· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DE LA DESOBEDIENCIA CIVIL



Hi a quelcom que no entenc. Grande Marlaska el ministre de la Guerra, avisaba als manifestants violents que els podrien caure condemnes de fins a sis anys de presó, uns manifestants violents que han cremat contenidors, cotxes, agredit a policies i han causat molta destrossa en el mobiliari urbá. 
Perquè doncs, als Jordi's els hi han caigut nou d'anys, nomès per enfilar-se a un Nissan Patrol intentant aturar una inexistent manifestació violenta. Ni uns ni altres són actors polítics, sinó civils.
La manera d'actuar dels violents es nova, hi ha sorprés a les policies, però no és l'única, ara les policies (mosos y nacional) es dediquen a pegar impunement als periodistes prèviament identificats com a tals. 
Hi va haver un temps, en què es podia teoritzar sobre la desobediència civil, i no només teoritzar, sino justificar-la, encoratjar-la, com a dret primari de l'individu davant l'Estat. Però això va ser fa temps i en un altre país, de fer-ho aquí, se't acusa directament de terrorisme, i sinó que els hi ho preguntin als del Tsunami democràtic.

SOBRE EL DEURE LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL (fragments)

Estem acostumats a dir que les masses no estan preparades, però el progrés és lent perquè la minoria no és millor o més prudent que la majoria. El més important no és que una majoria sigui tan bona com tu, sinó que hi hagi una certa bondat absoluta en algun lloc perquè fermenti a tota la massa.

Els rics (i no es tracta de comparacions odioses) estan sempre venuts a la institució que els fa rics. Parlant en termes absoluts, a major riquesa, menys virtut.

És la democràcia que coneixem l'última millora possible de govern? No és factible avançar un pas en el reconeixement i l'organització dels drets de l'home? Mai hi haurà un Estat totalment lliure i il·luminat fins quan aquest Estat reconegui l'individu com un poder més alt i independent, del qual es deriva el seu propi poder i autoritat i el tracti en conseqüència. Em complau imaginar un Estat que finalment pugui pregonar l'ésser just amb tothom, i que tracti a l'individu amb respecte; més encara, que no arribi a pensar que és inconsistent amb la seva pròpia tranquil·litat si uns quants viuen separats d'ell, no barrejant-se amb ell, sense abraçar-lo, però complint amb la seva obligació de veïns i companys. Un Estat que produís aquest fruit i el lliurés tan aviat estigués madur obriria el camí per a un altre Estat, encara més perfecte i gloriós, que jo he somiat també, però que encara no he vist per enlloc.


HENRY DAVID THOREAU: EL DEBER DE LA 
DESOBEDIENCIA CIVIL (PDF)



Cal seguir aquest fil de Twitter - Es tracta de l'arbitraria detenció de Laura Solé.

TOT ÉS VIOLÈNCIA


Us diré el secret: tot és violència. Aquestes vies del tren rovellades, l'explícita tristesa dels trens de rodalies, els seus retards, la tremolor dels horitzons en les finestres, els teus somnis, els meus, tots els espills, les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo, els silencis que no es senten, la subjectiva distància entre dos cossos nus, dos llums, dos pells esvarant-se en una lenta llunyania, la memòria de demà que hem signat avui, aquesta pluja fina i persistent, mira-la!, que podrirà el raïm i la tendresa, la carn, els adéus sense mans. Tot és violència, i n'hi ha més de violència. Aquests Guardia civils i Mossos agredint impunement ciutadans pacífics i als qui no ho són tambè. L'obscè llenguatge dels polítics, la seva ignorant ceguesa, aquests il·luminats que maten en nom de déus inexistents. Homes que maten i maltracten dones. Capellans pederastes que escapen impunes dels seus crims. Tot és violència. La memòria del demà que hem violat avui, tambè. Tot és violència. La teva covardía, la meva. Tot és violència, tot ho és, tot...... Catalunya és ja, nomès violència. 

NOSTALGIA


No sóc molt partidari de la nostalgia de temps passats, es tracta d'una mena d'auto engany i en certa manera d'una manipulació inconscient dels records del temps viscut, però a vegades és bo i fins i tot higiènic per desintoxicar-se de tant d'aldarull. Aquest és el cas d'un divendres especial de fa molts anys, de quan èrem menuts  i per tant feliços, inconscientment feliços, preparats per una Vita Beata, encara que aleshores no ho sabiem, de fet, no sabiem res, teniem pocs anys...

UN DIVENDRES ESPECIAL

"Tenia raó, molta raó Mercè Rodoreda quan deia que la felicitat s'acabava als dotze anys, després tot es complica molt, massa, sobretot en el meu cas. De fet va ser una setmana premonitòria quan a esdeveniments, doncs el divendres ja es produí un fet extraordinari per a mi, d'aquells difícils d'oblidar i que acabes recordant per sempre, per més anys que passin. Pel matí, en llevar-me a les set com cada dia - recordo que feia molt de fred - em vaig vestir d'una revolada, sense mandra.
En baixar a la cuina la meva mare ja estava preparant-me l'esmorzar, i atansant-me a la llar de foc, vaig escalfar-me les mans.
Li vaig fer un petó tot desitjant-li un bon dia, encara que, atrafegada com estava, em contestà mecànicament, entestada en les seves recomanacions.
- Agafa el pràctic i els guants, Helena, va dir-me - aquesta nit ha glaçat, i ves en compte amb els bassals gelats, ni se t'ocorri trepitjar-los, ah! i no t'oblidis l'esmorzar.
La meva mare sempre patia molt per tot, com totes les mares ho solen fer, i moltes vegades innecessàriament, encara que en aquest cas tenia raó: trepitjar bassals, era embrutar-se segur, però tan era el que pogués dir, doncs nosaltres esperàvem amb candeletes que glacés, precisament per tal de trencar el glaç; Bé, nosaltres, abric, maleta, pràctic i guants, davant la mirada complaent de l'oncle Lluís que ens contemplava des de la porta de casa seva, mans a la butxaca i caliquenyo apagat permanentment enganxat als llavis, amb els seus pantalons de pana gairebé sota l'aixella, i la gorra de feltre que mai l'abandonava.
La meva mare quan estava conyona, deia que fins i tot s'hi dutxava i hi dormia.
Cony de canalla - ens deia l'oncle - un dia us matareu, li ho diré a la vostre mare, us fotrà un cul com un tomàquet.
Però mai deia res a cap mare, ans al contrari, era evident que li agradava veure'ns, que el rejovenia recordar quan ell, de petit, abans de l'atac de meningitis, ho feia tal com nosaltres, i, segurament, algun que altre vell també l'havia renyat a ell, sense avisar tampoc a cap mare.
En passar pel seu costat com cada dia per saludar-lo, mentre es treia el caliquenyo de la boca, em va somriure d'aquella manera que només saben fer-ho els nens i els avis, els purs d'esperit com deia ell, i va dir-me:
- No sents res Helena?, cap soroll diferent?
En fer-me aquest comentari vaig adonar-me que, en la llunyania, de la part de la Via Massagué venia un aldarull de trompetes, tambors i d'altres fanfàrries. No es veia res encara, però era evident que quelcom especial, màgic, estava a punt de succeir.
- Si que ho sento - fou la meva resposta - Què és aquest soroll?
Ell, somrient, i amb un cert aire de cofoisme en veure'm tan intrigada, va dir-me:
- L'espectacle més bonic del mon, Helena, i tu, per primera vegada a la teva vida, estàs a punt de contemplar-lo.
Jo no entenia res, i en continuar carrer de Vilarrùbies avall, després d'acomiadar-me de l'oncle, vaig trobar-me la Maria i la Laia que, esvalotades assenyalaven amb insistència cap a davant, al començament del carrer on hi havia la casa de la Caritat.
Ho has vist? - em deien -
En assentir - ara ja ho veia - arrancarem a córrer les tres carrer avall, i allí, aparegué, davant dels nostres ulls, majestuós, sorollós, fent sortir a tothom de casa seva amb la seva fanfàrria, la gran parada del 'Circo Americano'.
Era una desfilada gairebé militar, en perfecte ordre. Al capdavant de tot, obrint-la, uns homenets que semblaven soldats de plom, tocaven les trompetes i els tambors. Anaven vestits amb una espècie d'uniforme vermell, un barret de copa del mateix color i tot d'ornaments daurats a les espatlles.
Darrera d'ells, els carromats arrossegats per camions alguns i cavalls d'altres, l'un rera l'altre, formant una llarga caravana com aquelles de les pel·lícules de l'Oest.
Allí hi anaven els artistes: trapezistes; domadors; pallassos; equilibristes; mags; i moltes noies amb vestits preciosos plens de plomes i llunetes.
I tota mena d'animals: Lleons; tigres; cavalls;mones i micos, molts pòneys i fins i tot dos elefants que, majestuosos, intentaven mantenir l'equilibri en un carrer ple de forats i permanentment enfangat.
Nosaltres, aplaudíem esvalotades davant d'aquell espectacle insòlit que s'oferia als nostres ulls innocents i ells, somrients, ens saludaven.
Un senyor que anava vestit de pallasso se'ns acostà i en donar-nos uns caramels, somreia, mentre ens convidava a anar a veure'ls.
- Y no os entretengais mucho - afegí - o llegareis tarde a la escuela.
L'escola! Se'ns havia oblidat, i ja eren gairebé dos quarts de nou, calia no entretenir-se més o arribaríem tard. Les monges de la Divina Pastora eren molt bones, però estrictes amb la puntualitat. Amb les meves amigues ens posàrem a córrer per tal d'agafar l'autobús del Martí.
Ens va anar d'un pel arribar a l'hora a l'Escola, i a l'hora del pati, les meves amigues i jo, ens vàrem fer les fatxendes explicant tot el que havíem vist i, ben aviat els dos elefants, n'eren ja set o vuit, i tot s'anava fent molt més gran. Però ho explicàvem amb tanta convicció que tothom s'ho va creure.
Saps, aquell divendres tan especial, en sortir de l'escola, la Mireia, la Laia i jo, ja ens tens corrents a agafar el primer autobús, arribar a casa, deixar la maleta, dinar a corre cuita i cap la plaça Taulí a veure com muntaven el circ.
Quin ambient i quina gatzara hi havia al voltant! Tota la canalla del barri a primera fila per tal de no perdre's ni un sol detall de l'esdeveniment, embadalits, veient com s'aixecava majestuosa l'enorme carpa, com si es tractés d'un castell d'il·lusions fugisseres.
Els rugits dels lleons es confonien amb el renillar del cavalls, i la xerrameca de les mones i els micos. Tota una barreja de sorolls, olors i colors que a nosaltres ens fascinaven, fins al punt que, més d'una mare va haver de venir a recordar al seu fill que a les tres havia d'estar a l'escola; entre elles, és clar, la meva.
La tarda a classe se'ns va fer interminable, malgrat anar-hi tan sols tres hores, i en sortir, a les sis en punt, fuetejades, torna que tornaràs cap la plaça Taulí.
El circ ja estava instal·lat, una munió de bombetes que anaven des de dalt de tot fins la base baixaven en cascada, de tal manera que la carpa semblava un enorme pastis i davant, amb lletres molt grosses també il·luminades, es podia llegir "Gran Circo Americano".
Ens varen haver de venir a buscar gairebé a tots, d'embadalits que estàvem tafanejant-ho tot; ja eren les vuit del vespre quan un crit del meu pare em va recordar que havia d'anar a sopar i dormir.
Dormir! Com es pot fer entendre als grans que és impossible dormir per a una nena de dotze anys, després de contemplar un espectacle com el de l'arribada d'un circ.
Com fer-los comprendre que tot un món nou, meravellós, se'ns havia aparegut de sobte i que una, somiava que era trapezista; ballarina; pallassa; o domadora, tot a l'hora, i es trobava envoltada d'un públic que l'aplaudia, mentre ella saludava cofoia davant tota aquella munió de gent.
Però els grans, en créixer, havien oblidat somiar, i no podien entendre tot el que passava pel nostre cap, la il·lusió de quan només es tenen dotze anys, i el món és un univers meravellós obert a tot, i tancat a res. - FINS QUE CAL DIR-SE ADÈU (fragment)

Nostalgia tambè de poemes que malgrat tot han sobreviscut al seu autor.


 DE VITA BEATA


En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.


LA ROSA DE FOC

Una imatge icónica en mig del caos - foto:Miquel Cartisano
"Tercer dia. La 'Rosa de Foc' no claudica ". La consigna era d'Arran, les joventuts de la CUP, i s'enviava durant la nit d'aquest dimecres, quan Barcelona tornava a cremar pels quatre costats per segon dia consecutiu. La 'Rosa de Foc' va ser el sobrenom donat a Barcelona durant la Setmana Tràgica, el 1909, quan els anarquistes es van dedicar a incendiar la ciutat i especialment esglésies i convents (21 esglésies i 40 convents van ser destruïts). El dantesc espectacle d'una Barcelona flamejant i fumejant va donar peu a l'expressió 'Rosa de Foc', perquè l'urbs semblava una gran rosa de foc, en paraules del periodista Antonio Loredo.
Columnas de humo en Barcelona por los incendios durante la Semana Trágica en 1909.

Aquests dies, la capital catalana viu moments semblants, encara que amb altres objectius. Durant els passats mesos, els serveis d'informació de diversos cossos van seguir amb atenció algunes comunicacions entre activistes on es parlava de la 'Rosa de Foc'. A mitjanit de dimecres, Mariona B. alertava als seus col·legues d'una plataforma independentista: "Ha arribat la Rosa de Foc. 'S'ha acabat el lirisme!!". El lirisme és el posicionament 'tou'. I tenia raó Mariona. Barcelona començava a cremar de nou. Aquest dijous, una altra activista es dolia que les estratègies de lluita de carrer "poden conduir-nos a una altra 'Rosa de Foc'. I no estem preparats ".
Els grups d'esvalotadors de carrer, en canvi, sí que estan preparats. L'última plataforma de l'agitació, estrenada aquest dijous, es diu, precisament, Guerra Catalana. "Assagem les proteccions que s'utilitzen en les lluites de Hong Kong", adverteixen els seus promotors.
Els cinc punts principals de les guerrilles urbanes per repetir la 'Rosa de Foc' són, en primer lloc, el foment de la protecció ("La policia dispara contínuament a l'altura de la cara. Ells aniran cada vegada més forts. ¡Protegim-nos! (casc, ulleres, protecció al clatell, braços...)". avisaven a través de les plataformes de les xarxes socials, per exemple, que en molts centres comercials s'havien acabat les ulleres recomanades per portar a les manifestacions i prevenir cops de pilota de boles de goma o projectils de Foam.
El segon punt és la sol·licitud que els caps de comandament tinguin experiència. "Que aguantin i sàpiguen tirar endavant. Revolucionaris amb certa ètica a l'hora d'actuar", ironitzen. La tercera consigna es refereix a les càrregues policials. "Intentar no fer carreres innecessàries i pànics absurds que ens facin retrocedir i que poden provocar una allau". La quarta, crida l'atenció sobre els suposats infiltrats. "Estiguem atents i a punt per gravar qualsevol actuació de gent que no pertany a la nostra lluita". I, finalment, dominar les provocacions: "Deixem que la policia comenci la guerra. Ens tenen ganes, no us caldrà provocar-los perquè vinguin ".

Guanyar per esgotament - Al costat d'aquestes consignes, es reparteix també un cartell amb el prototip de manifestant de Hong Kong, que porta màscara per als ulls o ulleres de piscina, casc, sèrum fisiològic per rentar els ulls, guants ignífugs per agafar bots incandescents, cons de trànsit per tapar les magranes lacrimògenes, ampolles d'aigua per abocar en aquests cons, tapes d'olles o paelles per apagar els gasos, cel·lofana enrotllat en braços i cames per evitar irritacions provocades pels gasos i paraigües contra les pilotes de goma i el gas pebre.
Les tàctiques dutes a terme als carrers catalans han tingut elements copiats de l'excolònia britànica a l'extrem d'Àsia. S'ha vist a manifestants amagant-se darerre paraigües (per evitar ser identificats), a grups vestint de manera molt similar i amb la cara tapada, a esvalotadors amb cascs i amb ulleres ..
L'objectiu consisteix a portar a terme una mobilització de baixa intensitat però permanent, per mantenir la tensió entre la militància. Pretenen ser la 'gota malaia' de l'Estat espanyol
De fet, els Mossos coneixen per endavant els passos a seguir. Experts de la Brigada Mòbil van visitar l'aeroport la setmana passada per estudiar sobre el terreny el lloc i preparar-se pel assalt que ja sabien que s'anava a produir aquest dilluns. No obstant això, les unitats que es van enviar van ser limitades i l'afluència de manifestants va ser molt més gran del que s'esperava. I es coneixia per endavant que les últimes nits s'anava a intentar reproduir la 'Rosa de Foc'.
Pel que fa a l'ordre de combat de la guerrilla urbana, és l'extret dels manuals tradicionals. Es tracta de realitzar accions ràpides i contundents. "La policia no aguantarà tants dies aquest ritme. Ahir els acorralem, fent-nos respectar", s'ufanaba un radical aquest dijous. La consigna és clara: guanyar per esgotament. Dimecres a la nit, una plataforma distribuïa entre els seus activistes, que s'estaven deixant la pell en els aldarulls de carrer, una alenada d'ànim: "La policia, tard o d'hora, petarà física i mentalment. No estan acostumats a això. Se'ls ha de marejar i fer-los córrer amunt i avall, crear-los impotència ".
La plataforma CNI Catalunya, a la qual estaven vinculats alguns dels CDR detinguts al setembre, el escenifica meridianament clar: "Vénen? T'en vas. ¿S'en van? Tornes. O el repeteixes un quilòmetre més lluny. I així fins que s'esgotin". "Accions ràpides i curtes. Ens hem d'avisar uns als altres. L'autoprotecció és vital per persistir i desquiciarlos a ells ".

El resultat és el que s'ha vist: fogueres a cada cantonada, petits grups d'esvalotadors desbordant en nombre als policies i caos total a la ciutat. De manual. Les accions curtes i contundents són les més difícils de preveure i de frustrar. Ho explica Antonio Fernandez al Confidencial, i és una descripció encertada dels fets, només, només que és impossible esgotarla policia i l'Estat i tot aquest desgast acabarà sent inútil i onerós per a Catalunya. El que no se si algu ho havia previst és l'aparcició del grups ultres, uns grups ultres que ahir varen campar sols durant més de tres quilómetres per Barcelona i als qui la policia no dona el mateix tractament, no els va encapsular, segons mossos no tenien prous efectius i la policia nacional ahir no hi era, no se perqué han vingut doncs, perqué en volen enviar més i on collons és la coordinació de la que es vanta Marlaska.



ELOGI DEL TUMULT


"Dels tumults van sorgir a Roma
totes les bones lleis "(Maquiavel)

Quina és la principal aportació de Maquiavel al pensament polític? Segons el filòsof francès Claude Lefort, és la idea de divisió social. No hi ha harmonia enlloc, tota societat es troba dividida entre els Grans que volen dominar i el poble que rebutja ser dominat. Entre tots dos hi ha desunió, tumult i conflicte. La vitalitat i la justícia de qualsevol societat es juga sempre en la disposició que es dóna a aquesta divisió insuperable.
Serà el conflicte absorbit, sufocat o tindrà alguna via oberta per desplegar-se? De la resposta a aquesta pregunta es dedueixen segons Maquiavel-Lefort els tipus d'organització social: el principat, en el qual les institucions estan per sobre de la societat i es protegeixen de les seves agitacions; la república, en la qual la llei es deixa afectar pel conflicte i es transforma per donar-li una resposta, i l'anarquia, on el conflicte no té cap resposta i corre el risc de podrir-se o de convertir-se en guerra civil.

En la primera opció, la llei és propietat dels Grans i la seva avidesa de poder i riquesa no troba cap fre, la societat queda sotmesa. En la segona, la rapacitat dels Grans troba un límit, el conflicte del poble aconsegueix modificar les lleis establertes, el seu desig de no ser governats s'inscriu en dret (la creació del tribú de la plebs a Roma, per exemple). A la tercera, la situació s'atura, s'estanca o es podreix al no trobar cap forma d'elaboració.
Poble és el que no vol ser dominat. La república és la imposició de la cosa pública al partit dels rics. Només el tumult, el conflicte que ve de baix, dóna lloc a la generació de noves lleis i a la llibertat política; és el major factor de canvi històric.  Amador Fernández-Savater

Si voleui llegir l'article sencer 'Elogio del Tumulto'. El trobo molt interessant perquè sempre és d'agraïr que en temps de crispació, hi hagi algú que reflexioni calmadament sobre el fons dels fets quie es produeixen, en fred, sense aldarulls electorals innecessàris ni messianismes tranuïtats de cap de setmana.  EL fet que els polítics siguin incapaços de serenar-se i de fer política provoca reaccions no desitjades de la ciutadania, i tot per una manca de lideratge polític seriós.

COMPARACIONS ODIOSES


L’agost del 1976, Josep Tarradellas ens va rebre a Toni Rodríguez i a mi al Clos de Mosny de Saint Martin-le-Beau, després de demanar telefònicament a Lluís Maria de Puig una entrevista amb el president a l’exili per a El Correo Catalán . Tot requeria un protocol, malgrat la fragilitat de la institució, sense recursos econòmics i sense estructura funcionarial: havíem de volar a París, on Quico Vila Abadal, a tall d’introductor d’ambaixadors, havia de donar el nihil obstat , després d’una conversa prèvia amb els en­viats especials. Vam agafar el tren l’endemà cap a Tours i d’allà vam anar amb taxi fins a la finca, situada a pocs quilòmetres. Entre unes vinyes que havien deixat de ser de la propietat de Tarradellas –les havia comprat la xampanyera Tatinger, que li va permetre que hi pogués viure durant uns anys més– ens va rebre el president. El que més em va impressionar de Tarradellas és com sabia mantenir l’entitat de la institució malgrat les escassetats. Ens vam quedar a sopar amb ell, la seva esposa i la seva filla: patates bullides amb mongeta tendra i una rodanxa de lluç, possiblement congelat. La disposició dels comensals tenia un ordre i el senzill àpat va tenir la litúrgia pròpia d’un dinar a l’ Elisi. Recordo que el president va insistir que la seva obsessió havia estat sempre mantenir la dignitat de la institució i tenir clara la importància del càrrec que ostentava, encara que no tingués cap poder, ni gent a qui manar. Però insistia que l’autoritat moral era important. És precisament aquesta autoritat la que li va permetre tornar i restituir la institució.

Veient el president Torra abandonar el Palau de la Generalitat en moments tan difícils per a la història d’aquest país, per afegir-se a una de les columnes que confluiran aquest divendres sobre Bar­celona per col·lapsar la ciutat amb la seva protesta per la sentència de l’1-O, vaig pensar en Tarradellas. És inimaginable que hagués deixat les seves responsabilitats per incorporar-se a la protesta. Tot el respecte a l’activisme, però també tot el degut respecte a una ­institució. No és això el que s’espera de la més ­alta representació de Catalunya. Aquest país no sortirà del laberint fins que tingui un president que sàpiga fer política i que no es parapeti darrera la pancarta. Per cert, Tarradellas no portava vambes ni per recórrer les vinyes. Marius Carol.

Molt recomanable l'article 'ELOGIO DEL TUMULTO' d'Amador Fernandez Savater a el diario.es

ELS MODERATS SEMPRE PERDEM


Els moderats sempre perdem. En això tenen raó els que ens satiritzen des de les dues trinxeres. Uns voldrien que acceptéssim, com a únic possible, el model jacobí de democràcia; i els altres es burlen de nosaltres perquè, pobres ingenus (o pèrfids interessats), encara no volem reconèixer que l'única sortida és la independència. Els moderats vam perdre quan Pujol va abusar del nostre patriotisme d'herència antifranquista per aprovar lleis de consens que es van aplicar amb mentalitat nacionalista. Els moderats vam perdre amb Maragall quan ell escrivia a El País "Madrid s'en va!" I el consideraven un sonat. Els moderats vam perdre amb Montilla, quan va parlar a Madrid de desafecció, i ningú va voler escoltar-lo. Vam perdre amb la sentència de l'Estatut, que esperàvem contemporitzadora (sabíem que es produiria un desbordament a Catalunya). Hem tornat a perdre ara.
Potser hauríem de callar. Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica. És honrat defensar un patriotisme inclusiu, quan, aquí i allà, ja només importa la llei del més fort? - ANTONI PUIGVERD - PERDRE.

Malgrat tot, hi ha un altre tipus de ciutadà que no defalleix, dins la moderació, camina i camina molts quilómetres en la Marxa per la Llibertat. I que voleu que us digui, o digueu-me bleda, pero aquesta corrua de gent il·lusionada de totes les edats caminant cap a Barcelona des de diferents indrets del país, m'ha emocionat. L'esperit de Frank Capra sobrevola Catalunya.
El que no entenc és que fa el President Torra en una de les marxes a la qual s'ha incorporat a mig matí amb uns quants consellers, em sembla que no és aquest el seu lloc, i prefereixo no dir a quin lloc l'enviaria jo a ell i als seus consellers.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO