si mateix.
Perquè s'entengui la diferència conceptual: mentre que Sánchez i Casado afirmen que la Catalunya actual no és un sol poble per subratllar la divisió interna de la societat catalana, Benet proposava fa mig segle precisament el contrari: que Catalunya era un sol poble tot que en el seu si convivien visions molt diferents del que significava ser català. Aquesta va ser la base de l'acord que va facilitar el retorn de la democràcia i l'autonomia a Catalunya en els anys setanta.
Bé és cert que el pacte polític al que va donar peu la idea d'un sol poble va ser clarament desigual en les condicions de partida. Les classes subalternes, els centenars de milers de treballadors del camp que van arribar a Barcelona abans i durant el franquisme, van acceptar participar en la devolució del poder arrabassat a la Guerra Civil a les classes rectores de Catalunya a canvi que aquestes compartissin amb els nouvinguts el progrés i els permetessin, amb la seva força de treball, endreçar els seus barris, construir els centres de salut i edificar les escoles que necessitaven els seus fills.

Ha passat gairebé mig segle. - A Catalunya han crescut com a mínim dues generacions des que Benet va il·luminar la idea que va forjar el pacte de la unitat a Catalunya. Avui els actors són ben diferents. Ja no hi ha classes rectores en els termes en què les vam conèixer -mesures en la distància política i intel·lectual que separa el mateix Josep Benet o Pasqual Maragall de Quim Torra-. De la mateixa manera que les classes subalternes són unes altres. A la seva manera, aquelles que van participar en el pacte i els seus descendents han progressat i s'han emancipat. Alguns dels seus fills i néts, avui, són independentistes perquè tampoc per a ells el projecte polític espanyol va resultar atractiu. (Paradoxa del present: els mateixos que han debilitat l'Estat, venent-la al millor postor en fines rodanxes, exigeixen des de les seves tribunes un Estat fort per respondre al desafiament de Catalunya.)
Al temps, la precarietat -aquest no és una dada menor per entendre els violents aldarulls de les passades setmanes- és avui un fenomen interclassista, afecta per igual als nous immigrants i els fills de les classes mitjanes. Bona part de la societat catalana viu comprimida a la base. Els seus salaris, els seus barris, les seves escoles i universitats i, sobretot, les seves expectatives no prosperen com ho van fer en la segona meitat del segle passat. Potser vivim llavors els millors moments de la nostra història.
Ara som una societat d'enorme complexitat. L'independentisme, que va trencar l'acord original, ha posat al descobert la precarietat dels consensos interns del país. Avui Catalunya és una nació avariada en massa coses.
Potser aquesta és una de les raons per les que costa tant fer marxa enrere als errors polítics comesos en els últims temps. Perquè ja no només estem discutint el si o no a la independència. En aquest sentit, que Catalunya aconsegueixi ser un país independent és una qüestió contingent. És una cosa molt més profund del que està en discussió, que s'arrossega del passat i amenaça el futur. Ja no és possible recuperar els consensos i el vell ordre social del qual emanava el principi rector d'un sol poble.
Ara, potser no queda més que avançar cap a altres aspiracions menys ambicioses, a altres representacions polítiques, socials i territorials potser més efectives. Potser aquí hi hagi la sortida. Amb independència de la independència. 

GREEN NEW DEAL


Si bé el Green New Deal s'ha convertit en una sensació de la nit al dia dins dels cercles activistes, també està guanyant pes com a moviment paral·lel dins de la comunitat empresarial global i va sacsejar els fonaments de la societat en els propers anys. Els sectors clau que conformen la infraestructura de l'economia mundial s'estan desvinculant ràpidament dels combustibles fòssils i estan apostant per les energies solar i eòlica. Així mateix, estudis recents han donat la veu d'alarma sobre la possibilitat que l'abandonament de les velles energies del segle XX per les noves energies verdes més barates del segle XXI doni lloc a un bilió d'actius encallats, creant així una bombolla de carboni que probablement exploti en 2028 i que portaria al col·lapse de la civilització dels combustibles fòssils.
El mercat ja està donant senyals d'aquest canvi i cada govern haurà de seguir al mercat o enfrontar les conseqüències. Els governs que liderin l'ampliació d'una nova infraestructura verda amb zero emissions de carboni i creïn noves oportunitats de negoci, així com l'ocupació que les acompanyen, es mantindran a l'avantguarda. Els altres estaran condemnats.
La concurrència d'una bombolla d'actius de combustibles fòssils encallats i una nova visió política en clau verda obre la possibilitat d'un canvi de paradigma global massiu cap a una era ecològica post-carboni. Tot això amb l'esperança d'impedir a temps que un augment de la temperatura del planeta ens porti a la vora del col·lapse pel canvi climàtic.

Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 1945) diu que s’ha de descarbonitzar el planeta ja si no volem acabar com els rèptils del Cretaci. Ha convençut alguns líders –Angela Merkel i Li Keqiang, per exemple– i ara fa públic el seu pla al llibre ‘El Green New Deal Global’ (Paidós). Nuria Navarro l'ha entrevistat a elperiódico.
–¿Com de verd és vostè?–El 1973, quan l’OPEP va imposar l’embargament a la importació de petroli, vaig organitzar a Boston la primera protesta verda de la història. Vaig reunir 20.000 persones que, malgrat el torb, vam anar cap al port i, de forma simbòlica, vam llançar barrils a l’aigua amb la consigna: «Petroli brut. Món brut».
–Li preguntava, més aviat, per la seva empremta de carboni.
–No perdrem el temps amb aquest assumpte. Ens trobem davant la sisena extinció massiva de la vida sobre la Terra, el 50% de les espècies desapareixeran en els pròxims 80 anys i és important que el meu missatge arribi a la gent.

«Google, Apple i Microsoft seran antigalles en 20 anys. Anem cap al capitalisme distribuït»
–Disculpi. Endavant.
–Disposem de 20 anys per actuar...

–Llavors és el final.
–Henry Ford va fabricar un cotxe assequible i, en dues dècades, va proliferar la xarxa de carreteres i d’estacions de servei, va canviar la urbanització i el consum.

–El petroli va baixar. Les renovables no baixen.
–Aquest 2019 el cost anivellat de l’energia solar i de l’eòlica ha disminuït lleugerament respecte a les energies fòssils, i continuaran baixant fins a arribar a un cost marginal gairebé zero.

–¿Amb exasperant lentitud?
–Ja hi ha 11 bilions d’euros que s’han desinvertit en les energies fòssils en els últims quatre anys. I Citigroup ha alertat que hi ha 100 bilions d’euros en actius obsolets [inversions en perforació, oleoductes i plantes generadores que no tindran retorn]. El 2028 esclatarà la bombolla del carboni. La més gran de la història de l’economia. Hi ha inquietud en els mercats.

–¿Ho saben els que manen?
–La pròxima presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, em va dir: «Tinc set fills i el teu pla, el Green New Deal, és la garantia del seu futur».

«El 2028 esclatarà la bombolla del carboni. La més gran de la història econòmica»
–A veure aquest ‘Green New Deal’.
–Els canvis de paradigma en la història –i n’hi ha hagut pocs– tenen una cosa en comú: la convergència de noves infraestructures de comunicació, energia i mobilitat. Aquesta convergència determina el sistema econòmic i la governança, no al revés.

–I tenim els peus posats en un.
–Sí. Internet ha revolucionat la comunicació, milions de persones produeixen electricitat amb fonts d’energia solar i eòlica que podran compartir via internet i aviat els vehicles elèctrics seran autònoms i funcionaran amb ‘big data’. Les tres internets funcionarà juntes, com un sol cervell, i donarà peu al capitalisme distribuït. El poder ja no serà vertical, ni estarà en mans de 500 corporacions que generin la tercera part del PIB mundial.

–Potser està en cinc o sis mans.
–¡En 20 anys, Google, Apple i Microsoft seran antigalles! Els mil·lenistes –els menors de 30 en general– estan treballant per desmantellar la segona revolució industrial. Són nadius digitals i cooperatius. El Green New Deal global els fa més àgils. 

–Però ¿com s’harmonitzen?
–Avui 9.000 ciutats que han firmat l’acord de París tenen els seus propis plans pilot, però no és suficient. El paper real el tenen les regions, que poden desplegar un pla ajustat a les seves necessitats.

–Ai, que toquem os.
–A Catalunya li diria: «No es tracta d’autonomia, sigues capaç de ser autosuficient en un món distribuït». Ens estem movent de la globalització a la glocalització. El paper de les nacions-estat consistirà a traçar la normativa, facilitar les interconnexions entre regions i crear un Banc Verd nacional. Espero que Espanya entengui el que dic.

–Potser l’entenen pocs. Occident involuciona.
–El mercat és una força molt poderosa. El sol i l’aire són més barats, la bombolla del carboni esclatarà i no estan disposats a perdre les seves inversions. Els polítics de la segona revolució industrial no tenen una narrativa.

–¿Greta Thunberg la té?
–Sí. El Fridays for Future és la primera protesta planetària de la raça humana. La primera que diu que som una mateixa espècie i que la veritable comunitat no la marquen les fronteres, sinó els 20 quilòmetres de la biosfera.

–Orienti’ls perquè no ensopeguin.
–A Greta i a tots els dic: «Aquesta no és l’era del progrés; és la de la resiliència i l’adaptació». Les coses no aniran a millor. S’ha de reinventar tot.

–¿Ho veurà vostè?.

–No. Envieu-me una postal.



Jeremy Rifkin: «A Catalunya li dic: sigues autosuficient». Avisats estem, i ara si que 
va de veres, si es que ja no anem tard.

ALGORITMES I FAKE NEWS


A inicis d'aquest any, un grup d'investigadors va aconseguir entrenar un algoritme per crear notícies falses per si sol, de manera tan convincent com per tenir el potencial d'enganyar a un públic massiu, amb la mínima intervenció humana. Des de llavors, els experts han esperat a poder crear un «antídot», és a dir, una forma en què els sistemes basats en l'aprenentatge automàtic puguin identificar «històries» inventades.
Però els estudis de Tal Schuster, estudiant de doctorat a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), demostren que si bé els programes actuals són excel·lents per detectar text generat per altres màquines, no reconeixen si les notícies són certes o falses.
Molts sistemes automatitzats de verificació de fets estan capacitats utilitzant una base de dades de declaracions veritables anomenada Fact Extraction and Verification (FEVER). En un estudi recent, Schuster i el seu equip van demostrar que els sistemes de verificació de fets instruïts per l'aprenentatge automàtic van tenir dificultats per detectar declaracions negatives. El problema, diuen els investigadors, és que la base de dades està plena de biaixos humans. Les persones que van crear FEVER tendir a escriure les seves entrades falses com declaracions negatives i les seves declaracions veritables com declaracions positives, de manera que els ordinadors van aprendre a qualificar les oracions amb declaracions negatives com falses.
Això significa que els sistemes estaven resolent un problema molt més fàcil de detectar notícies falses. «Si crees per a tu un objectiu fàcil, pots guanyar amb aquest objectiu», va dir la professora del MIT Regina Barzilay. «Però tot i així no t'acosta més a la separació de notícies falses de notícies reals».
En definitiva, el segon estudi va demostrar que els sistemes d'aprenentatge automàtic fan una bona feina en detectar històries que van ser escrites a màquina, però no en separar les veritables de les falses.
El punt és que, si bé es poden generar notícies falses de manera més eficient utilitzant text automatitzat, no totes les històries creades per processos automatitzats són falses. Els bots de text poden dissenyar-se per adaptar històries reals per a diferents audiències, o convertir estadístiques en articles de notícies veritables, però de moment l'aprenentatge automàtic no és eficient a l'hora de detectar notícies falses.
No deixa de ser curiós que els algoritmes siguin capaços de generar noticies falses però no les sàpiguen detectar, potser perquè als algoritmes no els han programat la intuïció, o que encara no han perdut del tot la innocència.

LA REVOLTA DE LES CLASSES MITJANES


El cap de setmana del 19 d'octubre van esclatar a Xile les protestes per la pujada dels preus del metre (que sumen ja 18 morts). Els transports, amb l'habitatge, absorbeixen una part important dels baixos sous xilens. I les protestes reflecteixen el malestar dels sectors més desfavorits, però també de les classes mitjanes angoixades per la pèrdua de poder adquisitiu en una societat molt jerarquitzada i en la qual els serveis públics, com la salut, són dolents. Dimecres, Sebastián Piñera, el president, admetia que "els problemes s'acumulen des de fa dècades i els diferents governs no van ser ni vam ser capaços de reconèixer-ho".
GILETS JAUNES
El “milagro chileno” de Friedman, que tant va entusiasmar a la dreta de l'últim quart del segle XX, està esgotat. El que no vol dir que l'aprimament de la classe mitjana sigui privatiu del país andí. El comparteix amb altres democràcies en què el fenomen és font de malestar polític des de fa una dècada. Qui millor ho ha descrit és Branko Milanovic, ex economista en cap del Banc Mundial, que ha advertit que les polítiques públiques que fins ara corregien la concentració de riquesa ja no funcionen. Com també que les classes mitjanes són avui massa febles per influir en els governs.
HONG KONG
La novetat de les últimes setmanes és la successió de protestes relacionades amb aquest malestar. Hi ha explosions socials en els països andins (a més de Xile, protestes pels preus a Equador, barricades a Bolívia després de les eleccions, tancament del Congrés al Perú), que denoten una seriosa crisi de representació política a la regió. Hi ha també un cicle de protestes que forma un extens cinturó geogràfic que va de França al Líban, de Hong Kong fins a Barcelona. En totes elles hi ha classes mitjanes en marxa cap a algun lloc i per diferents raons: la pujada de preus del metro, un impost als WhatsApp, més democràcia, una sentència judicial... En totes elles, també, el comú denominador és la tecnologia internet, la xarxa a través de la qual s'organitzen i amplifiquen les protestes i es fan més difícils de prevenir per part dels Estats (com ho demostren les apps del moviment democràtic de Hong Kong o la del Tsunami democràtic a Catalunya).
CHILE
En una imatge que sembla literatura futurista, però que en realitat era un informe sobre infraestructures, Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin, va escriure el 1922 que el comunisme era l'electrificació més els soviets. Avui tenim internet i tenim aquest malestar. Però desconeixem quina serà la incògnita final d'aquesta equació. - EL MALESTAR QUE RECORRE EL MUNDO - Ramón Aymerich - lavanguardia.com

CAOS


Quan la premsa nord-americana va començar a esmentar -l'any 2003- la «teoria del caos», la Casa Blanca va respondre parlant d'un «caos constructiu», fent entendre amb això que es procediria a la destrucció de les estructures opressores perquè la vida pogués brollar sense obstacles. Però ni Leo Strauss, ni el Pentàgon havien utilitzat mai aquella expressió. Al contrari, segons ells, el caos havia de ser de tal magnitud que res pogués estructurar fora de la voluntat del Creador del Nou Ordre, Estats Units.
El principi d'aquesta doctrina estratègica es pot resumir de la següent manera: la manera més fàcil de saquejar els recursos naturals d'un país per llarg temps no és ocupar aquest país sinó destruir l'Estat. Sense Estat, no hi ha exèrcit. Sense exèrcit enemic, no hi ha risc de ser derrotat. Així que l'objectiu estratègic de l'exèrcit dels Estats Units i de l'aliança que dirigeix ​​-l'OTAN- és única i exclusivament la destrucció dels estats. I el que passi amb les poblacions dels països que són blanc d'aquesta estratègia... no preocupa a Washington.
Aquest projecte resulta inconcebible per als europeus que, des dels temps de la guerra civil anglesa, estan convençuts -des de la publicació de Leviatan, el llibre de Thomas Hobbes- que és preferible renunciar a certes llibertats, i potser acceptar fins i tot un Estat tirànic, a veure's sumit en el caos.

SENSE MEDIACIÓ


El mitjà digital és un mitjà de presència. La seva temporalitat és el present immediat. La comunicació digital es distingeix pel fet que les informacions es produeixen, envien i reben sense mediació d'intermediaris. No són dirigides i filtrades per mediadors. La instància intermèdia que intervé és eliminada sempre. La mediació i la representació s'interpreten com intransigència i ineficiència, com congestió del temps i de la informació.
Un clàssic mitjà electrònic de les masses, com la ràdio, només admet una comunicació unilateral. En virtut de la seva estructura anfiteatral, no és possible cap interacció. La seva irradiació radioactiva, per així dir-ho, queda sense reverberació. Irradia en una direcció. Els receptors del missatge són condemnats a la passivitat. La xarxa es diferencia per complet en la seva topologia de l'amfiteatre, que té un centre irradiant. Aquest centre es manifesta també com a instància del poder.

Avui ja no som mers receptors i consumidors passius d'informacions, sinó emissors i productors actius. Ja no en tenim prou consumir informacions passivament, sinó que volem produir-les i comunicar-les de manera activa. Som consumidors i productors alhora. Aquesta doble funció incrementa enormement la quantitat d'informació. El mitjà digital no només ofereix finestres per a la visió passiva, sinó també portes a través de les quals portem fora les informacions produïdes per nosaltres mateixos. Windows són finestres amb portes que, sense espais ni instàncies intermedis, comuniquen amb altres finestres. A través de les finestres no mirem a un espai públic, sinó a altres finestres. En això es distingeixen els mitjans digitals dels mitjans de masses com la ràdio o la televisió. Mitjans com blocs, Twitter o Facebook liquiden la mediació de la comunicació, la desmediatizan. L'actual societat de l'opinió i la informació descansa en aquesta comunicació desmediatizada. Cada un produeix i envia informació. Aquesta desmediatización de la comunicació fa que els periodistes, aquests representants en temps elitistes, aquests creadors d'opinió -és més, sacerdots de la opinió-, semblin superflus i anacrònics. Aquest mitjà digital liquida tota classe sacerdotal. La desmediatización general posa fi a l'època de la representació. Avui cada un vol estar present, ell mateix, i presentar la seva opinió sense cap intermediari. La representació cedeix el pas a la presència, o a la copresentación.
La creixent pressió de desmediatización s'apodera també de la política. Posa en compromís a la democràcia representativa. Els representants polítics no es mostren com a transmissors, sinó com a barreres. I així, la pressió de desmediatización es presenta com a exigència de més participació i transparència. Precisament a aquesta evolució medial deu el seu èxit inicial el Partit Pirata. La creixent exigència de presència, que el mitjà digital engendra, constitueix una amenaça general per al principi de la representació.
Sovint, la representació funciona com un filtre, que produeix un efecte molt positiu. Actua seleccionant i fa possible l'exclusiva. Per exemple, les editorials, amb un programa exigent, duen a terme la formació cultural, intel·lectual. I els periodistes fins i tot posen en perill la seva vida per escriure reportatges qualificats. En canvi, la desmediatización condueix, en molts àmbits, a una massificació. El llenguatge i la cultura es tornen superficials, es fan vulgars. Bella Andre, reeixida autora nord-americana, observa: «Jo puc treure els meus llibres de pressa. No he de començar per persuadir els agents de les meves idees. Puc escriure exactament el llibre que els meus lectors volen. Jo sóc el públic dels meus lectors ». No hi ha cap diferència essencial entre «jo sóc el públic dels meus lectors» i «jo sóc el meu electorat». «Jo sóc la meva electorat» significa el final del polític en sentit emfàtic, és a dir, d'aquell polític que s'aferra al seu propi punt de vista i, en lloc de caminar en conformitat amb els seus electors, s'anticipa a ells amb la seva visió. Desapareix el futur com a temps del polític.


La política com a acció estratègica necessita un poder de la informació, és a dir, una sobirania sobre la producció i distribució de la informació. En conseqüència, no pot renunciar per complet a aquells espais tancats en els quals es reté informació de manera conscient. La confidencialitat pertany amb necessitat a la comunicació política, és a dir, estratègica. Si tot es fa públic sense cap mediació, la política ineludiblement perd alè, actua a curt termini i es dilueix en pura xerrameca. La transparència total imposa a la comunicació política una temporalitat que fa impossible una planificació lenta, a llarg termini. Ja no és possible deixar que les coses madurin. El futur no és la temporalitat de la transparència. La transparència està dominada per presència i present

Sota el dictat de la transparència, les opinions dissidents o les idees no usuals ni tan sols arriben a verbalitzar. Es óssa tot just alguna cosa. L'imperatiu de la transparència engendra una forta coacció i conformisme. I, el mateix que la permanent vigilància a través del vídeo, fa sorgir el sentiment d'estar vigilats. Aquí està el seu efecte panòptic. En definitiva, s'arriba a una unificació de la comunicació, o a la repetició del que igual:
La constant observació medial va fer que nosaltres [els polítics] no érem lliures per discutir, en una tertúlia confidencial, temes i posicions provocatius o impopulars. Hem de comptar, en efecte, amb que hi ha algú que transmet això als mitjans.
Dirk von Gehlen, qui mitjançant crowdfunding (finançament massiva) finança el projecte de llibre Hi ha una nova versió disponible, pretén fer transparent el escriure aquest. Però què escriptura seria aquesta que fos del tot transparent? Per a Peter Handke, l'acte d'escriure és una expedició solitària, que irromp en el desconegut, en el no transitat. Amb això es posa en el mateix pla que l'acció o que el pensament en sentit emfàtic. També Heidegger, pensant, s'endinsa en el no transitat. Segons la seva opinió, el cop d'ales de l'Eros el toca cada vegada que fa un pas essencial en el pensament i s'atreveix a entrar en el no transitat. L'exigència de fer transparent el escriure mateix equival a la seva eliminació. Escriure és una acció exclusiva, mentre que el escriure col·lectiu, transparent, és merament additiu. No és capaç d'engendrar el completament un altre, el singular. L'escriure transparent uneix informacions tan sols de manera additiu. La manera de procedir del digital és l'addició. Semblant exigència de transparència va molt més enllà de la participació i de la llibertat de la informació. Anuncia un canvi de paradigma. És normatiu pel que fa el seu mandat dicta què és i què ha de ser. Defineix un nou ésser.
Michel Butor, en una entrevista, constata una crisi de l'esperit, que es manifesta també com a crisi de la literatura: «No només vivim en una crisi de l'economia, vivim també en una crisi literària. La literatura europea està amenaçada. El que ara experimentem a Europa és precisament una crisi de l'esperit». Si preguntem a Butor en què reconeix aquesta crisi de l'esperit, respon:

Des de fa deu o vint anys amb prou feines passa res més en la literatura. Hi ha un diluvi de publicacions, però, ens trobem en una pausa espiritual. La causa és una crisi de la comunicació. Els nous mitjans de comunicació són admirables, però produeixen un soroll enorme. Molt soroll per no res.


El mitjà de l'esperit és el silenci. Sens dubte, la comunicació digital destrueix el silenci. L'additiu, que engendra el soroll comunicatiu, no és la manera de caminar de l'esperit.


“Sin mediación”, de Byung-Chul Han
blog:descontexto.blogspot.com


CALVO I L'AUTODETERMINACIÓ


Des del 1957, s’han celebrat 70 referèndums d’independència al món, i són molt nombrosos els casos en què nacions sense estat, han pogut votar per decidir el seu futur com en el cas d’Escòcia o el Quebec.

“L’autodeterminació no existeix en cap democràcia del món, i sobre això hi ha molt poc a parlar”. Així de contundent es va expressar la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, aquesta setmana en la seva visita a Barcelona amb motiu de l'homenatge a Dolors Renau. La vicepresidenta va voler obviar, però, els tractats internacionals que el mateix estat espanyol ha signat i els molts casos en què parts d’estats han votat en referèndum sobre la seva autodeterminació els darrers 60 anys, sense anar més lluny a Escòcia el 2014.

La realitat presenta pocs matisos al respecte: Noruega (1905), Islàndia (1944), Jamaica (1961), Malta (1964), Djibouti (1977), Quebec (1980), Eslovènia (1990)... Des de 1957 s’han realitzat al món més de 70 referèndums d’autodeterminació, dels quals n’han nascut 26 nous estats com Malta, els Països Bàltics, Armènia, Macedònia o Montenegro entre molts d’altres. De fet, el dret a l’autodeterminació està força institucionalitzat i regulat a nivell internacional. Es tracta d'un dret jus cogens, és a dir, és un dret jurídic fonamental de rang jeràrquic superior, reconegut pel Tractat Fundacional de Nacions Unides, i que s’imposa a qualsevol disposició nacional o internacional contrària. La mateixa Constitució en el seu article 96 (1) diu que:

“Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional”

El dret a l'autodeterminació que reclama el Govern català està plenament integrat i en vigor en l’ordenament jurídic espanyol i no seria necessari ni tant sols modificar la Constitució per a fer-ne ús 
Per tant, països -com l’Estat espanyol- que hagin signat, per exemple, la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics o el Pacte Internacional de Drets Econòmics (instruments internacionals que defensen i regulen el dret a l’autodeterminació) es veuen internacionalment obligats a complir amb aquest dret sense oferir cap tipus de reserva. En resum, dit ras i curt, l’Estat espanyol està trencant amb els seus compromisos internacionals quan nega el dret a l’autodeterminació. És més, aquest dret que reclama el Govern català està plenament integrat i en vigor en l’ordenament jurídic espanyol i no seria necessari ni tant sols modificar la Constitució per a fer-ne ús.

Una vegada confirmada la vigència del dret a l’autodeterminació en l’ordenament jurídic espanyol, com es regula i s’aplica a nivell estatal? En el nostre cas, l’estat no ha desenvolupat encara de forma expressa un reglament relatiu a com desenvolupar aquest dret. Tot i així, l’article 10 (2) de la Constitució indica com s’hauria d’interpretar el seu exercici a nivell estatal:

“Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Així doncs, segons la Constitució, el dret d'autodeterminació s'aplica a Espanya en funció del que disposa l'ordenament internacional, inclòs evidentment el seu desenvolupament normatiu i interpretatiu. En efecte, el dret d'autodeterminació és un dret fonamental reconegut per les Nacions Unides en la seva Carta fundacional, així com per la Constitució Espanyola a través del seu article 96 (1) explicat anteriorment, i el seu desenvolupament queda per això automàticament inclòs en l'article 10 (2), entre aquells que s'interpretaran de conformitat amb l'ordenament internacional ratificat per Espanya.
Finalment, cal dir que el dret a l’autodeterminació no es limita a aquells territoris en procés de descolonització, com s’ha dit interessadament des d’alguns sectors de l’Estat. Així ho demostra, per posar només dos exemples propers, el cas d’Escòcia o del Quebec, als quals llurs Estats els hi van respectar el seu dret a l’autodeterminació com a poble i com a nació. De fet, l’article 1 del pacte Internacional de Drets Civils i Polítics especifica que:

“Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural”

El dret a l’autodeterminació no es limita a aquells territoris en procés de descolonització, com s’ha dit interessadament des d’alguns sectors de l’Estat. Ho demostren el cas d’Escòcia o del Quebec 
Encara que el significat de “poble” no està internacionalment definit, hi hauria pocs dubtes entre els experts en posar Catalunya com un exemple de “poble” o de nació sense Estat. En efecte, existeixen aspectes històrics, polítics, institucionals, jurídics, lingüístics, culturals, d’identitat, consuetudinaris i territorials que evidencien aquest fet i, per tant, tampoc hi hauria dubte en incloure Catalunya com un dels subjectes polítics que ha de poder gaudir de l’exercici d’aquest dret internacional.
Fent un petit repàs històric i de com es regula el dret a l’autodeterminació, queda força clar que la vicepresidenta Calvo va mostrar dilluns un punt d’ignorància (o bé d’hipocresia) quan va dir que les democràcies no contemplen aquest dret. En realitat, el que succeeix és que no hi ha democràcia sense el respecte per aquest dret ja que s’està vulnerant la legislació internacional amb la qual l’Estat espanyol s’ha compromès i, fins i tot, la mateixa Constitució que recull aquests tractats internacionals. esquerra.cat
La senyora Calvo hauria d'anar a costura i a aprendre de lletra i a interpretar els texts, d'aquesta manera no parlaria per boca d'ase.

LA FILOSOFIA I TWITTER

 
"Cal qüestionar-se a un mateix i a la pròpia raó" Ho explica un profesor de Filosofía: "Ho recordo com si fos ara: estava explicant la metafísica d'Aristòtil a alumnes de segon de batxillerat. Una noia, que estava al final de la classe, mirava per la finestra. I em va posar nerviós. Sí.

"Què és això tan interessant que estàs mirant? -li vaig preguntar-. Imagino que serà més important que el pròxim examen"...
"La vida", em va respondre. "

Va ser com una bufetada. Em vaig adonar que estava convertint la filosofia en alguna cosa totalment desconnectada de la vida i de la realitat dels meus alumnes".

Eduardo Infante és mestre de l'institut Sant Eutiquio La Salle de Gijón i el seu mètode per ensenyar filosofia als seus alumnes causa sensació: utilitza Twitter per proposar-los reptes d'aprenentatge i perquè descobreixin més sobre els grans filòsofs de la història. A educació 3.0 parlen amb ell sobre aquesta iniciativa i sobre el que suposa portar la innovació al'aula a 280 caràcters.

SERRAT A L'ARGENTINA

Serrat amb Atahualpa Yupanqui.

Joan Manuel Serrat era, al 1969, algú gairebé descurat. Algú que cantava la frase "tu nombre me sabe a hierba" com si es l'estigués dient en secret a qui l'escoltava. Era un músic, un cantant de qui es deia que era un poeta, que freqüentava els programes interminables dels dissabtes, a la televisió argentina, amb tot just una guitarra a la mà i un grapat de cançons que recorrien el món de Jacques Brel après des del franquisme. I que pintaven el retrat més àcid -i també el més tendre- d'aquests personatges de pobles blancs, que espiaven darrere les cortinetes.
Però la seva història, o, millor, la història d'amor amb l'Argentina, explicada amb meticulosa passió per Tamara Smerling, és al seu torn altres històries. La d'una època però, sobretot, la d'un canvi notable en les maneres d'escoltar i en les formes de relacionar-se amb la música. Les cançons de Serrat podien ballar-se. Però també havien de escoltar-se. Com tota gran història, es construeix amb les petites històries. La de la noia que va trucar per telèfon a la seva millor amiga per dir-li que s'havia enamorat, després d'haver-lo vist per primera vegada, encara un desconegut, a la televisió; l'improbable trobada amb Aníbal Troilo i Rubén Juárez, mentre empenyia el seu cotxe espatllat fins la sendera; els estira i arronsa amb els productors de l'època. La història d'una veu, finalment, explicada, com es deu, a moltes veus.

A continuació un fragment, a manera d'avançament:

Capítulo 7 – Un pañuelo bordado - 1976

—Yo voy igual, Alfredo…

—Yo, a vos, no te voy a traer más, Juan. Vos sos mi artista, yo te voy a cuidar.

El clima era áspero y asfixiaba.

Alfredo Capalbo estaba preocupado: las listas negras marcaban a artistas, escritores, abogados, actores o periodistas, circulaban por las mesas de noticias, en las radios y en los canales, y se tornaba cada vez más complicado que Serrat actuara en los teatros de Buenos Aires. El último viaje a la ciudad, directamente, lo alojó en su casa: no quería correr riesgos. Ni las habitaciones del Alvear lo salvaban. Su hija, Alejandra, dejó la habitación del departamento del cuarto piso de Arenales 1446, entre Paraguay y Paraná, y se la cedió por un mes y medio a «Joan Manuel», como le gustaba llamarlo de entre casa. El living pasó a ser su nuevo cuarto. Esa Navidad, quizás en compensación, Serrat le regaló su primer vestido largo y una muñeca de Sarah Kay, y compuso también algunas de las canciones de …Para piel de manzana en su habitación.

La llegada de 1976 lo encontró, por eso, en la casa de los Capalbo. Una enfermedad del manager, aparentemente, precipitó también las cosas. Ese fin de año celebró su propio cumpleaños y, unos pocos días después, la cena de Año Nuevo. El festejo de sus 32 años fue en un local de la avenida Córdoba junto a sus amigos, como Víctor Heredia. «Serrat llegó a Buenos Aires pero como un simple turista», escribió Crónica cuando se enteró de que estaba en la ciudad. «Volveré en agosto para cantar», le dijo al periodista, al tiempo que aclaró que «solo vengo por unos días, y con el fin de visitar a unos amigos. No quería promoción por eso no hice pública mi llegada».

Las peleas entre Capalbo y Serrat comenzaron por esa época. El cantante no quería saber nada con dejar de venir a tocar: no lo amilanaban. En Uruguay ya estaba prohibido: la información llegó por un cable de la agencia ANSA. «Las actuaciones así como la difusión de sus temas a través de la radio y la televisión, de un grupo de artistas (actores, músicos y folcloristas) fueron prohibidas por “decisión superior”, según trascendió de fuentes de la Asociación Nacional de Broadcasters Uruguayos».

Serrat se paseaba por la calle Florida, y refunfuñaba. Le preguntaban a Alfredo Capalbo si ese realmente era el cantante. El jean, las zapatillas —que se calzaba como si fueran una chancleta— y la desprolijidad no hacían más que confundir a los transeúntes: se codeaban al verlo. Sin embargo, pese a su aspecto, la revista Gente publicó una nota donde comparaba cuánto ganaba Serrat en relación con Tom Jones, Francis Smith, Richard Burton, Roberto Carlos y Andy Williams: «Junto a Raphael es uno de los cantantes de España que tiene mejor cotización. Por cada actuación pide 200 mil pesetas y un porcentaje en la recaudación. Este año, en nuestro país, cobró 15 millones de pesos». Los periodistas porteños pensaban que ni Paco de Lucía —que había recorrido el país en una larga gira— ni la llegada de Paco Ibáñez, lograron opacar el éxito de Serrat, quien marcó una identificación profunda con todas las clases sociales y no solo con los intelectuales o la militancia.

La situación social y política, en tanto, se complicaba. En junio de 1975, tras una huelga general, las fábricas de Buenos Aires y Córdoba marcaban el pulso: el conflicto estaba a un paso de estallar. Isabel Martínez tuvo que hacer una última concesión y, bajo la presión de diferentes sectores, le pidió la renuncia a su protegido, el ministro José López Rega. «Insisto en la reiteración de mi renuncia a los cargos oficiales, rogándole que la acepte como un aporte patriótico tendiente a lograr la unificación de los espíritus perturbados», decía la carta del ex policía. Sobre principios de septiembre, además, el Gobierno sacó un decreto que ilegalizaba a los Montoneros: «Prohíbese el proselitismo, adoctrinamiento, difusión, requerimiento de ayuda para su sostenimiento o cualquier otra actividad que efectúe para lograr sus fines el grupo subversivo autodenominado “Montoneros”, ya sea que actúe bajo esa denominación o cualquier otra que la sustituya», decía el artículo primero. La medida era casi formal: de hecho, todas las actividades montoneras venían siendo reprimidas desde hacía más de un año. Servía, por si acaso, para incrementar con el cargo de «asociación ilícita» las penas a los detenidos. La Argentina era un hervidero y el aire se tornaba irrespirable por la espiral de violencia. La viuda de Perón tenía, finalmente, los días contados. Por eso, cuando Serrat se tomó un avión de regreso a España, pidió —por seguridad— que un grupo de periodistas lo acompañara hasta el aeropuerto. Alberto Amato, que trabajaba en la revista Antena, fue uno de los elegidos para la despedida.

El cantante se iba enojado: su representante había suspendido una serie de conciertos para presentar su nuevo disco, …Para piel de manzana, previstos para marzo y con fechas pautadas en Buenos Aires y Córdoba. La suspensión le costó, además, mucho dinero.

Ni bien subió al avión, el manager le dijo a Amato:

—Alberto, en mi mesa se puede sentar el jefe de Policía y también el jefe del ERP.

—Pero, Alfredo, eso es imposible… —le respondió, sorprendido, el periodista.

Serrat regresó a la Argentina a mediados de junio de 1976. Solo habían pasado dos meses del golpe. Iluso, le dijo a Última hora: «En agosto les estaré cantando a los argentinos». El viaje fue relámpago: solo para arreglar unos asuntos con Capalbo. «Simplemente porque estaba en Brasil, llegando de Francia, y allí me tenía que marchar a México. Así que le quité un día a Río [de Janeiro] y me vine a verlos a ustedes. El martes ya estaré en México para comenzar a trabajar».

Esa fue la última vez, por casi una década, que caminó por Buenos Aires.

***

Juan Carlos Novoa trabajaba como periodista. Había nacido en 1938 en la «República de Mataderos» donde adquirió, como mencionó uno de sus amigos, Ricardo Ragendorfer, los tres estigmas que luego lo marcaron a lo largo de toda su vida: el fútbol, Perón y el tango.5 En relación con lo primero, el fútbol, fue un hábil mediocampista en las inferiores de Nueva Chicago, aunque era hincha de Vélez. Lo segundo, un legado de su familia, se potenció durante el gobierno de Arturo Frondizi por un hecho que ocurrió en el barrio: la toma del Frigorífico Lisandro De la Torre. Lo tercero, el tango, en ese arrabal de Buenos Aires, flotaba en la calle. Novoa no disimulaba su romance por las orquestas de los años cuarenta: Juan D’ Arienzo, Carlos Di Sarli, Osvaldo Pugliese y Miguel Caló. Parecía anclado en esa época: solo era ver su estampa de milonguero mientras recitaba a Cadícamo en alguna sobremesa.

Joan Manuel Serrat y Juan Carlos Novoa se conocieron, por casualidad, por una botella de vino. Cacho trabajaba como periodista de Espectáculos en la revista Antena, durante los primeros viajes del artista a Buenos Aires.6 Había entrado como cadete, después de un paso fugaz por la Policía. Le gustaba escribir y era un gran lector de media noche que recitaba, de memoria, a Roberto Arlt o Joseph Conrad. El oficio lo aprendió con la práctica y los buenos maestros con quienes se topó frente a las máquinas. «Yo lo conocí a Joan porque le tenía que hacer una nota en un restaurante y podía elegir el vino que íbamos a tomar. Era el año 69, trabajaba en Antena y ya estaba cansado de hacerles notas a montones de artistas españoles de mala calidad, así que solo acepté porque me iban a pagar el vino más caro. Estuvimos desde la una del mediodía hasta las nueve de la noche. A él le habían hablado del Tigre y lo quería conocer, entonces fuimos con unos amigos. Nos tomamos un barquito manejado por un militar retirado que había perdido en el 63 en la batalla entre azules y colorados y quería desvincularse de eso, así que nosotros, que habíamos bebido un poco, le dijimos que todos los milicos eran una mierda. El tipo nos desembarcó inmediatamente con Serrat y todo».

Los encuentros siguieron, después, en un picado de fútbol entre un grupo de periodistas y los músicos del cantante. El aroma del arrabal y la devoción por Cadícamo, quizás, hicieron el resto. Se hicieron inseparables en las largas temporadas que Serrat pasó en Buenos Aires.

Una tarde, el catalán cantaba los primeros acordes de «Si la muerte pisa mi huerto», un tema grabado en 1970.

—Che, Nano, pero esa melodía es igualita a un tema de Vinicius de Moraes…

—Sí, es verdad, es un tema que había escuchado. No sé, me levanté una mañana, inspirado, lo escribí, y bueno, me salió igual. ¡Qué querés que le haga…! —le retrucó el cantante, enojado.

Serrat pasaba veladas en la casa de los Novoa en Mataderos y hasta se lo vio en imágenes mientras acunaba a su hijo, Rodrigo, que nació a fines de 1972. Ese mismo verano fue nombrado como su jefe de prensa y se encargó de los reportajes y las giras del artista. La campaña de la Tendencia Revolucionaria estaba en marcha y Novoa, ligado a la Juventud Peronista, lo conectó también con la militancia. El periodista, de rasgos afilados y mirada triste, tuvo también un paso, fugaz, por Descamisados. La primera vez que entró a la redacción vio las armas arriba de los escritorios y se preocupó. Unos años antes, como jefe de prensa de Leonardo Favio, había acusado directamente a los pistoleros de la masacre de Ezeiza y se la tenían jurada.8 Después, llegó el diario Noticias, donde se fogueó con Juan Gelman y Rodolfo Walsh. En 1974, mientras estaba en España, se produjo un allanamiento en la redacción y se quedó sin trabajo. «Ya es mucho culo, me voy a tener que ir de acá…», pensó.

Y lo llamó a Serrat:

—Mirá, Juan, esto no da para más… Montoneros entró en la clandestinidad, cerraron el diario Noticias, el comisario Villar nos la tiene jurada, me quedé sin trabajo, toda la protección que teníamos antes se fue al carajo.

Serrat, rápidamente, le pagó los pasajes a Barcelona y le dio trabajo en la compañía discográfica Ariola. «Cuando viajaron mi mujer y mi hijo, que en ese momento era chiquito, Serrat recordó en un recital la situación de muchos chicos que tenían que irse de su país por problemas políticos, del destierro que sufrían. Para mí fue muy emocionante porque lo decía pensando en mi hijito», unos años más tarde contó Novoa.

El primer domicilio en Barcelona que los Novoa tuvieron cuando llegaron, a mediados de 1975, fue la casa de la madre de Serrat, doña Ángeles, en un barrio muy elegante, cerca de las montañas: Vallcarca. En el colmo de las desgracias hubo una casualidad: el departamento era un piso completo en la calle República Argentina.

El momento social y político en España era complicado. La Junta Militar agitaba el golpe en la Argentina y en Madrid, pocos meses después de la llegada de los Novoa, el 20 de noviembre de 1975, murió Francisco Franco. Serrat, que estaba de gira en Caracas, Venezuela, alcanzó a descorchar una botella de cava y despertar a sus padres para darles la buena noticia en la habitación donde descansaban.

En el piso en Barcelona, el pequeño hijo de Cacho, Rodrigo, jugaba a tirar una corneta por el balcón. Su padre iba hasta abajo y la buscaba sobre la vereda. Un día, los policías de la guardia civil se peleaban con los estudiantes. Uno le alcanzó el juguete y le dijo:

—Tome, hombre, este no es momento para juegos…

Novoa trabajaba en la difusión de los discos, en pautar los reportajes o las sesiones de fotografías del artista. En Para piel de manzana quedó estampada una foto con todos los músicos que tocaron con Serrat en ese álbum: en la portada, también, estaba su amigo.

El primer cortocircuito surgió cuando Serrat le pidió que escuchara aquel disco. Después de la cima de Mediterráneo o los álbumes dedicados a Miguel Hernández o Antonio Machado, a Cacho le pareció que tenía sabor a poco:

—No, che, este disco me parece un plomo… —se sinceró el periodista. Serrat lo mandó a la mierda.

En 1977, Novoa se separó y su mujer viajó con su hijo, en barco, de regreso a Buenos Aires. Los meses pasaron y Cacho añoraba a Rodrigo. En Mataderos también habían quedado sus padres, que estaban grandes y enfermos. Cacho averiguó con Fernando Vaca Narvaja y Miguel Bonasso si estaba en alguna lista y cuando le confirmaron que no, regresó a la Argentina.

Fue poco antes del Mundial de 1978.

—Quédate tranquilo, Cachito, que si estás en alguna, te doy 24 horas de ventaja… —le dijo uno de sus viejos amigos de la Policía.

***

El Consejo de Guerra de España condenó a muerte a militantes del FRAP (un grupo antifranquista, de tendencia anarquista) y ETA, que fueron acusados del asesinato de un grupo de policías. En el desenlace, para asombro del mundo entero y mientras Franco agonizaba en su lecho de muerte, fueron fusilados. Serrat estaba en La Habana cuando se enteró de la noticia. Fue el 28 de septiembre de 1975 y la siguiente escala de su gira era el Distrito Federal, en México, donde lo esperaban conciertos. El presidente de México, Luis Echeverría Álvarez, de manera inmediata, rompió relaciones con España. No solo decidió desconocer el gobierno de Franco: dio lugar a la Segunda República. Prohibió, además, la entrada de cualquier ciudadano español en su territorio.

La sorpresa de Serrat fue que, dos horas después de enterarse de aquellas novedades, el empresario que lo había contratado en México lo llamó para decirle:

—Oye, agárrate, porque es fuerte. Hay una orden de Presidencia de Gobierno por la que, informados que tienes que debutar en Bellas Artes, conceden autorización para que entres en el país.

El cantante pasó muy mala noche. No solo por la amargura de las muertes, también sobre qué iba a responder ante las preguntas de la prensa. Se debatió entre las posibilidades: «[O] volverme a España y de alguna manera esconder mi actitud personal contra los fusilados o aceptar la oferta, aunque sabía perfectamente que al llegar al aeropuerto de México me esperarían los canales de televisión y todos los periodistas. No podía adoptar la primera posición, porque no estaba en absoluto de acuerdo con las ejecuciones de los cinco muchachos, así que procuré imaginarme qué era lo que me iban a preguntar para saber qué tenía que responder. Me lié la manta a la cabeza y dije: “Juanito, ya veremos cuando vuelves a casa”».

Ni bien pisó el aeropuerto, los periodistas se atropellaron frente al cantante. «Declaro mi absoluto repudio a la pena de muerte y a la violencia establecida y oficial», les dijo, bien escueto, Serrat. Las repercusiones no tardaron en llegar. No solo afectaron la salida de su nuevo disco, Para piel de manzana: también produjeron la ruptura, definitiva, con su representante, Lasso de la Vega. Pero lo peor de todo fue que el gobierno de España emitió una orden de búsqueda y de captura en su contra. La declaración le valió la expulsión, lisa y llana, del Sindicato Nacional del Espectáculo y la prohibición absoluta de todas sus canciones y sus discos. Se acordó «suspender indefinidamente el visado de los contratos sindicales que presente el artista Joan Manuel Serrat hasta tanto no se retracte de las declaraciones antipatrióticas hechas en México, o manifiesta que son falsas las que los medios de comunicación internacionales le han atribuido».

Un diario local llegó a titular: «Serrat, el renegado».

El nuevo disco fue retirado del mercado poco antes de salir a la venta. Tal como había ocurrido siete años antes con el Festival de Eurovisión, se prohibió su difusión por la radio y la televisión. En algunos países de América latina —como Chile— le negaron la entrada. «Para piel de manzana es, en realidad, un disco del exilio que apenas tuvo promoción. Apareció casi bajo mano, mientras yo “gozaba” de un alejamiento forzoso, a raíz de unas declaraciones sobre los fusilamientos de 1975 (…). Pero el disco ya estaba hecho y, aunque su llegada al mercado fue casi clandestina, la grabación había resultado, en cambio, una verdadera fiesta».

Serrat quedó varado en México: «En aquel sitio uno se sentía sólido. Por eso no quise hacer tampoco giras por América. En Chile estaba Pinochet, en la Argentina eran los últimos coletazos de Isabel Perón y ya llegaban los militares, también estaban en Uruguay». La estancia duró casi un año. En el exilio, el cantante no logró componer una sola canción, pero se codeó con Luis Buñuel o Juan Rulfo.

Solo para sobreponerse a aquella situación organizó una gira en una casa rodante a la que llamaron La Gordita, donde ofreció una serie de recitales a bajo costo junto a una banda de músicos —unos diez en total—, sus mujeres y sus hijos, que vivieron en lugares de paso y moteles de bajo costo. «Espero que eso no pase más, ni por mí ni por nadie. El exilio es una de las experiencias más amargas que un hombre puede sufrir».

Serrat logró volver recién el 20 de agosto de 1976. El recibimiento en el aeropuerto de Barcelona fue multitudinario. El Tribunal de Orden Público estaba aún activo y corrió peligro de quedar detenido durante el fin de semana. «En ese momento no me importaba nada. Tanto que decidí volver a España aún antes de promulgarse la Ley de Amnistía. (…) pasé bastante tiempo sin tener domicilio fijo, viviendo de casa en casa, porque en mi casa y en la de mis padres aparecían pintadas con amenazas». Sobre el final de ese año, con la colaboración de los viejos empresarios de la Nova Cançó, inició una gira por barrios de Barcelona, que terminó en el Palacio de los Deportes, y, más tarde, en París: «Serrat als barris». La gente coreaba las viejas canciones republicanas, los versos del éxodo como «El emigrante», un antiguo lamento campesino y, claro, «Cançó de matinada». Fue uno de los momentos más emocionantes en la Cataluña del post franquismo.

Una noche llegó a dormir en el departamento de un amigo, Quico Sabaté, y se quedó casi un año. En París se dio el lujo de tocar con Georges Brassens: uno de los cantantes de sus sueños. Jorge «Cacho» Fontana lo entrevistó para un programa que estaba haciendo sobre «los niños en el mundo». El cantante acababa de llegar de México y se mostraba, feliz, por el regreso a Barcelona tras sus once meses de exilio. Las consultas de Fontana fueron en la calle, justo a la hora de salida de colegio, por lo que rápidamente un remolino de niños y niñas se apostó alrededor del cantante. El paisaje, alrededor, era gris, las calles empedradas de París.

—¿El domingo juegan River y Boca, qué pálpito tenés?

—No es cuestión de pálpito, uno es xeneize y se acabó —se rieron los dos.

—Bueno, pero lo importante es reencontrarnos, ¿cómo estás vos, Joan Manuel?

—Contento de poder estar en casa, contento de poder salir y estar aquí con los amigos en París, y poder hacer este encuentro con Moustaki y con Paco, y con vosotros también.

—Joan Manuel, ¿en la Argentina siempre hay expectativa por verte?

—Uy, cuanta gente… —mira Serrat, alrededor, la maraña de chicos.

—Está bien, es un reflejo de la popularidad, mucha gente joven.

—Sí, sí, en Argentina dejé muchos amigos y espero poder recuperarlos en cualquier momento porque uno sabe que no los pierde nunca. - periodismo.com



más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-