AÇÓ NO ÉS UNA PIPA 7.12.17

Per Procés el que té el PP penjant,que diria aquell. Els populars parlen de les causes contra l'independentisme perquè així no parlem de les seves. Fins i tot M.Rajoy ha anat a fer coses a Catalunya per distreure l'atenció de la que li està caient a Gènova. I va per aquí onejant la bandera de la legalitat mentre una jutge processa al seu partit per la presumpta destrucció dels discos durs de Bárcenas i dos dels seus membres pel delicte d'encobriment. El típic de les democràcies avançades. El partit del govern assegut al banc dels acusats per picar proves clau que l'incriminen en una trama de finançament il·legal. I ningú dimiteix, ni passa res. Mai. Que caigui el pes de la llei ... sobre els catalans.

El que presumeix de fer complir la legalitat, acusat de violar i obstruir a la Justícia. Rajoy presumeix del 155 per tapar els 35 cops de martell que li van donar als discos. També es prea de col·laborar amb la judicatura, però la veritat és que el seu partit no només ha fet desaparèixer evidències, a més va desatendre durant setmanes el seu requeriment i ha intentat per tots els mitjans que es tanqués el judici, sembla que pactant amb Bárcenas perquè retirés l'acusació a canvi del tracte de favor a la seva senyora. Però aquesta vegada no han pogut col·locar a un magistrat que els afini el cas.

Sí que ho han fet en el judici per la caixa B -una altra de les peces de l'interminable trencaclosques de la corrupció del PP- en què la seva "estimada Concha" Espejel, com li deia Cospedal, ha apartat al magistrat que va citar a declarar Rajoy. Quan no poden eliminar les proves ni el judici, fulminen als jutges. Aplaudeixen la independència judicial quan persegueix a l'independentisme, mentre la destrossen a cops de mall quan la magistratura els aixeca les catifes. És el mateix govern que utilitza la policia i els mitjans per extorsionar els rivals, els decrets i els tribunals per perseguir dissidents, les porres i les pilotes de goma per atacar els manifestants, les fortunes i els bancs per dictar les lleis i finançar-se il·legalment.

I després en diuen democràcia i separació de poders i es diuen garants de la legalitat i defensors de l'Estat de dret, però no ho són. Tenim els mecanismes democràtics, però estan tan pervertits, segrestats i manipulats, tan amenaçades la igualtat i les llibertats, que la sobirania popular és una entelèquia. Un simulacre. Els controls només funcionen per a la massa, mai per al poder. L'oposició legitima un executiu corrupte i junts serveixen a les elits en contra de l'interès general. De la monarquia a la banca, l'ordre establert és intocable i impositiu. Tenim a més un govern autoritari i antidemòcrata que es nega a jutjar els feixistes i enyora tenir els franquistes als carrers, com acaba de fer el president del Govern.

Anomenar-ho dictadura és una exageració que trivialitza el feixisme i oculta el veritable problema: que vivim en un règim fallit davant del qual la majoria no es rebel·la perquè la simulació de democràcia és un èxit. Però com en el famós quadre de la pipa Magritte, el que veiem no és la realitat, és només la seva representació. Açò no és una democràcia. En tot cas, és una democràcia de merda. Javier Gallego - eldiario.es

LA VISITA DEL RANCOR 6.12.17

Si Ciutadans té una festa patronal, aquesta és el 6 de desembre, Dia de la Constitució. I per celebrar-lo, què millor que portar qui es pot considerar el fundador filosòfic de Ciutadans? El catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Francesc de Carreras ha intervingut en l'acte que el partit taronja ha fet aquest matí a la plaça d'Universitat, abans que ho fes la candidata Inés Arrimadas.

La presència de Francesc de Carreras ha tingut molt de simbòlica. El jurista tanca la llista del partit per Barcelona (el lloc 85) i ha avalat una Arrimadas que en algun moment havia generat incomoditat en alguns dels suports inicials de Ciutadans, radicalment situats en contra de la immersió lingüística i amb un discurs molt bel·ligerant envers el catalanisme. Avui, De Carreras ha fet de "notari" de l'esperit fundacional de Ciutadans i s'ha mostrat confiat del triomf de la jove candidata.           

En el seu discurs, De Carreras ha dit que el 21-D comença l'hivern,  però que aquest any "serà l'inici d'una nova primavera per a Catalunya". Fins i tot s'ha permès dir en un moment, adreçant-se a la presidenciable: "No ho facis tan bé, Inés, que jo estic al lloc 85 i encara sortiré!". El jurista ha donat per feta la victòria unionista el 21-D i ha assegurat que Arrimadas serà la propera presidenta de la Generalitat.

De Carreras s'ha queixat molt dels atacs que Ciutadans ha rebut des que va aparèixer, sobretot dels qui els acusen de ser fronteres amb l'extrema dreta o falangistes. Aquests atacs li couen a una persona que va començar la seva activitat política en els rengles del PSUC. Fill de Narcís de Carreras, exponent de la burgesia catalanista que va presidir el Barça els anys seixanta (d'ell és la frase "el Barça és més que un club"), va anar evolucionant cap a posicions més conservadores.

El 1996, va ser el principal impulsor del Foro Babel, que va reunir un seguit d'intel·lectuals i activistes contraris a l'hegemonia nacionalista i a la immersió lingüística. De Carreras, com tots els altres membres del Foro (Albert Boadella, Arcadi Espada, Félix de Azúa), van patir una decepció. La fi del pujolisme no va suposar la davallada del nacionalisme sinó una nova etapa en què Catalunya va reclamar més sobirania política a través d'un nou Estatut.

La ruptura entre la gent com De Carreras i el PSC va ser total. El juny del 2005, Francesc de Carreras va ser un dels signants del Manifest per un nou partit polític, una crida a fundar el que l'any següent seria Ciutadans. Des d'aquell moment, el professor de Dret Constitucional sempre ha estat allí i l'ha vist créixer. Avui, escoltava Arrimadas amb la satisfacció de qui ha creat escola. I el que ha creat és un monstre. Ha estat la visita del rancor, de qui víctima de la sindrome de Xenius, odia Catalunya i tot el que és català, el vegeu ara el seu odi?, un odi que s'escampa entre els seus seguidors, dits Ciutadans, o Ciudadanos.

CONTIGO EMPEZÓ TODO 6.12.17

Revisant escrits anteriors, m'he trobar aquest del 2010, de quan es va organitzar a Sabadell el primer referèndum per la independencia, o sia que la cosa ve de lluny. Pero al 2010 a Sabadell i a Catalunya en general ,el moviment independentista no passava del 25% sent generós, o sigui que no era cap problema ni per Madrid ni a Palau, en tractar-se d'un  moviment estabilitzat pero amb poc pes real, i més al carrer que no pas al Parlament. És sobretot a partir de l'11-S de 2012 que el moviment comença a crèixer, quan la conversió d'Artur Mas i CDC a l'independentisme, per oportunisme i tambè per tapar o camuflar les seves corrupteles, però el moviment independentista creix i continúa creixent gràcies a l'actitud del Partido Popular, que incapaç de veure la magnitud del problema, l'únic que fa es petar-se l'Estatut, i dia si dia tambè anar actuant contra Catalunya i fent dia si dia tambè nous independentistes, amb la crisi pel mig que tambè ajuda. 

el malson de M.Rajoy i nostre

Diu M.Rajoy que s'ha tornat a la normalitat, quan qui la va alterar va ser el seu Partit en carregar-se i mutilar l'Estatut refrendat pel Parlament i el poble de Catalunya, per tant el retorn a la normalitat no serà possible mentre no es pugui recuperar sencer aquell Estatut, atés ara, de fet, estem sense. Possiblement a partir d'aqui si que es podria recuperar una certa normalitat. Mentrestant, es podria dir a M.Rajoy, allo de: 'contigo empezo todo', i recordar-li tambè que el malsón de todo, acabarà amb ell o amb nosaltres.

D'INCOMPLIR LA CONSTITUCIÓ 6.12.17

En les gairebé quatre dècades que la Carta Magna porta en vigor, s'ha debatut i vigilat més sobre el compliment del que diu de les institucions que del que disposa per als ciutadans. La Constitució compleix aquesta setmana 39 anys i, com en cada aniversari, ho fa entre les seves moltes llums -que les té, doncs ens ha donat un dels períodes més llargs de democràcia, estabilitat i progrés de la nostra història- i algunes ombres. També, com cada any, entre algunes polèmiques concretes. Una de les més recents és la que es refereix a si la voluntat de reformar-la per part del PP i de Mariano Rajoy és volàtil o ferma, conjuntural o estructural. Una altra, relacionada amb l'anterior, sobre l'aplicació de l'article 155 en la crisi catalana.

El conflicte català ha dividit fins i tot a les forces polítiques entre independentistes i constitucionalistes, i és curiós veure que entre les primeres hi ha algunes que fa 39 anys van recolzar fermament la Carta Magna, com la llavors Convergència i avui anomenada PDeCAT, i entre les segones, les trucades constitucionalistes, es autoincluye el PP, que en el seu dia, quan es deia AP, la va recolzar només a mitges, ja que part dels seus dirigents es van oposar a la llei de lleis de la democràcia.

Durant aquestes quatre dècades, molts dels debats públics sobre el compliment i eficàcia de la Constitució han girat sobre les institucions: la Corona, les Corts Generals, el Govern, el poder judicial, les corporacions locals, les comunitats autònomes, el mateix Tribunal Constitucional ... I molt pocs d'aquests debats, sobre les persones, sobre els ciutadans; sobre els deures i especialment els drets que la Carta Magna consagra per als espanyols. Una lectura atenta del text llança la conclusió que uns quants articles es compleixen poc. Semblen paper mullat, retòrica, brindis al sol. Per exemple, aquests 10:

1- Diu l'article 1 de la Carta Magna: "Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític". I diuen infinitat d'estudis i estadístiques que la igualtat és avui un valor molt deteriorat i a la baixa entre nosaltres. La Comissió Europea, fa dues setmanes, va anunciar que Espanya és avui -amb Bulgària, Grècia i Lituània- un dels països de la UE amb major desigualtat de renda. L'OCDE, fa tres mesos, va certificar que Espanya és el setè país dels 33 de l'organització on més va créixer la desigualtat entre 2010 i 2014.

2. Diu l'article 14: "Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social". I diuen multitud d'indicadors que, 39 anys després, la dona segueix clarament discriminada respecte a l'home i en multitud de camps. Per exemple, amb dades de l'última EPA. Taxa d'activitat: homes, 65,04%; dones, 53,13%. Taxa d'atur: homes 14,80%; dones 18,21%. Amb dades dels serveis púbics d'Ocupació d'aquest novembre: homes aturats, 1.465.663; dones aturades, 2.008.618. Amb dades de Fedea: les dones cobren de mitjana un 20% menys que els homes. Les dones dediquen al dia 2,5 hores més de mitjana que els homes a les tasques de la llar, i una hora menys a l'oci i el temps lliure. Només el 17% dels membres de consells d'administració de les grans empreses són dones. Amb un article, el 57, de la mateixa Constitució: en la successió al tron, és preferit "l'home a la dona".

3. Diu l'article 16: "Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus (...) Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions ". Però diuen les dades públiques recollides per Europa Laica que mitjançant assignacions, ajudes, subvencions directes i exempcions de tributs, aquest mateix Estat aconfessional de la Carta Magna aporta a l'Església uns 11.000 milions d'euros a l'any. L'Església, segons aquesta organització, és a Espanya "un paradís fiscal".

4. Diu l'article 20 que "es reconeixen i protegeixen els drets" a la llibertat d'expressió o a la creació literària i artística, entre d'altres. Però diuen els informes de diverses entitats independents i institucions internacionals -des de la Plataforma en Defensa de la Llibertat d'Informació fins a un grup de relators de l'ONU - que aquests drets i llibertats estan en retrocés i en perill a Espanya per normatives com la Llei de protecció de Seguretat Ciutadana (l'anomenada llei mordassa) o les recents reformes del Codi Penal o de la Llei d'enjudiciament criminal.

5. Diu l'article 31: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori". Però la progressivitat fiscal, que està en les lleis espanyoles des de la Pepa, la Constitució de Cadis de 1812 - "Les contribucions es repartiran entre tots els espanyols amb proporció a les seves facultats, sense excepció ni cap privilegi", deia en el seu article 339- , s'incompleix de manera sistemàtica segons multitud d'evidències: les grans empreses paguen percentualment molts menys impostos que les mitjanes o petites, i els rics i les grans fortunes moltíssims menys que les classes mitjanes o baixes.

6. Diu l'article 35: "Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball ia una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família ... ". Però 1.193.900 llars tenen tots els seus membres a l'atur, segons l'última EPA; 3.474.281 persones estan inscrites com a aturades en els Serveis Públics d'Ocupació (i d'elles, 1.665.286 no cobren cap prestació), segons les últimes dades d'atur registrat; i la crisi ha portat un fenomen nou: treballadors amb ocupació, però amb una remuneració tan insuficient per satisfer les seves necessitats que ja són considerats tècnicament "pobres". Fixant-nos només en els joves de 16 a 24 anys, un de cada quatre, segons dades d'Eurostat recollides per Oxfam.

7. Diu l'article 47: "Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació ". Però les dades són també aquí contundents i nombrosos. Sobre el primer, encara queden a Espanya infrahabitatges: uns 10.600 gitanos vivien segons un informe de 2016 de la Fundació Secretariat Gitano. Sobre el segon: la bombolla immobiliària i el seu esclat ha fet que centenars de milers d'espanyols (uns 580.000 el 2014, segons un estudi del comparador Kelisto) estiguin atrapats en hipoteques que valen més que les seves cases. Una dada més: en el segon trimestre d'aquest any s'han produït a Espanya 16.859 desnonaments, uns 187 de mitjana al dia.

8. Diu l'article 48: "Els poders públics han de promoure les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural". Les estadístiques diuen, però, que els joves són un dels grans perdedors de la crisi: la renda mediana dels espanyols de 18 a 24 anys va caure un 20% de 2011 a 2014, segons Eurostat; la taxa d'atur entre els joves de fins a 20 anys és del 50,5%, segons l'última EPA.

9. Diu l'article 50: "Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat". Però les dues reformes recents del sistema de pensions, la del Govern de Zapatero (PSOE) el 2011 i la del Govern de Rajoy (PP) el 2013 s'han reduït els drets dels pensionistes o el seu poder adquisitiu o ambdues coses.

10. Diu l'article 51: "Els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris, protegint, mitjançant procediments eficaços, la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics dels mateixos". Multitud de casos d'abusos o fraus al consumidor -de la colza al dieselgate, de les clàusules sòl a les preferents- o de restriccions al lliure mercat o la lliure competència per part d'alguns oligopolis -la llum, els carburants, la telefonia ... - indiquen que els poders públics tampoc han estat en aquest punt el diligents que haurien d'haver estat.

El repàs crític de la Carta Magna podria seguir amb molts altres articles. Amb el 24, sobre el dret de les persones a la tutela efectiva dels jutges. Amb el 27, el del dret a l'educació. Amb el 40, que parla de polítiques dirigides "a la plena ocupació" i a "una distribució de la renda regional i personal més equitativa".

O amb el sorprenent 128.1, que diu així: "Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l'interès general". A l'agost de 2012, el llavors diputat d'IU Alberto Garzón el va reproduir en el seu compte de Twitter com si fos idea seva, sense dir-los als seus lectors que es tractava d'un article de la Constitució. Li van ploure desqualificatius: "extremista", "radical", "comunista irredempt".

El 128 està vigent. I s'aplica, sobretot per expropiar béns -una finca, una casa ... - a l'hora de fer obres públiques. ¿Sigui quina sigui la titularitat, com diu l'article, o aquí ens remetem a l'1, al de la igualtat i la desigualtat? Això, per a un altre repàs. eldiario.es

DEL PESSEBRE... 5.12.17

Tots tenim un mal moment a la vida, i avui m'ha tocat a mi patir el meu, dins la banalitat de les petites coses nadalenques. Se m'ha ocorregut anar a veure el pessebre de la plaça Sant Jaume, crec que no cal fer cap comentari sobre el transumpte de l'assumpte, nomès aclarir que el de l'esquerra que sembla s'estigui ofegant imagino que és el nen Jesús. A veure si l'any vinent hi ha més sort. Com em deien un matrimoni que s'ho mirava al meu costat: com no som normals, no podem fer pessebres normals.