· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

APOCALIPSI AL SUPERMERCAT



L'acord de matinada dels transportistes amb el Govern, el mateix Govern que exaspera per la seva lentitud a prendre decisions, sembla que ha acabat totes les aturades a la cadena de subministrament. El pacte es va forjar per fi però no amb tots: es va despenjar aquest sector minoritari del transport del qual tant es parla i tan malament, i sense novetat al front de moment.

Però que ningú no es preocupi, als súpers hi ha de tot: si falta algun producte és per l'amuntegament que fan alguns absurdament. Que aquests transportistes mantinguin la seva extorsió està malament, però no amenaça de buidar els rebosts i els frigorífics de les llars. Pot ser que faltin determinats productes en lineals de supermercats, encara que ni a tots ni a tot arreu. A la gran majoria de comerços hi ha de tot i en quantitat. En aquesta crisi hi ha hagut un interès a generar caos, sobretot per assenyalar el Govern, que certament no ha estat gaire diligent. I és clar, el caos desencadena la histèria. Ho vam veure amb la covid. Com a éssers humans, la por ens afecta i ens comportem de manera irracional. A força de passar per la televisió una vegada i una altra les mateixes quatre imatges de prestatgeries buides o de publicar-les amb idèntica intensitat a les xarxes socials s'ha creat una alarma que no era tal i alguns han caigut de cara al trampa.

Així s'ha activat als supermercat un clàssic de l'apocalipsi postmodern:l'efecte Bé Giffen. Primer li va tocar a l'oli de gira-sol per el conflicte d'Ucraïna i després a la llet, els cigrons, els iogurts i l'arròs, sense oblidar-nos d'un ja clàssi, com el paper higiènic. No falta producte tant pels transportistes sinó perquè hi ha ciutadans que han fet amuntegament  de queviures sense motiu ja que les grans cadenes de distribució han negat el desproveïment. El que suposa una amenaça real, és aquesta gent, fins al punt que s'ha demanat a la població que controli la seva ansietat acaparadora. Més que res perquè farà pujar els preus, que per la disponibilitat de productes. Uns preus que ja han pujat en alguns supermercats, però no per culpa de la vaga, d'Ucraïna o de Putin. No! han pujat perquè als grans i mitjans supermercats encara hi ha molta mentalitat de botiguer d'abans, d'aquests que tenien trucada la bàscula, o posaven el paper més gruixut a l'hora de pesar, o fins i tot dissimuladament es recolzaven una mica amb el dit al plat de la bàscula. Fins l'apocalipsi següent...


DE LES BOTIGUES D'ANTES




En el futur un nen preguntarà,... ¿Què era una botiga?. Aquesta pregunta se la feia Josep Maria Espinàs al seu petit observatori fa temps. I el cert és que cada vegada més estan desapareixent més petits comerços, de tota la vida que n’hauríem dit abans. Però és que els temps canvien i simplement hi ha conceptes de negoci que no tenen a dia d'avui raó de ser, com altres que la tenen avui i possiblement d’ací a uns anys l’hauran deixat de tenir. Quan jo tenia deu anys, els meus pares varen obrir una botiga de comestibles al carrer de Vilarrùbies a Sabadell. En aquelles èpoques - meitats dels cinquanta - no hi havia Centres Comercials, ni supermercats de barri, ni el Corte Inglés!....(llegir l'escrit sencer del juliol de 2012)

Ja deia un exconseller de CDC que les prediccions eren sempre a futur i eren arriscades, i no anava errat, en el mentrestant, 10 anys després d'aquest escrit, han sorgit de nou petites botigues de comestibles i fruiteries, i n'hi ha moltes, almenys al meu barri, de la mateixa manera que gairebé tots els bars són regentats per xinesos, que no tots han comprat l'Espanyol, que a aquest si que l'han enredat com un xinés. 


Les fruiteries solen ser franquicies com les de SUPERVERD, regentades per gent del país, sudamericans o xinesos, com els tot a cent. EL supermercats, en canvi, són regentats per Paquistanesos o gent de Blangla Desh. En certa manera és una franquicia, atés els rètols son gairebè calcats, el que tinc a la vora de casa diu que es diu 'supermercat Antoni', aquest no diu forn de pa, n'hi ha que si, ven una mica de tot, com a la benzinera i és a cal mai tanquis, crec que fins i tot el 'paqui' viu, dorm i menja a la mateixa rerebotiga, i no deixa de ser ùtil, no ens enganyem, al cap i a la fi, a les botigues d'abans la persiana restaba com a molt mig abaixada i els botiguers feien vida a la rerebotiga, de fet és com retrocedir 60 anys en el temps, de quan els pares tenien a tiga de comestibles. Un que han obert nou a Francesc Layret, té un rètol a fora que resa: "Pa fresc", ves que no sigui perquè és congelat.

De tota aquesta història, el que no acabo d'entendre és que pot portar a un senyor de Blangla Desh o Paquistan a obrir una botigueta de comestibles de barri a Sabadell, una fruiteria, o regentar un bar, la majoria per xinesos, i no tinc tan clar que pugui ser com diuen cosa de les mafies, tampoc és que els negocis donin per a tant. Però és el que hi ha, és tendencia, segueixen proliferant, i jo sense entendre-ho.

CRISI?, QUINA CRISI?



L'arrencada de l’hivern del descontentament britànic del 1978-1979 va ser la resposta, apòcrifament atribuïda al laborista James Callaghan, a la pregunta sobre com afrontaria la caòtica situació que vivia el país. Un sensacionalista diari londinenc la va resumir en un famós titular ( “Crisi?, quina crisi?”) que, per bé que pertanyia a un disc de Supertrump (1975), va fer fortuna perquè resumia el distanciament del govern de les preocupacions del carrer. Una cosa semblant passa avui aquí.

Esperem que es recondueixi la situació. Però els signes no són encoratjadors: en cas d’estar amoïnats per la pèrdua de poder adquisitiu, hem passat a angoixar-nos per l’impacte de les alces de preus en empreses siderúrgiques, de materials de construcció o del tèxtil, obligades a tancar, temporalment o de manera definitiva, parts de la seva activitat. I ara aquesta tensió sobre els costos s’ha traslladat a sectors productius molt més pròxims als ciutadans: transport per carretera o producció agrícola, càrnia o pesquera. En tots aquests sectors, el que es percep espanta: s’amarra la flota de fondària per no incórrer en pèrdues; els transportistes de mida petita, i ara també empreses de més envergadura, paren pels mateixos motius. I els empresaris agrícoles i ramaders s’enfronten a una tempesta perfecta: no només són les alces de l’energia, sinó que els augments en el cost de molts dels seus inputs (de cereals a soja, de pinsos a fertilitzants o altres productes) comprimeixen tan substancialment els seus marges que emergeix el fantasma del tancament d’explotacions. En l’àmbit carni aquesta crisi recorda la dels primers anys setanta, quan la sobtada caiguda de les exportacions de seitó del Perú (llavors, pinso essencial per a la ramaderia) i les brutals alces de productes substitutius (blat de moro o soja, per exemple), totes pròximes al 400%, van comportar substancials reduccions de la cabanya ramadera.

Es comença a visualitzar el canal que transita de la inflació a la recessió: disminució de la demanda interna (per pèrdua de poder adquisitiu) i de l’oferta (per alça de costos que expulsen a empreses poc competitives, i que obliga les que resisteixen a reduir la seva producció). Als anys setanta i vuitanta la intensitat i durada del xoc energètic i del d’altres matèries primeres va mantenir la inflació molt elevada i va afectar greument la capacitat competitiva: el que llavors es va denominar stangflation.

Avui encara no estem en una situació semblant. Però si els governs, central i autonòmics, no dissenyen una política de rendes pactada que redistribueixi els costos d’aquesta crisi, temo l’onada de descontentament que s’apunta: perquè emergeix quan hauríem de redefinir el model energètic i productiu i reduir deute públic. Els deures que ha d’afrontar el país necessiten, més enllà del 2022, tota la concertació possible. - Josep Oliver Alonso - lavanguardia.com


MORT A LA NOSTRA CIUTAT



Cap esclat va esquinçar el cel de la tarda, no hi va haver ciutats cremant. Cap exèrcit va irrompre en les ribes on moriríem. Cap dictador va ser coronat. Em vaig despertar després d'una nit tranquil·la, no vaig sentir cap so. Els lladres van irrompre en la foscor i van portar la ruïna a la meva ciutat. Van destruir les nostres famílies, les nostres fàbriques i ens van treure de les nostres llars. Mort a la nostra ciutat, nois.

Bruce Springsteen (Death To My Hometown)

DE VETLLES



La cosa aquesta de la vida, el fet de viure en general, cada cop degenera més. No podem fumar, poc de beure ni menjar en excés, i aviat ens diran a quina hora, quin dia hem de fornicar i amb qui (que aixó podria ser una mica més interessant). Amb l'arribada dels Tanatoris es van acabar les vetlles (quantes kurdes s'havien agafat a base d'anisetes barrejats amb somriures i llàgrimes). Les vetlles i el funeral posterior era una forma de retrobar-se amb familiars i parents llunyans que només veies als sosdïts funerals o als casaments, i com cada vegada la gent es casa menys, en el sentit de l'acte no de casar-se, sinó de l'aperitiu amb dàtils, bacó i ametlles i el festí per afartar pobres després, uns casaments que en no poder fumar ni com qui diu beure, queden també força deslluïts. Ai aquell oncle o tia borratxo/a com una cisterna desbarrant i fent el pallasso, perquè sempre hi havia algú que s'engatava. 

Quedaven doncs només els funerals per veure la família quan moria l'avi de torn o algú s'avançava a l'hora que li corresponia. Doncs bé, això també ens ho han tret. Primer els tanatoris i després la retransmisió dels funerals per internet, amb l'excusa que és una retransmissió pensada per a aquells que no s'han pogut desplaçar a acomiadar els amics o familiars. El servei ha trobat el seu filó a un país on les famílies poden estar molt disperses i l'associacionisme és part dels valors cívics. Ja veieu el que comporta la modernitat i les noves tecnologies 2.0, d'aquelles vetllades plenes d'àvies a la vora de la xemeneia assegudes en cadires de boga, plorant, mamant i afartant-se de menjar mentre lloaven o criticaven el difunt, passem a la fredor estètica dels Tanatoris (que de fet pel seu cost o impost revolucionari per enterrar o incinerar algú haurien de dir-se Tanarobatoris), i sobre els quals cap Govern ni Ajuntament s'ha posat ni si posarà (han de mullar, sinó no s'entén), però com d'això no es queixa ningú només jo (que sàpiga) serà que estic equivocat. En resum que ara, ni els Tanatoris, des de casa, davant de la pantalla un podrà observar el funeral del familiar més o menys llunyà que hagi traspassat. No anem bé. Ara, sempre podeu agafar pel vostre compte l'ampolla de whisky o aniset i cruspir-se quatre galetes mentre veu per la pantalla de l'ordinador el funeral, on, aviat inseriran publicitat, ja ho veureu.
En cas de dubte, sempre es pot acudir a Don Julio Cortazar, i aprendre de la seva "Conducta en los velorios".
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO