Detecto un empitjorament de les relacions entre generacions que em comença a preocupar. Un enfrontament absurd entre els que neguen als joves la seva capacitat d'impulsar canvis, i els que neguen als grans allò que la seva experiència i temprança pot aportar. Totes dues posicions tendeixen a menysprear o ridiculitzar l'altre. Expressions com ninis, polles velles, perroflautes, ok boomer... Totes tan ofensives que només incrementen aquesta nova forma d'odi generacional que ens trenca socialment i ens fa desaprofitar talent.
Per algun motiu que no entenc, molts boomer culpen la generació mil·lenial de les set plagues. Si surten són irresponsables, si es queden a casa només saben estar davant d'una pantalla, si no treballen són ganduls, si treballen només tenen dret a ser precaris perquè encara no saben res… i així fins a l'avorriment. No els reconeixen ser la generació més ben formada de la història, la que amb les crisis més difícils ho ha tingut, la que ja està en edat adulta i s'ha de fer càrrec de les tasques d'aquest temps. No, són verds, han d'esperar. Els boomer tenen una expectativa de vida molt llarga i, sentint-se en plenes facultats, es neguen a cedir espai sense més ni més.
Per la seva banda, a molts mil·lenial els diverteix insultar i menysprear els boomer. Per a ells tot el que hagi nascut abans del 65, pinti cabells blancs, o no sigui tecnològicament avançat, és inútil, ha caducat, ja no serveix i cal apartar-lo. Els mil·lenials són una generació que ha nascut en democràcia, s'ha format més que cap altra i, per tant, ho vol tot. Volen el seu espai, volen poder, volen decidir el seu futur. Però després de les crisis i un mercat laboral advers amb molta temporalitat no poden. Així que alguns, des de la seva arrogància, podrien haver arribat a la conclusió que els sobra gent per poder assolir allò que mereixen. Viuen en una contradicció entre reivindicar-se “joves” fins als 40 i sentir que mereixen el centre del tauler molt abans d'arribar a aquesta edat.
Però si un és jove fins als 39 i massa vell a partir dels 56, aleshores falten adults. Els de la generació X -els que vam néixer aproximadament entre el 65 i el 82- estem al mig i, segons sembla, seríem els únics adults a la sala. Als nostres fills de la generació Z -menors de 15-, tot això els fa molt riure, per a ells els de més de 30 no són joves, “no se n'assabenten ni del clima”, tots els anteriors ens estem carregant el seu planeta i el seu futur. Resulta sorprenent que, podent viure fins als 90, pretenguem que l'adultesa duri tot just 16 anys de la nostra vida. Si a més som dones i hem decidit deixar de tenyir-nos els cabells, això es podria reduir dràsticament.
La meva generació és la que ocupa avui el poder, l'espai central, la que decanta unes eleccions –no només perquè som la franja més ampla de la piràmide de població, també som els que més ens mobilitzem i els que més votem– avui decidim i , a més, som els que més temps treballarem (des de molt joves fins al que pretengui Escrivà). Però aquest espai central no hauria d'assolir només un marge tan estret d'edat.
A la crisi del 2008 les pensions de les àvies van ajudar els néts, molts fills van tornar a casa dels pares, i vam entendre que sense aquest suport intergeneracional no hauríem pogut aguantar. Durant la crisi de la covid van ser els joves els que van ajudar els grans. Cedint de bon grau el principi de la cua de vacunació als més grans, des dels seus llocs de treballadors precaris però essencials, ajudant els seus veïns per mantenir-los protegits a casa, els fills van tenir cura dels pares i els adolescents es van recloure per frenar el contagi tot i ser de menor risc. Sempre l'acord intergeneracional ens fa millors.
Les multinacionals ja han descobert que la diversitat de la plantilla és un element de competitivitat. Els entorns amb diversitat de gènere, racial i generacional són molt més rics. Però avui la diversitat generacional cotitza a la baixa. És absurd. És injust que els joves estiguin preparats per a un treball d'adults als 25, però no ho aconsegueixin fins als 35. És dramàtic que els que perden la feina després dels 52 tinguin gairebé impossible aconseguir-ne un de nou. Una població adulta àmplia hauria de treballar unida per aprofitar al màxim tot el potencial, aprenent a cuidar-nos en una societat longeva, diversa i tolerant.
Si l'adultesa ens dura 16 anys en comptes de 45, si cada generació juga al campi qui pugui, picant a qui li sobra per ocupar l'espai central, perdem tots. És més intel·ligent aprendre a compartir l'espai sense insults ni menyspreus i així eixamplar-lo. Permetre als joves assumir responsabilitats tenint condicions de vida dignes, reconeixent tota la creativitat i l'impuls que poden aportar. Respectar l'espai dels més grans, apreciant allò que la seva experiència i la seva temprança pot sumar. Compartir l'espai, aprendre els uns dels altres, ens permetria progressar millor com a societat. - Emilia Sánchez - Vicepresidenta de mas-democràcia.org
