LA CAMPANA DE L'INFERN 30.9.21

Quan F. li va explicar a la seva mare que el campanar del poble havia caigut ho va fer amb tota mena de detalls. Li va dir que, primer, es va decantar a l’esquerra, que va tremolar el balconet, es van moure les reblons grisos i, després i lentament, es va anar enfonsant i amb ell la memòria de tot el poble. La mare va continuar menjant ametlles, com si res, perquè no ­recorda res des de fa temps. I a ell aquest desmemoriament el reconforta, val més que no ho sàpiga, pobra dona.

Al seu poblet del Pirineu també hi havia campanar, un d’aquells que s’omplen de coloms cepats i recorden la lletra de Llach, sí, el meu país és tan petit “que des de dalt d’un campanar/ sempre es pot veure el campanar veí”. Les campanes marcaven les notícies de la vida, sonaven a festa quan n’hi havia, a funeral i gemec, a rè­quiem, a comunió, a missa de deu, i de dotze, i de sis, a casament, bateig i confit. Eren amigues del rellotge.

A F. l’ensorrament del campanar de Todoque, la ment és molt perversa, el va portar a una pel·lícula es­panyola i a la mort del seu director, Claudio Guerín, durant el rodatge. Va caure de la torre de l’església de San Martiño, a Noia. Aleshores Claudio era la parella sentimental de Pilar Miró i el 1973 estava considerat un dels directors amb més futur del país. Aquell 17 de febrer estava rodant La campana del infierno en terres gallegues quan va pujar al campanar de l’església, d’uns vint metres d’alçària, a fi de donar unes instruccions. Eren els últims plans del film. Va relliscar i el seu cos es va precipità al buit, tenia 34 anys.

Juan Antonio Bardem va assumir les tasques de direcció i la pel·lícula va aconseguir estrenar-se. Després es va desplegar tota una campanya de misteris perquè, segons la mi­tologia de la zona, sobre el que completés la construcció d’aquella se­gona torre (i Guerín Hill ho va fer en cartó pedra) cauria una maledicció. Fins i tot Iker Jiménez en va parlar. Fossin meigas o no, hi ha coses que se’ns escapen als humans i faríem bé de no infravalorar-les.

Les agulles del rellotge de l’església de Todoque van quedar aturades, per sempre, a les 17.55. La mare d’ F. va preguntar si el rector ja havia tret tots els sants. Sí, mare, tranquil·la, els sants estan fora de perill. - Núria Escur - lavanguardia.com.

HACENDADO NO VOL TATUATGES 30.9.21

Tinc a dojo de supermercats a prop de casa, però no un de Mercadona. Diuen que l'empresa veta que els seus empleats llueixin tatuatges o pírcings. Que els tinguin, cap problema, però que estiguin a la vista del públic, el senyor Roig no ho vol. L'empresa ofereix als seus empleats la possibilitat de embenar-se els tatuatges o posar-se tiretes als piercings, però el sindicat diu que llavors "semblaria que, en comptes de personal d'un supermercat, els treballadors fossin ferits de guerra". De moment, als que porten els braços tatuats l'empresa no els dóna uniformes d'estiu i, així, durant tot l'any treballaran amb màniga llarga, No sé fins a quin punt té una empresa dret a prohibir als seus empleats pírcings o tatuatges, encara que a nivell personal en no compartir el fervor per aquesta moda, la mesura no em sembla gens malament.

Vinc d'una generació que ni sabia que era boomer quan era boomer però si sé que els tatuatges abans i durant molts anys era cosa de mariners i drogoaddictes, com ens ho havia explicat Vázquez Montalban. Quan vaig al súper i a la caixa, veig els dependent@s que passen la compra pel lector de codis de barres n amb els braços plens de tatuatges, no poden evitar una sensació de fàstic. El mateix passa als bars i  restaurants. David Beckham impecable amb vestit, camisa i corbata però amb els seus tatuatges deixa de ser elegant per ser brut, vulgar, porquè el tatuatge és brut - cal dir-ho -, i és que sóc incapaç d'entendre i de comprendre que porta a una persona a tatuar-se, i el mateix succeix amb barbes, bigotis o píercings, tot això són conceptes antics, tribals, quasi medievals, que no se quin sentit tenen en aquesta època ni en aquest segle. Veurem en què acaba la iniciativa de Mercadona, si és que els mitjans es dignen a informar-nos, car la noticia es la prohibició, com acabi, ja veure'm, l'interés passa a ser relatiu.

UN BOTELLOT ECLESIÀSTIC 29.9.21

Un capellà anglès ha provocat un escàndol al organitzar un festival de cervesa al cementiri de l'església. No ha estat un botellót com els de la plaça Espanya, Gràcia o la platja del Bogatell durant les festes de la Mercè, que quedi clar, amb desenes de milers de joves i adolescents, saqueig de comerços, crema de cotxes i disbauxa generalitzat. Més aviat ha estat un botellot eclesiàstic, amb una mitjana d'edat al voltant dels seixanta anys i bastant ben ordenat, amb el propòsit de recaptar fons per arreglar el rellotge de l'església de la Mare de Déu a Stockton-on-Tees, un localitat de 85.000 habitants al comtat de Durham, nord d'Anglaterra.

I no s'han estat de res. El 'botellót' en qüestió ha durat quatre dies, una mena de Oktoberfest de Munic avançada al setembre i enmig de la bucòlica campinya anglesa, a mig camí entre Darlington i Middlesbrough, amb cervesa de 35 tipus diferents (ale, lager, negra, pilsen , belga, alemanya...) subministrada per la fàbrica local The Three Brothers, tot molt ecològic i de proximitat, i també 17 classes de sidres angleses i irlandeses per als que volguessin controlar la ingesta alcohòlica. Això sí, les pintes, a l'equivalent de cinc o sis euros, una quantitat que els participants en els botellons barcelonins considerarien una barbaritat. Però és que no es tractava d'un botellón qualsevol, sinó beneït per l'Església (encara que sense oferta d'indulgències), i en l'entès que era per una bona causa.  Per descomptat, cap dels participants té la sensació d'haver comès un pecat, ni mortal ni venial.

"Lamentablement sempre hi ha un petit grup que li busca tres peus al gat i no vol veure les coses com realment són", ha respost el capellà a les crítiques. L'esfera del rellotge necessitava ser netejada i reparada, i el pèndol, automatitzat, un treball amb un cost d'uns deu mil euros que Anderson es va adonar que no podia cobrir passant el raspall. Així que després d'estudiar com altres esglésies "interactuaven amb la comunitat", va decidir organitzar el seu festival i va donar permís a la cerveseria de la ciutat perquè utilitzés la nau mil·lenària de Santa Maria la Verge com a celler provisional on col·locar els seus barrils i abocar les begudes.

Per no pagar a una empresa de seguretat -que hauria cobrat més del que s'ha ingressat pel festeig-, el sacerdot va encarregar a la pròpia cerveseria que s'encarregués del bon ordre i concert. "Tant entre les tombes com a l'interior de l'església hi havia nombrosos espais per seure i col·locar les taules d'una manera respectuosa amb l'entorn. La immensa majoria de la gent ho ha entès així i s'ha alegrat de la possibilitat d'aprofitar el bon temps, conèixer gent, fer amistats i gaudir d'una pinta. Malauradament, sempre hi ha esgarriacries". Ja sigui per unes coses o altres, aquí o allà, amb benedicció eclesiàstica o sense, els botellons generen polèmica. I és que hi havia unes quantes maneres de recaptar diners sense muntar una botellot en un cementiri, clar, que les coses que passen a la Gran Bretanya és queden a la Gran Bretanya. No em puc imaginar un sarao així a casa nostra...., ni que s'organitzes a Solsona.

ESTÚPIDAMENT CORRECTES 30.7.21

No penso demanar perdó perquè a la meva neta, de petita li comprés la col·lecció sencera de les 'barriguitas' on hi havia una nina negra coberta amb un estampat de lleopard i un os al cap. No penso demanar perdó perquè per aquella època cantés a crits la cançó del negrito del Cola-Cao, o la del 'negro zumbón': 'ya viene el negro zumbón bailando alegre el baion, repica la zambomba y llama a la mujer...' 

Tampoc penso demanar perdó per explicar aquell acudit tan dolent de "Sabeu qui va inventar el fil de coure? Dos catalans tirant d'una pesseta" Ni penso demanar perdó per haver-me partit el pit amb històries ridícules de francesos, belgues, irlandesos, polonesos, japonesos, aragonesos, andalusos, homes, dones, i fins de jueus, catòlics i budistes, acudits de Leperos, o per haver-me rigut amb els acudits d'Arévalo de gangosos i mariquitas, o gaudir de l'anunci de les nines zombies de Famosa, mentre consentia el vergonyos anuncis de Soberano 'es cosa de hombres', que ves per on en aquells temps no es considerava masclista per la societat en general, i és que la vara de mesurar ética i moral cambia amb el temps.

I és que caminem per un camp de mines i cada vegada que obrim la boca podem ofendre a algú. Els 'guardians de l'estúpidament correcte'  haurien de ser els que es disculpessin per tant furgar en comentaris fets fa dècades que arruïnen la reputació de les persones.  Tots tenim un passat, i ningú passaria la prova del cotó ideològic prenent com a referència una vida sencera, prou ho saben els usuaris de twitter, tot i ser tant recent.  Així que de demanar perdó, ni parlar-ne. Són aquests guardians del bé qui haurien de fer-ho per sotmetre'ns a una dictadura no només del què dirém sinó també del que haurem dit i quan i com ho varem dir.

I no demano perdó per aquest escrit, de quan un mariquita era un marieta, o un sarasa, i no un gai o un homosexual del col·lectiu LGTBI, i no passava res i ens enteniem tots perfectament, potser perquè de la mateixa manera que no érem políticament correctes, tampoc érem gilipolles que se l'agafen amb paper de fumar, i possiblement compreniem i respectavem més aquests col·lectius que ara.

TOTS ESTEM EN LLIBERTAT CONDICIONAL 29.7.21

 

El veterà militant anarquista Amadeu Casellas, que ha passat un quart de segle a la presó per robar un banc rere un altre, és un dels vigilants de sala de l’exposició ‘Tot ordre és vol pur’, de Núria Güell, al Centre d'Art Contemporani Fabra i Coats. Que l’autor del llibre ‘Un reflex de la societat: crònica de l’experiència a les presons de la democràcia’ acabi custodiant obres d’art només se li podia ocórrer a una artista que el 2011 ja va publicar un manual per expropiar bancs i que en aquesta mostra ajusta comptes amb una altra ‘bèstia negra’ de Casellas: l’església. Es pot visitar de 12 a 20 hores fins al 31 de juliol i torna a obrir al setembre. Si voleu saber tota la historia d'Amadeu Casellas, en vaig parlar aquí al seu día. - A elperiodico.cat/ca/ l'han entrevistat.

Mai l’hauria imaginat treballant com a vigilant de sala en un museu.

Tinc amistat amb la Núria [Güell] perquè ha fet moltes coses sobre presons i CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Quan m’ho va proposar no tenia feina, així que vaig acceptar. Se suposa que hauria de ser milionari però ara he de canviar-me de pis i no tinc ni per a la fiança.

¿Com es poden haver robat tants bancs i estar sense blanca?

Els diners els repartíem entre la CNT, que llavors era il·legal, famílies de la comarca d’Osona que ho necessitaven, i una part per a nosaltres. A més, quan surts després de 2, 3 o 10 anys de presó, no tens res.

Núria Güell i vostè fan el mateix però per camins diferents, i no em refereixo a atracar bancs.

Posem en evidència el sistema i denunciem l’abús d’autoritat. Ella ho fa artísticament i jo pel broc gros, perquè ho he viscut en carn pròpia i perquè em deuen anys de presó.

Ha estat 26 anys entre reixes, a 16 presons, en règim d’aïllament, en vagues de fam, s’ha cosit la boca... ¿Com ha aconseguit continuar viu?

He tingut la gran sort de no enganxar-me mai les drogues. Era una qüestió d’orgull. Quan estava en aïllament i el metge m’oferia una pastilla per dormir, li deia: ¡Per a què vull una pastilla si tinc les 24 hores del dia per dormir!

¿Com canalitzava la ràbia?

A la presó feia molt esport i a fora acostumo a fer entre 17 i 23 quilòmetres diaris corrent i caminant. Quan tinc dues hores lliures me’n vaig muntanya amunt, si no, explotaria.

¿Quina espurna va prendre la seva croada armada?

Jo soc de Vic, un poble de cures. Quan en veies un pel carrer havies de córrer a besar-li la mà. A l’escola un em va creuar la cara i jo per instint l’hi vaig tornar i el vaig deixar planxat. Ja els tenia ràbia perquè veia com abusaven del seu poder, però a partir d’allà es va convertir en una croada personal. Amb els anys vaig descobrir que dins de cada dictador i de cada explotador hi ha un capellà.

«L’encarregat de les armes de la FAI em va dir: ‘A tu et mataran, vas massa llançat»

També es va rebel·lar contra l’explotació a les fàbriques.

Vaig entrar a treballar molt jove i un de la CNT em va veure tan emprenyat amb el sistema que em va portar a una reunió il·legal. Vaig començar repartint fullets de propaganda i em va agradar.

No va tardar a passar a coses més serioses.

La primera vegada que vaig anar a Tolosa a trobar-me amb els de la FAI, l’encarregat de subministrar les armes em va dir: «A tu et mataran, ets molt criatura i vas massa llançat. De moment no et donaré res». Però des d’aleshores he afluixat molt.

¿Canviaria alguna cosa del que ha fet?

Si ho poso en una balança, qui ha perdut realment soc jo. He contribuït a coses que valen la pena, com l’abolició de la llei de ‘vagos y maleantes’, la reforma del codi penal, l’aplicació del reglament perquè hi hagi vis-a-vis i trucades a la presó... Però no he pogut disfrutar del meu fill. No me’n penedeixo, si tornés enrere faria el mateix, però potser d’una altra manera.

«S’ha de continuar fent la crítica a les institucions, tot i que de manera menys violenta»

El 1976 va atracar el seu primer banc a punta de pistola.

Aquest ha sigut el meu error, entrar amb una pistola. Si en lloc d’això hagués fet com Enric Duran hagués sigut diferent, però en aquell temps no hi havia ordinadors. Potser vaig anar massa per força i això m’ha marcat tants anys a la presó. Però el fons del que he fet, que és la crítica a les institucions, penso que cal continuar fent-la tot i que potser de manera menys violenta.

Vostè no ha deixat de fer-la.

Aquesta bèstia que és el capitalisme només la frena la resistència, tot i que sigui de grups petits. És clar que seria millor ser milions, però dir que, com som pocs, no val la pena fer res és una excusa. Amb tres esprais es pot pintar un poble sencer i això ja és un focus de resistència. Jo faig vídeos de denúncia sobre el que passa a les presons i amb tal que una sola persona els miri ja em dono per satisfet.

¿Què el mou més, la injustícia o la ràbia?

Les dues coses. Un cas que em va fer molta ràbia va ser quan tres nois de Sarrià van violar una dona i el jutge els va condemnar a 12 anys. Automàticament se’ls va concedir el tercer grau, perquè «no podien perdre la vida per un error». En canvi, a uns nois de Terrassa, fills de treballadors, els van caure 25 anys pel mateix delicte. Una violació és una violació, la faci un ric o un pobre. Quan veus aquestes dues vares de mesurar t’entra la ràbia i ganes de lluitar contra aquesta injustícia. A Espanya han canviat les formes i els noms, però tot continua igual.

¿Com pot ser que a les presons catalanes la gent mori i ningú hi faci res?. ¿Creu que els polítics i els activistes independentistes que han passat per la presó poden contribuir a millorar el sistema penitenciari?

Hauria de ser així, però vistes les declaracions de la consellera ho dubto. En només 10 dies van morir tres persones i no han fet res. ¿Com pot ser que a les presons catalanes la gent mori sense més ni més? ¿I per què hi ha tants suïcidis en el règim d’aïllament? És una vergonya i cap fiscal, cap jutge, ni ningú fa res. És un problema enquistat.

¿Ara se sent lliure?

No.

¿Alguna vegada s’ha sentit lliure?

Només quan he estat escapat, perquè anava amb documentació falsa i és l’única forma que no et controlin. En primer grau són 22 hores de cel·la i 2 de pati; el segon grau és el pati, amb alguna sortida; el tercer grau són sortides diàriament, però tornant a dormir a la presó, i el quart grau és aquest, en el qual tots estem en llibertat condicional. S’han de seguir unes normes, t’agradin o no. Són normes absurdes i injustes però si no les segueixes i surts del ramat, et tanquen.