EL DALTABAIX IMPREVIST 8.8.20

A vegades succeeix, que pots signar fil per randa l'escrit d'un altre como si fos teu, de fet si l'hagués d'escriure jo, seria calcat pràcticament a aquest d'Antoni Puigverd, però millor us deixo el d'ell, sortireu guanyant, i la finalitat que es persegueix serà més efectiva. Recordeu la frase recurrent dels nostres avis: una altra guerra hauria de venir - deien sovint -. Doncs bé, ja la tenim aquí, i ara què?, ara res, no hi ha res a fer, nomès deixar que passi el temps... 

EL MISSATGER

A finals dels cinquanta, quan jo era molt petit, la mort venia molt sovint a les cases. Inapel·lable, sovint precoç. Era rebuda amb plors i laments, però ningú no la considerava estrangera. “És llei de vida”, deien els adults en sortir dels funerals, mentre donaven la mà als familiars del difunt. A final del segle XIV, Pere March, el pare del gran Ausiàs, havia escrit: “Al punt que hom naix comença de morir”. Cinc cents anys més tard es continuava pensant el mateix: néixer era començar a morir. Pares i avis havien sofert la bàrbara i sangonosa Guerra Civil. Es tenia perfecta notícia de les matances de la Primera i la Segona Guerra Mun­dial en què la mort havia estat fabricada industrialment.

Tothom tenia parents que morien d’un mal lleig. Les funeràries disposaven de petits taüts blancs per encabir la mort infantil, prou freqüent. La pobresa era molt visible. La crueltat del fort, acceptada; i respectada. El que avui anomenem bullying era habitual. Els franquistes manaven sense manies. Els febles i els perdedors s'aguantaven.

Als seixanta, tot això es va capgirar amb la popularització de la penicil·lina i els antibiòtics, la revolució del sis-cents, la música yeyé, la generalització de dutxes i banyeres, els turistes, la universitat, la televisió. L'esclat de les classes mitjanes. La duresa va cedir el pas a una vida al bany maria. Els cruels jocs infantils de carrer van deixar pas a les col·leccions de cromos i segells, als patins, a les escoles de futbol. Les famílies van començar a protegir els fills, que van créixer sans, llegits i aviciats. De cop, no toleraven la incomoditat, l'espera, el desig insatisfet. El supermercat és la metàfora d'aquestes genera­cions: mil productes a l’abast, mil oportunitats laborals, mil llits per al plaer, mil restaurants per visitar. Mil vides en una de sola: reinventa't!

Vam néixer quan el món antic s'acabava, hem gaudit d’un confort que ni els més rics haurien imaginat i ara reconeixem aquella perduda mort freqüent, que retorna del passat. Els avis d'abans repetien sovint que el pitjor encara havia de venir. No eren pessimistes. Simplement, organitzaven la vida partint d'un fet inevitable: tard o d'hora arriba el moment de la malaltia i la mort. El coronavirus és portador de velles notícies. El món porta dins seu la llavor del final, de la mateixa manera que cadascun de nosaltres està destinat a l'oblit. També ens refresca la memòria de la pèrdua sobtada, la caiguda irreparable, el daltabaix imprevist.

LLEI D'EMMET, L'ART DE LA PROCRASTINACIÓ 8.8.20

La procrastinació és un art o un vici molt arrelat arreu i sobretot a la Península Ibèrica. La procrastinació consisteix en el contrari de la dita castellana: 'no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy', o sia, la procrastinació és deixar quelcom per demà, o més tard. No seria negar-se a fer una cosa com Bartleby, no! el procrastinador no es nega a fer una cosa, a prendre una decisió, simplement la posposa, però ho fa de manera que l''endemà tornarà a posposar la mateixa decisió, i així un dia rere l'altre, i no prendrà cap decisió, o sigui que aquesta manera d'obrar demostra una gran voluntat de fer les coses de cara al futur, però nul·la de cara al present.

Sol succeir que al procrastinador li costa encara més del que caldria la seva actitud; si no pagues un rebut al seu temps, després a més a més tens les despeses del retorn, o deixar d'endreçar posem una taula d'un despatx, a la llarga, però s'ha d'ordenar, no canviar els papers de lloc.

Quantes vegades no s'arregla algun fòtil de casa per culpa de la procrastinació, un ordinador que va lent, les piles del comandament de la tele que estàn gairebé esgotades, etc i aixó comporta molta més feina que el simple fet de reparar l'ordinador o canviar les piles del comandament.

El clàssic 'Vuelva usted mañana' tant espanyol, no seria procrastinació, sinó més aviat desidia, droperia o burocràcia, vaja.

Al llibre 'the Procastinador's handbook', de Rita Emmet, hi ha un enunciat perfecte 'La llei d'Emmet' "El temor a realitzar una tasca consumeix més temps i energía que fer la tasca en si mateixa"

En principi s'hauria d'haver establert un dia mundial de la Procrastinació, però la decisió no s'ha pres, es va posposant, i sembla coherent dins l'univers procrastinador. Deia al començament que la procastinació és un art o un vici molt extès a la Península Ibèrica... 

Millor deixa per demà el que puguis fer avui. Existeix una paraula per definir aquesta tendència d’ajornar les accions: procrastinació. I s’està convertint en l’estratègia de qui pren les decisions públiques. El professor Piers Steel ha creat una equació que ho explica, M=ExV/IxR. La Motivació és directament proporcional a l’Expectativa i el Valor de l’objectiu a complir, però inversament proporcional a la Impulsivitat i els Endarreriments. En la nostra vida quotidiana tots tendim a procrastinar: deixaré de fumar, però no ara que estic molt nerviós; ja aprendré anglès, però quan tingui temps; m’apuntaré al gimnàs, demà. Típiques actituds de la maleïda postergació. Les raons d’aquesta tendència són bàsicament no estar decidit de veritat, o bé voler fer-ho d’una forma perfecta, esperant en va trobar l’ocasió ideal. Cadascú pot tenir la seva excusa, però el més greu de tot és que les decisions dels poders públics estan prenent aquesta deriva perniciosa. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, encara que ho prometin des de fa anys. I segueixen ajornant una solució per a les pensions. A simple vista semblaria que ho fan per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió d’estudi, temes lleugers. Esperen que els problemes s’arreglin sols o que la gent se n’oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure vivenda, però a canvi munten unes festes de luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu en posposició. Seguint Steel és fàcil adonar-se que als nostres governants el que els va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L’important ja ho faran demà. Sens falta, o millor demà passat, o mai.

ESTEM EN UN MAL PAS 7.8.20

Tan preocupats com estem amb el coronavirus, l'emèrit fugat, i el tandem Corina/Villarejo, que hem oblidat el problema greu que ens ve al damunt, la recessió econòmica, la caiguda brutal del PIB, l'atur, els Ertos sense cobrar. Si a un ciutadà se li pregunta avui com veu la situació, és probable que respongui: “Estem en un mal pas”. I tindria tota la raó. La nostra vida col·lectiva està sacsejada per una sèrie de crisis greus, ­gairebé totes preexistents però accentuades per la pandèmia, i també per una crisi nova provocada per aquesta. Davant aquesta situació, la següent pregunta és obligada: hi ha un risc real que es produeixi aquesta caiguda sense fons de l'economia, aquesta crisi terminal del sistema? El marge d'aleatorietat existent en tots els negocis humans –posat de manifest avui per la Covid-19– suggereix respondre que sí; però el respecte degut a la inèrcia de la història aconsella afirmar que, si bé tot és possible, no resulta probable-. Vindria a ser alló tan cumbaià del ens en sortirem. Però el panorama és desalentador, quants comerços, bars, restaurants, hotels, ara tancats ja no tornaran a obrir?. No se sap pero segur que molts, i aixó amb un rebrot no previst a finals de Juliol. Imagineu la situació a partir del septembre que baixaran les temperatures. I ens queda el tema de l'Escola, a Israel les varen obrir a mitjans de maig i han reconegut que va ser un error. Aqui no tenen massa clar ni educadors ni el Govern com s'ho faran al Setembre, però les escoles s'han d'obrir si es vol recuperar l'economia. A Israel apunten aquesta obertura precipitada de l'escola amb la segona onada, però aqui no hem obert l'escola i també la tenim, i en augment, i no nomès a l'Àrea Metropolitana o Lleida, Valencia, Aragó sobretot, País Basc, Andalusia, Madrid, a tot arreu està rebrotant el virus i els infectats augmenten exponencialment. Si ara estem així, ¿com estarem a la tardor?, ¿i com es podran obrir escoles, i recuperar l'economia amb aquesta problemàtica?. Ho veig molt difícil, i molt haurem de canviar en el nostre comportament. Oblidar-nos del turisme per una temporada llarga és obligat, caldrà doncs reinventar tor un sistema productiu del país i no veig als Governants de Madrid i menys encara els socis en baralla permanent del desGovern d'aquí preparats per la tasca.

Venen temps difícils, el pitjor està per arribar, i no estem ni de lluny preparats per el que ens ve al damunt; la pandemia..., el Rei emèrit, no ens han de preocupar, el problema greu és la recessió que sense aturador la tenim ja a les portes. Aquesta si que serà una tardor calenta, calenta de veritat.

LA MENTIDA, DOCUMENTAL DE LA VERITAT 7.8.20

La mentida, el documental de la veritat, es un video delirant, conspiranoic, surrealista, la mare de tots els videos, que supera fins i tot a Jordi Bilbeny i la seva desbocada imaginació que fa que qualsevol personatge històric, llevat Chiquito de la Calzada sigui català, desde Colom, Cervantes, Da Vinci o Erasmo de Rotterdam, i no se jo si Jesús de Natzaret. 

Si us pensaveu que ja ho havieu vist tot, que ho havieu escoltat tot, anaveu molt errats, el video perpetrat per aquests tres fa poc més d'un any, dura quasi dues hores, però us il·lustrarà de la realitat, de la veritat que España no vol que sapiguem, esteu davant de la mare de totes les conxorxes conspiranoiques amb el presumpte assassinat de Muriel Casals subtilment insinuat, que involucra a Mattew Three. 

La gent està molt malalta, molt, almenys els tres que han perpetrar aquest video. I per més Inri a un el conec, el de la dreta que és del meu poble, i no em sorpren tant el documental si ell hi és pel mig. I el de l'esquerra que es un negacionista del VIH com a malaltia. De bojos.

també en la llengua vernácula de Castella.

VIDES PARAL·LELES 6.8.20

Jordi Pujol i el rei emèrit són tipus molt diferents. Per tarannà, intel·ligència i sentit moral. Però coincideixen en un últim gest: són més o menys culpables del que se’ls acusa, però, en el darrer moment, s’han immolat davant la història per salvar els fills.  Antoni Puigverd.

Els casos del rei emèrit i de l’expresident Pujol s’assemblen. Alguns joancarlistes sostenen que els comptes del rei a l’estranger responen a la necessitat de disposar d’un bon coixí econòmic a l’exterior en previsió que es repetís la història del pare i l’avi, que havien conegut l’exili, no sempre en condi­cions de confort. Doncs bé, quan l’expresident de la Generalitat va confessar que tenia una deixa a Andorra –uns milions heretats del seu pare– va circular l’argument que Florenci Pujol havia obert el compte andorrà poc després del 23-F, pensant en els seus nets i malfiant-se de les dèries polítiques del fill, que ja havia conegut la tortura i la presó durant el franquisme (la Generalitat, per altra banda, no ha estat mai un poder segur, com demostra la detenció del president Companys a l’exili, afusellat poc després a Montjuïc). Aquestes justificacions, ben diferents d’arrel, coincideixen en el perill (hipotètic, però no menyspreable) que ombrejava la vida d’ambdós personatges.

Una altra semblança és l'omertà amb què es van ocultar durant anys les actuacions incorrectes tant del rei emèrit com de la família Pujol. Tothom coneixia les trapelleries de Jordi Pujol jr. Tothom sabia que es presentava als ajuntaments de Convergència amb una tarja de visita i que quan l’alcalde llegia els cognoms “Pujol i Ferrusola”, gairebé quadrant-se militarment, li preguntava: “Què se li ofereix?”. De la mateixa manera, els rumors sobre la vida sentimental del rei Joan Carles i sobre les seves amistats perilloses amb els xeics del petroli corrien de boca en boca. Però ningú gosava dir, com el nen del conte: “El rei va nu”.

Tant Pujol com el rei són personatges carismàtics que han tingut un paper capital (incomparable, però certament imprescindible) en la tran­sició del franquisme a la democràcia, en la consolidació d’una Constitució autonomista i en la creixent prospe­ritat del país, ara col·lapsada per tantes crisis. El carisma i la importància d’aquests dos personatges va generar entorn seu una guàrdia de corps política i mediàtica que feia molt difícil, no pas la crítica frontal (ja que sempre hi va haver republicans i antipujolistes), però sí la crítica constructiva, sense la qual un governant caurà inevitablement en greus errors.

Cal tenir en compte que en aquest país, els delictes de diners tampoc són molt condemnats per la gent, que en certa manera els justifica, i això en un país de llarga tradició de murris i bergants tampoc ens hauria de sorprendre. I de totes maneres ni Joan Carles primer ni Jordi Pujol després, arriben a la sola de la sabata del rei dels murris, el barrut nomber one: Felix Millet.