BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

CRIMS D'ESTAT


Pot semblar una boutade, o un acte de demagogia barata, o potser una observació comparativa, pero, a tall d'inventari, pensaba avui: On ha assassinat més ciutadans l'Estat els últims seixanta anys?, a Cuba o als Estats Units?. El règim castrista ha matat opositors, d'acord, però no en la mesura del régim de Pinochet per comparar: pero en el temps que Castro ha estat al poder, quants negres (i dic negres) han assassinat directa o indirectament els successius governs dels EUA, i segurament la xifra als EUA és molt més alta que la de Cuba, de la mateixa manera que la miseria de la població va repartida a ambdós països, car als EUA la miseria no és nomès física, sino moral, com es pot veure en el seu futur President. Quan parlo de crims d'Estat als EUA em refereixo als interns, car si hi sumem els exteriors la xifra es dispara.
La historia m'absoldrà, deia Fidel. No, compañero! la historia depén de qui l'expliqui t'absol o et condemna, i a partir d'aquí, cadascú amb la seva consciencia. Ho dic perque ara tenim a 300 mil analistes polítics que ens expliquen fil per randa les miseries o virtuts del règim castrista, són els mateixos analistes que ens parlaven quan la sobtada mort de Rita Barberà, o en les últimes eleccions nordamericanes. De fet, és la principal premisa de l'analista polític, opinar de tot sobretot quan ja ha passat, i sense tenir (llevat d'honroses excepcions) ni puta idea de res.

BOLAÑO I CUBA


La trinitat de Roberto Bolaño va tenir tres noms: Xile, Mèxic i Espanya (respectant l'ordre cronològic de la seva vida). Qui va exercir cada rol?, seria la pregunta que obcecaría a crítics i estudiosos. No obstant això, a estones Xile és el Pare i la majoria de les vegades Espanya [1]. I Mèxic no pot ser el Fill perquè no hi ha espai per a un cap més en aquest tzompantli.

Arribats al punt de les interpretacions delirants -després de rellegir fins al cansament a Hommi Bhabha i companyia- es multipliquen aquests països i destinacions: llocs d'Àfrica (continent posat en la literatura per Rimbaud, el seu destí recomanat des de fa segles), l'Alemanya nazi o els seus fruits escampats a Amèrica, els escriptors nord-americans que són un punt geogràfic de meridians sense altra indicació més (de Whitman a Burroughs a Philip K. Dick, com si fossin les indicacions per unir tres punts amb línies i formar un triangle), hotels, habitacions, llibres: tots permeten conformar un mapa imaginari. I el seu art cartogràfic s'emparenta amb un mapa cadastral, una carta de clima, els mapamundis de Coronelli o de Fra Mauro, una prova deixada pels holandesos Blaeu, els mapes asteques, la taula de Peutinger, el mapa de Borges o el de Opicinus de Canistris.

Allà on Bolaño es transforma en un cartògraf apareixen aquests corbs que aguaiten la seva literatura -devenida la carronya predilecta d'alguns cercles i personatges. I com a tals corbs es multipliquen cristològicament parlant i com ja alertava des de la primera línia: aquest text pretén prevenir una lectura (la cartogràfica), insignificant entre tantes, però actuar des de la nimietat (estèril és tot intent d'atacar a l'Leviatan que és la paratextualitat voltant de l'escriptura de Bolaño).

Si hi va haver un país al qual Bolaño va tornar una i altra vegada va ser Cuba. Mai va posar peu a l'illa (la persona que va ser Roberto Bolaño), mes sí la va visitar com una Verge a la seva cosina, com un detectiu al sospitós que creu innocent però que tot i així està a la presó. ¿I què és Cuba? La Revolució i els seus escriptors. La Revolució no queda molt ben parada: "una pel·lícula de gàngster rodada al tròpic". A estones catalogada amb totes les lletres: d-i-c-t-a-d-u-r-a -judici que no feia més que tancar-li a Bolaño les portes i duanes de l'illa tropical, un ínsula que mai va visitar perquè ja la coneixia perfectament, Lezama, Carpentier, Piñera i Arenas mitjançant.

Escriptors nazis o aduladors, oportunistes o venerables. Allà "està" el cubà Ernesto Pérez Masón que en la seva novel·la La sopa dels pobres (1965) compon acròstics amb les primeres lletres de cada paràgraf, el missatge antisemita que repetim fins al cansament. Virgilio Piñera, el millor traductor de Ferdydurke. Carpentier com reminiscència, els orfes del segle de les llums com fantasmes assetjadors, ineludibles, magnificents.

A 'Els detectius salvatges' Arturo Belano i San Epifanio es distenen parlant de literatura en termes de mariconeria, així gran part dels escriptors cubans acaben catalogats com "marietes": Lezama, Eliseo Diego, Cintio Vitier, Retamar (l'horrible), Guillén (el penós), Fina García (la inconsolable). Queda fora de l'enumeració Luis Rogelio Nogueras esdevingut "nimfa amb esperit de marieta juganer".

La seva Reinaldo Arenas és una criatura innocent, desemparada, planyívola. Lezama és el seu monstre preferit. Un monstre d'Ulisses Aldrovandi: meitat home i serp, amb cresta de gall i rínxols. Només cal llegir "El misteri transparent de José Donoso" on apunta: "Al gran teatre de Lezama, Bioy, Rulfo, Cortázar, García Márquez, Vargas Llosa, Sábato, Benet, Puig, Arenas, l'obra de Donoso automàticament es desplaça a un segon pla i empal·lideix". Del que pogués derivar-se la idea que d'existir un cànon de la literatura llatinoamericana (i en cas que Roberto Bolaño ho subscribis) començaria amb Lezama i acabaria a Arenas.

El major homenatge a la literatura cubana rau en el personatge d'Ulisses Lima, resultat de la sumatòria de la passió de Mario Santiago per Joyce i de la veneració a Lezama Lima. El tribut es torna elegíac a 'Els detectius salvatges' quan evoca els dies finals d'Arenas a Nova York, malalt, moribund, dictant la seva novel·la memòria, a la vora i al suïcidi. És tal el rubor que suscita el final d'aquesta vida que en cap moment és pronunciat ni indicat el nom de Reinaldo Arenas, com si certa superstició s'amagués després d'aquest substantiu propi, com si es invoqués a un esperit que hauríem de deixar reposar.

Fins i tot en un text dedicat a Enrique Lihn torna aquesta obsessió pel 'holguinero'. A "Unes poques paraules per a Enrique Lihn" reapareix la víctima excelsa: "Aquesta lucidesa [la d'Enrique Lihn], en els anys setanta, li costarà l'estigma i l'anatema de l'esquerra dogmàtica i neoestalinista que fins i tot arribarà a acusar-lo de connivència amb el pinochetisme. Aquests mateix que llavors no van aixecar la veu per defensar Reinaldo Arenas..."

Com si el encimbellament d'Arenas no fos suficient per implicar enemistats, Bolaño es mostra coneixedor de l'obra de José Martí, el que resultaria una ofensa per a alguns predis acadèmics, una ofensa al panteó heroic i l'altar in litteris que és Martí a Cuba. El que no perdonarien teòrics (ni) nacionalistes és l'anteposició d'Arenas; que tot i conèixer a Martí, Bolaño no distengui en ell, no li rendeixi tribut (com sí que fa amb Lezama).

Les mencions a l'obra martiana són minses, gairebé nul·les. A "L'humor al replà" es dedica a escodrinyar el duet humor i literatura, i anota: "N'hi ha també excel·lents prosistes i poetes en l'obra l'humor brilla per la seva absència. Martí és el màxim exponent d'aquest tipus d'escriptors, tot i l'edat d'or".

Bolaño, a més, escriu curioses ressenyes sobre llibres i escriptors cubans fora del cànon bloomsià. En la seva columna del diari xilè 'Las Últimas Notícias' s'ocupa de Norberto Fuentes i dels seus Dolços guerrers cubans (Seix Barral, 1999). Sota el títol "L'ànima venuda al diable" revela a un Norberto Fuentes que es vanta de la seva condició de privilegiat, seudoimitador de Hemingway. Parla en termes d'indignitat, vergonya, justificació, promesa vinguda a menys: "Norberto Fuentes ja no és un escriptor, és una ànima en pena".

Quan ha de ressenyar la Trilogia bruta de l'Havana de Pedro Joan Gutiérrez, publicada per la seva editorial Anagrama, surt airós sense haver d'emetre un judici crític sobre l'escriptura del cubà -judici que inferim per la seva pròpia absència. Si Norberto Fuentes és equiparat a un suposat Raúl Castro que s'escapa de Cuba i es dedica a escriure sobre les injustícies comeses pel seu germà durant quaranta anys, a Pedro Juan li s'avé la imatge de Bukowski, una cosa que com assenyala el propi Bolaño ell no prendria com un afalac.

Norberto Fuentes és Etèocles i Caín. Pedro Juan és un altre autor més condemnat a l'oblit, en caiguda lliure, precipitant-se cap enlloc. En ambdues ressenyes tenim el vivencial: són dos éssers de carn i ossos, més que dos escriptors, sobre els quals ens parla Bolaño: Norberto Fuentes manejant el seu acte soviètic a la capital i Pedro Juan exercint el seu paper de mascle tropical.

Una cosa tenia clar Roberto Bolaño: "Amb la pàtria no es juga. Aquesta és la divisa i no només a El Salvador, també a Xile ia Cuba, al Perú ia Mèxic, i fins i tot a Àustria i més d'un altre país o regió europees.". Bolaño que potser ha estat el primer escriptor de la llengua espanyola que veritablement ha estat més enllà de la pàtria i no perquè ho hagi dit ni escrit -com han fet molts altres- sinó perquè la pàtria és movible, un tauler d'un war game en el qual Udo Berger s'obstina a traçar noves estratègies, un desert ple de cadàvers pel qual fuig una dona que pressentim és una ombra. La pàtria és l'excusat on Auxilio Lacouture passa dies tancada, sola, sense menjar, mentre fora hi ha assassinats. La pàtria no és res. Xile, Mèxic, Espanya, Cuba: noms a l'atzar. L'exili no existeix en si mateix. Exili i literatura.









GELSYS M. GARCÍA LORENZO 
DIARIO DE CUBA

[1] Aquí se articula la inversión de la parábola: el padre ya no perdona ni ofrece el regazo al hijo, sino que este es quien siempre tiene que perdonar sin límites, es "pródigo" en lo que a la reconciliación respecta.

SON DEL COMANDANTE


Avui ens hem assabentat que ha mort el Comandante Castro a les 10:29 d'ahir. Amb la seva desaparició acaba definitivament el segle XX. Com passarà a la història depèn de qui ho expliqui, tot i que és un personatge que no deixa indiferent. Descansi en Pau.
Com passa el temps. Li vaig dedicar aquest 'son' de fa tres anys: 
Un dia d'aquests farà ja 5 anys que Fidel Castro va abandonar el poder a Cuba, deixant-lo a mans del seu germà. Han passat 5 anys i a l'illa caribenya tot segueix igual. Tot? Si!, Fidel encara camina fresc com una rosa encara que poc a poc. En aquells dies li vaig escriure aquest 'són' a la manera de Don Nicolás Guillén.



Son del comandante

Se no bá el comandante
dise su gazetilla,
que informa lo que combiene
o le interesa al mandante.
*
Se no bá el comandante
po no quiere interferí
en la cosa de su Cuba
battante la ha hecho sufrí
*
Se no bá el comandante
ma dise que seguirá
escribiendo unas cuattillas
que alguno las leerá.
+*
Se no bá el comandante
y mira que le ha costao
mas de cuarenta año
a su pueblo ha castigao
*
Se no bá el comandante
y continua su hemmano
que siendo como é menó
será el comandantito,
(o a lo mejó argo peó).
*
Se no bá el comandante
poqué no tié ma remedio
que dejá tranquilo al pueblo
en medio de tanto tedio.
*
Se no bá el comandante
camino de Barranquilla,
no se no caiga otra vé
y se rompa la eppinilla.
*
*

Potser la millor manera de definir el resultat de la revolució cubana sigui l'escena inicial de la pel·lícula Juan de los Muertos. Estan Juan i el seu amic en una barqueta de chichinabo intentant pescar i l'amic li diu a Juan:

- Escolta, ja que estem aquí ens en podríem anar fins a Miami.

Ni pensar-ho contesta Juan - Jo sóc un supervivent, a més a més, allí s'hi ha de treballar...



I tambè pot ser molt il·lustratiu revisar si no l'heu vist una altre pel·lícula: Guantanamera. O revisar algun dels poemes de Siete horas en la habana.

LA GRAN MENTIDA DELS VALORS EUROPEUS


Com és sabut, els europeus atresorem grans valors. Davant civilitzacions malvades, o fracassades, o ignorades, els europeus hem construït la nostra basant-nos en valors humanístics, que s'han traduït en els nostres temps en una defensa acèrrima dels drets humans a nivell universal, i en la cooperació i l'acord per sobre de la dominació i el conflicte.
La nostra, és sabut, és una tradició que té les seves arrels en la Grècia clàssica i arriba als nostres dies no ja incòlume, sinó millorant en cada salt qualitatiu dels molts que hem donat fins avui. Déu n'hi do contemplar aquesta cadena que arrenca en Plató i Aristòtil i continua amb Sèneca, Dant, Rousseau, Goethe, Bertrand Russell, Einstein ... per citar uns pocs. Som, definitivament, una cultura superior...

Però, sembla que alguna cosa falla en el relat que suposa als europeus uns valors superiors. Sobretot si contemplem la indiferència dels poders públics i privats davant el drama que es desenvolupa quotidianament a la Gran Fossa mediterrània.

Foto: Samuel Aranda

Milers i milers de morts ens recorden amb el seu silenci que els valors cal demostrar-los, i que els governants europeus són, simplement, impàvids guardians de cementiri, gèlids blocs de gel ben alimentats, que temen potser el vociferi de part del poble europeu, aterrit aquest al seu torn perquè la "invasió" de forans pugui acabar subvertint els seus "valors" i la seva forma de viure. Ah, la cristiandat se sent amenaçada!. Quina estupidesa.

Diguem que, davant el macabre espectacle que aquest mar nostre ofereix, uns pocs bona gent fan el que poden davant la tragèdia; altres miren cap a un altre costat, potser commoguts puntualment per la imatge del cadàver d'un nen dipositat a la sorra o la mirada desesperada de qui té por ofegar-se; i la majoria opta per sospirar i resignar-se al que està succeint, com si aquests milers de víctimes estiguessin sotmesos a una destinació inapel·lable. Sense remei. I cal tenir molt endurit el cor per no sentir-se ferit no ja veient, sinó simplement sabent el que està passant. I tots ho sabem.

Així doncs, sembla que Europa està perdent els seus valors. Però ... alguna vegada van existir?

Retrocedim en el temps. No gaire, perquè en l'edat mitjana la norma -i moralment justificat, fins i tot per les diverses religions- era la conquesta, és a dir, liquidar a algú -o esclavitzar-lo- per robar les seves possessions, per miserables que aquestes fossin. No, deixem aquesta època fosca i viatgem a la llum: la Revolució Francesa. Igualtat, llibertat, fraternitat ... belles paraules que van recórrer Europa. Però que van durar poc: Napoleó, el dictador il·lustrat, va acabar amb elles en un tres i no res, imposant els nous valors a canonades per tot Europa. Ja se sap: per a alguns, la guerra és el millor mètode per guanyar la pau. I la fraternitat no és bona per als negocis.

I gairebé empalmant en el temps, els cultes i educats europeus, suposadament orgullosos dels seus valors, vam descobrir que quedava encara molt món que conquerir, i ens vam donar a això amb entusiasme. Els ibèrics seguim explotant les colònies. Els tibats britànics es van fer amb l'Índia, a més de participar en el repartiment d'Àfrica, un repartiment que fins i tot va tenir un moment pintoresc: quan el rei Leopold de Bèlgica es va adjudicar al Congo a títol personal, com si fos una petita finca als afores de Brussel·les. No hi va haver genocidi (que sí que n'hi va haver a la conquesta de l'Oest nord-americà) perquè feia falta mà d'obra autòctona per cavar en les mines. Per cert, l'esclavitud va persistir a Amèrica (i a Espanya i les seves colònies) fins a la segona meitat del segle XIX. On eren en aquell temps aquests valors que ens confereixen superioritat moral davant altres pobles?

La Gran Fossa mediterrània

A més, amb el pas del temps no sembla que les coses vagin millorar: aquí està la primera guerra mundial, amb les masses europees marxant alegres al capdavant, a matar-se entre ells, potser creient cadascun en els seus valors, deixant almenys 10 milions d' morts i més de 20 milions de ferits. I, en nom de valors europeus (aris, segons Hitler) els nazis van inventar les càmeres de gas per exterminar com insectes molestos a jueus europeus, comunistes i gitanos, i van provocar una nova guerra que va deixar entre 60 i 70 milions de morts. Aquí, a Espanya, a més d'embarcar-nos en una sagnant guerra civil, tenim el deshonor de ser el segon país del món -després Cambodja- en nombre de desapareguts. I no podem oblidar el racisme a Occident, present durant tants anys, segle XX inclòs, als Estats Units i Sud-àfrica, i latent en molts altres països.

És clar que els temps han canviat, i ara mateix els europeus -i incloc aquí als nord-americans, aquests fills de la cultura europea- proclamem en veu alta la nostra defensa de la pau i els drets humans. Som pacífics, tolerants, compensivos. Contribuïm, qui més, qui menys, a sostenir a alguna ONG. Ah, sí, nosaltres som diferents! ¡Diferents! Per això destruïm l'Iraq, bombardegem Sèrbia, arrasem Líbia i ara mateix gairebé hem aconseguit l'extinció de Síria. Un èxit rere l'altre.
Foto: Marko Risovik

Aquesta és la nostra història. La veritable. Deixem-nos de romanços.

En definitiva, i per acabar: que els famosos valors europeus són una mandanga, una gran mentida, un conte xinès que només serveix per donar-nos autobombo, mentre els cadàvers segueixen alfombrando la mar. I sense que ningú posi fi a aquest assassinat col·lectiu.

La gran mentida dels valors europeus - Miguel Riera -
http://www.elviejotopo.com/articulo/sermon-la-gran-mentira-los-valores-europeos/
- via: ARREZAFE.BLOGSPOT.COM

ESDEVENIMENTS OPOSATS


Dins la incongruència en la que viu la nostra societat, avui divendres, es produeixen dos esdeveniments totalment oposats: 
  1. "El Black Friday que no té cap importància i nomès serveix per que una colla d'infigents mentals consumeixin esbojarradament productes que segurament ni tan sols necessiten, són els 'tontos' del jo no sóc 'tonto', on per cert no hi he anat ni penso anar-hi a comprar mai, nomès per el seu estùpid eslogan, i per que ja sé que m'estan enredant. Deia Pla que li agradaba baixat a Barcelona a veure botigues en rebaixes per adonar-se de la quantitat de coses que podía comprar, les quals no necesitaba, i les botigues de Pla eren encara en blanc i negre."
  2. "el Gran recapte", que en té molta d'ìmportància, car és on apareix la part més positiva de la gent (dels tontos) que aporten al Banc dels Aliments, poc o molt segons les seves possibilitats als admirables voluntaris que recullen els aliments, en una tasca que de fet, segurament si no hi haguessin tants Black Friday i jo no sóc tonto, seria innecessària, sempre i quan l'Estat fes els deures, cosa que no fa ni farà, i com sempre ha de ser la ciutadania qui doni un cop de mà.
  3. Dins l'afició que ens ha agafat d'importar tradicions i celebracions nord-americanes, nomès ens queda ja fer-ho amb el dia d'acció de gràcies i cruspir-nos un gall dindi, o Titot, com lo diuen a València. Oh! i el president Puigdemont podría fins i tot indultar un gall dindi o dos, com Obama. Per cert, que ja veurem si l'any vinent, Trump tambè els indulta o se'ls cruspeix.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO