· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

L'ORGIA DE LA MORT



Segons els llibres d'història, a l'Edat Mitjana la fi de la pesta es va celebrar amb unes grans orgies. Les orgies no sabem si es celebraran aquí o a la ciutat de la Llibertat, però si és d'esperar un cert alleujament, una certa eufòria quan la vida recuperi el seu ritme anterior a la pandèmia. En aquesta sentit, el triomf de la desacomplexada Isabel Díaz Ayuso potser s'entén millor. És una idea naïf? Pot ser. També ho és Ayuso sent condescedent en el qualificatiu. Després de mesos vivint amb el sofriment i la sobreinformació de la pandèmia, hi ha una necessitat vital de lliurar-se del dol i vestir-se de optimisme, d'esperança. 
La veritat és que deu ser perillós caminar aquests dies per la Ciutat de la Llibertat cervesera amb tots els ex que deuen haver sortit ja dels seus caus. Com zombies ranquejants i pàl·lids caminaran ocupant carrers i avingudes, bars i terrasses disposats a trobar-se uns amb altres amb els seus ex, dient-se "amb el que jo et vaig estimar i tu amb mi no et pots trobar". Només els ex, poden evitar la orgia, que passarà a ser l'orgia dels ex-vivents. Esperem que super IDA tingui raó i els madrilenys no se'ls trobin pel carrer d'Alcalá amb la falda almidoná. Encara que de moment, a la Comunitat de Madrid l'única orgia que s'ha organitzat és l'orgia de la mort, encara que això sembla no tenir la menor importància per als madrilenys.

A propòsit de la Comunitat de Madrid i la seva nova lideresa, unes paraules de José Antonio Primo de Rivera en el seu discurs al Círculo Mercantil nde Madrid al 1935:
"Para adueñarse de la voluntad de las masas hay que poner en circulación ideas muy toscas y asequibles, porque las ideas difíciles no llegan..., y acabarán por triunfar aquellos a quienes las majaderías les salen como cosa natural"

Nombre de persones mortes a causa del coronavirus a Espanya a data de 5 de maig de 2021, per comunitat autònoma.

MADRID             6.8 mill. habitants  15.016 morts
CATALUNYA        7.7 mill. habitants  14.191 morts
ANDALUSIA        8.5 mill. habitants    9.666 morts
VALENCIA           5.1 mill. habitants    7.318 morts

L'OBELISC DE CELRÀ




L'obelisc de Celrà va aparèixer divendres passat a la rotonda que hi ha situada davant l'escola l'Aulet. Va coincidir, precisament, amb l'inici de la festa major. Era diferent dels que havien aparegut feia poc a Platja d'Aro (Baix Empordà) i també en altres parts del món. L'escultura, en aquest cas, era de color negre i tenia unes ratlles corbes inscrites als laterals. Ara, l'Ajuntament ha esvaït dubtes sobre la seva autoria. El va instal·lar el mateix Ajuntament per reivindicar la cultura local i captar l'atenció dels mitjans "cap als fets noticiables de comarques" L'Ajuntament fa dos anys que treballa per crear aquesta nova marca, que es complementa amb l'eslògan 'Fem camí amb la cultura'. Segons el consistori, la frase és "tota una declaració d'intencions" per fer visible "el compromís que té el municipi amb les arts i la cultura en general". I que engloba tant circ com dansa, música, festes populars i arts plàstiques. La nova marca es materialitza en una nova web, on s'hi recullen totes les activitats culturals del municipi estructurades en tres àmbits (la creació, l'exhibició i la formació). 
No sé jo si el lloc on el varen ubicar era el més idoni per cridar l'atenció, De moment mitjans tan importants com el Cagarruta News of the world, the Daily que Daily i olé, el Paparrutxa news o el Mundo turai, se n'han fet ressó, i és que la idea a banda de brillant, és original. A ningú, des de Kubrick a 2001 se li havia ocorregut plantar un obelisc en tot el planeta Terra. De totes maneres s'ha d'agraïr a l'Ajuntament de Celrà per la seva la idea de publicitar la vila, pitjor ho han fet a la localitat de Noto al Japó: 

La ciutat japonesa de Noto, situada a la prefectura d'Ishikawa, ha destinat gran part dels ajuts a la construcció d'una estàtua de dotze metres de llarg amb la forma d'un calamar gegant. El cost estimat del 'monument' ha estat de 27 milions de iens (aproximadament, 200.000 euros), cosa que ha generat moltes crítiques per part dels habitants de la localitat.

La ciutat de Noto és famosa pels seus calamars i al Japó és habitual que aquells llocs que tenen una mascota o una estàtua gegant siguin reclam per al turisme. El govern local, per la seva banda, ha explicat que, d'aquesta manera, es donarà a conèixer la seva localitat com "municipi pesquer", el que, a llarg termini, reportarà notables ingressos econòmics gràcies als nous visitants.

Les crítiques a la gestió de govern es deuen, a més, al fet que Japó està immers en la quarta onada del coronavirus, tot i que les seves xifres són molt inferiors a les de països com Espanya. En concret, la prefectura d'Ishikawa només ha comptabilitzat 76 morts des del començament de la pandèmia.

I mentrestant, a Basilea...

El servei migratori de Basilea ha decidit desfer-se dels captaires als carrers de la ciutat suïssa oferint-passatges de tren i 20 francs (uns 22 dòlars). Qualsevol que ho sol·liciti i es dirigeixi a les autoritats podrà viatjar gratis a una destinació d'Europa a canvi de comprometre per escrit a no tornar a Suïssa. En el cas que violin el compromís i els tornin a trobar en el territori de país, correran el risc de ser deportats. Fins al moment, s'han inscrit 31 persones en la iniciativa: 14 de Romania, 7 de Bèlgica, 7 de Alemanya, 2 d'Itàlia i 1 de França.

No obstant això, alguns indigents procedents de Romania, a el parer estarien optant per certes ofertes de vols. Una companyia aèria té rutes de Basilea a Bucarest per 60 francs i ja s'han fet diverses reserves per als romanesos, segons ha confirmat Roger Berberat, de l'agència Travelpoint, a el diari local Basler Zeitung. No obstant això, l'aerolínia Wizz Air, que opera els vols barats a Romania, aparentment no té cap problema amb passatgers així, doncs el seu sistema de reserva accepta dates fins 2077.

De fet el servei migratori de Basilea no ha inventat res de nou, això ja ho va fer encara que sense tanta finor Jesus Gil i Gil i Tal i Tal a Marbella quan era alcalde. És ben certa la frase aquella que diu: Cada terra fa sa guerra, i cada ajuntament fa el que li surt de la penjarella al seu moment.


EL CAS DE LA BOSSA DE COLOSTOMIA



Dos agents de la Guàrdia Civil s'enfronten a dos anys de presó després d'haver discriminat i vexat un home malalt de càncer a l'aeroport del Prat per no parlar en castellà. Els fets, que van ocórrer el 2019, arriben aquest dijous a judici al jutjat d'instrucció número 3 del Prat de Llobregat. A Catalunya, només existeix un precedent d’un cas de discriminació lingüística que hagi arribat a ser investigat per la via penal. Charlier, que sap parlar català però no castellà, es va veure obligat a abaixar-se els pantalons en públic per mostrar la bossa recol·lectora que porta arran d’una operació per càncer de colon.

El fets varen ocòrrer l'any 2019, en vaig parlar en aquell moment, pero es bo recordar-ho ara que els Guardies Civils s'enfronten a una condemna que segurament no compliran, es el que té no ser independentista, t'estalvies molts problemes. Pel de la ESO, els Guardies Civils són uns essers essencials que s'han de vacunar urgentment, abans que dependentes de supermercats, conductors, reposadors i altres que si són essencials, i no paràsits.

EL CAS DE LA BOSSA DE COLOSTOMIA (17 de desembre de 2019)

Un jubilat belga, que resideix a Catalunya des de fa quatre anys, ha estat denunciat per la Guàrdia Civil per negar-se a mostrar la bossa de colostomia, artefacte per on evacua la matèria fecal, que porta des de fa dos anys a causa d'una intervenció per un càncer de còlon. Els fets van tenir lloc a l'aeroport del Prat de Barcelona el passat dilluns dia 9 de matinada quan Kris Charlier, de 70 anys, es disposava a agafar un vol a Brussel·les, segons ha avançat RAC1.

Tot es va precipitar quan va arribar a l'arc de seguretat de la terminal 2. Els vigilants van advertir un bony que es notava a un costat dels pantalons (a l'alçada de la cintura) i li van demanar que s'aixequés el jersei per comprovar què hi havia sota. "Els vaig explicar que no era possible, que al seu dia el van operar i que el que tenia aquí era un estoma [bossa de colostomia]", explica Charlier. Segons la seva versió, els agents no només van fer cas omís a les seves explicacions, exigint-li de nou que s'aixequés el jersei, sinó que a més es van mofar de la paraula que acabava de pronunciar.

Charlier va continuar negant-se. "No ho ensenyo ni a la meva dona a casa, de manera que tampoc ho faré aquí en públic". Va ser en aquest instant quan els vigilants van decidir trucar a dos agents de la Guàrdia Civil que estaven a pocs metres de la seva posició. Els agents van rebre la mateixa explicació. El jubilat belga afirma que, com havia fet abans amb els vigilants, es va dirigir en català als representants de la Benemèrita, però a diferència dels primers, aquests últims li van demanar que els parlés en castellà perquè no l'entenien.

"Sóc flamenc, de Bèlgica, parlo neerlandès, anglès, francès, alemany i català, però no parlo castellà, encara que ho entenc una mica. Parlo català per poder-me entendre amb la gent que viu aquí. Al meu poble [Bigues i Riells] tothom parla català", els va explicar. Però, segons ell, els agents no es van mostrar molt receptius: "Aquí estem a Espanya i es parla espanyol", assegura que li van respondre.

Explica Charlier que els agents de la Guàrdia Civil li van exigir que parlés en espanyol, idioma que no domina aquest ciutadà belga. En aquest instant, i segons la versió de l'afectat, els agents el van agafar "del braç", se'l van endur a un "despatx" i van avisar a una patrulla, que arribaria "cinc minuts després amb quatre agents més". I tot això, explica, tot i que finalment va accedir a ensenyar-"la bossa amb caca".

En aquest lloc el van fer despullar completament, "amb excepció dels pantalons". Relata que en aquest moment, els agents, entre ells, van parlar de que no li "deixarien volar i que parlarien amb el pilot per dir-li que era massa perillós perquè pugés a l'avió".

La versió de la Guàrdia Civil s'assembla poc a la de Charlier. Fonts de la Benemèrita han explicat a La Vanguardia que, "com marquen els protocols de seguretat", els vigilants només li van demanar que mostrés el bony que se li apreciava sota del jersei - "havíem de saber amb certesa el que portava per garantir la seguretat de tots els passatgers i la seva pròpia ", subrallen- i que a partir d'aquest moment el passatger "va mostrar una actitud agressiva". Diuen tenir proves fotogràfiques que confirmen la seva "actitud altiva".

En aquest sentit, l'afectat admet que, efectivament, "hi va haver un instant" en que va elevar "la veu" perquè "estava enfadat", i que en un moment de la conversa els va cridar: 'Voleu veure la borsa, voleu veure-la! ".

Les mateixes fonts també asseguren que és "absolutament fals" que els agents de la Guàrdia Civil li diguessin al viatger que "parlés en espanyol perquè això és Espanya". I fins i tot asseguren que un d'ells, el cap de torn de nit, "va parlar amb ell en francès". Charlier confirma aquest extrem però matisa que "va ser ja a al final, quan tot havia succeït".

Després de romandre una hora amb els agents de la Benemèrita al despatx, i que li registressin les seves maletes, els policies li van retornar el seu carnet d'identitat i la targeta d'embarcament. A partir d'aquí, va accedir a l'avió sense problemes. Però just abans d'enlairar-se, quan ja estava instal·lat al seu seient, personal de Ryanair (la companyia amb la qual volava) el va convidar a baixar de l'aeronau.

Finalment, es va quedar sense poder viatjar. I no només això, va tornar a Bigues i Riells amb dues denúncies administratives sota el braç: una per desordre públic i una altra per negar-se a cooperar.

Les fonts de la Guàrdia Civil consultades per aquesta redacció adverteixen que va ser "el pilot qui va decidir que el passatger no viatgés" després que la Guàrdia Civil li informés del que ha passat prèviament: "Es va informar a l'comandant, com estipula el protocol i els plans de seguretat, de la presència d'un passatger conflictiu, sense donar més detalls". Charlier, acompanyat per membres de la Plataforma per la Llengua, ha presentat aquest migdia davant la Delegació de Govern a Barcelona una denúncia pels fets."

Vistes les experiencies de casos anteriors, si algú creu la versió de la Guardiacivil, que s'ho faci mirar, ara entendreu l'acudit en que algú es preguntava perquè els Guàrdies Civils patrullaven de dos en dos: doncs perquè un sabia llegir i l'altre escriure. Guardia Civil, apatrullando el Principat.

PEDRES I FRONTERES


Un agricultor belga de la localitat de Erquelinnes, que va moure una pedra de 150 quilos per engrandir el seu terreny i passar amb el seu tractor, ha desplaçat accidentalment la frontera entre Bèlgica i França en 2,29 metres. El pagés d'aquest municipi del sud de Bèlgica que toca amb el nord de França va modificar així una frontera delimitada pel Tractat de Courtrai de 1820 i va engrandir el territori belga, en benefici del seu poble i en detriment del francès Bousignies-sud-Roc.

Com explica Monzó avui en el seu article, anem a veure: ets un pagès amb tractor i, cada tant, al límit del terreny que llaures, trobes una pedra que et dificulta maniobrar. ¿Què fas? Suposo que al principi maleir que hi sigui i, després, quan passa el temps i t’atipes de maleir-la sense que la pedra prengui la decisió de fotre el camp, baixar del tractor i moure-la fins que queda fora del recorregut de les rodes. Això és el que ha passat ara a Bèlgica, a l’extrem sud del país, al municipi d’Erquelinnes. Com que la pedra pesa 150 quilos, calculo que l’home –que pel que consta no es dedica al noble esport de l’aixecament de pedres que practiquen els bascos– la devia arrossegar amb una cadena i l’ajut del mateix tractor.

El problema és que no es tracta d’una pedra qualsevol sinó d’una fita fronterera. Erquelinnes és un poble belga, való per ser més precisos, que limita amb el poble francès de Bousignies-sur-Roc, i la fita marca els límits estatals que es van fixar fa dos segles al tractat de Kortrijk, després de la derrota de Napoleó a Waterloo. Per a més evidència que no és una pedra qualsevol, a més d’estar pulcrament tallada en forma de paral·lelepípede mostra, en tipografia Bodoni, una data que ho explica tot: 1819 .

Que el pagès hagi mogut la fita fa que ara la frontera s’hagi desplaçat cap al sud. Exactament, 2,29 metres. Bèlgica s’ha fet 2,29 metres més llarga, en detriment de França, que s’ha fet 2,29 metres més curta. Ningú no se n’hauria adonat si no fos per un senyor que fa uns dies hi passejava i va veure que alguna cosa no quadrava.

La pregunta que em faig, és, no es podria moure una pedra d'aquestes de la frontera amb Andorra fins l'Ebre i la franja?, de Salses a Guardamar, de sempre m'ha fet il·lusió ser Andorrà. De fet ja he apuntat en més d'una ocasió que aquesta seria una manera en que Catalunya s'independitzes d'Espanya sense ensurts ni aldarulls innecessaris. Per cert, un país que no és capaç d'anar a la presó a alliberar a Cuixart les vegades que faci falta, no es mereix la independència, ni a Jordi Cuixart. Deia Melero referint-se a Pujol, que veia en ell a un home sol, doncs a Cuixart, tots, indepes i equidistants també l'hem deixat sol, i aquesta és la nostra vergonya.


CAMBALACHE



"La meva poca fe és només per a la gent honesta que no té pàtria" - ¿Edat? Escassa. Sóc de Barcelona. Sóc advocat. Casat amb Ana, tenim dos fills, Pau (21) i Javi (19). ¿Política? No ens va a millorar. ¿Religió? Ateu, però si hi ha Déu no hi seré en contra. M'agrada beure, fumar i parlar amb dones, entrenament en un ring i escric sobre rock & roll - Javier Melero - advocat.

Vaig quedar amb Melero a Belvedere, la seva cocteleria de capçalera (sense desmerèixer cap altra de les de l'Eixample barceloní, el seu poble, on li fien a les botigues i el saluden al passar). Desfilen amb els seus noms aquestes cocteleries, bars, restaurants i algunes persones en escenes (tòrrides diverses: aquesta cita amb una jutge...!) De Cambalache (Ariel), relat amb aires de novel·la que narra peripècies seves "a l'Espanya de Pujol ". Veig a un advocat matador amb tirada a bars per destensarse de tribunals, a un Bogart, a un cronista curiós per naturalesa (i gairebé temerari), il·lustrat i sarcàstic, a un descregut a què salven del nihilisme unes poques complicitats humanes... i tots els plaers que la vida ens brinda sense voler. Víctor M.Amela el va entrevistar a la vanguardia fa uns dies. Com no hi ha l'edició de 'la Contra' en català, i es bastant llarga l'entrevista, la deixo en la llengua vernácula de Castella. El que faci falta per no parlar de Madrid ni de IDA, ni dels que encara no han format Govern i no se a que collons esperen.

- De dónde viene su familia?

Jordi Pujol lo pregunta siempre: del Matarranya, Teruel.

- ¡Nuestra Toscana!

Pujol me bendice como catalán integral porque allí hablan catalán, que llaman chapurreau . Pero yo soy del Eixample, y no podría vivir en otro sitio.

- Evoque una escena de su niñez.

Cine Oriente, verano: una película del Oeste, se descorre el techo... y veo las estrellas.

- ¡Cine de verano en pleno Eixample!

Luego fue cine X , hoy sex shop : el mundo va a peor, aunque no voy a dramatizar..., considerando que venimos de Auschwitz.

- ¿Que quería ser de mayor?

Historiador. De historia hablo con Jordi Pujol: que si Pétain, que si De Gaulle, que si el káiser Guillermo II era o no era homosexual... ¡Ah, qué charlas más buenas!

- ¿Desde cuándo Jordi Pujol y usted se ­conocen?

En 1976 yo tenía 18 años, era botones en Banca Catalana... y me tocó llevarle un sobre. Me preguntó mi apellido, de dónde era...

- ¿Qué pensaba usted de Jordi Pujol?

Que era un burgués y un borde. De joven no había nadie más a la izquierda que yo.

- ¿Qué impresión se llevó de Pujol?

Un hombre solo.

- ¿Y qué impresión tiene hoy de él?

Un hombre solo.

- Tiene familia.

Pero no tiene grandes aptitudes como padre, marido, tío, hermano: las tiene únicamente para las ideas, la política, la historia...

- ¿Cuándo volvió a tratarle?

Trabajé en los 90 en una institución de la Generalitat y me tocó escribirle un discurso: apenas lo retocó (solo cambió “España” por “Estado español”). Y, ya desde el 2012, como abogado, he llevado casos de su familia.

- Por cierto, habrá juicio a la familia Pujol como “organización criminal”...

Qué soplapollez: que dos familiares delincan no implica previo concierto para delinquir.

- ¿Qué ha sido lo más duro para Pujol?

Uno: soñaba que su hijo Oriol le sucediera, y se derrumbó al verle apartado de la política por el caso ITV... Y dos: difundir su propia confesión pública en el mes de julio del 2014.

- Pedía perdón por haber ocultado pasta.

Le desaconsejé confesar, ¡que aquí solo perdonamos a los muertos! Pero siguió adelante.

- ¿Por qué cree usted que no le hizo caso?

Como campeón de la moralidad pública que él había proyectado ser... sintió sobre sí el enorme peso de la culpa, junto al imperativo de contrición, dada su formación cristiana.

- ¿Tiene Pujol más dinero escondido?

Cinco millones de euros, confesó, y no hay más. Cada catalán creerá lo que desee, claro.

- ¿Esa confesión detonó el procés ?

Lo detonó que desde el 2003 Pasqual Maragall pretendiese adelantar a Pujol por el carril del nacionalismo. Eso provocó dos cosas: se fundó Ciudadanos y Pujol se extremó.

- ¿Hacia el independentismo?

Sí, en competencia con ERC. Y esa puja nacionalista... le dio mucha vida a Ciudadanos.

- ¿Le tentaron para meterse en política?

Soy narcisista, insolidario y no me va el trabajo en equipo: ¡no funcionaría, está claro!

- Y defendió a dos consellers independentistas en el juicio del procés , en el 2019.

Meritxell Borràs, absuelta: no desvió recursos al 1-O. Quim Forn: cárcel por sedición.

- “Juicio justo, sentencia injusta”, opinó.

Lo dice Amnistía Internacional: el juicio fue un artefacto procesal impecable. Pero... ¿sedición? ¡No! El 20-S y el 1-O solo hubo disidencias masivas sin violencia suficiente.

- ¿En España hay o no hay justicia?

Hay justicia. Mejorable, siempre. Mire, los políticos nacionalistas catalanes hicieron su gran aportación: el juez Pascual Estevill...

- Insuperable corrupto, sí. Y, oiga, ¿es usted un nacionalista español?

Quite, quite... Una nación –y me acojo a Renan– es un grupo de personas mintiendo colectivamente sobre su pasado.

- Pero ahí está ¡España!, ahí ¡Catalunya!

Mitos ordeñados en el siglo XIX. Cada nación ridiculiza a otras, y todas tienen razón.

- El 80% de catalanes, autodeterministas.

¡Qué mentira! Un fake repetido machaconamente... hasta que un día un 80% imploremos ¡por puro agotamiento! un referéndum.

- Con un Estado propio, ¿los catalanes mejoraríamos nuestro bienestar?

¡Gran acto de fe! Mi poca fe la reservo para mis hermanos filosóficos de los bares y para la gente honesta que no tiene una patria.

- Los españoles, ¡qué desastre!, le dirán.

Tras la muerte de Franco he compartido fraternalmente con compatriotas luchas, ilusiones, decepciones, engaños: ¿convertiré hoy a mis hermanos en extranjeros? ¡Nunca!

- Resuma sus principios, Melero.

Entre la persona y sus ideas..., ¡la persona! Y sin tomarnos muy en serio, por supuesto.

- ¿Avanza el mundo, Melero?

Se va a tomar por culo, como siempre, pero tampoco eso tiene demasiada importancia.

- Algo juzgará importante, Melero...

Sí, unas piernas muy largas en la penumbra (cuando no había pubis depilados).



NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO