L'AUTODETERMINACIÓ DELS ROBOTS 22.10.18

"Skynet és un ens amb intel·ligència artificial que dirigeix ​​un exèrcit de robots i màquines que s'alcen contra els humans. Això passa en el món de la ficció descrit en la saga de pel·lícules de Terminator que va inaugurar el director James Cameron el 1984." - lavanguardia.com

En l'actualitat: "Podria arribar un moment en què els sistemes d'armes autònomes letals s'autodeterminessin. Com passa amb Frankenstein, la criatura acaba rebel·lant-se contra el seu creador i contra la comunitat". Són paraules pronunciades per la professora de Dret Administratiu Roser Martínez Quirante, coautora juntament amb el professor Joaquín Rodríguez Álvarez, del llibre Intel·ligència artificial i armes autònomes letals acabat de publicar.

Per tothom s'estén actualment la por que els artefactes d'ús militar puguin aviat prendre les seves pròpies decisions sense el més mínim control de l'home a l'hora de triar i abatre objectius humans.

I no només això, sinó que mitjançant procediments d'aprenentatge artificial puguin assolir un estadi en què siguin capaços de tornar a avaluar els seus objectius emancipant completament del control dels qui els van crear i van programar. Avui sembla complir-se el vaticini que en una ostentació profètica va plasmar el cineasta Stanley Kubrick en la seva obra 2001: Una odissea de l'espai, en què un ordinador, HAL 9000, decideix atacar a la tripulació de la nau espacial en la qual va instal·lar per evitar que el desconnectin.

Davant la creixent discussió internacional, el passat 25 de setembre, el secretari general de l'ONU, António Guterres, va declarar davant l'Assemblea General: "Diguem-ho com és. La perspectiva de màquines amb el criteri i el poder per posar fi a vides humanes és moralment repugnant". Va llançar la veu d'alarma sobre uns avenços tecnològics que molts especialistes consideren potencialment més perillosos que la tecnologia nuclear i que de la mateixa manera podria destruir la raça humana si els sistemes armats se sortissin de control o caiguessin en males mans. "Els robots assassins són un gran perill" i no contribueixen, a criteri de Guterres, a "garantir la pau i la seguretat".

De fet, aquests robots ja seràn assassins, per això han estat programats, i no deixa de ser curiós que el secretari general de l'Onu es preocupi tant dels presumptes robots assassins i en canvi no contempli els soldats assassins, ni els drons assassins, ni els míssils assassins, ni els avions assassins, les bombes assassines, els tancs assassins o els Estats assassins.... No cal que esperin a la revolta dels robots, d'assassins n'anem sobrats i són un perill real.

LES SUPREMES 22.10.18

Sembla complex, però és molt fàcil, ho dic seriosament, si no hi hagués diners en circulació no tindrien raó de ser els robatoris, no existiria l'economia submergida i els autònoms cotitzarien per als seus ingressos totals. Només cal la voluntad ferma de fer-ho.
Fixem-nos que amb diners, la majoria de la gent paga només menudeses: l'esmorzar, el cafè, el tabac, el pa, el diari, però la gran majoria de pagaments es fan ja amb targeta o el mòbil, caldria doncs només estirar una miqueta més i seria Molt fàcil suprimir definitivament els diners físics, però ai las! I el "diner negre", aquests bitllets de 500€ anomenats també "Bin Laden" per la seva dificultat en veure'ls. Aquests que donen feina a immigrants sense papers i els hi paguen poc i en diner negre. Els sobresous de moltes empreses. Aquells nyaps que et fan a casa "sense IVA". Aquell pis o caseta adossada que s'escriptura per un import inferior al que s'abona, aprofitant que el notari se'n va a prendre un cafè. etc, etc...
Però no es pren la decisió, possiblement no pels petits defraudadors que he esmentat, sinó pel gran Capital, el que té la majoria dels seus diners en paradisos fiscals, un altre assumpte que seria fàcil de resoldre, si hi hagués realment ganes de fer-ho, a més aquests diners es podrien incautar i l'Estat encara faria un bon negoci. Però que ningú es preocupi, que això no succeirà, qui mana, mana, ja ho veu vist amb l''on vaig dir dic volia dir Dídac' del Tribunal Suprem amb el tema de les hipoteques, segur que més d'un dels seus membres l'endemà de la decisió es varen trobar un cap de cavall al portal de casa seva. Més que el Suprem, semblen les Supremes, de Móstoles.

LA CONSTANT DEULOFEU 21.10.18

"L'anàlisi de la Història basat en la teoria cíclica ens diu que tots els imperis o manifestacions de determinats poders, tenen quatre fases que són: néixer, créixer, constituir-se i morir. Dins d'aquest procés, Deulofeu valora el "principi de creativitat" en el qual considera que hi radica la força que l'anima i li dóna sentit. El "principi de creativitat" de l'ànima és la "substància" que es manifesta en els pensaments, els sentiments i la voluntat d'un poble o un projecte.

Les prediccions - potser també en podríem dir, profecies científiques -, escrites en aquest llibre que es publicà l'any 1951, posen de manifest amb antelació, entre d'altres coses, la decadència de França i Gran Bretanya, anunciant la imminent pèrdua dels seus dominis colonials. També prediu la gran depressió de l'Imperi americà i la desintegració de l'URSS als voltants de l'any 2000. La meitat d'aquestes prediccions ja s'han complert i hom creu que s'aniran complint les altres.
Les profecies que fa Alexandre Deulofeu, no són fruit de l’atzar – per altra banda jo no crec en l’existència de l’atzar - sinó de l’aplicació d’una fórmula o llei matemàtica que ell va descobrir tot fent anàlisis biològics a la seva farmàcia de Figueres. Aquesta farmàcia era i és situada molt a prop d’on visqueren altres ingeniosos genis catalans, com Narcís Monturiol, Fages de Climent i Salvador Dalí. A vegades he pensat que, si hagués estat jueu o americà, la seva descoberta probablement hauria estat reconeguda amb la concessió del Premi Nobel.
La gran importància de la seva descoberta, la constant de Deulofeu, un període de temps d'uns 1700 anys que marquen els cicles dels fets que conformen la Història, és aplicada per aquest estudiós i analista català a la història del món; a la història de la Humanitat.
Les seves profecies o prediccions no es basen en especulacions o deduccions, ni tampoc en enigmàtiques revelacions, sinó que es basen en una llei natural que té caràcter científic. A més de les esmentades prediccions que s'han complert, cal esmentar la caiguda del mur de Berlín. Una de les prediccions de futur, és la que preveu sobre la desintegració i desaparició d'Espanya, tal com la coneixem actualment, quan arribi l'any 2029".


"Anem cap a la constitució d'una gran federació europea dirigida per Alemanya" - va predir Deulofeu fa més de 40 anys.

-

PRIMER CERCLE (1.989) 20.10.18

No és jazz, ni àcid jazz, ni rock i menys encara Pop, i és tot aixó a l'hora i molt més...... Pat Metheny Group, únic i horterament irrepetible, comparable amb ningú i millor que la majoria. Escolteu  - si us plau - aquests 8:54 minuts de The First circle. Ah! i no us perdeu els shorts del guitarrista només començar el vídeo. Metheny, és un virtuós de la guitarra, cal dir-ho i escoltant-lo es pot comprovar.

... el frenetic Third Wind

 ... el majestuós Last train Home

... la deliciosa Sassy samba

o Are you going with me amb Anna Maria Jopek

ATENCIÓ AL CLIENT? 20.10.18

Em pregunto perquè les línies 902 - de pagament - que serveixen per avisar d'avaries o informar-se i són per tant una suposada atenció al client, sempre estan ocupades i et fan esperar una bona estona mentre t'obliguen a escoltar una musiqueta sovint xumpa-xumpa i molt forta. Aixó és atenció al client?, o una manera barroera i gens subtil d'escurar-nos les butxaques?.

PER AL BÉ DEL POBLE 20.10.18

Que els estats cometen atrocitats, no ens hauria de sorprendre. Sempre ho han fet i continuaran fent-ho. És la seva naturalesa, la naturalesa del món en qualsevol època passada, present o futura. Els estats maten i saben justificar els seus crims. Si algun surt a la llum diuen que van actuar en nom de l'interès general, pel bé comú, per salvaguardar la pau. Al llarg de la història, els pobles i les societats han acceptat aquestes explicacions, és a dir, la necessitat del mal, el mal banal, ideològic o geoestratègic, el mal necessari per al bé del poble. Nosaltres no som millors. Les nostres societats contemporànies també defensen la necessitat de matar per preservar la vida, la nostra vida. Anem a dormir i vivim tranquils, acompanyats per l'amoralitat de l'Estat, en connivència implícita amb ell. No ens escandalitzem farisaicament perquè han assassinat a un o altre periodista, el nostre govern també ho haurà fet o ho farà en un moment donat. Sempre pel bé comú, això si.

12-O, DIA D'ALGUNA COSA 12.10.18

Avui dia 12 d'Octubre és el dia d'alguna cosa o d'unes quantes, de la Hispanitat, de la Raça, del genocidi físic i cultural, o de la Pilarica. Parlem primer de la Pilarica que és petita i grassoneta i la tenen a Saragossa. La feina que vaig tenir per veure-la la primera vegada que vaig anar a Saragossa, allí al Pilar, jo mirava cap amunt i la senyora mesura un parell de pams. No sé per què van fer aquesta basílica tan gran, si els cabia en qualsevol racó d'un pis petit. Dit això, la Pilarica té un do, és l'única icona pagana que parla i diuen que diu: "La virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa" que també, dius caram, que guerrera la Pilar aquesta, mira que no imités a la de Barcelona, ​​Agustina d'Aragó que és la del canó i tota la parafernàlia de la defensa de Saragossa dels gavatxos.
Bé, despatxat el tema de la Pilarica que tampoc dóna per a molt, anem al dia de la Hispanitat o de la Raça que deien en temps de l'oncle Paco. Aquest interès en què Cristòfor Colom sigui català, i que possiblement va ser així, o no, que mes dóna, no ho acabo d'entendre, ja que no és precisament per sentir-se molt orgullós del que va fer el mariner intrèpid un cop va descobrir Amèrica del mig.

No se jo si ho celebren molt els indígenes d'allà si és que encara en queden, perquè pel que comptaven els seus avantpassats es veu que molt bé no es van portar els descobridors, protegits sota el mantell de la Santa Mare Església. Sempre al costat dels poderosos - fill meu, li contesta el frare a 'Aguirre o la còlera de Déu', l'Església està sempre del costat dels poderosos, encara i continua i ben bé que li ha anat -
A tot això, ahir era el "coming out day" el dia de sortir de l'armari, que no sé si té a veure amb les celebracions d'avui, però potser la Pilarica surt de l'armari i se'ns fa guerrillera i Colom també surt de l'armari i ens explica que si, que era català, i què?. Per als ignorants, Colom és el senyor que hi ha a dalt del pirulí al mig de la rotonda de la foto, ple de cagadetes dels seues homònims coloms (Colom ell, coloms elles), aquestes també dites rates voladores.

Doncs res, a celebrar-ho, per cert que a SBD estan avui tots els comerços oberts com un dia qualsevol entre setmana, i el Borbó a Mallorca a fer el paperot després de la desfilada dels soldadets a la Capital del Regne. Tot és al seu lloc i tot està bé.

VOX, REVENJA DEL REDNECK HISPÀ 11.10.18

Jim Goad va escriure el 1996 un llibre profètic, 'Manifiesto Redneck', que es va anticipar dues dècades a la victòria de Donald Trump i pot ajudar-nos a entendre per què Vox ha omplert Vistalegre. Redneck furiós, Goad va advertir que l’home blanc empobrit dels estats agraris dels Estats Units no toleraria gaire més temps que continuessin dient-li opressor pel mer fet de ser blanc, mentre es burlaven d’ell i de totes les seves afinitats. Enmig de l’allau prodiversitat que va inundar els mitjans de comunicació en l’època, Goad va llançar un text tan violent com ple de lucidesa.

L’elit intel·lectual demòcrata li va dedicar una mirada despectiva: la mateixa que a Trump quan va jurar que seria president. Mentre s’escrivien llibres dient-li "imbècil" i se l’apallissava des de tots els mitjans de comunicació, hi va haver gent que va percebre que aquest menyspreu de les elits intel·lectuals beneficiaria Trump. I finalment va passar que una massa de blancs pobres del camp es va identificar amb un urbanita milionari només perquè els 'pijoprogres' de ciutat l’atiaven amb el mateix pal. No va ser l’únic factor del seu èxit, però sí un d’ells.

A Espanya, després d’uns anys de política identitària i reivindicacions d’importació nord-americana, ja tenim la nostra reacció 'redneck'. Fem un matís: els 9.000 assistents de l’acte a Madrid no són, potser, més que un miratge. Però res no impedirà que es converteixin en 900.000 si se’ls engreixa, des de l’oposició, amb el mateix gra que els demòcrates van donar a Trump. Els moviments ultres a Europa i els EUA han demostrat que no necessiten propaganda positiva per créixer. Viuen de la maledicció.

Per combatre el discurs orgullosament "fatxa" de Vox (i aquesta etiqueta no és meva, la va assumir Santiago Abascal a Vistalegre) cal comprendre, primer, qui podria recolzar aquest moviment. Segons el CIS, el recolzament a Vox no ha arrelat en classes populars, però de la mateixa forma que el FN francès o el partit AfD alemany beuen de la insatisfacció de les classes mitjanes empobrides sota el neoliberalisme europeu, Vox dirigeix al 'redneck' hispànic el seu discurs. Un cop d’ull al públic de Vistalegre, confirmat per les cròniques, fa un efecte molt diferent de la foto fixa del CIS. 

Soc de l’opinió que censurar Vox és contraproduent. L’ostracisme mediàtic pot convertir-los en 'aquests portadors de la veritat incòmoda que els mitjans no volen que coneguis’. Penso també que el menyspreu frontal i l’insultpoden ser les empentes que els fiquin al  Congrés dels Diputats, perquè ells jugaran, com Trump, a crear una idea d’identificació. 

Paradoxalment, crec que a un moviment d’ultradreta com aquest només pot ser combatut des de l’esquerra. Els que s’han passat els últims anys catalogant de privilegiats homes blancs pobres i d’alienades dones blanques pobres, sense importar-los la seva classe social, haurien de comprendre que els estan regalant a un moviment que els regala orgull de ser el que són i els promet la salvació. Així que, esquerra, sisplau: més classe social i menys identitat. 

Juan Soto Ivars - 
elperiodico.cat

Vox: la revenja del 'redneck' hispànic

FELICITAT, UNA PARAULA OBSCENA 11.10.18

Va ser a través del bon amic Pep Ribal i Serra que en vaig saber per primera vegada del filòsof romanés (o apàtrida) Emil Michel Cioran, llegir-lo, saber-ne del seu pensament fou per a mi una sotragada molt forta. Després, en una traducció al català que el mateix Pep va fer i auto editar del “breviari de putrefacció” i “de la inconveniencia d’haver nascut” vaig aprofundir en el coneixement del seu pensament. No es tracta d’estar d’acord o no amb tot el que deia Cioran, però si almenys encara que sigui a nivell de teorització val la pena plantejar-se algunes de les seves opinions sobre l’ésser humà. Per exemple estic totalment d’acord amb ell en la qüestió de suïcidi, del qual en parlava en el comentari d'ahir. És un dret a contemplar, que no ens ha estat atorgat, però el tenim. En canvi no tenim el mateix dret a decidir abans de néixer, ens abandonen aquí i espavila't tu sol,per viure sense manual d'instruccions. 

Cioran, pesimista crònic hauria estat d'acord amb Espriu quan el poeta de Sinera sentenciaba que "felicitat és una paraula obscena", com recordaba en un article a ran del centenari del seu naixement, Oriol Pi de Cabanyes. 

Que la felicitat és una utopia és palés, i malgrat tot segueix sent buscada per tothom. ¿Com es pot ser feliç sabent que anem cap el desastre? li preguntàven a Gao Xingjian, i el Nobel de literatura responia: "Si no ets conscient, sempre ets desgraciat". "Sens dubte, si ets conscient tens la possibilitat de canviar i ser feliç". ¿És la consciència la que ens fa ser feliços?, no ho sembla, la consciència ens fa més humans, certament, i preferir la lucidesa a la ceguesa és el que ha elevat a la humanitat a un nivell superior a l'estrictament animal, vegetal o mineral, rebla Xingjian, encara que sempre hi ha qui considera que la millor manera per a ser feliç, és viure en la inòpia. És allò de l'home sense camisa.

Cioran analitzava l'existència i deia "Que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure-la, la única en realitat", i continuava: "Estimar al pròxim és quelcom inconcebible. ¿es demana a un virus que estimi a un altre virus?

El menyspreu de Cioran per la vida en la seva relativitat y en la possibilitat de la felicitat, té a veure en el somni del superhome, potser perquè com diu Zizêk, el desig d'immortalitat és en si mateix l'orígen del mal, encara que es podría afirmar que en aquest desig hi ha també l'origen del bé.

No deixa de ser curiós què, Cioran, apologista del suïcidi per excelencia, morís al llit de vell, als 84 anys, de fet, no va ser més o menys incongruent que qualsevol de nosaltres, encara que ell, almenys era conscient de la seva incongruència.

EL CRIM DE BETANZOS 11.10.18

La truita espanyola és el plat nacional per antonomàsia, es pot trobar de sud a nord, d'est a oest, península o illes. Però si hi ha una localitat que regna sobre totes per aquest plat és Betanzos. El municipi gallec, famós per la seva competició de truites, acaba de prendre partit en l'etern debat: ¿amb ceba o sense ceba? Cada casa és un món, però a Betanzos ho tenen clar perquè fins i tot han modificat el reglament del concurs. Per primera vegada en la seva història, quedaran fora de concurs les truites que portin ceba, ha informat La Veu de Galícia. L'Ajuntament explica els motius: "Volem ser fidels a la tradició betanceira de patates, oli, ou i sal. Res més". A la competició, que es disputarà aquest diumenge, s'han presentat uns 20 concursants, dels quals tres quedaran fora dels premis del jurat i del públic en portar ceba.

Betanzos ha comès un greu error, un delicte culinari de lesa humanitat, un crim sense pal·liatius, treure la ceba de la seva truita farà que Betanzos ja no regni en el món de la truita. Una truita sense ceba és com un jardí sense flors, una sopa de ceba sense ceba o el Madrid sense Cristiano Ronaldo. No sé què tal són les truites de patata de Betanzos, dubto que ni tan sols s'acostin a la de patata i ceba que fa la senyora que es va casar amb mi, entre altres coses per que li posa ceba, i és que si no porta ceba ni tan sols és digna d'anomenar-se o fer-se dir truita de patates. Aquesta gravísima decisió hauria de ser denunciada davant el Tribunal dels drets culinaris d'Europa i que aquest actuï en conseqüència contra aquests desaprensius. Potser la junta d'Extremadura com a representant de la terra on es va crear la primera truita de patates, hauria de prendre cartes en l'assumpte.
Consultada la senyora de la casa sobre el tema, m'ha contestat: me la bufa! a aquestes hores del matí que encara és fosc, jo tinc altra feina, i que cadascú faci la truita com li roti.

BANKSYFICATS 10.10.18

Divendres passat, la casa Sotheby 's de Londres va subhastar una famosa obra de l'artista anònim d'art de carrer i de l'activisme polític artístic, Banksy. 'Girl with a Balloon' ( 'Noia amb un globus') de l'any 2006, va ser venuda per més de 1,2 milions de dòlars.

No obstant això, després del tancament de la subhasta, el públic present va ser testimoni d'un inusual 'espectacle'. Tot d'una, una alarma va sonar des de la peça i el llenç va començar a lliscar lentament cap avall, en direcció a una trituradora muntada en el marc de la pintura, tallant-la en petites tires.

"Sembla que acabem de ser 'Banksyficats'", va afirmar Alex Branczik, director del departament d'art europeu contemporani de Sotheby's, al portal Art Newspaper. "Es tracta possiblement del millor artista de carrer britànic, i aquesta nit hem vist una petita peça del geni de Banksy", va assenyalar Branczik.

Diversos mitjans han explicat que el truc va requerir que Banksy (o un agent seu) estigués a la sala per activar la trituradora de forma remota. Un home vestit amb lents de sol negres i un barret va ser vist barallant-se amb guàrdies de seguretat prop de l'entrada de Sotheby's poc després de l'incident, segons indica la premsa britànica.

La figura de Banksy, que aborda en la seva obra temes socials i polítics, segueix envoltada de misteri, ja que, tot i el seu reconeixement mundial, la seva identitat és un dels secrets més ben guardats.

La pintura era o és, perquè només va quedar trinxada en part, una versió en acrílic i esprai de la imatge de la nena que deixa anar (o a qui se li escapa) un globus vermell en forma de cor. En la versió grafitti l'hem vist al carrer, en moltes parets, des de fa anys. Per celebrar aquesta trinxada, el mateix Banksy va penjar en el seu compte d'Instagram la foto del moment, juntament amb les paraules amb les que es rematen les licitacions: "A la una, a les dues, i a les tres...".

En principi podria sorprendre el marc tan gran, massa sumptuós per a una obra de traç tan voluntariament simple, però sovint obres d'aquest tipus fan servir marcs així per buscar el contrast.  En aquest cas, a més, hi havia una altra raó. El gruix del marc va permetre a Banksy amagar el capçal de destructora de paper amb el qual, un cop adjudicada l'obra, la va trinxar. Però només fins a la meitat, de manera que, ara, dins el marc queda la part superior: el globus en forma de cor. La inferior s'ha convertit en una mena de tires de paper que pengen per sota. En aquest moment no se sap encara si Sotheby 'o si el comprador anul·laran el contracte.

Jo no l'anul·laria. L'acció de divendres passat és un cas únic en la història de l'art: és la primera vegada que una obra es tritura automàticament just després de ser venuda! (Ai senyor!, quants Tàpies havien d'haver seguit el mateix camí). Per poc que s'hi entengui d'art contemporani, o sigui res, això vol dir que en aquests moments el quadre en qüestió val ja molt més que els 1,2 milions d'euros que el comprador va pagar el divendres, si és que realment els va pagar i no es tracta d'un muntatge, que tot és possible. Malament quan s'ha de valorar l'art pel que es paga per a ell, i no pel seu valor intrínsec, clar que estic parlant d'art contemporàni, que si és cert que és contemporani, però no tinc tan clar que sigui art.

SOLITUD 10.10.18

Hi ha dies en que un se sent privilegiat, i avui ha estat un d'ells, primer mentre esmorzavem hem mantingut una llarga i ben regada xerrada amb en Miquel Cartisano, i després m'he passat pel convent del carrer d'Elisabets a fer-la petar amb la tieta Teresa, que malgrat els seus 92 anys encara té el cap ben clar, i no tant el cos que ja li falla.
Amb la tieta, millor dir, la tieta, es queixava que tot havia canviat, que quan ella va anar a Rwanda, tot el que varen fer, com per exemple el dispensar¡, va ser sense demanar diners a ningú, i que ara, la responsable de l'ordre que hi havia actualment es passava més temps aqui per aconseguir diners que allí, en contacte directe amb la gent. Ha aconseguit construir un  hospital, cert, però la Teresa es queixava que s'havia perdut una mica l'esperit que l'havia dut a ella a Rwanda, des de la comoditat de Tolouse, amb una mà al davant i l'altre al darrere, simplement a ajudar desinteressadament als altres.
Amb en Miquel hem parlat a banda de la 'banda del empastre del procés', de moltes coses, de badar i del mutu leiv motiv, la solitud. Aquí en parlava de la solitud, el mestre, Cioran, i l'aspirant a deixeble...

La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar-vos: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendrem amb els altres homínids/es en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podriem dir que es una solitud acompanyada, on cadascú es a casa seva sense barrejar-se. No es doncs la solitud del nàufrag en una illa o del pastor amb el ramat a la muntanya.

És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que sóc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que sóc capaç més o menys de controlar-me, però em costa.

El més important de la solitud, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per 'laissez faire' indolent a lo Gil de Biedma. Reivindico la solitud com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, mes que alleujar, molesta, us parlo de la solitud relativa. 

LA FUGA FA FIGA 6.10.18

El 6 d'octubre de 2017, avui fa just un any, el Govern aprovava el decret que facilitava el trasllat de seus empresarials, cinc dies després del referèndumdel dia 1, il·legalitzat pel Tribunal Constitucional. En un context d'inestabilitat política i davant una possible declaració d'independència, l'Executiu de Rajoy va obrir el camí perquè centenars d'empreses portessin el seu domicili social a altres autonomies.

Amb un any recorregut i el degoteig de trasllats, alguns parlen de 'fuga d'empreses'. ¿Fins a quin punt és correcte el terme? Els experts consultats apunten que l'afectació en l'economia, l'activitat i l'ocupació ha estat gairebé nul·la, i que la recaptació impositiva no es ressent.

A l'hora de posar xifres al fenomen, hi ha cert ball de números, si bé van en el mateix sentit. Segons recull la signatura Informa D & B en base a dades del registre mercantil, l'any següent a l'1-O s'han donat 3.854 trasllats. De la seva banda, la Generalitat va presentar fa poc un estudi en el qual, fins a l'agost, registrava 3.700 canvis de seus, però aclaria que en realitat són fruit de 2.500 "decisions empresarials", ja que diversos trasllats poden ser de parts del negoci d'una mateixa empresa, que en traslladar-aquesta es veu obligada a fer diversos moviments. 

El Govern també s'agafa a una altra dada: el 2017 el teixit empresarial català va créixer el 1,5%, fins a les 618.366 empreses. ho expliquen a la vanguardia. Sembla doncs que es tractava només d'una batalla de desinformació, una més, per minar la moral i perjudicar no només al Procés i als Sobiranistes, sinó a tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya, aspecte que em sembla ni uns ni altres tenen en compte, i a mi particularment, quan entro a Google, a buscar Banc de Sabadell i em surt seu social: Alacant, em fa mal, ho sento, però és així.

També va augmentar el turisme a Catalunya l'any 2017, un 5,5% més, i en el que portem de 2018, també creix segons uns i decreix segons altres, com sempre no saps a qui has de fer cas, una mica en la línia del que parlava en l'escrit d'ahir sobre la informació, però vaja, l'afectació ha estat poca, nomès cal donar una volta pel centre de Barcelona i comprovar que està curull de turistes. 

Com tot això ha passat sense un Govern efectiu, vol dir que no cal preocuparse perquè el Parlament hagi estat tancat 3 mesos, o un cop reobert no és faci res, o poca cosa, potser ja anem bé així, o fins i tot més bé sense la seva intervenció. 

L'ERA DE LA DESINTERMEDIACIÓ 5.10.18

En un món en què cada vegada hi ha més i més dades al nostre abast, ¿disposar de tot aquest cabal ens ajudarà de veritat a comprendre millor el nostre entorn? - José Antonio Marina. - ¿Por qué la 'sociedad de la información' está a punto de fracasar?

Probablement, el lector pensarà que estic a la lluna i que no m'assabento del que passa. Com vaig a parlar de fracàs si vivim l'apoteosi de la informació? Comencem a saber-ho tot de tots. L'internet de les coses, inserint bilions de sensors, permetrà disposar d'un flux continu i total de dades. Les autopistes de la informació diuen que ja no necessitarem teories perquè tindrem totes les dades, és a dir, un mapa de la mateixa mida que el territori.
Jeff Bezos (Amazon) assenyala que estem en l'era de la "desintermediació", i que és un triomf prescindir de "mediadors". Tot està al nostre abast. És això veritat? L'any 2011, Eric Schmidt, director de Google, va afirmar que la humanitat havia produït fins a 2003 una quantitat d'informació equivalent a 5 exabytes, afegint que ara aquesta xifra es generava cada dos dies. Aquest mateix any, un estudi publicat per 'Science' ha calculat que fins a l'any 2007 la xifra ja era de 295 exabytes, augmentant el 2011 a 600 exabytes, la capacitat que poden contenir un milió d'ordinadors de sobretaula actuals.

Els motors de cerca actuals són tan eficaços que s'estén la idea que ja no cal recordar o aprendre res. Una cosa que no pot ser més incerta. Les professions relacionades amb l'anàlisi de Big Data estan solicitadíssimes, perquè les empreses no poden sobreviure si no saben aprofitar aquesta cabalosa informació. I el mateix passa amb els polítics: no van a vendre bé si no tenen les suficients dades de la seva clientela. Per tant necessitaran cada vegada més mediadors, intèrprets. Tothom sembla d'acord a afirmar que la informació és poder. Però aquesta afirmació pertany a la categoria de les "mitges veritats", que és més interessant que la de "posverdad".
Un exemple que la informació és poder: Nathan Rotchschild se les va enginyar per ser el primer en conèixer a Londres el resultat de la batalla de Waterloo, el que li va proporcionar unes colossals guanys. Però puc posar exemples en contra. Alan Greenspan, el que va ser durant molt de temps president de la Reserva Federal dels EUA, estava considerat com el millor coneixedor del sistema monetari i financer mundial. I, sens dubte, tenia a la seva disposició la millor informació. No obstant això, quan va sobrevenir la crisi del 2008, el seu comentari va ser: "No comprenc el que ha passat". Aquesta és la paraula que m'interessa: "comprendre". Vostè pot conèixer al minut el que ha fet una persona i, no obstant això, dir amb raó: "No entenc el seu comportament". Però si té totes les dades! Sí, però no sé el que signifiquen.

Fins ara, el periodisme es dedicava a proporcionar informació, però s'hauria de deixar pas a un 'periodisme de la comprensió'

Els experts saben molt bé que una cosa són les dades i una altra la informació. Si un aparell em dóna com a dada 38, no sé si s'està referint a una talla, al nombre de vegades que s'utilitza un ascensor per minut o a la temperatura d'un cos. El disseny del sensor -la intenció del dissenyador- és una primera font de significat. D'aquí a poc, podrem conèixer en temps real totes nostre paràmetres fisiològics, el que, sens dubte, millorarà la nostra salut, però també produirà una epidèmia de "narcisisme sanitari" i d'hipocondria.

Aquestes dades només tenen sentit dins dels marcs d'interpretació de la ciència mèdica. Si volen veure la velocitat a la qual augmenten les dades els recomano Worldometers. No podem llegir totes aquestes dades. La velocitat de processament d'un ordinador només pot llegir-altre ordinador, amb el que s'està produint una superestructura d'informació més enllà del món real, que desconeixem, i que actua sobre si mateixa. Estem envoltats d'una gegantesca "dataesfera".
Els que transformen les dades en informació són els algoritmes. Aquest és un terme de moda. Tothom parla d'algoritmes, encara que no sàpiga molt bé de què es tracta. Per exemple són populars els algoritmes de cerca de Google, o els de Facebook, Són els "mediadors" que rebutjava Bezos. Els algoritmes tenen poc glamour. Són "conjunts de regles per a realitzar operacions". Permeten a un ordinador realitzar càlculs i executar operacions. En aquest sentit, l'elemental taula de multiplicar és un algoritme.
Però fins ara, el "significat" el donava el programador. Les coses estan canviant. La investigació en Big Data està dirigida a trobar procediments que descobreixin en una ingent quantitat de dades patrons rellevants, és a dir, dotats de significat. Un significat que potser no comprenguem perquè ens resulti impossible saber com ho ha aconseguit l'ordinador.
El lema d'aquesta societat post-informació: informar-se per conèixer, conèixer per comprendre, comprendre per prendre millors decisions i actuar. Atès que cada vegada els ordinadors van a prendre més decisions, l'assumpte és important, com es pot veure en l'assaig de Bruce Schneier, "The Risks - and Benefits - of Letting Algorithms Judge Us", Programes com Sesame Credit, basat en un algoritme anomenat FICO, calcula el nivell de crèdit d'una persona atenent a un complex sistema d'indicadors, que tenen a veure, per exemple, amb les seves amistats, els seus costums, etc. Per què va fracassar Facebook va patentar recentment un model semblant. Crec que la "societat de la informació" està a punt de fracassar, perquè vam començar a adonar-nos que no la comprenem i que, per tant, estem responent a la informació com una màquina respon a senyals. Un termòstat respon a un dígit, sense saber que vol dir si fa molta calor o molt fred. Fa anys, un dels psicòlegs que havia fet més per la revolució cognitiva -Jerome Bruner- es queixava que a l'haver convertit tota l'activitat mental en un "processament d'informació", la psicologia cognitiva havia perdut el que era el seu objectiu principal: el significat. L'historiador David Edgerton proporciona un altre exemple en la seva obra 'Innovació i tradició'. La història recent de la tecnologia està dominada per relats que prioritzen la innovació en comptes de l'ús real de les tecnologies. Investigadors escandinaus han revisat tots els articles sobre innovació publicats des de 1960 i només un de cada mil assenyala algun efecte advers de la innovació (K.E.Sveiby i altres autors, 'Challenging the Innovation Paradigm', Routledge, 2012). Això vol dir que el dinamisme de la tecnologia també s'ha tornat autònom i estem dins d'ell i dirigits per ell, sense tenir temps de comprendre'ls. 
La 'societat de la informació' està a punt de fracassar, perquè vam començar a adonar-nos que no la comprenem. Ningú dubta de l'eficiència de la informació, com ningú dubta dels avantatges de la tecnologia, però crec que hauríem de fer un pas més i treballar per arribar a una "societat de la comprensió". Necessitem comprendre les dades i la informació, el que vol dir introduir-los en marcs més amplis que els donin sentit. Això és un problema que ha d'estudiar el nuevo humanisme, i la "filosofia del present", per això són tan necessaris. De vegades em pregunto, què pensaria sobre els algoritmes Kant, el filòsof que està influint més en la nostra manera quotidià de pensar? Podria considerar-los "formes a priori" o "categories" per organitzar les dades brutes? També m'agradaria saber si Plató identificaria el cel on estaven allotjades les idees amb la "núvol" informàtica. Es va enfrontar amb el problema de com la intel·ligència concreta podia entrar en relació amb aquest món intel·ligible, i això mateix ens preocupa a nosaltres respecte del coneixement que està a internet. Aplicaré el que s'ha dit a un cas pràctic. Fins ara, el periodisme es dedicava a proporcionar informació, però en un món que té més de la que ningú farà front, en la qual s'estan buscant desesperadament procediments perquè les màquines entenguin el que nosaltres som incapaços d'entendre, hauria de deixar pas a un "periodisme de la comprensió", preocupat per oferir eines que la fessin possible. Enfortiria així la seva funció social, i proporcionaria als seus lectors un avantatge competitiu ja que els permet comprendre, és a dir, organitzar, integrar, donar sentit a la inabastable i proliferant informació.

El gran lema d'aquesta societat postinformació seria: informar-se per conèixer, conèixer per comprendre, comprendre per prendre millors decisions i actuar.

TRIPIJOCS DE TRILERS 5.10.18

Durant la tensa i esbojarrada jornada d'ahir es va accelerar la degradació del Parlament de Catalunya, iniciada amb els plens del 6 i el 7 de setembre del 2017. L'excepcionalitat és això i no pot convertir-se en l'excusa quotidiana per camuflar una cosa cada vegada més visible : els dos grans pols de l'independentisme actuen en funció d'interessos diferents i en aquesta guerra amb rerefons electoral i de quotes de poder estan devaluant les institucions.

Les discrepàncies sobre la suspensió dels diputats processats per rebel·lió es van traduir en una jornada vergonyosa que es va tancar amb una altra escenificació de presumpta unitat, i l'ajornament fins a la setmana que ve del debat sobre política general. Tres mesos d'inactivitat parlamentària no han permès una cosa tan elemental com que ERC i JxCat pactessin una fórmula acceptable i imprescindible donada la seva minsa majoria.

En el rerefons emergeixen cada vegada amb més claredat les conseqüències de les astúcies, les dreceres i les trampes per sortejar les lleis i les seves normes derivades. No escoltar als serveis jurídics de la cambra legislativa de Catalunya és una estratègia que, s'ha demostrat no condueix enlloc més que al desprestigi i a Lledoners.

Al cap i a la fi, es tracta de no reconèixer que es reconeix el que el jutge Llarena va suggerir per solucionar el problema dels diputats processats per rebel·lió o els exiliats per omissió, i és que no hi ha una altra sortida per més voltes que li donin que aplicar la suspensió d'aquests i substituir-los per uns altres. Es pot fer més el ridícul? No em sorprendria, la capacitat d'aquests paios per fer-ho comença a ser infinita, però la paciencia de la ciutadania de Catalunya no. Una ciutadania que és adulta i sap que és arribada l'hora del realisme i no de tripijocs de trilers."On collons és la boleta?".

LA INUTILITAT DE LA NO VIOLÈNCIA 4.10.18

El text que ve a continuació és un fragment que ens afecta, atès parla de la manifestació contra la guerra de l'Irak any 2003, he arribat a ell gracies a Arrezafe, i és un fragment del llibre How nonviolence protects the State. de Peter Gelderloos, en ell cuestiona la inutilitat de la no violència, i crec que val la pena llegir-lo, l'enllaç al pdf el teniu al nom del llibre en anglès, és llarg i dens, però insisteixo en que val la pena llegir-lo... El vaig publicar el desembre de 2015, però no se el perquè ahir i avui rep moltes visites desde els EUA, i de fet té a veure indirectament amb l'espresident Aznar quan negava la participació de soldats espanyols a la Guerra de l¡L'Iraq.

COM LA NO VIOLÈNCIA PROTEGEIX A L'ESTAT.

"El 15 de febrero del 2003, cuando el gobierno de Estados Unidos puso en marcha la guerra de Irak “las protestas mundiales de millones de activistas anti-guerra pronunciaron un punzante reproche contra Washington y sus aliados. La ola de manifestaciones sin precedentes ensombreció aún más los planes de guerra de los Estados Unidos”; según reza un artículo de la página web del grupo anti-guerra no violento United for Peace and Justice. El mismo artículo, que se enorgullece del “despliegue masivo del sentir pacifista”, dice también que “La Casa Blanca” parece haber se quedado desconcertada por la oleada de gente que se resiste a su llamamiento a una acción militar rápida. 

Las protestas fueron las más grandes de la historia; y exceptuando algunas refriegas menores, fueron  no violentas; lxs activistas celebraron la tranquilidad y el carácter masivo de dichas manifestaciones. Algunos grupos, como el United for Peace and Justice, incluso sugirieron que las protestas podrían evitar la guerra. 

Por supuesto, estaban totalmente equivocados, las protestas fueron totalmente inefectivas. La invasión ocurrió tal y como se planeó, a pesar de los millones de personas que nominalmente, tranquilamente y con impotencia, se opusieron a ella. El movimiento anti-guerra no hizo nada para cambiar las relaciones de poder en Estados Unidos. Bush recibió un capital político sustancial por invadir Irak, y no se enfrentó a una respuesta violenta hasta que la guerra y el esfuerzo de ocupación comenzaron a mostrar signos de fracaso debido a la efectiva resistencia armada del pueblo iraquí. La así llamada “oposición”, ni siquiera se manifestó en el paisaje político oficial. El único candidato anti-guerra del Partido Demócrata pero su compromiso por la paz acabó allí; no hicieron nada, en realidad, para evitar que el ejército español apoyara la invasión y la ocupación. Permanecieron pasivxs y no hicieron nada para desempoderar al líder; permanecieron tan impotentes como lxs ciudadanxs de cualquier democracia. 

El presidente español, Aznar, no sólo pudo y se le permitió ir a la guerra, sino que todos los pronósticos anteriores a los atentados anticipaban su reelección. El 11 de Marzo del 2004, días antes de que las urnas electorales fueran abiertas, múltiples atentados con bomba planeados por una célula vinculada a Al Qaeda explotaron en una estación de Madrid, matando a 191 personas e hiriendo a un millar más. Directamente a causa de esto, Aznar y su partido perdieron en las elecciones, y los socialistas, el mayor partido con una plataforma anti-guerra, fueron elegidos.

Capítulo 1. La no violencia es inefectiva

La coalición liderada por los Estados Unidos disminuyó con la pérdida de las 1300 tropas españolas, y prontamente disminuyó de nuevo tras la retirada de las tropas de la República Dominicana y Honduras. Mientras que millones de activistas pacifistas dando saltos en las calles como ovejas no han debilitado la brutal ocupación de ninguna forma apreciable, unas pocas docenas de terroristas que intentaban masacrar civiles, pudieron provocar la retirada de más de un millón de tropas de ocupación.

Las acciones y principios de las células afiliadas a Al Qaeda no sugieren que quieran una paz significativa en Irak, ni demuestran tanto una preocupación por el bienestar del pueblo iraquí (a una gran cantidad de dicha población ya la han hecho volar en pedazos), como una preocupación por una visión propia de cómo debería estar organizada la sociedad iraquí; una visión que es extremadamente autoritaria, patriarcal y fundamentalista. Y, sin duda, la que fue posiblemente una decisión fácil -matar y mutilar a cientos de personas desarmadas-, aunque tal acción hubiera parecido estratégicamente necesaria, está conectada con su autoritarismo y brutalidad, y sobre todo con la cultura de intelectualidad de la que provienen la mayoría de terroristas (aunque éste es otro tema). Los límites éticos de los hechos se complican si los comparamos con la campaña de atentados masivos estadounidenses que intencionadamente, mataron a cientos de miles de civiles en Alemania y Japón durante la Segunda Guerra Mundial. Aunque esta campaña fue mucho más brutal que los atentados de Madrid, es considerada en general como algo ‘más aceptable’. 

La contradicción existente entre condenar a las personas que pusieron las bombas en Madrid (fácil) y condenar a los aún más sanguinarios pilotos americanos (no tan fácil, quizás porque a través de ellos podríamos encontrar a nuestros propios parientes, mi abuelo por ejemplo), debería hacer que nos cuestionemos si nuestras condenas al terrorismo realmente tienen algo que ver con el respeto a la vida. Porque no estamos luchando por un mundo autoritario, o uno en el que la sangre sea derramada en concordancia con cálculos racionales; de modo que los atentados de Madrid no suponen un ejemplo para la acción, sino más bien una importante paradoja. ¿La gente que introdujo las tácticas pacifistas -que no han demostrado ser efectivas- para acabar con la guerra de Irak, realmente se preocupa más por la vida humana que los terroristas de Madrid? Al fin y al cabo, en Irak han sido de los atentados tratando de tapar la implicación de Al-Qaida, y en cambio culpando a lxs separatistas vascxs de ETA. Lxs miembrxs del gobierno sabían que si los atentados estaban conectados en el imaginario público a la participación española en la ocupación de Iraq, perderían en las urnas, tal como les sucedió.

*   *   *

Edicions Anomiat

How nonviolence protects the State.

Editado por South End Press, 

Autor: Peter Gelderloos

- via: ARREZAFE

ÚLTIMÀTUM A LO TORRA 4.10.18

L'ultimàtum de Quim Torra a Pedro Sánchez, és el més breu del que es té notícia a Europa des que els ultimàtums es fan i es desfàn. Ha durat menys de quatre hores, més que la proclamació de la república, la qual cosa és prou temps en l'era de la informació digital. Una era friki gilipuà a la qual convé anar-s'hi acostumant.

Torra, és un home que no va venir a aquest món per ser diplomàtic, va voler sortir viu del debat al Parlament. Necessitava un titular fort, després de les seves declaracions a favor dels CDR, i la CUP a l'aguait; improvisant un cop més es va embolicar amb l'ultimàtum de Schrödinger, i amb 'la niña de los peines' i la seva bandereta tocant allò que no sona, havia de fer alguna cosa sonada. Quin desastre, que malament tot, aquest home no pot presidir la Generalitat, vaja, ni l'escala d'on viu, encara muntaria un sarao allí també. Per cert que l'altre, al de les cols de Brussel·les, sembla ser que l'han proposat per al Nobel de la Pau, o ves que no sigui per als IG Nobel.

No hi ha manera de fer-lo fora, o exiliar-lo, seria bo per a tothom, fins i tot pels propis. Ara que a poc a poc es van fent coses, que Elsa Artadi viatja molt a Madrid, igual que Pere Aragonès, i que comença a haver-hi fissures en l'entorn més proper a Torra, seria potser el moment de donar-li el passaport. Ajudaria que Junqueras no estigués a la presó, en unes eleccions estic segur que arrasaria, i és que aquest va ser l'error més gran del Govern o dels jutges, posar a la presó els únics que podien ajudar a pacificar i normalitzar la situació, encara que fos només de moment, un moment que igual pot durar tres-cents anys més.

EM CAGO EN LORCA 3.10.18

Després dels incendis digitals provocats pel vergonyós processament de Willy Toledo (The Godshitter), s’ha anunciat la condemna a un any de presó i 1.080 euros de multa a un cafre que va escriure a Twitter certes barbaritats, però aquesta vegada els defensors de Toledo han estat muts i a la gàbia al fòrum. El que va escriure el condemnat va ser, entre altres ‘perles’, que “l’assassinat de Federico García Lorca està justificat des del minut u per ‘maricon’”. I repeteixo: per aquestes i altres collonades, un any de presó i 1.080 euros de multa. Però silenci administratiu per part de l’esquerra, ¡caram!

¿On són els que es van cagar en Déu a tall de protesta fins a deixar-s’hi la pell? Em diran que cagar-se en Déu no es pot comparar amb celebrar l’afusellament de Lorca per ‘maricon’, cosa que és certa, però s’haurà de recordar als que diuen això que la llibertat d’expressió és el dret dels anormals a expressar-se com els vingui de gust. Diran llavors que una cosa és una simple expressió altisonant mentre que l’altra és un delicte d’odi, així que caldrà remarcar que això que anomenen “delicte d’odi” és la mateixa coartada fal·laç sobre la qual es recolza la Llei Mordassa i l’article 578 del CP. El de Valtònyc i tants d’altres.

Mireu, estimats: la defensa de la llibertat d’expressió és la batalla més ingrata i desagradable del món. Els cecs d’un ull no serviu per a aquesta lluita. Si ets compromès, has de posar-te de part del teu enemic almenys la meitat de les vegades. Desconfio dels que poseu el crit al cel quan persegueixen els que tenen el mateix parer que el vostre però calleu com caniches quan el perseguit us ofèn a vosaltres. Per a mi, l’única diferència entre un cabró i un bocamoll és que el primer només riu si el mort no és el seu pare.

La lluita contra la censura consisteix a posar-se de part de tots els bocamolls, tot i que alguns mereixin menyspreu. Discriminar en funció de la sensibilitat particular és no haver entès res, i el final d’aquest camí és la destrucció d’un dret universal.

-- "La defensa de la llibertat d'expressió, 

és la batalla més ingrata i desagradable 

del món" - Juan Soto Ivars

L'1 D'OCTUBRE 'GOST' 3.10.18

«El fantasma, l’esperit, la visió de l’1-O està aquí entre nosaltres. No marxa. No fotrà el camp. Ens vol dir alguna cosa. 

Què? Quan? 

Com? Per què?» 

per Francesc Canosa. 

Ell mor. Ella queda sola. Però, a veure, ell (Patrick Swayze) no acaba de marxar ben bé a l’altre barri: es queda com un fantasma pidolaire. Una ànima en pena que té la missió desesperada de revelar el motiu de la seva mort a la seva estimada (Demi Moore). Però clar, és un espectre, i maldestre, i no se’n surt. Necessita comunicació. I va a petar a una mèdium (Whoopi Goldberg) de pa sucat amb oli i que no sap fer ni l’o amb un canut. Però l’esperit aguanta com un porc senglar empegat a a la carretera amb resina de formigó. No marxa ni amb aiguarràs. Necessita explicar-se abans de pirar, definitivament, al més enllà. Alliberar-se. Alliberar-la. No heu de tenir por al fantasma: això és Ghost, una de les pelis que van rebentar taquilles i cors de mantega espectral als 90. El nostre 1 d’octubre és una mica Ghost. 

El fantasma, l’esperit, la visió de l’1-O està aquí entre nosaltres. No marxa. No fotrà el camp. Ens vol dir alguna cosa. Què? Quan? Com? Per què? L’1-O Ghost no s’alliberarà, no ens alliberarà, fins que pugui dir-nos el que ens vol dir. Fins que nosaltres no parlem amb ell perquè nosaltres som Ghost i ell és nosaltres. I sí, nosaltres som terra de fantasmes, espectres, esperits. Aquí el 1888 es fa el Primer Congrés Internacional Espiritista. Més de 70 països fan la costellada dels esperits a casa nostra. Com sempre tot això ja venia d’abans. Hi havia molt gestor de fantasmes a casa nostra. Lògic. Estem malalts terrenalment i necessitem viure espiritualment. Anem al metge. 

Marià Torres era un metge lleidatà que a banda de la ciència també tuteja amb els esperits. Criatura nascuda el 1848. Ossos i espectres. Però al·lucina amb el més enllà. Té llibres deliciosos: La religió futura. Assaig d’espiritualisme científic i racional. Home de barba quilomètrica que fa servir de ouija metafòrica. El metge té un fill: Humbert Torres. També metge. Figura clau de la política lleidatana i catalana, abans i durant la República. Espiritista. Metapsicòleg. Li interessa la immortalitat. Lectura de metro: Defensa de la metapsíquica. Hi ha més. Gestor de telepatia. Administrador de la criptestèsia. Agent de la xenoglòssia. I també té descendència, material. Un dels fills: Màrius Torres. Lampista? Contorsionista? No, metge. Però sobretot poeta. I espiritualment realista. Perquè li agafa una tuberculosi que el porta al clot el 1942.

Abans ja fa espiritisme d’una altra manera, al pa, pa i al vi, vi: "El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són". I com són les coses? Per això hem de trucar als Caçafantasmes. Els reconeixereu perquè porten un Cadillac Ambulance de 1959. Van vestits amb granotes d’anar a donar pinso a castors de granja. A les mans duen una maquineta de cobrar amb targeta. És un mesurador PKE per detectar la radiació d’ectoplasma. Si veieu que es treuen de la motxilla d’ensulfatar una mànega i en surten protons de color blaugrana, respireu. Han caçat un fantasma. Caçar-nos, assumir-nos, reconèixer-nos, recordar-nos, memoritzar-nos, serà també alliberar-nos.