.png "English"){kind=small}
Slavoj Žižek (Ljubljana, 1949) va arribar dilluns al Cercle de Belles Arts per rebre una medalla d'or de la institució i pronunciar la conferència Ernst Lubistch: cinisme, humor i compromís. El primer ho va fer, tot i que va fantasejar amb que una cambrera de pis es trobés el seu medalló daurat tirat a terra, però el segon ja va ser una altra història ....
"Vaig dir això en un dels meus llibres, no sé quin, en tinc masses", ha etzibat en un moment el filòsof eslovè. Això és precisament el que li passa amb les idees. Les remou d'una banda a l'altra, barreja pornografia amb Jacques Lacan, pedofília amb el me too, morbo informatiu amb Sant Tomàs d'Aquino. Té massa informació en el seu cap com per limitar-se a parlar de la filmografia d'un cineasta, encara que aquest sigui l'objecte principal de la seva xerrada: el proper cicle de pel·lícules de Lubistch.
Han passat deu mesos des de la seva última aparició a Madrid, set des que el me too comencés a remoure els fonaments del patriarcat conegut. El feminisme és un tema que li agrada abordar a Žižek i aquesta ocasió era tan propícia com qualsevol altra. Establint un breu nexe d'unió amb el cinema de l'homenatjat, el pensador va aclarir que volia centrar-se "en temes actuals, com el domini particular en la lluita per l'emancipació en el feminisme".
Abans de ficar-se sense protecció en terreny pantanós, Žižek va indicar diverses vegades que ell es considera feminista. "Quan les dones es vesteixen de forma provocativa per atreure la mirada masculina, es cosifiquen a si mateixes per seduir l'home. No ho fan oferint-se com a objectes passius, sinó que són agents actius de la seva pròpia cosificació: manipulant als homes, iniciant jocs ambigus i incloent el ple dret, per descomptat, a detenir-lo en tot moment", va afirmar.
Just abans havia fet menció al canvi de mentalitat respecte al feminisme del maig del 68, "que tant se celebra a aquests dies". Va recordar que els diaris liberals de l'època van publicar una firmes que exigien descriminalitzar la pedofília. "No eren només uns llunàtics marginats, entre ells estaven Simone de Beauvoir, Sartre o Foucault", va enumerar.
"Reivindicaven l'abolició de la frontera cultural i repressiva que separava la vida sexual dels nens de la dels adults i que el dret a disposar lliurement del cos havia d'estendre's als menors. Parlaven específicament d'infants de 4-5 anys", va explicar amb certa sorna. Tota aquesta introducció li va servir per establir les diferències entre el feminisme encapçalat per Germaine Greer en els seixanta i les feministes del me too, que "rebutgen la seva tesi principal de que les dones haurien d'alliberar-se sexualment de la dominació masculina i assumir una vida sexual activa sense entrar en el joc de les víctimes".
"A Occident som molt conscients de quan hi ha coacció i explotació en les relacions sexuals. Però hem de recordar que milions de dones, de forma quotidiana, flirtegen i entren en un joc de seducció per obtenir un company amb el qual fer l'amor", va puntualitzar abans de projectar la famosa escena del tontejar entre Ewan McGregor i Tara Fitzgerald en Tocant el vent (1996).
Tot i que es manifesta crític amb el llegat del 68, "el que sí que rebutja és aquesta idea que utilitzen les feministes ara que la mirada masculina cosifica. Estic a favor de la cosificació mútua. No hauria de ser una humiliació, i això és potser un dels majors èxits de l'alliberament sexual, que les dones tinguin el dret, no a ser cossificades pels homes, sinó a cosificarse a si mateixes. el problema és que haurien de tenir el control sobre el joc de la seducció", va afirmar.
En la seva opinió, aquest "paper actiu" de les dones és la llibertat que molesta als fonamentalistes de tota mena. "Des d'aquests musulmans que han prohibit que les dones toquin plàtans i altres fruites en televisió perquè es relaciona amb desig, fins al nostre xovinisme masculí que s'indigna amb una dona que primer els provoca i després rebutja el contacte sexual", va dir fent referència als al·legats actuals sobre el consentiment i la violència de certs homes davant el rebuig.
"Estic a favor de la cosificació mútua. És potser un dels majors èxits de l'alliberament sexual. Que les dones tinguin el dret, no només a no ser cossificades pels homes, sinó a cosificarse a si mateixes".
No obstant això, per equilibrar una mica la balança, Žižek va voler citar també a Arthur Koestler i "recordar que la dominació patriarcal corromp als seus dos pols. Fins i tot a les víctimes. Per tant, hem de parlar de la manipulació femenina i la brutalitat emocional com una resposta desesperada a la dominació masculina. per descomptat, han de respondre lluitant com poden, però no estic d'acord en imposar normes explícites per controlar la sexualitat", va precisar.
I va acabar oferint un consell sobre el que ell faria "si fos feminista, bé, feminista dona": "Recordaria com moltes formes de la violència masculina en l'actualitat són reaccions desesperades d'impotència social i econòmica. El cas més clar és Sud-àfrica, que està batent tots els rècords de violacions. Això no es pot entendre sense atendre a la situació desesperada, a la decepció de la majoria negra i a la pobresa. Jo, si fos una feminista radical, apuntaria aquesta qüestió".
Saltant de debat en debat, i cadascú més polèmic, Slavoj Žižek es va introduir de ple en una altra gran controvèrsia del feminisme actual: la cosificació del cos de la dona en la pornografia.
"No tingueu por de rebre de mi una lliçó feminista. Quin seria l'arquetip fonamental de la pornografia hardcore? Per al xovinisme masculí, seria una dona al llit amb les cames cap amunt i un home penetrant. En gairebé totes les pel·lícules porno , l'home aquesta instrumentalitzat, no se li veu la cara. Però la dona sempre està mirant cap a la càmera i fent gemecs", va abordar amb el seu peculiar estil provocador."
"Quina és la lliçó feminista d'això? L'home és només un instrument, ningú es preocupa per ell. Però la dona ha de reafirmar el seu plaer amb gemecs i sons. És erroni dir que jo, com xovinista masculí veient porno, m'identifico amb el penetrador. No, sóc l'observador que cerca una prova del plaer de les dones. és una una humiliació encara pitjor per a elles: és pitjor ser subjectivada forçosament i opresivamente de ser cosificada", va dir incloent pinzellades sobre la perversió de Freud.
"Aquest és el xovinisme masclista en el seu pitjor expressió: no només explotem a les dones, sinó que volem que ens demanin, que ens preguin donar-los plaer".
El nou opi del poble: droga i populisme - En les seves dues hores de discurs, el filòsof, escriptor i filòleg eslovè va abordar diversos temes en profunditat i va passar pel marge d'altres que seria impossible enumerar al complet. Però una de les seves reflexions més aplaudides va ser amb la que va començar la xerrada: "M'agradaria començar amb la coneguda fórmula marxista de la religió és l'opi del poble. En certa part és veritat, però en el món occidental hi ha dues versions de l'opi del poble que són molt més actuals: l'opi i el poble ".
La primera es referiria a l'ús comú de les drogues, des dels antidepressius fins als narcòtics durs. "Aquestes intervencions químiques són contradictòries: fem servir les medicines per mantenir l'excitació externa sota control i desensibilitzar-nos. Però després també fem servir drogues per generar una excitació artificial", va diferenciar.
"Al món desenvolupat, a les nostres vides públiques li falta cada vegada més excitació col·lectiva oferta per un compromís polític veritable. De tant en tant passa: Podem, Syriza, o Bernie Sanders als EUA. Però la política no és emocionant. Així que les drogues generen una eutanàsia de la vida pública i una excitació artificial de la vida privada ".
La segona i, segons el mateix pensador "menys celebrada", seria el populisme. "El poble com un gran fetitxe on els antagonismes desapareixen. Però ara ve el problema: l'últim d'aquesta sèrie de opis és l'antifeixisme", va dir per delectar-se en el seu propi fanfarroneig. No obstant això, com a bon líder d'esquerres, aviat va polir aquesta afirmació: "El antifeixisme de la nova dreta és perillós [va dir posant d'exemple a Macron] perquè provoca ceguesa davant el fet que els lemes que abans eren de l'esquerra estan sent adoptats per la dreta populista ".
Slavoj Žižek havia advertit des del primer minut que intentaria deixar de banda aquesta imatge de provocador (que és gasolina per als seus detractors) i "reservar-se a la nova dreta, la de Trump, ja que avui la major provocació és ser amable i educat". Però això tot just va arribar a ser un miratge de correcció política. Li va durar fins que va encadenar dues idees seguides banyades de drogues, pornorafía i el desig sexual de ser cosificats per tornar a parlar com el Žižek de sempre. L'únic filòsof actual que, per odiat o per idolatrat, mou masses. - ELDIARIO.ES
"Vaig dir això en un dels meus llibres, no sé quin, en tinc masses", ha etzibat en un moment el filòsof eslovè. Això és precisament el que li passa amb les idees. Les remou d'una banda a l'altra, barreja pornografia amb Jacques Lacan, pedofília amb el me too, morbo informatiu amb Sant Tomàs d'Aquino. Té massa informació en el seu cap com per limitar-se a parlar de la filmografia d'un cineasta, encara que aquest sigui l'objecte principal de la seva xerrada: el proper cicle de pel·lícules de Lubistch.
Han passat deu mesos des de la seva última aparició a Madrid, set des que el me too comencés a remoure els fonaments del patriarcat conegut. El feminisme és un tema que li agrada abordar a Žižek i aquesta ocasió era tan propícia com qualsevol altra. Establint un breu nexe d'unió amb el cinema de l'homenatjat, el pensador va aclarir que volia centrar-se "en temes actuals, com el domini particular en la lluita per l'emancipació en el feminisme".
Abans de ficar-se sense protecció en terreny pantanós, Žižek va indicar diverses vegades que ell es considera feminista. "Quan les dones es vesteixen de forma provocativa per atreure la mirada masculina, es cosifiquen a si mateixes per seduir l'home. No ho fan oferint-se com a objectes passius, sinó que són agents actius de la seva pròpia cosificació: manipulant als homes, iniciant jocs ambigus i incloent el ple dret, per descomptat, a detenir-lo en tot moment", va afirmar.
Just abans havia fet menció al canvi de mentalitat respecte al feminisme del maig del 68, "que tant se celebra a aquests dies". Va recordar que els diaris liberals de l'època van publicar una firmes que exigien descriminalitzar la pedofília. "No eren només uns llunàtics marginats, entre ells estaven Simone de Beauvoir, Sartre o Foucault", va enumerar.
"Reivindicaven l'abolició de la frontera cultural i repressiva que separava la vida sexual dels nens de la dels adults i que el dret a disposar lliurement del cos havia d'estendre's als menors. Parlaven específicament d'infants de 4-5 anys", va explicar amb certa sorna. Tota aquesta introducció li va servir per establir les diferències entre el feminisme encapçalat per Germaine Greer en els seixanta i les feministes del me too, que "rebutgen la seva tesi principal de que les dones haurien d'alliberar-se sexualment de la dominació masculina i assumir una vida sexual activa sense entrar en el joc de les víctimes".
"A Occident som molt conscients de quan hi ha coacció i explotació en les relacions sexuals. Però hem de recordar que milions de dones, de forma quotidiana, flirtegen i entren en un joc de seducció per obtenir un company amb el qual fer l'amor", va puntualitzar abans de projectar la famosa escena del tontejar entre Ewan McGregor i Tara Fitzgerald en Tocant el vent (1996).
Tot i que es manifesta crític amb el llegat del 68, "el que sí que rebutja és aquesta idea que utilitzen les feministes ara que la mirada masculina cosifica. Estic a favor de la cosificació mútua. No hauria de ser una humiliació, i això és potser un dels majors èxits de l'alliberament sexual, que les dones tinguin el dret, no a ser cossificades pels homes, sinó a cosificarse a si mateixes. el problema és que haurien de tenir el control sobre el joc de la seducció", va afirmar.
En la seva opinió, aquest "paper actiu" de les dones és la llibertat que molesta als fonamentalistes de tota mena. "Des d'aquests musulmans que han prohibit que les dones toquin plàtans i altres fruites en televisió perquè es relaciona amb desig, fins al nostre xovinisme masculí que s'indigna amb una dona que primer els provoca i després rebutja el contacte sexual", va dir fent referència als al·legats actuals sobre el consentiment i la violència de certs homes davant el rebuig.
"Estic a favor de la cosificació mútua. És potser un dels majors èxits de l'alliberament sexual. Que les dones tinguin el dret, no només a no ser cossificades pels homes, sinó a cosificarse a si mateixes".
No obstant això, per equilibrar una mica la balança, Žižek va voler citar també a Arthur Koestler i "recordar que la dominació patriarcal corromp als seus dos pols. Fins i tot a les víctimes. Per tant, hem de parlar de la manipulació femenina i la brutalitat emocional com una resposta desesperada a la dominació masculina. per descomptat, han de respondre lluitant com poden, però no estic d'acord en imposar normes explícites per controlar la sexualitat", va precisar.
I va acabar oferint un consell sobre el que ell faria "si fos feminista, bé, feminista dona": "Recordaria com moltes formes de la violència masculina en l'actualitat són reaccions desesperades d'impotència social i econòmica. El cas més clar és Sud-àfrica, que està batent tots els rècords de violacions. Això no es pot entendre sense atendre a la situació desesperada, a la decepció de la majoria negra i a la pobresa. Jo, si fos una feminista radical, apuntaria aquesta qüestió".
Saltant de debat en debat, i cadascú més polèmic, Slavoj Žižek es va introduir de ple en una altra gran controvèrsia del feminisme actual: la cosificació del cos de la dona en la pornografia.
"No tingueu por de rebre de mi una lliçó feminista. Quin seria l'arquetip fonamental de la pornografia hardcore? Per al xovinisme masculí, seria una dona al llit amb les cames cap amunt i un home penetrant. En gairebé totes les pel·lícules porno , l'home aquesta instrumentalitzat, no se li veu la cara. Però la dona sempre està mirant cap a la càmera i fent gemecs", va abordar amb el seu peculiar estil provocador."
"Quina és la lliçó feminista d'això? L'home és només un instrument, ningú es preocupa per ell. Però la dona ha de reafirmar el seu plaer amb gemecs i sons. És erroni dir que jo, com xovinista masculí veient porno, m'identifico amb el penetrador. No, sóc l'observador que cerca una prova del plaer de les dones. és una una humiliació encara pitjor per a elles: és pitjor ser subjectivada forçosament i opresivamente de ser cosificada", va dir incloent pinzellades sobre la perversió de Freud.
"Aquest és el xovinisme masclista en el seu pitjor expressió: no només explotem a les dones, sinó que volem que ens demanin, que ens preguin donar-los plaer".
El nou opi del poble: droga i populisme - En les seves dues hores de discurs, el filòsof, escriptor i filòleg eslovè va abordar diversos temes en profunditat i va passar pel marge d'altres que seria impossible enumerar al complet. Però una de les seves reflexions més aplaudides va ser amb la que va començar la xerrada: "M'agradaria començar amb la coneguda fórmula marxista de la religió és l'opi del poble. En certa part és veritat, però en el món occidental hi ha dues versions de l'opi del poble que són molt més actuals: l'opi i el poble ".
La primera es referiria a l'ús comú de les drogues, des dels antidepressius fins als narcòtics durs. "Aquestes intervencions químiques són contradictòries: fem servir les medicines per mantenir l'excitació externa sota control i desensibilitzar-nos. Però després també fem servir drogues per generar una excitació artificial", va diferenciar.
"Al món desenvolupat, a les nostres vides públiques li falta cada vegada més excitació col·lectiva oferta per un compromís polític veritable. De tant en tant passa: Podem, Syriza, o Bernie Sanders als EUA. Però la política no és emocionant. Així que les drogues generen una eutanàsia de la vida pública i una excitació artificial de la vida privada ".
La segona i, segons el mateix pensador "menys celebrada", seria el populisme. "El poble com un gran fetitxe on els antagonismes desapareixen. Però ara ve el problema: l'últim d'aquesta sèrie de opis és l'antifeixisme", va dir per delectar-se en el seu propi fanfarroneig. No obstant això, com a bon líder d'esquerres, aviat va polir aquesta afirmació: "El antifeixisme de la nova dreta és perillós [va dir posant d'exemple a Macron] perquè provoca ceguesa davant el fet que els lemes que abans eren de l'esquerra estan sent adoptats per la dreta populista ".
Slavoj Žižek havia advertit des del primer minut que intentaria deixar de banda aquesta imatge de provocador (que és gasolina per als seus detractors) i "reservar-se a la nova dreta, la de Trump, ja que avui la major provocació és ser amable i educat". Però això tot just va arribar a ser un miratge de correcció política. Li va durar fins que va encadenar dues idees seguides banyades de drogues, pornorafía i el desig sexual de ser cosificats per tornar a parlar com el Žižek de sempre. L'únic filòsof actual que, per odiat o per idolatrat, mou masses. - ELDIARIO.ES
