EL COSTAT FOSC DE L'ESGLESIA 24.7.20

No crec que ningú s'hagi sorprés de que L'Església catòlica hagi inscrit 3.722 immobles al seu nom, sense cap títol que n'acredités la propietat. Així consta al conjunt dels registres de la propietat de tot Catalunya. Es tracta d'unes inscripcions fetes entre el 1946 i el 2015. La majoria són de construccions dedicades al culte, com temples, ermites, cementiris, capelles, conjunts eclesiàstics i santuaris; així com de terrenys, sobretot, rústics. 
I ho hamn fet a l'ampara d'una llei franquista del 1946 que no va ser derogada fins el 2015. La resta de bens immatriculats són d'edificis com rectories, garatges o palaus. Lleida suma el 58 % de les immatriculacions i agrupa les tres comarques més afectades de tot Catalunya, que són el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l'Alt Urgell. El Pont de Suert, a l'Alta Ribagorça, i Olesa de Bonesvalls, a l'Alt Penedès, són els dos municipis amb més immatriculacions de Catalunya.
Fins i tot s'han apropiat de finques o esglesies que tenien propietari en algun cas de families que ostentaven la propietat des del segle XII. O sigui que a sobre de no pagar l'IBI, es dediquen a inscriure finques i terrenys a dojo, a apropiar-se'n il·legalment, amb tota la barra que d'aixó els en sobra. 

Tampoc deixa de sorprendre que a la cultura cristiana hi hagi hagut esclaus, fins i tot en ple segle XX malgrat que la Convenció de les Nacions Unides sobre l’Esclavitud posés fi oficialment a l’esclavisme l’any 1927. ¿Pot haver estat l’ambivalència de Jesucrist sobre els esclaus el que ha permès als cristians exercir l’esclavitud al llarg del temps? Acostant-nos a la Bíblia, trobarem ver­sicles amb conceptes com ara “no hi ha ­esclau ni lliure”, “tots sou un amb Crist ­Jesús”. Amb tot, també descobrirem pa­ràboles en les quals Jesús reconeix els ­esclaus. És possible contemplar-ho com una palanca que conduiria l’Església a ­donar cobertura a l’esclavitud a la cristiandat primitiva, a l’edat mitjana i a l’època colonial..., ho escriu Eulàlia Solé ala vanguardia.

La consecuencia és que un cristià blanc asfixiés l’afroamericà George Floyd amb el genoll, fa tan sols unes setmanes, testifica com d’interioritzada està encara la supèrbia d’uns sobre els altres. Que hagi succeït el 2020, dos mil anys després de Crist, no permet sentir-se en pau amb la civilització cristiana, ni admet perdó.

En una memorable escena de "Aguirre o la cólera de Dios" de Werner Herzog, amb un embogit Klaus Kinski, mentre travessen el riu Amaçones en un vaixell atrotinat, un capellà li dona una biblia a un indígena: Escolta la paraula de déu - li diu - i el pobre indigena que alguna cosa entenia de la llengua en que li parlava el capellà, s'acosta la biblia a l'orella. Aleshores el capella, creient o volent creure, que s'ha mofat o s'està fotent d'ell, treu una espasa i el mata. 
Una persona que és al seu costat, esglaiada li diu: però que ha fet, l'ha matat. 
 - No era digne de déu - contesta el capellà - 
Una mica més tard dins el mateix vaixell la persona li pregunta al capellà: Però pare, vostè, l'esglesia, de quin costat està?  
- Sempre al costat del poderòs fill meu, sempre al costat del més poderós, així hem sobreviscut mil cinc-cents anys.

I així segueixen, després de més de dos mil anys, i al pas que anem, pels segles dels segles, amen. Són la secta més nefasta i fosca de la humanitat, la que més morts arrossega a la seva esquena, la que més ha robat, assasinat, fins i tot immatriculat; la més allunyada del missatge de Jesús de Natzaret, són la gran vergonya eterna de la humanitat que deia Nietszche, i l'Estat, el que hauria de fer, es deixar de subvencionar-los, obligar-los a pagar l'IBI i vigilar que no continuin robant i violant menors.

I SI EL TEMPS NO EXISTIS? 24.7.20

Carlo Rovelli, va concebre la física quàntica de bucles; ha publicat '¿I si el temps no existís?'. ¿Edat? La vida eterna seria una maledicció: alegrem-nos. Vaig néixer en un espai temps, com tots: veurem pares que van en una nau espacial i quan tornin veuran els seus fills molt més vells que ells. I serà tan natural com avui veure des d'aquesta nau que la Terra gira: una cosa que era impossible d'entendre antany.

-Doctor Rovelli: ¿creu saber i envelleix o vol vostè saber i rejoveneix? 

-Per començar, amb els anys tinc menys ganes de trencar-ho tot. Però jo crec que és a l'inrevés: són els joves els que creuen que ja ho saben tot. Perquè els grans hem anat descobrint que no sabíem res. 

Quan era jove, estava molt més segur de les meves opinions. Però no perdo la curiositat. Tinc el problema oposat: he de esforçar-me per contenir-me; perquè si no, llegiria tot, aniria a tot arreu i parlaria amb tothom i no acabaria res. Per això, sovint, em sorprenc a mi mateix llegint un llibre que no té res a veure amb el meu i em renyo: "Carlo, para ja, no pots aprendre-ho tot. Deixa estar el llibret"...

"És impossible que el cervell humà s'hagi creat

  per atzar. "Guillermina Lopez-Bendito.

... a la contra de la Vanguardia l'han entrevistat...

Pot ser un bon moment per recordar a Hans Hörbiger...

UNA MORALITAT ABSTRUSA 23.7.20

L'estat adult és la traïció als ideals de joventut, així que l'Estat adult ha trobat en el coronavirus la coartada perfecta per extirpar qualsevol conat de rebel·lia en la seva arrel juvenil. És alló tan vell de 'el jovent d'avui en dia', que ja ho deia el meu avi, el pare, i quasi jo, un jovent inconscient, irresponsable, cony! són joves i encara no els hem pervertit suficientment perquè es comportin com estúpids inconscients i irresponsables adults. Nomès cal veure en Quimet Torra com es comporta sense anar més lluny, en uns casos de mal comportament d'una part del jovent que son aïllats.

Des del desgovern es criminalitzen les festes de fi de curs, en discoteques, o a la platja, qualsevol comportament dels adolescents es desqualifica per inapropiat, sempre sota l'amenaça del contagi que ens ha portat el rebrots. Els mitjans de comunicació dictaminen i pontifiquen sobre la «irresponsabilitat», als que acusen directament d'imbècils, quan encara no han estat els joves suficientment pervertits pel sistema per ostentar aquesta qualificació.

Suposo que era inevitable que la pandèmia virés cap a la moralitat més abstrusa. Es desplega més duresa, no només verbal, contra una festa juvenil (d'una part del jovent) que contra les residències de gent gran on s'ha registrat una autèntica carnisseria agreujada per la negligència de la administració, i en comptes de plantejar-se què va fallar perquè Catalunya tingui més morts que qualsevol país del seu entorn de la gent gran, es descarrega la responsabilitat sobre una generació jove que es mereix un homenatge pel seu comportament exemplar durant el confinament. Els avis, no han rebut ni una sola disculpa i, per defensar-se de les acusacions de congraciar-se aquí des de la pretesa complicitat amb la joventut, es pot recordar que no mostren una especial proclivitat cap als mitjans convencionals. Aquí es parla de la gent gran, als qui confonen de nou la obediència amb intel·ligència i sentit comú, i sobretot  com sempre, anat a per el més fàcil i menys compromés, criminalitzant al més dèbil i proper.

El que no diuen ni diran aquests polítics de fireta que representa que ens manen, sempre i quan Brussel·les i Madrid els deixin, és que el principal problema de la gestió de la pandèmia ha estat en que estem en precampanya electoral amb dos partits nacionalistes a matadegolla, i aquest fet, aquest drama, ha prevalgut sobre la preocupació e interés per els ciutadans.

GENT D'ORDRE, GENT DE BAR 23.7.20

El jonqui va entrar al bar ­visiblement nerviós. Tots els clients, a les seves taules, arraïmats en grups de cinc, sis, deu –tots gent d’ordre, tots gent de bar–, vam saber que hi hauria problemes. El paio semblava actor o potser músic. Un despistat va arribar del lavabo amb la mascareta al colze i gairebé hi topa de cara. Arribat el moment, el jonqui va començar a tossir a l’antiga, i es va acostar de manera temerària als cambrers, nois també d’ordre, de qui un pot fiar-se: no els veurà mai vostè amb un llibre entre les mans. Vam optar per ignorar-lo. Potser així se’n cansarà i marxarà.

Les patates braves i la nova ronda de cerveses es van repartir. La Rita em va abraçar per darrere i el Gerard em va escopir al parlar però estàvem tranquils perquè érem gent de bar, ciutadans de bé. La taula ja era plena dels nostres dits i saliva i una de les cames de la Berta –envermellida per sis hores a la platja de Bogatell– col·locada entre les meves sense que el Gerard, la seva parella, se n'adonés. Tot això augurava una bona nit al local fosc i alcoholitzat en el qual havíem quedat més tard, per celebrar el final de curs al qual, amb bon criteri i sense cap discussió, per motius sanitaris no havíem assistit. Hauria estat una temeritat estudiar junts, en un recinte tancat que no fos un bar, em vaig dir mentre aventurava sexe salvatge amb la Berta. I si no, amb algú de la festa, una vegada contestades les preguntes de rigor: si havia anat al Grec, si sabia què era el Phenomena o què faria si es trobés Santi Balmes de cap per avall al desert.

I, de sobte, tot va anar molt de pressa. Aquell paio va esgrimir una entrada del Primavera Sound en una mà i un exemplar d'El carrer de les Camèlies en l'altra. D'un salt va pujar a una de les taules –entre un plat de calamars i mil cerveses– per a sorpresa de clients amb mans empastifades de gel i mostassa. “Feu-me cas, que estic molt boig, hòstia!”, va cridar el jonqui. “Doneu-me tot el que tingueu: passis de concerts, una programació teatral d'aficionats, el carnet de biblioteca, tot!”. El paio va notar que hi havia qui encara no el prenia seriosament i va anar a més: “Vaig a totes, eh? M'agrada el cinema i soc nihilista”.

La Berta va preguntar si això era contagiós i algú d’una altra taula, ­posant la cadira sobre dues potes, em va dir a l'orella que no el creia, que ­devia ser temporer o cantant de doo wop. Lluny d'intimidar-se, el jonqui va començar a llegir en veu alta ­Rodoreda i la gent, aterrida, va sortir en estampida del bar. Per fortuna, els de Cultura van arribar abans del tercer capítol i el van abatre. Pel que sembla, era saxofonista. - Carlos Zanón

QUE FEM AMB ELS IDIOTES? 22.7.20

Especialista en Spinoza, a Maxime Rovere la raó li pot, així que en el seu últim assaig ens mostra amb subtilesa ja en el mateix títol, 'Què fem amb els idiotes' (Paidós), que tots ho som, perquè confessem-, ningú pensa: "ui!, què faran amb mi", sinó que somriem pensant en tots els idiotes que coneixem. Per començar Rovere deixa clar que la idiotesa es fa present quan la intel·ligència s'atura, es troba en les interaccions. Els idiotes són successos que es produeixen en el si de les relacions humanes, no tipus d'humans. "Sempre som l'idiota d'algú, les formes de la idiotesa són infinites i el principal idiota està en nosaltres". A partir d'aquí ens guia per mitigar la idiotesa pròpia i aliena. Cuida les teves interaccions, diu, i els valors vindran més a més. A la contra de la vanguardia l'han entrevistat.

De què parlem quan parlem d'idiotesa?

Idiotesa és una paraula sentenciosa que només vol dir que dues o més persones es troben en una relació conflictiva a la que jo considero una forma nova i contemporània de guerra.

Posi-me'n algun exemple.

Des d'actes incívics menors en l'espai públic (llençar escombraries a terra o escupir) o malentesos i traïcions íntimes a la llar, fins a comportaments més greus com l'assetjament.

Quin és el denominador comú?

L'atribut específic de la idiotesa és que sol residir en els detalls. La idiotesa està feta de microconflictes i d'irritació, i serà sempre la primera causa de mort entre els humans.

Sona curiós però és cert.

Implica falta d'atenció i de cura, així que és natural que provoqui accidents. Si deixem que les dinàmiques de la idiotesa facin el que vulguin, ens trobem amb una cosa molt salvatge i letal: el nostre món! En realitat, el món és dels idiotes, encara que no ho hagin fet a propòsit.

Tots som tontos, la diferència és que alguns ho sabem, deia Einstein.

No es tracta de determinar qui és idiota i qui no, sinó de trobar una manera, tots els dies, d'allunyar-nos de l'arrogància de l'ego. Fins i tot la frase d'Einstein és arrogant, però cal adonar-se'n per comprendre on es troba l'enemic: en tu mateix.

¿L'estupidesa irrita o la irritació és estúpida?

Quan una interacció es torça, les persones traslladen als altres la seva pròpia decepció i el risc de sentir menyspreu cap a si mateixes. És una estratègia defensiva, però és contraproduent perquè el jo depèn de les interaccions. Per això és essencial que tots deixem de banda el rebuig, cosa que no és gens fàcil per culpa dels idiotes.

És consubstancial al gènere humà?

A escala global és impossible desfer-se de l'estupidesa perquè no existeix cap sistema dinàmic (ja sigui polític, ecològic, econòmic, etcètera) prou estable com perquè no acabi tornant a el caos. Però, a escala individual, és una noble lluita contra un mateix.

Però vostè diu que l'estupidesa guanya sempre.

Sí, i una de les raons és perquè, a l'adoptar la posició de jutge, creu que té raó. Però en la nostra mà està organitzar la situació i canviar el desenllaç. El que necessitem no és una victòria, sinó una millora. Fes valer sempre les teves preferències, mai les teves frustracions.

També diu que la idiotesa va en augment en els nostres dies. ¿A què es deu?

A mesura que les interaccions es multipliquen, es donen més malentesos i fracassos comunicatius, el que porta a que les persones es considerin idiotes unes a les altres. Però els idiotes no es poden comptabilitzar perquè estan en les interaccions, no en els individus.

¿I evoluciona amb el pas dels segles?

Ara hi ha formes noves de idiotesa: la irritació quotidiana ha augmentat com a conseqüència de la vida urbana, de la mala comunicació a les xarxes socials que sorgeix de la promoció del jo.

Entenc.

I de les noves formes de cinisme polític que destrueixen la democràcia a l'incentivar conflictes estúpids. Però si els comparem amb els conflictes antics, els nostres semblen insignificants.

Un idiota amb poder és perillós.

Per a mi, l'idiota més perillós sóc jo mateix. No cal fixar-se en Trump o en Bolsonaro. En realitat, que els idiotes arribin al cim de qualsevol jerarquia no és el resultat d'alguna anomalia o injustícia còsmiques; és només que les probabilitats són elevades...

...Per això, si el teu cap o el teu cap és un idiota, no et alteris i llegeix filosofia; t'ajudarà a aprendre a tractar-lo com una eina de teu taller, o a considerar-lo un regal que et permetrà millorar les teves pròpies capacitats i experimentar la teva llibertat.

Els romans ja es queixaven de la burocràcia.

És una necessitat estructural: les institucions sempre van tard perquè la societat evoluciona més ràpidament. En aquest món nostre basat en la gestió de riscos, la burocràcia es torna complexa fins al punt que la lògica s'emancipa de el camp que se suposa que ha de gestionar.

Què proposa vostè perquè no visquem tan tensos amb l'estupidesa pròpia i aliena?

Espero que mai deixi de sentir-tensa amb la seva pròpia estupidesa! És un treball a temps complet. Però per sentir-nos més tranquils, hem de comprendre com funcionen (o fracassen) les interaccions. Mentre seguim atribuint comportaments a les persones, seguirem estancats en el cercle viciós d'insultar-nos els uns als altres.

Com lluita contra la seva pròpia estupidesa?

Els que et volen et diran en quin moment i de quina manera estàs sent un idiota, i com millorar. I no hi ha dubte que els que no et volen fan el mateix i, de vegades, se'ls dóna fins i tot millor.

SEMILLIURES i GRÀCIES 22.7.20

Tancats a casa com hem estat aquests quasi tres mesos, sembla mentida que encara s'utilitzi aquest concepte per parlar del tercer grau atorgat als presos del procés que nomès hauràn de dormir a la presó els caps de setmana. Permetre que, durant unes hores, deixin la cel·la amb un permís per treballar, estar amb els seus o exercir tasques de voluntariat no és ser semilliure. La llibertat és un concepte absolut que no admet mitges tintes, de fet, dubto que ningú pugui sentir-se plenament lliure en cap entorn, lligats com estem sovint a esclavatges socials o econòmics. Aquests permisos per sortir de la presó formen part del reglament penitenciari, formen part del mateix sistema de càstig i no sé si de rehabilitació que tota condemna pretén.

Tancats a casa com hem estat aquests últims mesos en els que entre altres coses ens han robat la primavera, amb decrets i recomanacions que restringeixen els moviments i que han tornat a posar damunt la taula el tema dels drets fonamentals, sembla mentida que encara s’utilitzi el concepte de ‘semillibertat’ en parlar dels presos polítics.

Aquest cap de setmana els hem pogut veure al carrer. Alguns com Junqueras els hem pogut veure i escoltar als mitjans de comunicació perquè tenen una projecció pública i hi ha molta gent que els vol escoltar. Ens agradi o considerem que la sentència és justa o injusta, totes les interpretacions són possibles; però lliures no ho són, semilliures i gràcies, que encara pot intervenir en qualsevol moment la fiscalia.

EL PLAER D'ESCRIURE DRET 21.7.20

No he escrit res sobre la mort de Juan Marsé, en part per què no sóc gaire amic dels obituaris, i tambè, perquè en no haver llegit res d'ell poc tindria a dir. Aixó no obsta perquè estirant una mica d'aqui una mica d'alli podria fer un poti poti amable amb l'escriptor Barceloní, d'aquells de quedar bé i que no comprometen gaire. Al pare si li agradava i l'havia llegit, com li agradava Candel a qui m'hi va aficionar, però Marsé per a mi no deixa de ser un il·lustre desconegut, tot i que suposo hi connectaria si llegís les seves novel·les, cosa que potser hauria de fer per reparar el dany causat amb la meva displicència vers ell. I no ha estat pel fet que escrivís en castellà, no sóc gens fonamentalista en aquest sentit, ans al contrari, no fa tant que llegeixo en català, des de Sales i Incerta Gloria, i ja fregava la cinquantena,  i va ser també gracies al pare que tenia un exemplar de la novel·la de Sales. Màrius Carol li ret al seu article a la vanguardia un homenatge diferent, elegant, molt com és ell, a Marsé, sobre el costum que tenia d'escriure dret.

"Per atzars de la vida vaig passar un estiu a 'L'espineta', el bar amb terrassa que tenien els Barral davant del mar a Calafell, a tocar de casa, resultat de la meva amistat amb Danae, la filla del poeta. Si tanco els ulls va ser ahir, però aquesta imatge està arxivada a la meva memòria des de fa poc més de quaranta anys. Dic que estava de vacances en un bar, perquè allà passàvem les hores, bevent cervesa i consumint aletes de pollastre adobat. Mai faltava Juan Marsé, però igualment passaven sovint per allà Jorge Edwards, Eduardo Muñoz Suay, Bryce Echenique i tants altres il·lustres autors, que participaven en tertúlies interminables en les què un jove periodista com jo intentava absorbir coneixements amb la mateixa facilitat que la cervesa. Carlos Barral, amb un minúscul taparrabos blanc i la gorra marinera del seu vaixell Capità Argüello, es passejava abstret per la sorra i componia un poema: "Implacable,/creix de pressa un suburbi/d'hotels i terrasses on estava/la cadira de l'record."

Precisament el record, llastrat pel pas de el temps, em va atrapar quan vaig conèixer la mort de Marsé. Per aquells dies escrivia 'La muchacha de las bragas de oro' inspirant-se en una de les sirenes encallades a Calafell. Llavors em va confessar a casa de l'Arbós que el seu somni era escriure dret com Ernest Hemingway i que s'anava a construir una taula a la seva mida. Per què escriure dret? "Per què et fa estar en tensió, més concentrat, amb els cinc sentits atents." I segurament per mitomania. A ell que li agradava explicar aventures com les de la seva infància -a La espineta i en les seves novel·les- Hemingway li semblava el gran aventurer de èpiques viscudes, no necessàriament imaginades.

Escriure dempeus. Sempre he pensat sobre el seu sentit. No es tractava de renunciar a la màquina d'escriure primer i a l'ordinador després (Marsé tenia un Mac de penúltima generació). La idea era redactar a mà, amb ploma, sobre una taula a l'alçada del pit. Així començava la primera versió dels seus relats perquè fos més artesanal el seu treball, perquè la lentitud de la estilogràfica li permetés pensar millor el següent adjectiu. A la fi de el dia, Hemingway fins i tot anotava en una quartilla a la paret les paraules que havia escrit: 450, 915, 575. Després vaig saber que no era una excentricitat copiada per Marsé: Charles Dickens, Vladimir Nabokov, Lewis Carroll, Virginia Woolf, Thomas Wolfe o Philip Roth escrivien també sobre un pupitre alçat. I encara ho fa Eduardo Mendoza.

No en sabia res fins llegir l'article de Carol del fet d'escriure dret, però si és cert que fa un temps que m'estic plantejant de canviar l'ordinador de lloc i escriure dret, no per res sofisticat ni substancial, si més no perquè tota la tarda assegut fa que les cames es queixin i els genolls també; cal tenir en compte que estic en una edat en la que el cos comença a queixar-se si el maltractes, i és tossut en la seva reivindicació.

Conclou Carol en el seu article: No és fàcil dir de Marsé alguna cosa que altres plomes més acreditades hagin escrit. Però guardo una definició que en una ocasió va fer l'autor de 'Últimas tardes con Teresa' sobre la seva persona que em sembla immillorable: "No ha tingut molt de gust en haver-se conegut, hauria volgut passar de llarg de si mateix, però accepta resignat la salutació del mirall i la broma pesada de la vida". Tot un epitafi que no se Màrius Carol, però que hom subscriu fil per randa.

DEIXAR ITACA PER MÉS ENDAVANT 21.12.17

Catalunya vota avui i tot és possible. Hi ha qui pensa que una patacada del PPc, o un mal resultat, podria ser el començament de l'ocàs de M.Rajoy. Altres calculen que, si l'independentisme no governa serà capitalitzat com una victòria de la Moncloa i el 155. Hi caben aquestes i altres hipòtesis. Estiguem també preparats perquè no es posin d'acord en la formació d'un govern i es repeteixin les eleccions. Tindrem més Catalunya en el pa nostre de cada dia. Hi ha qui diu que és el somni inconfessable de Rajoy.

La intuició em DIU que C,s no traurà tants Vots com és pensen i el PPC més dels que se li atribueixen, per tant qui tindrà opcions de Governar seran ERC, JuntsxCatalunya i la CUP, el que em porta a pensar que votar en Comú Podem no serà com semblava un vot útil. La pregunta és si Junqueras i Puigdemont es posaran d'acord amb qui és el president de la Generalitat, que de fet no hauria de ser-ho cap dels dos. Esperem que hagi generositat a ambdues bandes.

He escrit intuïció, però de fet és raciocini, si tenim en compte que l'1-O van votar 2.200 milions de ciutadans més uns 700 mil que no ho pogueren fer, ens dóna més del 50% del vot a favor de SI. I aquí el que em preocupa és l'ús que puguin fer els sobiranistes de la seva victòria i posterior govern del país, perquè en el fons es tracta com a prioritat de si seran capaços de dedicar-se precisament a governar, a legislar, a solucionar els petits problemes quotidians que són els que realment preocupen als ciutadans, i deixar Itaca per més endavant, si és que cal, recordar nomès als futurs Gobernants que el rebregat mandat del poble català, és d'un 48%, i caldrà tenir en compte a l'altre 52%.

L'HORA DE DEMANAR EXPLICACIONS 20.12.17

No se qui són Medium, pero aqui expliquen fets que no se sabien fins ara relatius als atemptats de Barcelona de fa quatre mesos que impliquen a l'Estat espanyol. La informació sembla fiable, encara que mai se sap, no sóc pas amant de teories conspiranoiques, però sembla prou versemblant el que els de Medium expliquen, llegiu i jutgeu....

"Fa quatre mesos que Barcelona va patir un atac terrorista, però malauradament, part de la història roman a les ombres. Comencem pel principi.

Abdelbaki Es Satty va ser un imam marroquí amb activitats radicals prèvies que va ser reclutat com a informador per l'Agència Espanyola d'Intel·ligència (CNI). Aquesta cooperació va impedir que Es satty fos expulsat per un jutge, tot i que havia estat involucrat en el narcotràfic.

Es Satty va ser abordat per un neonazi espanyol per aconseguir armes per atacar a una editorial jueva i segrestar un gerent jueu en un banc català. La trama es va desmantellar el 2015.

Sent Satty un risc clar per a les comunitats jueves, el servei d'intel·ligència d'Israel el va col·locar sota una vigilància electrònica especial. Es Satty va reclutar una cèl·lula de joves sense activitats radicals prèvies per a una nova trama terrorista. Van tenir una casa a Alcanar, un poble del sud de Catalunya, i van començar a comprar materials per preparar els explosius. El pla semblava una vaga contra la sempre apassionada església de la Sagrada Família, un punt turístic, amb un camió ple d'explosius.

Mentrestant, la vigilància israeliana, sense saber que Es Satty era informant, va concloure que els seus patrons d'activitat coincidien amb els d'un atac terrorista imminent.

El servei d'intel·ligència israeliana va emetre avisos sobre els preparatius terroristes a l'Agència Espanyola d'Intel·ligència i al Departament de Patria. També es va informar a la Intel·ligència Americana de l'amenaça.

El 31 de juliol, el grup Exeintel, un contractista d'intel·ligència privada, també va compartir informació crítica sobre els atacs imminents amb Espanya, els EUA i altres agències europees. Publicat posteriorment pel diari Publico 

Després de la manca de resposta eficaç del govern espanyol i de la temor d'un proper atac, el Servei d'Intel·ligència d'Israel va enviar operaris a Barcelona per protegir els edificis clau de la comunitat jueva local.

A la nit del 16 d'agost, es va produir una explosió a la casa Alcanar on la cel·la preparava els explosius i va matar a Es Satty i un altre terrorista. La policia catalana va iniciar la investigació del lloc. L'endemà, el 17 d'agost, a la tarda, els terroristes restants van improvisar un atac i van arribar a un popular destí turístic, el bulevard de Las Ramblas, amb una furgoneta. Quinze persones moren i més de cent persones resulten ferides. Les víctimes eren de 34 nacionalitats. La policia catalana va trobar ràpidament i va disparar als terroristes. Aquella nit, un segon equip amb cinc dels terroristes restants va atacar la ciutat costanera de Cambrils. Una dona va morir i cinc persones van resultar ferides. La policia catalana els va disparar a tots, impedint-ne altres víctimes.

L'Estat islàmic es va responsabilitzar dels dos atacs. Encara no s'ha verificat, ja que és la política habitual de reclamar la responsabilitat de qualsevol atac islamista radical.

Malgrat la resposta ràpida i efectiva de la policia catalana, la premsa espanyola va atacar els Mossos d'Esquadra per manca de coordinació amb la policia espanyola. També es va fer públic que el Departament de Patria Espanyola va negar a la policia catalana un accés crític a informació internacional sobre terrorisme i crims. Un dels diaris més grans d'Espanya, El Periodico, va publicar una suposada advertència terrorista de la CIA a la policia catalana. Aquesta nota es va considerar posteriorment com una falsificació ja que va fer algunes ortografies i errors tipogràfics per a una escriptura espanyola en anglès.

Al novembre, la intel·ligència espanyola va haver d'admetre públicament que Es Satty havia estat informador (https://www.elnacional.cat/es/sociedad/iman-ripoll-cni-prensa-internacional_213696_102.html). La veritable pregunta aquí és: Per què el Govern espanyol es nega a actuar tot i diverses advertències sobre un atac terrorista imminent provinent de fonts autoritzades? Va ser aquesta inacció motivada pels problemes polítics actuals entre Catalunya i el Govern espanyol?. Com que persones de 34 països han estat ferits o han perdut vides, el públic d'aquests països ha de pressionar els seus propis governs per exigir explicacions clares d'Espanya. via Medium."

Llista de països amb víctimes dels atacs de Barcelona: Algeria. Argentina. Australia. Austria. Belgium. Canada. China. Colombia. Cuba. Dominican Republic. Ecuador. Egypt. France. Germany. Greece. Honduras. Hungary. Ireland. Italy. Kuwait. Macedonia. Mauritania. Morocco. The Netherlands. Pakistan. Perú. The Philippines. Romania. Spain. Taiwan. Turkish. United Kingdom. USA. Venezuela.

ES FA DE DIA A ESPANYA... 20.12.17

La campanya per a les eleccions catalanes està quedant d'allò més espanyola. Com en aquella àcida comèdia de Berlanga (Todos a la cárcel), diversos dirigents d'ERC, encapçalats per Marta Rovira i Raül Romeva, van acudir ahir a la presó d'Estremera per mostrar el seu suport als líders empresonats. La cosa no hagués passat a majors sense la intervenció d'una dotzena d'espontanis del sindicat d'ultradreta Hogar Social, que van arribar per corejar consignes geogràfiques. Després de ser amablement instruïts sobre la localització de Catalunya, els independentistes van ser conduïts de nou a l'autobús per uns guies de turisme de la Guàrdia Civil. Va ser una visita llampec, com aquells viatges que explicava Gila, on a una senyora li entraven ganes d'orinar a Holanda però havia d'esperar fins que arribessin a Bèlgica. Des que Puigdemont va prendre Brussel·les com a centre d'operacions, Catalunya s'ha estès molt.
L'acció d'aquests energúmens neonazis (que el mateix es manifesten contra els immigrants, que li peguen una pallissa a uns homosexuals o li trenquen un braç a un xaval) ha polaritzat de nou el conflicte, reduint-lo a les seves components essencials: banderes, insults i amenaces, una mica a l'estil d'aquell simulacre de referèndum on les paperetes eren de mentida però les hòsties eren de veritat. Just quan l'organització Rights International Spain recorda la quantitat de deutes pendents que té el 'gobierno espanyol' amb la justícia (des de les devolucions il·legals d'immigrants a la impunitat dels crims franquistes), un cop més l'extrema dreta espanyola ha demostrat que és més extrema fins i tot que espanyola, ensenyant al món sencer algunes de les nostres estranyes costums en matèria de protecció animal. Gràcies a aquests obcecats cadells de Franco, Hitler i Mussolini, Espanya segueix sent el que és.
Per la seva banda, el president en funcions de Forrest Gump, Mariano Rajoy, s'ha sacsejat de la seva mandra llegendària per traslladar-se al port de Barcelona, ​​des del qual va gravar un vídeo amb una de les seves habituals caminades a pas ràpid i taló aturat. "Es fa de dia a Barcelona" diu amb infatigable optimisme i una mica de alè Mariano, "i es fa de dia a Espanya". La referència cinematogràfica va aquesta vegada dirigida a l'obra mestra de José Luis Cuerda, 'amanece que no es poco', una pel·lícula de la qual el guió, argument i personatges cada dia s'assembla més a la realitat. Perquè després diguin que el PP no té cura del cinema espanyol.
Igual que l'alcalde interpretat amb irrefrenable ronseria per Rafael Alonso, el president ha instat els catalans a reunir-se de nou a la plaça del poble a fer flashback. El flashback peninsular ha depassat ja el Concili de Trento i segueix recte cap a Atapuerca, però el que els demana ara Mariano als catalans és que repeteixin el mateix desgavell polític que va quedar plantejat després de les recents eleccions. Per a això té a Albiol, l'home planta que li va brollar a Soraya en un bancal i que no para de créixer per baix, furgant sense treva cap al subsòl electoral del PP. Amb les seves cavalcades matineres, el president aconsegueix la paradoxa de moure's cap endavant alhora que el país marxa cap a enrere, amb l'esperança de quedar-se al mateix lloc. Al surrealista final de la pel·lícula, un guàrdia civil s'embolicava a trets perquè el sol sortís per on Déu mana, però el més probable és que, després dels comicis, surti una altra vegada per Antequera. En les eleccions de 'amanece que no es poco' es triava l'alcalde, el capellà, el mestre, la puta, les adúlteres, un marimatxo i un homosexual, encara que sempre guanyaven els mateixos. Fins i tot hi havia un borratxo, Carmel, que votava dues vegades, com si fos català.


DAVID TORRES
publico.es

ASSAIG SOBRE EL MAL POLÍTIC 20.12.17

Myriam Revault d'Allonnes, Professora de filosofia a la universitat, traductora d'Hanna Arendt, i comentarista del pensament de Montesquieu. Analitza la qüestió del mal en política Davant els catàstrofes del segle XX: feixisme, nazisme, totalitarismes, holocaust, guerres, estalinisme. 
«La passió del poder corromp» Dir que el desencant del món ens aclapara és a dir encara massa poc. En matèria de «cosa política», ho entenguem com ho entenguem, les realitats han estat sovint escabroses i fa molt temps que ens lamentem, que ens indignem, que protestem, que condemnem i resistim.
Que la política és malèfica, que arrossega amb ella tot una desfilada de pràctiques nocives, implacables i perverses, és una queixa tan vella com la política mateixa, una queixa tan vella com el món. La política és el camp de les relacions de força. La passió del poder corromp. L'art de governar és el d'enganyar els homes. L'art de ser governat el d'aprendre la submissió, que va de l'obediència forçada a l'encantament de la servitud voluntària. Ningú ignora aquestes banalitats, i no per això existeixen en menor mesura. El que l'home fa a l'home. 

Myriam Revault d'Allonnes, 
Assaig sobre el mal polític.

SÍ, SÓN PRESOS POLÍTICS 4.12.17

En aquesta crítica a la utilització del terme "presos polítics" per definir als Jordis, així com als membres del govern català, es confonen, però, diversos fets que han de diferenciar-se. Que els ingressats a la presó puguin definir-se com presoners polítics no depèn de la similitud del règim actual amb l'anterior. Que pugui utilitzar-se aquest terme o no depèn únicament i exclusivament si l'empresonament respon a causes polítiques o no i, en aquest cas, és difícil de sostenir que tant la motivació de l'empresonament com la manera com es va realitzar no fossin polítiques. La rapidesa de l'enjudiciament, la clara manca de proporcionalitat en aplicar una sanció de presó preventiva, així com el propi comportament dels jutges i fiscals que van emetre les ordres d'empresonament són clarament polítics, realitzats per aparells de l'Estat profundament conservadors, hostils a la causa política dels empresonats.

Els aparells de l'Estat, el policial i el judicial, que han portat a terme tal empresonament són instàncies polititzades en extrem a Espanya, aparells que a més són part d'un Estat que no es va construir sobre la ruptura amb l'anterior, sinó sobre la continuïtat de molts dels seus aparells, els quals van continuar reproduint una cultura heretada del règim anterior. Dir això no vol dir que tal cultura sigui una mera reproducció de l'existent durant la dictadura. Només cal que l'actual tingui molts elements semblants amb l'anterior (com la seva visió uninacional i autoritària de l'Estat) per justificar la seva definició com a hereva de la cultura franquista. En realitat, aquesta cultura franquista és el que també explica la utilització de la policia política per destruir els adversaris dels partits sobiranistes. Només cal comparar l'enorme tolerància cap a aquestes clares intervencions polítiques del sistema judicial, amb l'estranya rapidesa i contundència cap als dirigents independentistes. Negar que aquestes últimes accions responen a causes polítiques és absurd. Que els Jordis i els consellers empresonats són presos polítics és una obvietat, reconeguda fora d'Espanya però negada en aquest país per una mena de "patriotisme" espanyolista mal entès que considera patriòtic cobrir les vergonyes del país.

LA DESMEMORIA HISTÒRICA DELS NACIONALISTES ESPANYOLS I TAMBÈ DELS INDEPENDENTISTES - VicençNavarro

LES CLAUS DEL PROCÉS 4.12.17

No hi ha cap dubte. el dia 21 de Desembre s'acaba alguna cosa o continua el mateix. No és la fi de la partida, però el que vindrà a partir del dia 22 serà del tot diferent. Ja estarem en un  altre estadi, en una altra cosa. Segons totes les evidències, Espanya és un país enmig d’una greu crisi, atès que l’Estat s’ha fos ja la guardiola de les pensions, o que el BCE ha decidit no comprar-nos més deute. Per pagar les pensions estan parlant de vendre tots els hospitals! Arribarà un altre cicle de mobilitzacions socials? Fins a on seran capaços d’arribar?

Ens deien els representants de la «nova política» que les mobilitzacions al carrer demostraven tenir un «sostre de vidre» que impedien realitzar canvis profunds a partir de la pressió. Ja hem vist que estar en les institucions tampoc en garanteix res, perquè també té el seu sostre de vidre, atès que l’«estat profund» i les «circumstàncies» t’impediran realitzar els teus projectes. Això si no et vens a l’enemic.

En aquests moments tot canvi profund passa per tornar al carrer. Però no podem fer-ho de la mateixa forma que després del 15M perquè ja hem vist els seus límits. L’atomització de les manifestacions, per molt massives que fossin en alguns casos, va impedir fer quallar un projecte col·lectiu de masses, una alternativa de país. Les Marxes de la Dignitat ho van intentar bastant bé i van formar un programa de punts prou seriós. Però no va tenir continuïtat. Necessitàvem anys sota el mateix format intentant assolir una extensió territorial màxima. Entre les pugnes de lideratge entre organitzacions de l’esquerra i que Podem va voler canalitzar aquestes peticions cap a la legalitat… es va acabar tot.

El que estem defensant és tenir un moviment popular de masses, ampli i plural amb un programa propi i una agenda de mobilitzacions pròpia. Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. El moviment ha de comptar amb grans sindicats, capaços de convocar vagues generals i que els treballadors les segueixin.

Una altra de les tasques immediates és la de consolidar una sèrie de mitjans de comunicació d’esquerra afins als moviments que propaguin un altre tipus de relat diferent de l’hegemònic. És vital que siguin massius i plurals, on hi càpiguen diferents visions de la realitat en clau transformadora. Els nostres moviments no poden dependre d’aparèixer en TV3 o LaSexta. Apareixeran quan siguin significatius, però mentrestant han d’oferir un relat diferenciat i sistemàtic en uns mitjans concrets (incloent-hi la televisió) i massius.

En aquest mateix sentit, una altra cosa que podem aprendre d’aquest procés és que treure 1 milió de persones al carrer no serveix de res si no tens un relat convincent per la gent que s’ha quedat a casa. El Govern és capaç de donar-li la volta a la situació fent algunes declaracions a la televisió a les notícies del vespre. Treus 1 milió i la guàrdia urbana diu que són 200.000, els contraris en treuen 170.000 i diuen que han tret 1,5 milions. Què importa la veritat? Tenen els mitjans, poden inventar-se-la. Coses de la postveritat.

Si els CDR decideixen tenir un programa i convertir-se en un moviment autònom, han d’aspirar a respondre aquestes qüestions. Una de les claus és la convergència entre aquests comitès de base de caràcter independentista i republicà amb les idiosincràsies dels barris obrers i els sindicats de classe. Si el moviment independentista aspira a guanyar, haurà de fer-ho per la seva esquerra.

Aquí entrem en la qüestió de les legitimitats, del doble poder, el control territorial… però això (de moment) és una altra història.

Com veiem són tasques titàniques… Hi ha algú disposat?

• Buscant les claus del procés independentista català - Embat - aqui teniu l'article sencer -

FEIXISTES? 4.12.17

El politòleg Ramon Cotarelo ha advertit de la possibilitat que es produeixin atemptats de "falsa bandera", és a dir causats per persones d'un signe polític que es fan passar pels seus contrincants. L'ara candidat d'ERC a les eleccions catalanes, si bé en una posició testimonial (tancant la llista), ha assenyalat literalment: "D'aquí al 21-D plouran atemptats de falsa bandera. Principal sospitós: bloc del 155: nazis, franquistes i feixistes, policia nacional, guàrdia civil, SCC, Cs, PP, PSC".

No ens diu res de nou Cotarelo, i, de fet ja en porten dos, el dels ninots a l'autopista i el de Balsareny, però el que voldria destacar a ran del retorn dels feixistes del que parlava ahir Pablo iglesias i esmenta tambè Cotarelo, és que Franco no era feixista, Franco era franquista, i els seus seguidors no són ni tan sols feixistes, són eixelebrats amb un cervell buit i excés de testosterona i ressentiment, i no és que els hagi despertat l'independentisme, algú s'ha cuidat interessadament d'activar-los de nou en benefici propi. 

#FALSA BANDERA A BALSARENY 3.12.17

Un altre muntatge de falsa bandera destapat a Catalunya. Ja vam comentar en aquest mitjà (la vanguardia) que tots els indicis apunten que els ninots penjats d'un pont prop de Vic va ser obra d'un grup espanyolista, i ara s'ha destapat la trama Balsareny.

La notícia va saltar quan una família va denunciar que els havien intentat cremar una bandera espanyola que tenien al balcó a la localitat de Balsareny, (Bages), quan en realitat sembla que tan sols es van cremar uns papers a l'entrada. Aquest fet va ser condemnat i magnificat ràpidament per tots els mitjans, especialment els espanyolistes i portaveus del tripartit del 155. Fins i tot el Sr.M.Rajoy va trucar a la suposada víctima mostrant el seu suport. Cristina, se fuerte, li va dir M.Rajoy.

ADOCTRINAR O NO ADOCTRINAR 3.12.17

"Adoctrinar és transmetre a l'alumnat el que et dicta el poder". En un moment d'atacs constants al model educatiu català, a directa.cat entrevisten Ramon Font, portaveu del sindicat majoritari en l'àmbit de l'ensenyament, USTEC-STEs, que recentment ha estat denunciat per l’Associació Hablemos Español. Aqui la podeu llegir sencera.

LA CIUTAT ALEGRE I CONFIADA 3.12.17

Recordo el pròleg de "Los intereses creados" de Don Jacinto Benavente, que he citat en més d'una ocasió:

“He aquí el tinglado de la antigua farsa que alivió en posadas aldeanas el cansancio de los trajinantes, la que embobó en las plazas de humildes lugares a los simples villanos”, gentes de variopinta condición y donde los “pobretes” se divierten al ver sonreír a los poderosos “tranquilizada su  conciencia con pensar: ¡también los pobres ríen!”…

 ... Però em costa recordar els detalls de "La Ciudad Alegre y Confiada", que només recordo en el principal que ens afecta als ciutadans del nostre país i que té un clar paral·lelisme amb la situació que estem vivint producte dels fets que últimament s'han esdevingut. Crec que només llegint l'argument ens entendrem:

 "Els governants d'una ciutat s'enfronten a una greu decisió davant els problemes que s'acosten: Pactar amb la República de Venècia o declarar la guerra. Finalment prenen la decisió equivocada, mentre els habitants, confiats, continuen amb la seva vida habitual a la certesa de la saviesa d'aquells que els governen."

Ens hem entès,  oi?