El tràngol d'acompanyar el bestiar de la granja a la mort, una tradició animalista amb 10 anys de pedigrí en el món anglosaxó, guanya adeptes a Espanya - Carles Cols - elperiodico.com
"La meva primera vigília vegana. Sí, hi ha tal cosa. A Espanya, des de fa només un any. En altres latituds, des de fa 10. La idea va néixer a Toronto. La primera vegada que es participa en una d'elles, la sorpresa és fins i tot més gran que la que s'experimenta la primera vegada que se sent parlar d'elles. Potser vostès, que llegeixen aquestes dues paraules juntes per primera vegada, vigília vegana, s'asseuen ara així, sorpresos. Més ho estarien si n'haguessin presenciat una. La cosa consisteix en què un grup de vegans militants, és a dir, aquells que fins i tot substitueixen l'ou de la truita de patates per farina de cigró, es reuneixen a les portes d'un escorxador per acompanyar bens, porcs, vaques i gallines en aquests últims instants de les seves respectives vides, minuts abans de ser escorxats. Els acaricien, els xiuxiuegen paraules amables a cau d'orella, els donen de beure a morro en ampolles de plàstic... Potser és la primera vegada en les seves vides que coneixen el costat amable dels humans. El comiat de vegades desencadena una catarsi. Després de dir adéu a un ramat de xais, dues noies s'abracen i ploren desconsolades durant diversos minuts. Per aquí, a això se li diu vigília vegana, o vigília de tal o qual espècie de bestiar, però en el món anglosaxó, on va néixer aquesta varietat d'activisme, no van amb melindros. Slaughterhouse vigil. Les vigílies de l'escorxador, els diuen.
El més fàcil seria riure una mica carnívores sobre les vigílies, però hi són per alguna cosa, per recordar que no és casual que el matadetos no tinguin finestres. Una advertència abans de prosseguir. El més fàcil seria convertir aquesta crònica en unes riures de carnívor, retratar els vegans de les vigílies com una variant excèntrica dels abrazaárbres, anem a sorprendre al lector amb el més rar de l'experiència, que no és poc, aquestes carantoines al clatell d'una ovella terroritzada, aquest mirar als ulls de l'animal i anunciar, per acabar el repàs, que hi ha una segona part d'aquesta història, de propera publicació, que consisteix en la visita a un santuari, on animals rescatats de les granges conviuen en un ambient de companyonia que desafia les lleis de la natura. L'advertència és que això, el que ve a continuació, es posarà desagradable. Per alguna cosa els escorxadors no tenen finestres.
Les vigílies són pacífiques. Això cal subratllar-ho. Els activistes no tanquen el pas als camions com bandolers. Hi ha un pacte no escrit entre els organitzadors de la trobada, els vigilants de l'escorxador i bona part dels transportistes perquè res es torci. El camió s'atura a les portes del recinte. En el cas aquí narrat, això és dins de Mercabarna, el gran ple de quatre milions d'habitants. La majoria dels camioners que arriben ja saben de què va allò. Durant cinc o 10 minuts, els vegans s'aproximen a la caixa del camió com si fos el monòlit de 2001. Uns fan fotos i altres abeuren el bestiar. Les ovelles tremolen, "Les porten molt assedegades perquè diuen que així la carn sap millor", explica Óscar López, coordinador de la vigília. Va participar en la primera celebrada a Espanya, el novembre del 2017. Des de llavors, cada mes s'en convoquen diverses.
Una vegada que el camió reprèn la marxa, a la zona de descàrrega dels activistes ja no poden accedir. El que s'ha dit abans, hi ha qui plora, i hi ha qui té l'amabilitat d'explicar als quatre carnívors que hem anat fins allà, de nit i amb un fred que pela, el perquè de tota aquesta extravagància. El propòsit immediat -diuen- és reconfortar els animals, ser l'equivalent carcerari del seu últim sopar abans que es converteixin precisament en això, en un sopar, però, a mitjà i llarg termini el pla és omplir el buit narratiu que hi ha entre que l'animal camina i aquest instant final en què és presentat en lluminoses safates al supermercat, primorosament especejat, sense pistes clares del bestiar que temps enrere va ser i sense detalls sobre el cruel que va ser el seu sacrifici, cosa que podria incomodar al consumidor.
Una activista consola a un vedell a l'escorxador de Sabadell / ANNA MAS
"Som aquí per ser testimonis", explica un dels activistes a les portes de l'escorxador de Mercabarna. Així sembla que és. Ell i tots els altres van amb la càmera a la mà per testimoniar que el moment és molt animal, per descomptat en el sentit negatiu del terme. Hi són lliurant un pols. La indústria alimentària, potser per prevenir, fa mesos que ha començat a modular el seu discurs publicitari. En els anuncis de televisió apareixen grangers que canten a cau d'orella de les seves vaques. A la polleria es venen ous de gallines "criades en llibertat". Quina redefinició del lliure albir! López, tota una veganipedia errant, explica per què això és un disbarat. Una gallina realment lliure posaria entre 10 i 15 ous a l'any. Viuria 15. Les gallines ponedores no sobreviuen més de dos anys. Abans de bufar les dues espelmes s'hauran posat entre 400 i 600 ous. A vegades se'ls s'embussen i moren. Això és la versió avícola d' 'El conte de la criada'. La versió porcina no és millor. En algunes granges, l'edat de les truges no s'expressa en anys sinó en el nombre de parts anuals."
Fins aqui el que explica Carles Cols. Cert és per exemple que els animals pateixen quan van a ser sacrificats, recordo una matança del porc a una Masia de Centelles, en varen sacrificar 7 i l'ùltim no volia sortir de la cort, xisclava espantat, com si ho sabés, i recordo tambè al meu gendre que és carnicer, explicar quan anaven a sacrificar els xais que ploraven com nens petits. Però hi ha un fet que els veganistes obliden, és que la vida és aixó, per viure o sobreviure, des del començament uns animals se'n mengen a uns altres,això els que poden, car caldria no oblidar als milions de persones del món que passen gana i no poden menjar, i això és així i ho seguirà sent a tot arreu del planeta, i la culpa si de cas és de qui va crear aquest planeta i el seu sistema de supervivència, com deia el meu pare, si als homínids ens haguessin fet vegetarians, nomès menjariem herbes, però no ho som, i és que en el fons, tota aquesta historia dels vegans no és més que una collonada, el reflexe d'una societat decadent i avorrida, que és perd en bestieses animalistes que no tenen massa sentit ni lógica, que nomès són foteses sense sentit. En el fons és la mateixa bestiesa dels qui es manifesten reclamant justicia pel gos del pidolaire eslové que va matar un municipal, un gos per cert que ja havia atacat persones una altra vegada, i una gent aquesta que es manifesta a la Plaça Sant Jaume, que no els veig ni sento manifestarse quan sovint, massa sovint, hi ha gossos que ataquen i maten a persones grans i nens.
Tot plegat, li doneu les voltes que volgueu és un desori, de gent que com poca feina té, el gat pentina. No estàn bé del terrat els veganistes, com els abraçaarbres i gent que professa altres filies, són carn de psiquiatra, i perillosos en molts casos, la seva actitud afecta a la alimentació dels més menuts i per tant al seu desenvoluppament i creixement, i aixó si que és un problema real pel que ningú es manifesta.
