· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DEL VERD LLORO AL VERD MORGAN



La ONCE està instal·lant les noves casetes per la venda del 'cuponsito' i la resta de les seves cartulines joganeres, alló de 'la il·lusió de tots els dies'. El disseny és modern i cridaner, encara que interiorment pateixi el fet d'estar dissenyades des d'un despatx i no pels usuaris que l'han d'ocupar moltes hores cada dia, pero como diu el Manel, ja m'hi acostumaré, és questió de temps. Però del que realment m'interessa parlar és del logotip de l'ONCE amb aquests colors grocs i verds tropicals, verd lloro diria jo i groc plàtan verd. 

El verd és un color complex i difícil d'administrar, ho saben prou els pintors de paisatges, però hi ha un verd concret, un to de verd que és perfecte i que segurament seria molt més addient per la seva sobrietat, es tracta del que en podriem dir 'Verd Morgan' el color verd dels classics esportius Morgan britànics. És el verd perfecte, ideal, dissenyat per l'únic automòbil interessant que s'ha fabricat des del principi de l'automoció. Les casetes de l'ONCE, hi sortirien guanyant si en comptes del verd lloro i posaven el verd Morgan, i de pasada milloraven l'habitabilitat del seu interior, els seus venedors ho agrairien. Tampoc acabo d'entendre d'aquestes noves casetes que hi hagin inscripcions a l'exterior en braillie, en mida maxi, llevat que sigui només un detall, una gentilesa cap als usuaris de les mateixes. Espero que el Sr. ONCE prengui nota de les meves suggerències, d'una avorrida i plujosa tarda d'estiu, d'un Agost rar que sembla més un mes Octubre. I, ja posats, atès que sóc comprador del 'cuponsito' desde 1970, podria ser que alguna vegada em toqués el premi, gràcies.



ALGOCRACIA

 


Resulta que no ens governen els últims de la clase, com afirma convençut en Daniel, ni tampoc les enquestes, ni els tuits, ni els Spin doctors cada vegada més a la baixa, no! Segons explica en aquest article Daniel Innerarity, ens governen..., els algoritmes. Governar és ja en gran mesura -i ho serà encara més- un acte algorítmic; una bona part de les decisions de govern són adoptades per sistemes automatitzats. Podria anomenar-se algocracia a aquest sistema en què s'utilitzen algoritmes per recollir, comparar i organitzar les dades a partir dels quals es prenen les decisions. La governança algorítmica potència enormement les capacitats de gestió a través de grans quantitats de dades i en relació amb problemes complexos.

L'extensió de sistemes de decisió conduïts per algoritmes i dades significa que les màquines donen suport als humans en les seves decisions i fins i tot els substitueixen, en part o completament. La qüestió que tot això planteja és fins a quin punt i de quina manera la utilització de sistemes de decisió automatitzada és compatible amb el que considerem un sistema polític de presa de decisions. Què significa realment la introducció massiva de procediments de decisió automatitzada per a l'acció de govern? És congruent aquest tipus de governança amb la democràcia?

La gran promesa d'aquesta tecnologia és que permet conèixer la voluntat real de la gent. Amb un món ple de sensors, algoritmes, dades i objectes intel·ligents es configura una mena de sensorium social que permet personalitzar la salut, els transports o l'energia. Gràcies a l'enginyeria de les dades ens estem movent cap a una comprensió cada vegada més granular de les interaccions individuals i uns sistemes més capaços de respondre a les necessitats individuals.

Els sistemes algorísmics serveixen per categoritzar als individus i preveure les seves preferències a partir d'una gran quantitat de dades sobre ells. El model de negoci de moltes empreses digitals es recolza en el fet que coneixen als usuaris millor que ells mateixos i, en virtut de la previsió del seu comportament, els ofereixen el més adequat en el moment oportú. El còmode paternalisme de les societats algorítmiques consisteix en que dóna a les persones el que aquestes volen, que governa amb incentius proporcionats, que s'avança, convida i suggereix. Traslladar aquest model a la política no tindria més problemes si no fos perquè el preu d'aquestes prestacions sol ser el sacrifici d'alguna esfera de llibertat personal. Tenint en compte que hi ha una discrepància en l'autodeterminació que suposadament exigim i la que de fet estem disposats a exercir quan hi ha comoditats i prestacions de per mig, el resultat és que la satisfacció de necessitats es fa amb freqüència a canvi d'espais de llibertat.

Quin és llavors el valor democràtic de dades, recomanacions i prediccions? Hi ha qui dirà que tot això són les nostres decisions lliures de el passat, invitacions a decidir en el present o apostes sobre com decidirem en el futur, és a dir, es tracta de les nostres decisions en qualsevol cas. Des d'aquest punt de vista no hi hauria cap tensió entre big data i democràcia, sinó tot el contrari. Però la democràcia no és la traducció immediata i agregada del que vam decidir individualment; el caràcter dinàmic i transformador de la vida democràtica inclou un element de canvi, descobriment i emergència per al que no serveix un sistema pensat per fer-nos descobrir únicament el que ja sabem. Ara com ara la intel·ligència artificial no sembla apropiada per a realitzar aquesta voluntat de transformació, que constitueix un element essencial de la nostra decisió democràtica.

El problema rau en el fet que la major part de les previsions algorítmiques es basen en la idea que el futur serà el més semblant al passat, que les nostres preferències futures representaran una continuïtat del nostre comportament anterior tal com queda registrat en les dades de la nostra mobilitat o consum. Ara bé, la política no aspira només a reflectir el que hi ha sinó a canviar certes coses d'alguna manera intencional. Potser el més insatisfactori d'aquesta revolució dels càlculs és que no és gens revolucionària. L'anàlisi de dades actua com un dispositiu de registre, fins al punt de tenir grans dificultats per identificar el que en aquesta realitat hi ha d'aspiració, desig o contradicció. Però és que, a més, si hem de prendre'ns la nostra llibertat de debò, també en forma part la nostra aspiració de modificar el que hem estat donant així lloc a situacions fins a cert punt impredictibles. I referent a això els algoritmes que es diuen predictius són molt conservadors. Són predictius perquè formulen contínuament la hipòtesi que el nostre futur serà una reproducció del nostre passat, però no entren en la complexa subjectivitat de les persones i de les societats, on també es plantegen desitjos i aspiracions. Com volem entendre la realitat de les nostres societats si no introduïm en les nostres anàlisis, a més dels comportaments dels consumidors, les enormes asimetries en termes de poder, les injustícies d'aquest món i les nostres aspiracions de canviar-ho?

La governança algorítmica no constitueix una amenaça per a la democràcia perquè condiciona les nostres decisions presents sinó, sobretot, perquè es desentén de les nostres decisions futures. La democràcia no és fer el que volem sinó, moltes vegades, poder canviar el que volem. Coneixen realment els algoritmes nostra voluntat profunda o només la seva dimensió més superficial, les rutines més que els anhels?

La política no és una simple administració continuista de el passat sinó la possibilitat sempre oberta de trencar aquesta inèrcia de l'passat. D'aquesta força no tenen els algoritmes en la mesura que fan prediccions sense altra referència que el passat. Com especifiquem els nostres objectius de manera que les màquines no hagin de fer res més que perseguir-eficientment? Estem segurs que el que desitgem ara serà el que desitgem en el futur? Els algoritmes de l'machine learning poden anticipar les nostres propensions futures i amenaçar així que no puguem escollir futurs alternatius. Shoshana Zuboff formulava encertadament aquesta tendència quan escrivia que en l'era digital està en joc un dret a el futur. governança algorítmica - Daniel Innerarity

LES OLIMPÍADES I ELS COLOMS


La fotografia té el seu temps, està feta des del balcó de casa i agafa part de la plaça de Jaume Girabau. Ve a tomb la mateixa per parlar d'un noi moro i d'un senyor argentí. El moro s'asseu cada dia, llevat dels diumenges al banc que surt a la foto, es passa el dia aquí, no menja, però si beu, tetrabrik. Algú li porta de tan en tant un entrepà. Si, ja sé que l'alcohol està prohibit als musulmans, però com aquest noi és moro, a lo millor pot beure. A mida que avança el dia el noi es va perjudicant, té un parell de companys que li fan més o menys companyia, però ja va malament, comença a parlar sol i no gira rodó; aixó si sobre les nou recull tot el que ha deixat pel banc i s'envà, deixant-lo net i endreçat. Sap greu, perquè va per un camí de mal borràs, i no sembla que els seus amics facin res per ajudar-lo, i entenc que intentar-ho jo o algun altre veí no serviria de res. 

L'altre pàjaru es nou a la Plaça, es tracta d'un senyor d'uns 70 anys, cabells blancs, ulleres i aspecte d'intel·lectual vintage, estava assegut a un banc donant de menjar als coloms, m'hi he acostat i li he assenyalat el rètol de l'Ajuntament que tenia just davant seu que diu: No els donis menjar. Vosté sap llegir? li he preguntat. Claro, m'ha contestat amb un marcat accent argentí, però aqui no prohibe que les de de comer a las palomas, sólo aconseja que no lo haga.  Claro, porque desde el 68 está prohibido prohibir ha estat la meva contesta, y el Ayuntamiento que es más educado que usted, aconseja en vez de prohibir.

El paio ha passat de mi, i jo d'ell, i aleshores, m'ha vingut al cap una història que explicaven a Rac1 aquest matí. A les Olimpíades de l'any de la Maria castanya, alla pel 1900 i poc, el tir al plat no es feia disparant als plats, sinó que es feia disparant als: COLOMS, i és veu que en aquella olimpíada celebrada concretament a Paris en varen liquidar uns 300. Una gran idea aquesta que es veu varen  deixar de fer, substituint els coloms per plats davant les queixes dels animalistes, i és una llàstima, aniria la mar de bé, de fet a Saragossa ja varen fer més o menys aixó en encarregar a tiradors professionals que es petessin a quants coloms i cotorres poguessin, i es veu que va funcionar. A veure si l'Ajuntament de Sabadell, ja que el rètol o lletreru no funciona i la gent passa d'ell, aplica aquesta mesura i acaba amb les rates voladores i les cotorres argentines.

LOCKED: VIST I NO VIST



Ha estat un vist i no vist, durant un parell d'hores he tingut el bloc bloquejat, que no bloguejat, i no sé perquè, ni crec que el Srs. de Blogger donin cap explicació. No crec que hi tingui a veure la meva manca de fe al penjar un conte de Monterroso, car, just després de fer-ho, el bloc ha desaparegut. La sensació ha estat d'indefensió, com Anthony Perkins a 'el procés', el de Kafka via Hollywood, més incomprensible que l'altre procés, el dels passerells. Sembla que tot està resolt, però l'espasa de Dàmocles penjarà ja sempre pendent de qualsevol denúncia de ves tu a saber qui... Ara, el complex de Donald Trump ja no me'l treu ningú... Sempre em quedarà Wordpress. "Pos sembla que el Sr. Blogger m'ha bloquejat el blog en català, sense avisar ni res, amb el simple missatge que podeu llegir a Collonades. Aixó si que és una Collonada. Rodaran cabezas....

TEOCRÀCIA DE LA SALUT



La teocràcia de la salut és ja una realitat. El cercle s'ha tancat. Del govern dels clergues al de les bates blanques i, pel mig, un parèntesi de llibertat que en termes històrics ha durat més aviat poc. Necessitem certeses. En el passat niaven en els baixos de les sotanes. Ara caminen amagades entre les bates blanques de metges i epidemiòlegs. - Josep Martí Blanch

Ens conforta i tranquil·litza que algú ens digui com viure. Ens estalviem la presa de decisions, evitem haver de gestionar riscos de manera individual i, el més important, podem assenyalar a l'heretge, a qui es salta el ritual, i convertir-lo en l'origen de tots els mals. Cal sortir a marcar les seves cases amb creus: Aquí viu un no vacunat! Aquí viu un crític amb la mascareta! Aquí està el pitjor de tots, el que visita al seu pare de 80 anys i el besa i acarona!. Sempre de fons la negació de la mort. En el passat funcionava la promesa de la vida eterna, que imposava a canvi condicions severes durant la vida mundana. En el present, capats per a la transcendència, la promesa és la negació de la mort amb el fals esquer de viure per sempre; però no en el més enllà, sinó en el més ençà.

Venim de lluny i això d'ara és només un fi de festa. Comencem amb l'obsessió per l'alimentació, per la pràctica de l'esport, per la florida de la indústria de l'enrajolat estètic dels cossos. Eren només senyals, pistes parcials del que se'ns venia a sobre. La pandèmia ha eliminat les últimes prevencions i ens ha permès creuar la meta. El punt d'arribada no és altre que la construcció d'un paraigua mental en què la mort només és possible si prèviament hem fet alguna cosa malament. Respirar massa CO2, fumar, treballar en excés, patir, apostar per una dieta inconvenient, dormir poc o massa, ser sedentari, no practicar ioga, beure pocs sucs d'hortalisses, o -des de fa un any i mig- no sacrificar suficients bens al déu de la pandèmia per aplacar la seva ira definitivament.

La mort ja no és una fatalitat ni una desgràcia. És un càstig evitable si no persistim en pecar contra la nostra salut. Les antigues teocràcies prometien vida després de la mort. Les modernes van més enllà: vida sense mort. Hi ha més mentida provada en les segones que en les primeres.


UN NEGACIONISTA A L'UCI



Jorge, 46 anys i negacionista declarat, va confirmar amb una PCR que els vòmits i la febre que tenia eren a causa del coronavirus. Fa 15 dies que és a l’uci de l’Hospital La Fe de València. La seva germana Elena ha explicat el seu cas a el periódico en l'article que podeu llegir a continuació. Farien be donar la máxima difusió a aquesta noticia, a veure si els negacionistes agafen consciencia del perill en que estan ells i el mal que poden fer a altres, i es vacunen d'una vegada.

Tinc por, Elena, que per haver sigut un cafre ara no puguem frenar això. Aquesta setmana ha sigut de cop una de les meves lliçons de vida més grans. Passar molt temps a Twitter, etcètera, m’havia radicalitzat a l’extrem. Tant de bo m’hagués vacunat». Aquest whatsap me’l va enviar el 13 de juliol passat el meu germà Jorge, 46 anys i negacionista declarat, després d’haver confirmat amb una PCR que els vòmits i la febre que tenia eren a causa del coronavirus. Dies després ingressava a l’hospital. Se’n hi va anar amb l’ordinador i una maleta carregada de llibres, sense sospitar que en pocs dies li induirien el coma perquè era necessari intubar-lo per salvar-li la vida.

Avui fa 15 dies des que és a l’uci de l’Hospital La Fe de València en estat «d’extrema gravetat». De fet, el ventilador no ha sigut suficient i l’han hagut de connectar a una màquina d’últim recurs anomenada ECMO, que els metges descriuen com a «molt agressiva» per les seves possibles complicacions, i que serveix per oxigenar la sang fora del cos i intentar, així, donar temps als pulmons perquè es recuperin. Aquest virus és així de traïdor: en qüestió d’hores va passar de creure que aviat tindria l’alta a complicar-se amb una gravíssima pneumònia bilateral. Els metges ens han explicat que hi ha un moment, que sol produir-se entre 7 i 10 dies des de l’inici dels símptomes, en què a algunes persones, no se sap per què, se’ls desenvolupa un sobtat procés inflamatori pulmonar que no poden aturar.

Ara només ens queda esperar... En el millor dels casos ens enfrontarem a uns mesos d’angoixa, amb el telèfon enganxat dia i nit, amb molts alts i baixos i moments de tensió. En altres escenaris, prefereixo no pensar-hi. El Jorge i jo ens havíem enfrontat un munt de vegades pel tema de la Covid. De fet, era per l’únic que discutíem. Ell, que a l’inici de la pandèmia vivia atemorit, de sobte va fer un gir i es va contagiar d’un virus invisible i molt perillós: el de les teories que neguen l’existència de la Covid o en relativitzen els efectes. Escoltava presumptes gurus que presumien de manejar informació privilegiada: dades econòmiques i socials fora de l’abast de la resta dels mortals, científics inclosos. Després va sortir la vacuna i, en aquesta mateixa línia, es va negar a posar-se-la. Fins i tot va intentar que la resta de la família, inclosa la meva mare de 84 anys, tampoc se la posés.

No m’oblido dels seus ulls espantats i suplicants quan li van dir que almenys passaria 15 dies a l’uci. El que hauria donat en aquell moment per haver-se posat aquesta vacuna que va menysprear. Per a ell ja és tard. La seva sort està tirada i ja només depèn de Déu i dels sanitaris que es desviuen des de fa mesos per combatre una pandèmia que alguns incauts encara s’entossudeixen a negar. No tinc forces ni ganes per entrar en polèmiques passades: que si és una vacuna no prou provada, que si hi haurà futurs efectes secundaris, que si ha complert els postulats de Koch... Crec que és necessari aïllar-se de tot el soroll que bull a les xarxes per adonar-se que la realitat és ben senzilla: la Covid-19 mata i les vacunes salven vides. Potser no frenen totalment els contagis, però sí que eviten acabar a l’uci. I això és més que suficient.

Si estàs llegint això i en encara tens dubtes, només et demano que t’ho replantegis. És veritat que el percentatge de persones a qui se’ls complica és petit, sobretot entre els més joves de 50 anys, però l’estadística és la ciència que diu que, si el teu veí té dos ferraris i tu cap, cadascun de vosaltres condueix un flamant esportiu. Menys del 5% dels malalts Covid ingressen a l’uci, però per al que li toca, el percentatge és del 100%. I, tot i que et sembli llunyà, hi ha gent a qui li toca. Persones, com el meu germà, que es creien immunes: jove, fort i sa. I es pateix molt. Pateixen els pacients i pateixen les famílies, que malviuen mesos amb el cor encongit desitjant que no hi hagi trucades a deshora. El Jorge no pot dir-t’ho ara, però t’ho dic jo en nom seu: sisplau, no ho dubtis i vacuna’t.

PARAULES AL MARGE



El costum de fer anotacions al marge als llibres permet imaginar la creació d’un nou gènere: la novel·la d’un autor amb comentaris al marge d’un altre - Jordi Puntí

El món es divideix entre els que subratllen els llibres i els que no, mai de la vida. I entre els que subratllen també hi ha variants: els que només ho fan amb llibres propis i els malànimes que subratllen els de la biblioteca; els que només subratllen i els que fan anotacions al marge; els que es limiten a fer-ho amb la discreció d’un llapis i els que prefereixen el to contundent de la tinta d’un bolígraf... I no parlem dels insensats que fan servir el retolador fosforescent, fúcsia o groc —aquell atac cromàtic.

De les anotacions, dibuixos o senyals que els lectors fan als llibres, els estudiosos en diuen marginalia, i són interessants sobretot quan es tracta de lectors privilegiats o de noms històrics. ¿Què subratllava Churchill als seus llibres, per exemple? ¿I Susan Sontag? Són detalls que ens poden ajudar a entendre l’obra d’un autor, esclar, però que en alguns casos també ens empenyen a la xafarderia, el fetitxisme o les lectures inesperades. Aquests dies s’ha fet viral un fil de Twitter sobre la qüestió: als Estats Units, una noia va comprar una novel·la de Charles Bukowski en una llibreria de segona mà. Un cop a casa, en llegir-lo, va descobrir que una lectora anterior havia fet comentaris a l’estil sempre groller i transgressor de l’autor. De sobte, les seves paraules iròniques i crítiques afegien un nou nivell de lectura i, en part, ridiculitzaven Bukowski. “Aquest paio està com un llum”, escrivia al costat d’una frase, o “vés a fer teràpia, sonat”, deia en un altre lloc. Era com si estigués parlant amb ell directament, de tu a tu.

Fa uns anys, El País Aguilar va fer un experiment similar: publicava reculls d’articles de columnistes com Manuel Vicent, Maruja Torres o Javier Marías, i els deixava un espai al costat perquè hi afegissin —escrits a mà per ells mateixos— comentaris explicatius o fotetes sobre allò que havien escrit temps enrere. En alguns casos les postil·les tenien interès, en d’altres eren insubstancials, un tic comercial que jugava amb la sensació d’haver-te acostat a l’autor, només perquè et deixava llegir comentaris fets a mà en tinta blava.

És possible, doncs, que les anotacions al marge donin una nova lectura als llibres. Si hi afegim que, des del seu naixement, l’art de la ficció no ha parat d’experimentar, podem imaginar-nos la creació d’un gènere nou: la novel·la d’un autor amb comentaris al marge d’algú altre, un lector-autor, diguem-ne. D’intents ja n’hi ha hagut, i molt bons, com el llibre-objecte que l’any 2013 van publicar Doug Dorst i el cineasta J.J. Abrams amb el breu títol de S. (busqueu-ne imatges a Youtube, és meravellós i intraduïble). Se m’acuden, però, alternatives més juganeres: ¿qui no tindria curiositat, per exemple, per llegir un clàssic com La metamorfosi, de Kafka, amb les conegudes anotacions de Nabokov? ¿O La mort i la primavera, de Rodoreda, amb els comentaris al marge que algú demanaria a Ali Smith, per exemple? Sembla complicat, però tot és posar-s’hi, editors. I no nomès pots trobart-te amb paraules anotades a un llibre, fins i tot t'hi pots trobar una carta.

QUI ROBA MANUSCRITS INÈDITS?



Misteri al sector editorial: qui està robant manuscrits d'escriptors abans de publicar-se?. La suplantació d'autors, editors i agents per aconseguir esborranys d'alguns llibres alerta el sector - Elizabeth A. Harris i Nicole Perlroth, The New York Times.

La web de la indústria editorial Publishers Marketplace va anunciar que Little, Brown publicaria Re-Entry, una novel·la de James Hannaham sobre una dona transgènere que surt en llibertat condicional d’una presó d’homes. El llibre seria editat per Ben George. Dos dies més tard, Hannaham va rebre un correu de George demanant que li enviés l’últim esborrany del manuscrit. El correu va arribar a una adreça de la web de Hannaham que gairebé mai utilitza, o sigui que va obrir el seu compte habitual, hi va adjuntar el document, va escriure el mail a l’editor amb una petita nota i el va enviar. “Llavors el Ben em va trucar –Hannaham explica– per dir-me que ell no m’havia escrit”.

Hannaham és només una de les incomptables víctimes d’una misteriosa estafa de phishing (suplantació per robar informació) a nivell internacional que ha enganyat escriptors, editors, agents i qualsevol persona del seu entorn per compartir un manuscrit inèdit. No està clar qui és el lladre o lladres o quins beneficis poden treure'n. Autors de renom com Margaret Atwood o Ian McEwan n’han sigut víctimes, igual que celebritats com Ethan Hawke. Però relats i novel·les d’escriptors poc coneguts també han sigut atacats, tot i no tenir gaire valor al mercat negre. De fet, els manuscrits no apareixen ni al mercat negre ni enlloc de la dark web i no s’ha demanat cap rescat. Quan les còpies del manuscrit s’envien sembla que simplement desapareguin. Així que, per què està passant això?

“El veritable misteri és on acabarà el joc”, explica Daniel Halpern, fundador d’Ecco, que ha rebut correus i també ha sigut suplantat. “Sembla que ningú sap res més que els fets i això és alarmant”. El lladre sap com funciona el món editorial i té controlades les connexions entre els autors i la constel·lació d’agents, editorials i editors que tindrien accés al seu material. El lladre coneix el camí que un manuscrit segueix entre la presentació i la publicació, i té familiaritat amb l’argot anglès, ja que, per exemple, utilitza ms en comptes de manuscrit. Els correus estan dissenyats perquè semblin enviats per un agent a un dels seus autors, o per un editor a un scout, amb petits canvis en el nom del domini del mail.

El misteri va començar fa tres anys però aquest ha estat més perillós perquè el volum de correus ha explotat, en especial all voltant de la Fira de Frankfurt, que s’ha fet virtualment. Els llibres afectats inclouen títols de Kiley Reid, Blair Fell, Ethan Hawke o Dylan Farrow. Penguin Random House i Simon & Schuster, dues de les editorials més grans, han alertat de la trampa.

Cynthia D’Aprix Sweeney, autora de la novel·la Tot queda en família (Ara llibres), va ser víctima el 2018 d’algú fent-se passar pel seu agent, Henry Dunow. Els correus van començar vuit mesos després de vendre la seva segona novel·la i després d'haver presentat un avançament del llibre anomenat parcial. Normalment, els correus trampa utilitzen informació pública, com anuncis dels llibres i dels editors. El segon llibre de Sweeney, però, encara no havia sigut anunciat i el lladre en coneixia els detalls, des dels terminis de Sweeney fins als noms dels personatges principals. “Hola Cynthia. M’ha encantat el parcial i no puc esperar per veure què els passa a la Flora, el Julian i la Margot. Em vas dir que tindries un esborrany per aquestes dates. El pots compartir? Henry”, deia el correu. A Sweeney li va semblar estrany i ho va enviar al seu agent. “Es va posar dels nervis”, comenta. No li va respondre a l’estafador, però els correus van seguir. Finalment, va contestar demanant que la deixessin en pau. Li van respondre: “Soc jo, el Henry. Si no, com sabria res de la teva nova novel·la?”. “És desconcertant perquè no és que la ficció doni tant rèdit. I com monetitzes un manuscrit que no és teu?”, es pregunta.

El primer llibre de Sweeney va ser un bestseller. Ella, com altres autors coneguts com Jo Nesbo i Michael J. Fox, poden ser un objectiu evident. Però l’estafador ha sostret novel·les experimentals, col·leccions de relats i, recentment, llibres d’autors novells. En canvi, el llibre de Bob Woodard Ràbia (Roca Ed), que va sortir al setembre, mai va tenir cap problema. “Si només estiguessin atacant John Grishams i J.K. Rowlings podries treure’n una teoria”, comenta Dan Stone, cap executiu de l'agència literària Trident Media Group. “Però quan parles d’un autor novell no hi ha un valor immediat al posar-lo a internet perquè ningú ha sentit a parlar d'aquesta persona”.

Una de les principals teories en el món editorial, que està carregat d’especulacions sobre els robatoris, és que es tracta d'algú de la comunitat dels scout. Els scout gestionen la venda de drets dels llibres a nivell internacional i a productors de cinema i televisió. Els seus clients paguen per tenir accés prioritari a la informació, o sigui que un manuscrit sense editar tindria valor per a ells. “El patró s’assembla al que faig jo”, reconeix Kelly Farber, una scout literària.

Els robatoris han posat nerviosos els autors més confiats i generen inseguretat en els professionals editorials. Per als escriptors hi ha moltes coses en joc: es tracta de la seva feina inacabada, amb errors i línies argumentals que no arribaran a l’edició final, que queda exposada abans que estigui acabada. “Et sents despullat –explica Hannaham–. No vull que ningú sàpiga com de dolents poden ser els primers esborranys”. - Copyright The New York Times


Una cosa es robar uns quants llibres d'una llibreria com explicava en l'escrit anterior, i l'altre és robar original inèdits mitjançant el phishing. Caram, i és que ja posats, en comptes de plagiar una novel·la, que millor que robar un original inèdit, i més si és d'un escriptor important i reconegut. Clar que aixó els passa per no seguir el métode Espinàs d'escriure amb una Lexicon 80 d'Olivetti.

EL LLADRE DE LLIBRES



Esbufecs. La menció del concepte “lladre de llibres” en algunes de les llibreries petites de Barcelona significa activar, gairebé de manera mecànica, una reacció comuna: esbufecs. Les paraules pronunciades no donen detalls, però a bona part dels treballadors del sector els ve la imatge d’una mateixa persona al cap. Es tracta d’un furtador insaciable que, malgrat el pas dels anys, sempre torna a actuar. Molts el coneixen pel nom, Tomàs. D’altres s’hi refereixen directament com a “el lladre de llibres“. Alguns l’han patit presencialment i els altres, més afortunats, simplement han vist passar alguna foto seva pels grups de contacte del gremi. Sigui com sigui, l’esbufec davant la història d’aquest lladre és permanent. “És una figura que genera frustració. Si et roba llibres valorats en 160 euros se t’està enduent el que guanyes en un dia bo. Els llibreters tenim uns marges de benefici molt petits, del 35% com a molt. Que s’endugui 10 llibres importants d’una botiga petita és un problema”, diu l’Abi de La Llama Store, l’última víctima coneguda d’aquest pispa singular.

La llibreria especialitzada en humor, ubicada al barri de Sant Antoni, va viure aquest dimecres l’intent de robatori d’almenys vuit exemplars de la botiga. El modus operandi del lladre va ser el que havia seguit tantes altres vegades. S’hi va presentar vestit amb camisa i americana, amb uns pantalons amb unes butxaques especialment fondes, una bossa penjada al lateral i un diari sota el braç. Va passejar-se per la llibreria —”prop d’una hora”— fins que va demanar que l’emboliquessin un llibre que s’enduria. El perfil del comprador, l’estona que acumulava a l’establiment, la seva manera de buscar sense cap objectiu temàtic concret i la mania de regirar constantment llibres destacats, però, van alertar l’encarregada del local.

I el pressentiment va ser encertat. “Vaig fixar-me com grapejava dos llibres que, després, en revisar si els havia deixat al seu lloc, no hi havia manera de trobar”, relata la llibretera. Tampoc no els havia col·locat a cap altra banda. En preguntar-li directament, l’Abi va veure que l’home mentia i intentava fugir. “Quan el vaig confrontar a tocar de la porta, me’ls va tornar… Però llavors vaig tocar les butxaques de la jaqueta i els pantalons: en portava fins a vuit“, detalla la responsable de La Llama Store. Tot seguit, es va avisar que es trucaria la policia per resoldre la situació i, llavors, l’home es va defensar amb coneixement de causa. “No em pots retenir. Si t’he tornat tots els llibres, no em pots retenir”, va dir, abans de desaparèixer cames ajudeu-me.

No era la primera vegada que el Tomàs, veí de l’Hospitalet de Llobregat i vorejant la cinquantena d’anys, es trobava en una situació similar. Les fugides després d’haver intentat saquejar una llibreria han estat un recurs habitual durant l’última dècada. Ho va fer l’any 2014 quan el van enxampar a Girona, a la llibreria Empúries, segons informava El Punt Avui. I també ho va fer l’any passat quan intentava deixar enrere una de les encarregades de La Carbonera que el perseguia amb el pal de la persiana pel Poble-sec.

Recentment, però, se li va girar la truita. Com una de les seves manies és tornar als establiments on la seva estratègia de passar inadvertit li ha funcionat, es va acabar enganxant els dits. Després d’haver robat durant setmanes a les llibreries La Garba i Fahrenheit 451, ambdues a la Barceloneta, es va trobar un contratemps. El llibreters del segon establiment es van adonar del veritable motiu d’aquelles visites literàries, van trucar a la policia i una patrulla de la Guàrdia Urbana va enxampar-lo enduent-se set llibres amagats a la roba. El cas el va destapar la cadena SER Catalunya el passat mes d’abril. Ara la situació està pendent de resoldre’s als jutjats. El llibreter Sergio Lledó, de la Fahrenheit 451, assegura que el buit que va deixar aquella persona a les prestatgeries del seu negoci voreja “els 1.200 euros”. Aquest cas se suma als vuit antecedents per fets similars que figuren a les bases policials.

Ara se sap que el saqueig a la Barceloneta arribarà a judici el pròxim octubre. La defensa del Tomàs se centrarà a al·legar problemes de salut mental com la cleptomania. Ja ho ha fet en altres ocasions, apunta Marià Marín, secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. “Altres procediments judicials han resolt que ell és plenament conscient del que fa. I ens consta que abans de la pandèmia un judici va acabar amb una sanció notable. Però l’home segueix en actiu. Així que nosaltres seguim demanant als negocis afectats que denunciïn perquè els jutges siguin conscients de l’acumulació que arrossega. Ell és conscient que un furt té una pena molt baixa, per això mai no supera els 400 euros quan roba. Però això s’ha de resoldre d’alguna manera”, remata Marín.

Des del Gremi de Llibreters de Catalunya es menciona que, en altres ocasions, aquest mateix protagonista ha actuat fins i tot a Tarragona. Tanmateix, si una cosa ha quedat clara és que l’epicentre de la seva activitat delinqüencial és Barcelona. Li queda a prop de casa i el ventall de llocs on fer botí és enorme. Més enllà dels anteriorment mencionats, entre els establiments en què s’ha proposat robar hi ha la llibreria Hispano Americana, la Central, la Fatbottom o l’On the road. També es va presentar, fa poc, a la Finestres o la Lata Peinada. Si li va bé, repeteix. Si l’enxampen, intenta sortir-ne airós i no hi torna. “Va cremant espais. Quan li cal, canvia”, resumeix Carlota Freixenet, de La Carbonera.

El Nico de la llibreria Fatbottom, al Raval, reconeix un tret compartit per diversos establiments: “Les primeres vegades ni te n’adones. El robatori passa totalment desapercebut”. Concorda amb el que descrivia Sergio Lledó. “Jo el considerava un client habitual, i dels bons! Va venir fins a sis vegades. Després descobreixes que juga un paper, que es disfressa, que tot és un personatge i que és capaç de portar-lo al límit“, menciona el llibreter de la Fahrenheit 451.

Els afectats consultats per aquest diari confirmen, a més, que el cop policial que va viure a la Barceloneta la primavera passada no ha interromput la seva set de llibres. De la llibreria On the road, situada al barri Gòtic, va intentar endur-se diversos exemplars el passat 10 de maig. Aquell dia Ángel Tijerín es va adonar que s’enduia almenys dos llibres sense pagar-los. De nou, utilitzava el diari per cobrir els seus moviments. I de nou, quan el van enxampar amb els llibres sostrets, va entregar-los entre renecs i va esfumar-se. “Era la quarta vegada que venia. I ja no sabré tot el que es va endur les altres vegades. Ara bé, una de les misterioses desaparicions d’abans de saber què passava va ser un llibre de 85 euros. Per a una llibreria petita això és molt”, subratlla Tijerín,

Tots els entrevistats mencionen, també, la ferma convicció que l’home no roba llibres per cap mena d’afició literària. S’embutxaca les edicions més cares possibles, de gèneres diferents, amb poca connexió, sense un gust literari concret i arribant a robar diversos exemplars d’un mateix llibre. “S’endú novetats editorials, clàssics i edicions bones”, repeteixen uns i altres. Tan bon punt pot ser un llibre de cuina, si és car, com va passar a La Carbonera, com pot escollir Técnica y civilización, de Lewis Mumford, com va fer dimecres a La Llama Store. Les llibreteres de tots dos establiments concreten que aquests llibres valien uns 35 euros. Altres eleccions del furtador superaven els 20 euros.

La sospita compartida és que, després, el Tomàs ven els llibres en espais com les parades de llibres de segona mà del Mercat de Sant Antoni o portals d’Internet amb menys controls sobre la procedència del producte. El volum de llibres robats —una desena d’exemplars per establiment, quan li surt bé— alimenta les suposicions. Des del Mercat de Sant Antoni, però, rebutgen que hi hagi constància d’aquesta situació i defensen que els lots de llibres adquirits han de fer constar la identificació efectiva de la persona que els ha aportat. Sigui com sigui, el sector dels llibreters afectats segueix convençut que s’haurien d’investigar a fons aquests fets per aclarir què amaguen aquests robatoris.

Mentrestant, res fa pensar que aquest veí de l’Hospitalet deixi d’actuar a Barcelona. Fa tan sols un mes va endur-se llibres de la Fatbottom. “Feia dies que notava que faltaven llibres importants. Fins que fa un mes el vaig pillar. Estava segur que s’enduia dos llibres que li vaig veure a les mans i que després no havien estat retornats al seu lloc. Va sortir per la porta i vaig decidir seguir-lo. Vaig tancar la botiga, vaig seguir el seu camí i vaig observar com s’aturava a la ronda de Sant Antoni. Vaig esperar uns minuts per veure si treia els llibres. Però res. Així que me’n vaig tornar. Des de llavors he pres la decisió de no tornar-lo a deixar a entrar”, explica el Nico.

Cada vegada són més les botigues que segueixen aquesta màxima. La imatge de l’home és plenament coneguda entre els comerciants de llibres de la ciutat. Aquesta setmana, a més, ha tornat a ser captat per les càmeres de videovigilància de La Llama Store. Es veu clarament com roba, com alça el cap mesurant l’atenció del dependent abans de guardar el llibre, com gira el cos per tapar l’acció. L’Abi, però, encara no ha decidit si denunciar. Els tràmits judicials poden obligar els llibreters a absentar-se de la botiga en horari comercial, perdent encara més diners per un guany minso que ni tan sols tenen assegurat. En altres casos, ni tan sols hi ha imatges. Per tot plegat, Sergio Lledó afirma que, en els casos amb proves contundents que sí que arriben als jutjats, els magistrats haurien d’actuar amb més contundència. De fet, arriba a demanar presó per al furtador. “Si no, ja s’ha vist que mai s’aturarà”, considera el llibreter. - tot barcelona.


LA SÍNDROME DE KORO



Cap a finals dels vuitanta, en plena expansió de la sida, a un emissari xinès enviat per Pequín a l'Havana per negociar un acord comercial amb Fidel Castro, no se li va acudir res millor que preguntar-li al comandant què li faltava al seu poble, que li podria proporcionar el PCX. "Preservatius" va ser la breu resposta del barbut. Al cap d'uns mesos va arribar a l'Havana un vaixell amb un descomunal carregament de condons made in China. Uns dies més tard, el Malecón es va vestir de globus, que no eren sinó els preservatius que els nens de l'Havana inflaven per el seu major divertiment, ja que la mesura xinesa dels profilàctics distava una mica de ser la de la població cubana. I diuen que la mida no importa!.

Aquesta anècdota l'explica a la vanguardia John William Wilkinson, i a té a veure amb la terrible pandèmia que s'acosta a Catalunya, molt pitjor que la Covid, és el acabose, el desideratum...., a Catalunya está començant a arribar, la síndrome de Koro... . Haurà vingut per quedar-se?

Aqui s'explica  que és la que serà la mare de totes les pandèmies que es fan i es desfàn.

RES TORNARÀ A SER COM ABANS


 

Haurem de dibuixar uns plans nous, perquè al viatge al nostre passat només hi haurà gronxadors rovellats i males herbes que s’hauran empassat les ganes d’enlairar-se. I costarà. - Josep Maria Fonalleras.

Dubto que hi hagi tantes versions d’un poema com les que conec, en català, de ‘Funeral Blues’, el magnífic cant de W.H.Auden davant la mort de l’amic, de l’amant. Aquesta peça es va fer famosa perquè sortia en una escena de ‘Quadre bodes i un funeral’. Evidentment, la recitaven a l’episodi del funeral. Els lectors acostumats a la poesia segurament ja la coneixien, però així va acabar sent de consum majoritari. És una exigència al món perquè se sàpiga que ha mort aquell que estimàvem. I perquè s’aturi, perquè parin els rellotges i perquè els telèfons deixin de sonar. El poema no ho aconsegueix: tots sabem que la Terra gira igual sobre el seu eix, indiferent, mentre vivim l’íntim, inajornable dolor. El mateix Auden ho reconeixia: «For poetry makes nothing happen», la poesia no fa que passin coses. Però ‘Funeral Blues’ és un reclam urgent, un crit inútil per crear un parèntesi davant la mort. I acaba amb aquest vers: «For nothing now can ever come to any good». Miquel Desclot el tradueix així. «Que res nou ja res de bo durà», que és gairebé com ho llegeix Salvador Oliva: «Perquè ja res pot dur-me res de bo». Narcís Comadira el transcriu d’una altra manera («Perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran») i Marcel Riera, en una quarta versió, diu: «Perquè ja res tornarà a ser com abans».

Res tornarà a ser com abans. Hem patit una pèrdua. Molts l’han viscut a la mateixa pell del desconsol, anunciada o sobtada, en la distància de les abraçades i els petons que no van poder ser; hi ha els qui l’han percebut com un desinterès de les coses i les esperances, en el claustre imposat o en una vivència dissolta, sense vigor. Si fem cas del poeta, després del duel ja no hi ha res bo, res que pugui brollar i créixer. No hi ha futur. O després de la pandèmia, viscuda amb un sentiment similar de pèrdua i de col·lapse. I, no obstant, sabem que la pena s’assumeix, que la incorporem a la vida i que els rellotges no s’aturen i els telèfons continuen sonant. ¿De quina manera, però, serem capaços d’abandonar la consternació si encara vivim en un ‘ritornello’ que es reprodueix rítmicament, que no ens abandona, com les onades que no sabem d’on venen, però que visiten la sorra amb cadència de segles, una banda sonora dels dies que vivim com si fossin un parèntesi que, cada vegada més, s’assembla a un pou del qual no sabem la profunditat?

Hi haurà futur, doncs, però intentarem que sigui un demà que ens aboqui al passat. Que ens l’evoqui. Serà, alhora, medicina i verí. La possibilitat de tornar i contemplar el paisatge que habitàvem ens guareix i alhora és un verí, perquè aquest escenari –més frívol, més inconscient– ara serà, potser, el d’una ruïna devastada. Ho contemplarem amb la melancolia de les coses que ja no tornaran a ser, i per això ens pot enverinar, perquè la idea de tornar al lloc d’on havíem partit se’ns presenta, cada dia amb més claredat, com una operació morbosa, que es complau en coses nocives. Haurem de dibuixar uns plans nous, perquè al viatge al nostre passat només hi haurà gronxadors rovellats i males herbes que s’hauran empassat les ganes d’enlairar-se. I costarà. Perquè volem dibuixar noves certeses des de la fragilitat d’aquest present incert

SEMPRE GUANYEN ELS BASCOS

 

Gary Lineker, excel·lent davanter centre al seu dia i millor comentarista esportiu després, va dir fa anys que el futbol és un esport senzill que es va inventar a Anglaterra, en què juguen onze contra onze i al final sempre guanya Alemanya. Pagat el copyright, la sentència pot reformular-se per explicar altres qüestions. Un exemple: el procés és un projecte polític senzill que es va inventar a Catalunya, hi juguen tots els partits polítics i al final sempre guanyen els bascos.

“Una conferència de presidents d’esperit federal és una altra cosa” - El lehendakari Iñigo Urkullu assistirà finalment –algú en dubtava, de debò?– a la conferència de mini-presidents autonòmics que ha convocat el superpresident Pedro Sánchez divendres a Salamanca. Primer, tal com ja va passar en l’edició del 2020, els bascos passaran per caixa. En la penúltima trobada, el lehendakari va decidir assistir a San Millán de la Cogolla després d’acordar amb la Moncloa el dèficit i la capacitat d’endeutament de les institucions basques per a aquell exercici.

Per a aquesta edició a Salamanca li serveix la concertació de nous impostos com la taxa Google o la taxa Tobin, que ajudaran greixar els seus comptes corrents. El flotador que es llança des de la Moncloa al PNB per convence’l per assistir a la conferència de presidents sempre és el de la comissió mixta del concert, l’ òrgan bilateral en què es parla dels calerons dels bascos, que, com tothom sap, és cosa més sagrada que l’arbre de Gernika.

Els bascos són una fitxa barata per al Govern espanyol. Al capdavall parlem de reivindicacions menors, factures raonables, que el govern espanyol paga a gust per l’economicitat i que reporten a canvi beneficis polítics tangibles per als dos actors. El lehendakari es converteix en un exemple de racionalitat política anant a un bolo de què diu que no serveix per a res sempre que li abonin el caixet. Pedro Sánchez aconsegueix aïllar Catalunya com a única comunitat abonada a les rebequeries, incapaç de fer prevaler els seus veritables interessos per sobre de qualsevol altra consideració.

Se sabia que els bascos no plantarien la conferència si se’ls pagava una ronda per assistir-hi. I era igualment previsible que Pere Aragonès refusaria la invitació. A tres dies de la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat no hi havia al·licient polític per als sobiranistes que justifiqués la seva dilució en una fotografia amb la resta dels mini-presidents autonòmics. Políticament són comprensibles els esforços del president espanyol per anar tancant el curs polític amb una foto de l’ Espanya institucional feliç i contenta treballant de costat per sortir de la crisi. Monarquia, govern i autonomies, tots per a un i un per a tots. I aquí és on l’edifici s’ensorra. Perquè, deixant de banda si Aragonès hi ha d’anar o no, sí que resulta convenient que algú recordi a Pedro Sánchez que la cogovernança que amb tanta entusiasme es predica no consisteix a convocar aquells amb qui suposadament es “cogoverna” per passar l’estona i fer una bona foto.

Tenen raó, Isabel Díaz-Ayuso, la més explícita en aquest sentit –anunciant fins i tot que és l’última vegada que hi va–, i la resta dels presidents autonòmics –siguin del PP o del PSOE–, que han arribat a la conclusió que una conferència de presidents amb un ordre del dia improvisat i sense reunions prèvies de preparació només pot servir per prendre notes del que es digni a explicar Pedro Sánchez. Fins i tot si entre el que digui el president espanyol s’hi inclouen regalies, no seran més que això. Una conferència de presidents d’esperit federal, que és el que es pregona sense parar des de l’aparell de propaganda socialista és una altra cosa. Amb Aragonès o sense ell. El redondisme no era Iván Redondo. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO