· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

PREGUNTES PER JUNQUERAS


Escoltant Évole llegir el missatge que el líder d'ERC ha enviat a Felipe González em va venir al cap l'escriptora i activista Elena Poniatowska quan recorda que per poder oblidar, primer cal recordar.
Cap dels polítics i activistes independentistes que estan empresonats hauria d'estar privat de llibertat per un delicte que no van cometre. Fins i tot Felipe González reconeix que la presó preventiva dictada pel jutge Pablo Llarena és excessiva. En la seva entrevista a Salvados, Jordi Évole va llegir un missatge que Oriol Junqueras va fer arribar a l'expresident del Govern perquè fos llegit en el programa. Un missatge cordial i conciliador.

Escoltant Évole llegir aquesta missiva de Junqueras, enviada des de la presó d'Estremera, em va venir al cap l'escriptora i activista Elena Poniatowska quan recorda que per poder oblidar, primer cal recordar. En el cas del líder d'ERC s'acumulen a la memòria moltes preguntes sense resposta que necessitarien ser contestades per ajudar a oblidar què va passar a Catalunya.
- Per què Junqueras va deixar sol a Carles Puigdemont quan volia convocar les eleccions? 
- Per què després d'haver compromès el seu respecte a la decisió d'anar a uns comicis va anunciar que el seu partit sortiria del Govern? 
- Per què s'havia passat mesos dient als interlocutors econòmics que estiguessin tranquils perquè no hi havia motius per preocupar? 
- Per què en les reunions prèvies a l'aprovació de la declaració unilateral d'independència va ser l'únic membre del Govern que al Consell Executiu no va dir què pensava? 
- Per què un cop proclamada la nonata república catalana no va acudir a la trobada en què van participar tots els consellers per decidir quina estratègia a seguir?

Queda el dubte raonable que Junqueras va decidir empènyer a Puigdemont al precipici (i aquest es va deixar) perquè pensava que el rèdit electoral seria per a ell. Aquesta seria una altra pregunta, la resposta, de ser sincera, explicaria per què s'ha arribat fins aquí. ERC ha decidit passar pàgina, canviar d'estratègia, reclamar diàleg i acatar la legalitat. És lògic (i podria afegir-se que ha encertat) que els republicans no vulguin que ningú més es jugui el càrrec a canvi de res. Per començar el president del Parlament, Roger Torrent, que en aquesta nova etapa està demostrant ser un dels dirigents independentistes amb més solvència. Potser per això Ciutadans ha decidit llançar-se a la seva jugular en cada ple.
Torrent diu el mateix en públic que en privat. En les entrevistes i en les reunions. És una coherència a la qual no ens tenen acostumats els polítics, tampoc molts dels polítics independentistes. Benvinguda sigui i que s'estengui l'exemple. - Neus Tomás - eldiario.es

SOSPITOSOS HABITUALS


La trucada d'un veí de Sant Cugat del Vallès ahir dilluns, ha provocat un embolic entre els Mossos d’Esquadra i el Cos Nacional de Policia (CNP) davant de la casa del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena. Al veí l'ha inquietat la presència de dos desconeguts davant del domicili del magistrat i, temorós de poguessin estar intentant assaltar-la, ha trucat al 112 per alertar subratllant que l'amo era Llarena. 
La propietària de l'immoble és en realitat la dona del jutge i es tracta d'una casa que freqüenten tot i no ser la seva residència habitual. La trucada del veí ha activat diverses patrulles dels Mossos. Hi havia la possibilitat que poguessin ser lladres que ignoressin qui estaven a punt de robar. Però preocupava molt més la possibilitat que es pogués tractar d'una acció de protesta contra l'empresonament dels polítics catalans. Els Mossos han arribat quan els dos sospitosos encara no havien marxat i els han pogut sorprendre a tocar de l'entrada del pis de Llarena. Però hi havia més sorpreses.
Els policies catalans han instat els dos homes a identificar-se i aquests últims han resultat ser dos agents de paisà del Cos Nacional de Policia (CNP) que estaven realitzant discretament tasques de protecció i vigilància del domicili del jutge. Cosa que els Mossos desconeixien. La policia catalana manté activat des de la setmana passada el dispositiu 'Minerva', un operatiu que s'ha desplegat, considerant la situació política actual que es viu a Catalunya, per contenir possibles atacs contra seus de partits polítics i institucions judicials, entre altres objectius. 
O sigui, que la policía nacional amaga informació als mossos, i no nomès aixó,  ho explicava aquest dissabte David Torrent un mosso en excedència en el programa FAQS de TV3. "Hi ha gent dels Mossos que estava davant dels grups terroristes que ara està davant de l'ordinador", va denunciar. En l'entrevista, Torrent accepta que, ara per ara, Catalunya està menys protegida que fa uns mesos i critica que, des que el govern espanyol va agafar el control de la policia catalana, l'ordre de prioritats d'actuació han canviat. "Hem d'invertir els recursos en la prevenció dels atemptats i no en disputes polítiques i en la confrontació dels Mossos", avisa. En relació al cas judicial obert contra l'excap dels Mossos Trapero, l'agent en excedència assegura que l'Estat "no ha pogut pair que un cos com el dels Mossos hagi resolt els atemptats com ho fem fet". Detalla també que el cos policial, a dia d'avui, té moltes dificultats per accedir als diners dels fons reservats per finançar la lluita antiterrorista.

Veient el panorama, a hom li venen ganes, moltes ganes d'envaïr Polònia, aquests policies de paisà són sospitosos habituals, més propis de 'l'ancien regime' que d'un Estat modern i democràtic.

ELS CATALANS PEL MÒN


Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de blanc d’Espanya. El viatge va anar força bé, i en arribar a Yakri, un reietó local m’oferí hospitalitat de bona llei. Havent-hi per allí pocs europeus, aquell senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de la seva cort i em retenia, feia que el meu repòs s’allargués més del que m’havia proposat.
Perquè la meva presència occidental no deslluís l’etiqueta de palau, el monarca em va donar una capa tota brodada de perles i pedres fines, amb la condició que només me la podia treure per dormir. Les residències reials d’aquells països són com una mena de parc, on bèsties i persones viuen en comú, guardant determinades diferències. Hi ha una gran quantitat d’ocells, elefants de jardí, felins, tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars que arriben a fer respecte.

L’estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem del matí al vespre i cada vici tenia la seva satisfacció. Però, com que jo era persona manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició folklòrica.
El sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro magnífic a l’espatlla dreta. Va picar de mans i començà el programa.
Després de sentir cantar gent de totes les contrades del país, sortiren dues-centes ballarines, que es posaren a dansar d’una manera monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la mateixa cadència. Quan el tedi s’apoderà de mi, vaig dir a manera d’expansió, en català i alçant la veu:

—Mal per mal, m’agraden més les danses de Castellterçol...

El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué: 
—No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret esteu perdut.

Va dir-ho en un català tan correcte que de moment se’m va tallar l’alè. Home de món com era, vaig dissimular davant del rei, però aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva història. Era un lloro català, de Cadaqués, i havia arribat fins allí per atzars de la vida. Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l’idioma que ens unia, i teníem 
records comuns.
Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada.



Un conte de Pere Calders

EL MITE DE LA CAVERNA


-Ara, vaig continuar, imagina't la nostra natura, pel que fa a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infantesa, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de manera que no poden ni canviar de lloc ni girar el cap, i no veuen més que el que està davant d'ells. La llum els ve d'un foc ences a una certa distància darrere d'ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d'imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.
--Ja ho veig, va dir.
--Pensa ara que al llarg d'aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d'homes i d'animals de fusta o de pedra, v de mil maneres diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res.
-És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.
--S'assemblen a nosaltres, vaig respondre. I abans de res, creus que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d'ells.
--No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.
--¿I no passa el mateix amb els objectes que passen per darrere d'ells?
-Sens dubte.
--I si aquests homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien anomenar a les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?
-Necesariament.
--I si hi hagués un ressò que tornès
-Segurament.
--I si ara l'arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, ¿aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders?
-No podrà, almenys els primers instants.
--Els seus ulls hauran d'acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D'aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el sol i la seva resplendor.
-Així ho crec.
--I crec que a la fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu veritable seient.
-Indubtablement.
--Després d'això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix les estacions i els anys, ho governa tot en el món visible i és en certa manera la causa del que ells veien a la caverna.
-És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.
--I en recordar llavors la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres?
-Certament.
--I si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, lloances, recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creus que l'home de què parlem sentiria nostàlgia d'aquestes distincions, i envejaria als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de captiveri? No creus més aviat que serà com l'heroi d'Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un mosso de cultiu al servei d'un pobre camperol» i patir tots els mals possibles abans que tornar a a la seva primera il·lusió i viure com vivia?
-No dubto que estaria disposat a patir-ho tot abans que viure com anteriorment.
--Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. ¿No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la foscor?
-Sí, no hi ha dubte.
--I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s'hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria per riure? No diran que per haver pujat a l'exterior ha perdut la vista, i no val la pena intentar l'ascensió?
--I si algú intentés deslligar-los i portar-los allà, ¿no el matarien, si poguessin agafar-lo i matar-lo?
-És molt probable.
--Aquesta és precisament, estimat Glaucó, la imatge de la nostra condició. La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l'ànima que s'eleva al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només Déu sap si és veritat.
En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot allò bell i bo que existeix. Que en el món visible és ella la que produeix la llum i l'astre de la qual procedeix. Que en el món intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I finalment que cal mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública. Jo també ho veig d'aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te.
--Per tant, si tot això és vertader, vaig dir jo, hem d'arribar a la conclusió que la ciència no s'aprèn de la manera que alguns pretenen. Afirmen que poden fer-la entrar en l'ànima on no hi és, gairebé el mateix que si donessin la vista a uns ulls cecs.
-Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.
--Ara bé, el que hem dit suposa al contrari que tota ànima posseeix la facultat d'aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin girar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l'òrgan de la intel·ligència ha de girar-se amb l'ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que cal més lluminós en l'ésser; i d'això hem anomenat el bé, ¿no és així?
-Sí.
--Tot l'art, vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i eficaç amb que l'ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hauria de fer: això és el que s'ha de corregir.

--Així ho sembla, va dir Glaucó.

Plató: el Mite de la caverna, recreat a Matrix y a Ready Player One.

MASTER DE LA MESETA


En un dels episodis de la sèrie televisiva 'Enredo', Katherine Helmon, la dona del protagonista Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema creia que es tornava invisible, mata un tipus a la dutxa de casa seva, d'un cop de martell, d'un cop de maó i d'alguna cosa més. La veu més d'un veí a través de la finestra de la cambra de bany, i no obstant això ella ho nega. Parlo de memòria, però com el que vull parlar és de desmemòria ja m'enteneu. Aquí s'ha perdut del tot la decència i no dimiteix ningú, ningú sap res i tothom ho nega tot, per tant ningú té la dignitat d'assumir responsabilitats, com Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema feia veure que es tornava invisible. Més d'un voldria fer-ho avui, sobretot Cristina Cifuentes, i l'advocat del catedràtic Enrique Álvarez Conde que si no s'ha llançat des d'un sisé pis, ben just li deu haver anat. A tot això la senyora Cifuentes que ja és un zombie polític, segueix erre que erre insistint en que no dimiteix, però no pateixi, cínica entres els cínics, ja la faran dimitir, M.Rajoy després d'abraçar-la amb l'abraç de l'òs, l'ha abandonat; alea jacta est. I tot per un master de la meseta, que no de l'univers.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO