EL FINADO FERNÁNDEZ 29.4.19

Catalunya ha votat inequívocament a favor del diàleg. Els ciutadans catalans han donat l'esquena a una dreta que pretenia suspendre l'autogovern d'un cop de ploma i sense cap base legal, i per primera vegada l'independentisme ha guanyat unes eleccions generals. Malgrat que ERC ha arribat primera i obté un resultat històric, el PSC pot estar més que satisfet perquè el seu segon lloc ha estat clau per a la victòria socialista. Recordo haver dit en un comentari que les úniques opcions a Catalunya eren votar PSC o ERC.

Catalunya ha votat en defensa pròpia. El president del PP català, Alejandro Fernández, va deixar caure en campanya una frase que quedarà per sempre en el lapidari d'aquest partit. "Van començar a cantar 'No passaran'. I tant que vam passar. I tornarem a passar: aquesta és la llibertat". Fernández es va equivocar, com s'equivoca sempre el PP quan es tracta de Catalunya. No, el PP no ha passat, i el seu augment de decibels només ha servit per perdre quatre diputats i quedar-se només amb un; un, perquè Alejandro Fernández no ha passat, no se perquè m'ha recordat al Finado Fernández de "l'hotel la sola cama" de Pepe Iglesias el Zorro. Tampoc ha passat Joan López Alegre (Don Tapadora), i me n'alegro, recuperem un tertulià de nivell per a Rac1, i caldrà escoltar a veure que diu, que explica en el seu retorn, pot ser molt interessant.

Cayetana Álvarez de Toledo semblava que havia vingut a salvar Catalunya i una mica més i no es salva ni ella. Els populars han perdut més de 300.000 vots respecte a les eleccions de 2016. Catalunya i Euskadi, on el bocamoll de Maroto s'ha quedat sense l'únic escó que tenien, són ja terra cremada per a Pablo Casado, o el que en queda d'ell. Des d'aquest diumenge, a Catalunya el PP és un partit més residual del que ja ho era; o canvia el seu missatge sobre Catalunya o la sagnia de vots anirà a més. I els en queden ja molt pocs. 

I, en un altre ordre de coses, tant que van criticar, van desautoritzar i es varen fotre els Casado boys, de l'enquesta del CIS i de Tezanos, i aquests són els que més l'han encertat. Tezanos va saber veure el que ells no volien ni veure.

UN ARTICLE D'ABANTES 29.4.19

De l’article de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) publicat a l’Avui (26-III-1980) després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de març del 1980, les primeres des del restabliment de la Generalitat. El partit més votat va ser CiU, i el segon, el PSC. Jordi Pujol va ser investit president amb el suport d’ERC i de Centristes de Catalunya. Josep María Casasús - ara.cat.

NO TOT S'ACABA AVUI

Durant els darrers temps de la campanya electoral que culminà el dia 20 amb l’elecció d’aquells qui durant quatre anys, si no hi ha novetat, representaran el poble al Parlament de Catalunya, vaig observar la repetició d’un fenomen que no para de donar-se i que, després, fa el desengany més colpidor. Cadascú de nosaltres, una mica inevitablement, viu immergit en una salsa particular que tendeix a distòrcer-li l’entorn i, a poc a poc, el va convencent de les seves virtuts expansives. Els entusiasmes personals de les partícules que componen la salsa s’inflamen mútuament, i allò que comença expressant-se com una esperança es converteix en una quasi certesa que, sovint, els fets s’encarregaran de desmentir. 

A dos dies de la consulta electoral, alguns dels mateixos independentistes que setmanes enrere es mostraven escèptics, sense que això els privés de tirar endavant, com és natural, passaven a adoptar actituds de franc optimisme, sobrepassarien el sostre del tres per cent. L’atmosfera en què vivien s’havia escalfat prou per arrancar-los de la prosaica realitat. No tan sols no hem sortit arreu, com es pretenia, sinó que no hem sortit enlloc. Cap independentista declarat no seurà al Parlament de Catalunya, mentre sembla que hi tindran un lloc, per primera vegada si no m’erro, els representants d’un partit foraster entre les finalitats objectives del qual figura la destrucció de la identitat catalana. Inesperats bons hereus del franquisme, continuen un dels propòsits més arrelats del dictador. És una magnifica lliçó per a qui vulgui aprendre-la. 

El nostre poble, que sembla tendir a separar-se dels partits amb clares vinculacions espanyolistes que condicionen la seva política, ha menystingut un cop més el projecte independentista per inclinar-se cap a un nacionalisme de dreta que, després del resultat de les eleccions a les Corts espanyoles, no pot desplaure el govern central, el qual sap molt bé, com aquí encara ignoren tants, que la nostra dreta no és, no ha estat mai, autènticament nacionalista. Menys ho serà segons com siguin els pactes que es facin de cara a l’obtenció d’una majoria i que quan llegiu aquest article (escrit diumenge 23 de març) potser ja s’hauran perfilat. El triomf del nacionalisme català, sobretot quan no hi ha el moviment independentista com a segona força correctora, cas d’Euskadi, assegura a l’Estat espanyol un anomenat govern autonòmic dòcil [...] Feina dels independentistes és avui, d’una banda, procedir a una profunda i sincera crítica interna que faciliti una unificació imprescindible del moviment i, de l’altra, un cop això aconseguit, constituir-se consciència reflexiva del poble català per tal que, en el futur, l’assisteixin tots aquells elements orientadors que ara, per desgràcia, li han faltat. - Manuel de Pedrolo.

L'IMPORTANT ÉS LA ROSA 29.4.19

Ha mobilitzat masses, ha encès esperances i provocat tirrias i animadversió. Ha ocupat un lloc destacat en els cartells electorals del país que ha governat Espanya durant més temps que ningú en democràcia, i acaba de guanyar unes eleccions. I això que el candidat Sánchez fa res era un mort vivent, però com no el van enterrar, va ressuscitar. L'important és la rosa.
Sánchez, Iglesias i Junqueras tenen una cosa en comú: han suportat les respectives pressions ambientals, i han defensat la contenció i el pactisme. No és el moment d'especular sobre els pactes, temps hi haurà. És més important  la moralitat que proposen els resultats. Els votants han donat un missatge clar: no avalen l'escalada de tensió, fugen dels tons irats, han votat moderació.

LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA 28.4.19

És avui quan ho faré per primer cop, per què un dia és un dia, o ara o mai!. Que un tingui necessitats, és llei de vida, i també el cos m'ho demana, què carai!

No sé perquè s'en foten de nosaltres els ciutadanas quanen diuen del dia d'avui, el dia d'anar a votar: Festa de la democràcia, si de cas s'hauria de dir: festa fotre amb la democràcia, car el fet d'anar a votar és un acte gairebè inùtil, en que votis a qui votis saps que et decebrà, que no cumplirà el seu programa electoral (faltaria més), i que acabarà manyuclant a l'erari. Més aviat s'hauria de dir el dia d'avui, el dia del tonto útil, o del tontolcul, seria més addient i no ens enganyariemm ni ens enganyarien. 
Bé, deixem-ho en la festa de la democràcia que com la Constitució, ens l'hem donada entre tots, encara que em sembla que es ella qui ens ha donat pel rulé a tots nosaltres, els ciutadans, ciutadanes i ciutadanets.

És avui quan ho faré per primer cop, 

per què un dia és un dia, o ara o mai ! 

Que un tingui necessitats, és llei de vida, 

i també el cos m'ho demana, què carai !

Quan arribo allà on m'han dit 

hi ha gent fent cua, 

educat demano tanda per entrar, 

a la cua n'hi veig molts que dissimulen, 

però n'hi ha alguns que ja tenen a la mà.

Després d'esperar-me gaire-bé mitja hora 

em diuen que passi a un departament, 

i allà es troba ella tota seductora, 

que sembla esperar-me temptadorament.

Me la busco i, valga'm Déu ! no me la trobo ! 

ja la tinc, ja me l'he tret, quina emoció. 

Serà cosa de posar-la a l'orifici 

i em preparo a efectuar la introducció. 

Tot a dins li faig entrar, no toco vores, 

i així l'acte, finalment, ja he consumat. 

Dintre l'urna ja he ficat la papereta, 

ja he votat per primer cop.

Ja he votat, ja he votat ... 

*  *  *