· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

COSES D'AMBROISE


Els dos polítics - Dos polítics canviaven idees sobre les recompenses pel servei públic.
-La recompensa que jo més desitjo -va dir el primer polític- és la gratitud dels meus conciutadans.
-Això seria molt gratificant, sens dubte -va dir el segon polític-, però és una llàstima que per tal d'obtenir-la es tingui un de retirar de la política.
Per un instant es van mirar un a l'altre, amb inexpressable tendresa; després, el primer polític murmurar:
-Que es faci la voluntat del Senyor! Ja que no podem esperar una recompensa, donem-nos per satisfets amb el que tenim.
I traient les mans per un moment del tresor públic, van jurar donar-se per satisfets.

Vot - Instrument i símbol de la facultat de l'home lliure de fer de si mateix un ximple i del seu país una ruïna.

Soga - Instrument que va caient en desús, per recordar als assassins que ells també són mortals. Es posa al voltant del coll i acompanya a l'usuari fins a la fi dels seus dies. En molts llocs ha estat reemplaçada per un artefacte elèctric, més complex, que s'aplica a una altra part del cos; però aquest sistema, al seu torn, està sent ràpidament substituït per un aparell anomenat "sermó".

Sant - Pecador mort, revisat i editat.

Vanitat - Tribut que rendeix un ximple al mèrit de l'ase més proper.

Egoista - Persona de mal gust, que s'interessa més en si mateix que en mi.

ambroise bierce
ciudadseva.com

MÉS A PROP DE DÉU


La catedral de Notre Dame renaixerà de les seves cendres. Empreses i fortunes privades s'han llançat a una carrera de donacions. Ja superen els mil milions d'euros. Potser busquin millorar la seva imatge i deduccions per els seus impostos. Molts dels més rics del món són al·lèrgics al fisc, un exercici de solidaritat que ajuda a mantenir l'Estat que paga les pensions, sosté la sanitat i rehabilita els edificis. Hi haurà trànsit de diners des dels paradisos fiscals, i ningú farà preguntes.
L'historiador Rurger Bregman ho va proclamar aquest any a Davos, on cada any es reuneixen economistes, polítics i evasors per parlar del nostre futur: "No necessitem filantrops, necessitem que els que més tenen paguin impostos". Sembla senzill, però no ho és, ni están els grans evasors per la labor. Notre Dame ha passat de símbol de França a al·legoria de la gran hipocresia en què ens movem. Ni tan sols tenia assegurança ni sistemes antiincendis. 
De la mateixa manera que els monuments romans i grecs es conserven tal com estan des de fa segles, així com les estàtues, potser el millor seria deixar Notre Dame tal com està, cobrint el sostre, això si, d'aquesta manera segur que la Catedral que es podría rebaixar a església, estaria molt més a prop de Déu i dels homes.

LA SÍNDROME POLITKÒVSKAIA


El responsable de campanya de Vox a la província d'Alacant, Eduardo Martínez Fuster, esgrimeix en una conversa privada que la formació d'extrema dreta "no és un partit democràtic ni ho serà i al que no li agradi que se'n vagi al club de Ciutadans o al club de Podem". En aquest enregistrament, a la qual ha tingut accés eldiario.es, Fuster rebutja que el funcionament intern del partit de Santiago Abascal es regeixi per la participació de les bases.
No se de que és sorprenen a els mitjans i la ciutadania escoltant les paraules de Martínez Fuster. Més sinceritat i franquesa no pot tenir l'home; a més, per ventura hi ha algun partit democràtic a Espanya?
Potser i amb matisos els únics serien els assemblearis de la CUP i ni així se'ls pot considerar democràtics, i la resta amb les seves llistes tancades i els seus cacics provincials tampoc és que siguin molt democràtics, són aparentment democràtics però en realitat no ho són. El mateix succeeix amb l'estat Espanyol, és reconegut com un dels vint països més democràtics del món, però la pregunta és: que entenen els reconeixedors per país democràtic, passa que no conec a cap país que ho sigui de la mateixa manera que no hi ha ni un sol Estat que respecti els drets humans, ja té el clavegueram per aixó. El que passa és que el barem, el llistó de mesurar és molt baix i en realitat a les pseudodemocràcies se'ls diu democràcies quan en el millor dels casos són partitocràcies, amb el problema afegit que la majoria estan començant a deixar de ser pseudo, cada vegada més. Ay 11-S 'amb tú va començar tot, a perdre's tot'. Benedetti parlava el secle passat de 'cascarodemocracia'
Dit això, cert és que hi ha tambè categories dins aquestes pseudodemocràcies, ahir en un tuit, Rufián en la roda de premsa del Mesies des de la presó, deia: estamos en Turquia. Doncs no senyor Rufián, aquí encara no és Turquia, perquè no hi va a viure una temporada a aquell país i empra el seu verb aspre, rude i esmolat, a veure quan dura sense acabar sent una víctima de la síndrome Politkòvskaia 

PRODUCTE DE QUILÒMETRE 0


Que l’home va tenir sempre ganes de deixar una vasta descendència com a llegat a la humanitat queda clar, d’entrada, perquè va tenir vint-i-dos fills amb les tres dones amb què va estar casat al llarg de la vida. Es deia Jan Karbaat, era ginecòleg i tenia clínica pròpia a Barendrecht, a prop de Rotterdam. Va morir justament fa dos anys, l’abril del 2017, als vuitanta-nou anys, i ara està de màxima actualitat perquè, di­vendres passat, proves d’ADN van confirmar que, a més dels seus vint-i-dos fills oficials, és pare de quaranta-nou més. El motiu és que a les pa­cients que anaven a la seva clínica les inseminava amb el seu propi esperma. La premsa holandesa tem que, a mesura que es facin més proves, la xifra pugui arribar a dos-cents. Com és fàcil de comprendre, l’escàndol –sobretot als Països Baixos però també a tot Europa– és majúscul, perquè la llei dictamina que els metges que es dediquen a la inseminació artificial han de fer servir semen de múltiples donants, no pas el seu a tort i a dret.
Però ves què havia de fer l’home si havia comprovat que els vint-i-dos fills que va tenir al llarg dels seus tres matrimonis creixien sans i eren ben bufons. Devia pensar: “¿Per què m’he de complicar la vida anant-ne a buscar el d’homes que no conec si el meu és de primera qualitat?”. A més, el tenia sempre a l’abast de la mà. No sé si el posava en tubets i el congelava, com s’acostuma a fer, però en qualsevol cas, si algun dia se li acabaven les existències, allà estava ell en persona, a punt per subministrar-ne una nova dosi. És el gran avantatge dels productes de quilòmetre zero. A La Cantina de Requesens –que va tancar fa cosa d’un any–, quan demanaves amanida, anaven a l’hort que hi havia a cosa de cinc metres, agafaven l’enciam, els tomàquets, els pebrots i les cebes, els rentaven, els assecaven, els tallaven i te’ls servien a l’instant. El sabor era inigualable. Una vegada que vaig anar al restaurant Mas de Torrent, vaig veure que tenen un hortet d’herbes aromàtiques al qual cada dia van a buscar les que neces­siten per preparar els plats del dia: farigola, alfàbrega, menta, melissa... Doncs a la clínica del doctor Karbaat, exactament el mateix. Posem per cas que la infermera Inge descobria que ja no quedava cap tubet a la nevera. L’hi notificava:
–Doctor, se’ns ha acabat l’esperma.
–Un moment, Inge, que m’hi poso.
I al cap de cinc minuts, tot solucionat. Com deia aquell anunci de Le­tona, “fresca, del dia i del Pirineu”. A més, t’estalvies un munt de calés. A Holanda no ho sé, però a molts països, els donants (homes que han ­passat proves de salut i d’idoneïtat ­física) cobren un tant per cada dosi. En una època de greu crisi econòmica, tot això que el doctor Karbaat s’estalviava; o s’embutxacava, que en aquest cas ve a ser el mateix.

Producte de quilòmetre zero
Quim Monzó - lavanguardia

SINVERGÜENSA



Voldria avui que és la vigília del crim de cada any, parlar dels crims que es cometen (jo el primer) en l'ús del català al carrer, on és més que palès els complexos que tenim molts catalans amb la nostra llengua, en el sentit de no emprar moltes paraules no perquè les desconeguem, si més no perquè ens sembla ridícul o epatant, i el mal us que en fem d'altres per vicis adquirits i que ens costa d'eradicar. 
Tot i que s'ha entrat en l’ús quotidià de paraules com entrepà, bestreta o tarannà, moltes paraules no es fan servir tot i ser conegudes o haurien de ser-ho. Donaré uns quants exemples: Diem "manzana" sense cap mena de rubor referit a una illa de cases, i en canvi no diem "poma" que és exactament el mateix, però en castellà ens sembla que ja està bé. Diem “aguinaldu”, quan s'hauria de dir "estrenes de Nadal" que no ens ha de sorprendre car així es diu en francès, i tan ridícul pot sonar a l'oïda "aguinaldu" com "estrenes de Nadal". Sembla mentida a hores d'ara com encara triomfen fins i tot a alt nivell els "ojalà" i els "desde luegu", sense oblifdar "l'entonces" (aleshores) i quanta gent diu encara “enfermetat” en comptes de malaltia. El català a ràdios i televisions és molt justet també, amb honroses excepcions. Però hi ha una paraula que s'hauria d'acceptar per la seva bellesa i rotunditat: sinvergüensa, tal qual; la trobo meravellosa, és més hauria de ser la paraula de l'any, juntament amb llambordins.
No devem doncs estimar tant la nostra llengua quan som incapaços de parlar-la una miqueta bé, es tractaria d'esforçar-se un xic cada dia intentar parlar una mica millor. Ens queixem que no es parla el català, que el castellà s'imposa arreu, i és cert, però a banda de la militància en el dia a dia, parlar bé la nostra llengua ajudaria també. No és aquest un problema només del català, el castellà es parla fatal i cada vegada com succeeix amb el català i en general en la majoria dels idiomes es fan servir menys paraules, i és perquè la gent ha perdut el plaer de llegir i diria que també el plaer de parlar (i escoltar). Per això és un plaer anar a França i escoltar la gent com xerra, xerra i xerra, de manera suau, generalment educada i molt plaent per les orelles. Al pas que anem acabarem parlant només amb monosíl·labs i poc més, o amb emoticones al pas que anem.
És curiós pels qui tenim una certa edat, com abans (sóc dels qui detesta parlar d'abans, però a vegades no hi ha més remei), com deia abans, tot i emprar molts castellanismes es parlava un català més català, sobretot en l'accent i en l'ús de paraules ara pràcticament en desús, com suara, vailet, ranvespre i altres per l'estil.
Com no hi ha res de nou llevat d'allò que hem oblidat, en Joan Oliver Pere Quart ja se’n fotia de l'estat del català en aquest poema:

No et vai veure a la verbena
Hi havia un lleno, que bueno!
Un lleno de por! Quin lleno!
hasta la lluna era llena!

Pere Quart (Quasi un paradis, 1951)



NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO