· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

BARCELONISME I CULTURA


Barcelonisme és amor prioritari per Barcelona. El barcelonisme pot ser independentista, catalanista, de dretes o d’esquerres, més difícilment constitucionalista, ja que a Madrid van descobrint una cosa que no sabien ni els franquistes: el problema de Catalunya es diu Barcelona. Massa gran, massa potent, massa indòmita. En efecte, si Barcelona caigués en el provincianisme, per operació d’estat o per inadvertència, el sobiranisme quedaria en residual. El famós article del Titanic, de Félix de Azúa, no retratava una realitat, expressava un desig, una estratègia avui compartida per C 's i les restes del PP.

La bandera del barcelonisme que va aixecar Verdaguer amb l’’Oda a Barcelona’ (100.000 exemplars editats per l’Ajuntament en una ciutat de 500.000 habitants) jau en un magatzem municipal de trastos inútils. Des del 1957, inici de l’era Porcioles, els primers alcaldes no barcelonistes són els dos últims. Trias es va creure la falsedat pujolista segons la qual catalanisme i barcelonisme són vasos comunicants, com més barcelonista menys catalanista. Colau, que encara no sap que va arribar a alcaldessa perquè era l’opció menys hostil a l’esperit rebel de la ciutat, situa la seva ideologia per davant. Hauria de ser al revés. Primer Barcelona. Segon, a conveniència de cadascú. Qui enarbori amb credibilitat la bandera de Barcelona succeirà Colau.

Si per vacances us vau perdre la doble pàgina de El Periódico del 16 d’agost sobre Barcelona com a possible capital de l’artivisme,  o l’article de Carles Cols sobre les festes de Gràcia; o la novetat discogràfica, la veu i l’actitud coherent de Mayte Martín, fareu bé en recuperar-los. Això és el barcelonisme cultural: entranyes irreductibles, màxima gosadia, fe en la ciutat. No Plensa, no el dirigisme de la Mercè, ja no el MACBA ni el CCCB, que han caigut en mans de funcionaris, com tota la ciutat. - Barcelonisme i cultura - Xavier Bru de Sala

BARTLEBY L'ESCRIVENT


Ara que el gran procrastinador, el Bartleby per antonomasia, un tal M.Rajoy ha deixat el càrrec, em pregunto que va ser primer, si Bartleby o la procrastinació, però de fet fa mandra com provar-ho, i tampoc és que tingui molta importància.

Però qui és Bartleby?. Bartleby, l'escrivent  és un relat de ficció de l'escriptor estatunidenc Herman Melville. L'obra es pot definir com a novel·la breu o com a conte llarg. Aparegué per primera vegada anònimament en dues parts a les edicions del novembre i el desembre del 1853 de la revista Putnam's Magazine. Fou reimpresa amb algun canvi textual menor al recull de contes The Piazza Tales el 1856. 
L'obra és narrada per un advocat de Nova York que un dia contracta un escrivent de nom Bartleby, que en un primer moment es mostra treballador i afable tot i l'actitud reservada que té. A l'oficina, situada a Wall Street hi treballa com a escrivent, juntament amb altres dos homes i un noi que s'encarrega de fer encàrrecs. Tot va bé fins que un dia, requerit per l'amo per fer una tasca contesta que "preferiria no fer-ho". 
A partir d'aquest moment comença una actitud passiva amb la feina i amb la vida que el durà a la destrucció com a individu, malgrat que el seu amo l'intenta fer entrar en raó. Fins i tot, l'advocat canvia d'oficina davant la negativa de marxar-ne de Bartelby i això li portarà problemes amb els nous llogaters i l'amo de l'antic edifici. Finalment el tanquen a la presó, on encara rebrà la visita de l'advocat, que vetllarà per ell, però fidel als seus refusos i a la passivitat, morirà d'inanició poc temps després.
Enrique Vila-Matas va escriure 'Bartleby y Compañia', que a mi em va agradar molt, però hi ha disparitat en aquest sentit, atès hi ha gent a qui no li va agradar gens. Vila-Matas parlava en aquesta entrevista de com s'havia de llegir Bartleby, i aqui us deixo l'enllaç del PDF per si us abelleix llegir la novel·la curta o conte llarg.
En el cas que ens ocupa de M.Rajoy, gosaria afirmar que l'ex president del Govern, és més procrastinador que no pas Bartleby, per comportar-se com aquest cal tenir estil i una certa clase de la que em temo n'està mancat el Sr. Rajoy.
Sobre la procrastinació i la llei d'Emmet que pateix l'home, en vaig parlar al seu dia aquí.

RATAFIA WATERLOO


La informació la vaig publicar fa uns dies a Collonades, però a l'estiu aquest tipus de noticies solen passar desapercebudes, i a mi que em perdonin, però els xitxarel·los ens creixen com nans de jardí, l'ùn fent Ratafia a Brusel·les i l'altre atacant a la Gran nació espanyola, ui! i com s'ha enfadat el papizot badaloní amb un i altre, li agafarà alguna cosa o per culpa d'aquest parell, o del moré que està el muschacho que sembla un moro.
Carles Puigdemont s'ha animat a elaborar la seva pròpia ratafia. El licor amb el qual el president de la Generalitat, Quim Torra, va obsequiar al cap del Govern, Pedro Sánchez, en la seva visita a la Moncloa, i que l'independentisme exhibeix orgullós com a símbol de país té ja la seva versió batejada amb el nom de Waterloo.
Si Torra presumia que el seu avi ja elaborava ratafia i assenyalava que aquesta serveix per recordar "d'on es ve", l'expresident Puigdemont ha recuperat ara la recepta del seu avi pastisser, Francesc Puigdemont, del segle XIX, per posar-se mans a l'obra. En aquest cas, el licor porta un "ingredient singular", tal com explica La Confraria de la Ratafia al seu compte de Twitter: el cacau.
Entre els que l'acompanyaven hi havia l'alcalde de Santa Coloma de Farners, Joan Martí (ERC), que ha assenyalat que ha vist el expresident "fort i serè" per "fer realitat la república catalana".
Torra, que també va regalar una ampolla de ratafia a Puigdemont quan el va visitar a Alemanya, s'ha felicitat a la mateixa xarxa social per la iniciativa i ha apuntat que espera poder provar-la quan estigui a punt."

Jo crec que un i altre, de petits varen caure en un barril de Ratafia com Obelix, i encara els dura l'efecte.

ELS MANTERS NO SÓN EL PROBLEMA


Com cada diumenge al matí he anat a donar un tomb fins els brocanters de la Plaça del Mercat. Allí no hi ha manters, però si en altres llocs de la ciutat, encara que a Sabadell pocs en tenim, comparat amb Barcelona. De tornada cap a casa, me n'he trobat un al Parc Catalunya, al Llac Center, tot sol, estaba assegut en un banc amb dues grans bosses semi obertes plenes de wambes. No n'hi he comprat, pero mentiria si digues per quedar bé que mai he comprat als manters, algunes wambes o bolsos per la Nuri han caigut, concretament al port de Barcelona que allí si que n'hi ha un munt de manters.

De manera cíclica s'acusa els manters de crear molts problemes. Sel's acusa de que fan la competència il·lícita al comerç i ocupen l'espai públic ilegalment. A més de que no paguen impostos. Com 'l'opinió pública' no s'atreveix a dir que cal enviar-los als seus països sigui com sigui, es diu que "cal resoldre aquest problema'. Però si es pregunta com fer-ho, de seguida es percep que no tenen gaire idea més que prohibir la venda ambulant. Això de que perjudiquen el comerç, és discutible. Em sembla que els petits comerciants locals s'equivoquen d'enemic. Ells no estan sent desplaçats pels manters sinó per les grans superfícies que molt sovint venen els seus productes a un preu inferior als altres comerços i, a més, en condicions més favorables. Per exemple, els horaris. És curiós que els botiguers no hagin protestat quan les grans superfícies han augmentat els seus horaris fins a la nit i obren els diumenges, el que no només obliga al petit comerç a obrir més hores, sinó que fa mal a la seva convivència familiar, ja que molts no poden finançar el personal auxiliar necessari. O que no protestin quan es concedeixen permisos d'obertura a grans superfícies que enfonsen el comerç local. O quan els bancs i els diaris venen directament productes del comerç. No són aquests els que danyen al petit comerç moltíssim més que els manters?, o els 'paquis' de cal mai tanquis. Per què s'inclinen per el més fàcil, atacar els més dèbils?
Hi ha també l'acusació que els manters són il·legals i no paguen impostos ni per l'ús del carrer. Segurament és així i caldria veure com resoldre-però, segur que incorren en més frau fiscal moltes empreses i particulars que es dediquen a impulsar l'enginyeria fiscal. ¿On són els impostos que paguen en aquest país Ryanair, Goiogle, Facebook, Amazon i altres empreses multinacionals ben conegudes?
Un altre gran argument és que darrere d'aquests manters es troben les màfies que els venen els productes. I és confiscant la mercaderia als manters individuals com pensen resoldre aquest problema? És perquè no saben, o no poden, o no volen enfrontar-se de veritat a les màfies que segons ells estan darrere del problema?. 

Els manters són un problema, però no són el problema, i amb bona voluntat sobretot de l'administració, és un problema que entenc es podria solucionar. Crec recordar haber llegit que hi habia alguna iniciativa de l'Ajuntament de la Sra. Colau en aquest sentit, però em sembla que és va quedar nomès en una iniciativa no duta a terme.
El que desconeixia, és que almenys a Nou Barris hi ha iaies, que fan top manta, com els manters, per sobreviure, però imagino que si no me n'havia assabentat fins avui, és que no deuen preocupar gaire ni perjudicar a ningú, més aviat són elles les perjudicades.


Com deia un botiguer de les rambles, el problema no són els manters, sinó Amazon.

EL MISSATGE


Es pregunta qui pot ser, qui cada dissabte a la matinada deixa lliscar un missatge dins d'un sobre per sota la seva porta. Sap que és de matinada perquè ella s'en va tard a dormir, i a partir del primer que va rebre, vigila abans de recollir-se. No hi ha mai res, però l'endemà al matí se'l troba. I no és precisament un missatge d'amor. Bé, d'amor si, però dir-te:
-
"no obris els ulls si és possible i acariciat amb les teves mans tan boniques, ho he somiat tantes vegades, m'agradaria veure-ho, veure-les sobre la teva pell, així, i jo estaría aquí, ningú ens veurà i jo estaria aquí, acariciant el teu sexe, poc a poc, estimada" és, dit curt i ras un missatge d'alt voltatge eròtic.
-
El que més intriga l'Alba, és qui pot ser el seu anònim enamorat, doncs a l'escala on viu, no hi ha cap dels seus veins que doni el tipus, que encaixi amb el contingut de les missives. Al bloc, de tres pisos amb dos a cada replà, hi habiten dos matrimonis grans al primer A i al primer B, jubilats i amb no massa salut. Aquests ja els pot descartar d'entrada. Al segon, ella al A i el B està desocupat fa més d'un any. Queda el tercer, a l'A, el Senyor Geroni, un jubilat entranyable, de cabells i bigoti blancs com la neu. No! ell tampoc, és diu, no sembla el tipus de persona que faria una cosa així. I ja tan sols li queda el veí del tercer B, feia poc s'hi havia traslladat un estudiant d'económiques li semblava haver sentit, però tampoc podia ser, era molt jove i l'Alba frega just la quarentena, Oh! a veure si seré uns misses Robinson - es diu - convençuda que l'estudiant d'económiques era l'ùnic amb possibilitats de ser el seu anònim i eròtic enamorat. Però no pot fer res, tan sols esperar, tard o d'hora el missatge setmanal li donarà alguna pista, cal doncs esperar que passi el temps...
-
"Sento el meu cos sobre el teu, tu em deixes fer, però m'agafes fort amb els teus braços, continuo furgant dins teu, els teus llavis cerquen els meus i les nostres llengues parlen d'amor i desig, baixes les mans i m'agafes per les natges, apressant-me, fins gairebé fer-me mal i em sento encara més dins teu, com si fóssim un sol cos, encès de passió i desig"
-
I així setmana rere setmana, sense donar cap pista, cap senyal. L'Alba està ja més que intrigada, no sap ben be que fer i finalment decideix quedar-se de guardia el cap de setmana següent a veure si d'una vegada pot esbrinar qui és l'autor de les missives.
Gairebé s'ha adormit quan pel voltant de les quatre de la matinada un sobre llisca per sota la seva porta, l'obre d'immediat, però tan sols encerta a veure unes cames que fugen escales amunt seguit d'una porta que es tanca, sense tenir l'Alba cap certessa de quina de les dues és. Decidida, puja proveïda tan sols delseu barnus i veient llum sota la porta de l'estudiant, truca al timbre. Li obre el noi proveit només d'una tovallola...

- Qui és? pregunta una veu femenina des del fons de la casa.
- Ai perdó! exclama l'Alba, és que algu ha intentat entrar a robar a casa i m'he posat molt nerviosa, ja està, sigui que sigui ha marxat corrents escales avall, no crec que torni. Perdoneu i bona nit.

El noi tanca la porta amab cara estranyada i l'Alba es troba al replà sense saber que fer. La porta del tercer A s'obre i apareix el Sr. Geroni. Somriu amablement com sempre.

- Que li passa? la veig molt trasbalsada. Vol prendre un cafè o una copeta, li anirà bé, no he pogut evitar sentir la conversa sobre l'intent de robatori, i....


L'Alba somriu. Sí, gracies, una copa m'anirà bé.


L'home s'aparta i ella entra dins la casa, mentre s'asseu al sofà ell porta una ampolla de Conyac i un parell de copes. S'asseu al seu costat mentre les omple. Així que l'han volgut robar?

L'Alba decideix explicar-li la veritat, abaixant la vista i mentre el conyac lentament va omplit de calor el seu cos, li parla dels missatges setmanals que rep


aleshores, el Sr. Geroni li pregunta: ja ha llegit el missatge d'avui?


- No! contesta ella sorpresa.


Llàstima, diu ell, era el més bonic de tots, diu així:
-
"M'agrada mirar-te, t'he mirat durant aquest temps, i encara que no ho sabies, jo et sentia com si ja fossis meva, si em vols fer aquest favor, puja ara mateix al tercer A, encara que tan sols sigui per a una sola nit, crec no demano molt, puja, i simplement tanca els ulls i deixa'm que t'acaricíi i, per una nit, per una sola nit, seràs de veritat meva."
-
L'Alba aixeca els ulls i s'el mira, s'acosta a ell i abraçant-lo el besa als llavis. S'ho ha guanyat Sr. Geroni, a mi també m'agrada Alessandro Baricco. Tindrà la seva nit - li diu - mentre el barnús llisca lentament fins arribar al terra...
-
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO