UN FANTASMA RONDA PER EUROPA 30.7.13

Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s'han aliat, el Papa í el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta caça contra aquest fantasma.

On és el partit d'oposició que no hagi estat titllat de comunista pels seus enemics que són al poder? On és el partit d'oposició que no hagi tornat amb violència la marca infamant de comunista tant als grups d'oposició més avançats com als seus enemics reaccionaràs?

D'aquest fet es desprenen dues coses: El comunisme ja ha estat reconegut per totes les forces europees com una força. Ja ha arribat l'hora que els comunistes presentin obertament a tot el món els seus punts de vista, els seus objectius i les seves tendències, i que contraposin un manifest del seu

partit a les faules del fantasma del comunisme.

Amb aquesta finalitat, comunistes de les més diverses nacionalitats s'han reunit a Londres i han esbossat el següent manifest, que és publicat en llengua anglesa, francesa,alemanya, italiana, flamenca i danesa.

Feia molt de temps que no el llegia, però crec convé rellegirlo de nou, encara que sigui per adonar-nos de moltes coses que ja sabem però que pretenem ignorar i tambè que el pas del temps és cruel amb la nostra memòria col·lectiva... aquí us deixo l'enllaç

TRANSPARÈNCIA 29.7.13

Avui ha entrat en funcionament la pàgina Transparència de la Generalitat de Catalunya, amb un disseny senzill que no estem per excessos. Amb aquesta pàgina la Generalitat de Catalunya fa més o menys bona la màxima de la dona del Cèsar, no se si és honrada, però almenys ho aparenta o intenta aparentar-ho. No sé si en aquesta pàgina hi haurà la veritat i tota la veritat però segurament s'hi acostarà. 

No em sembla una mala eina de cara als ciutadans àvids de saber en que es gasten o com administren els nostres diners, o millor dit, els que els hi deixen els de Madrid. 

TENGO UNA CARTA PARA USTED 28.7.13

El president de la Generalitat, Artur Mas, ja ha enviat la carta al president espanyol, Mariano Rajoy, en la qual li expressa la necessitat 'd'abordar el diàleg i la negociació' que permetin la celebració d'una consulta al poble català 'de manera pactada', 'en el termini més breu possible' i amb els marcs legals que s'estableixin. Mas hi argumenta que es donen les 'condicions favorables' per a plantejar-la: 'ampli suport ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació, i existència de vies legals per a portar-la a terme'. A més, recorda a Rajoy que uns altres països 'també de la UE' han trobat vies per a 'solucionar democràticament i legalment aquesta mena de desafiaments i realitats' i que 'Espanya no hauria de ser-ne l'excepció'.

No puc revelar les fonts, però aquest blocaire ha tingut accés al document original que transcric a continuació:

Apreciado Mariano:

Espero que al recibo de la presente estés bien de salud, como yo lo estoy, gracias. 

Verás, el motivo de la presente es para hacerte saber que aún a mi pesar estoy comprometido con la cosa esta de la Independencia, vaya que tenemos que separarnos de vosotros, por qué el Junqueras se ha puesto tozudo con el trasunto del asunto y está todo el santo día dándome la tabarra. 

Yo no quería Mariano, con lo del 'peix al cove' ya íbamos tirando, pero ya te habrás dado cuenta de que a la gente, o a gran parte de la gente le ha dado ahora por lo de la independencia, y yo estoy enmedio y no tengo más remedio que tirar adelante con el asunto ese. 

Te aseguro que yo no quería Mariano, pero la verdad es que entre el Junqueras y el personal que se están poniendo pesados, - sobre todo los de Omnium, la Gabancho y el Capdevila -, y es por ello que no tengo más remedio que solicitarte que nos permitas celebrar un referéndum o consulta en el que preguntaremos a los ciudadanos de Catalunya una cosa muy simple:

En el supuesto supositorio que decidamos separarnos más o menos de España, ¿usted estaría de acuerdo? y ahí habría tres casillas para responder:

  1.- SI

  2.- NO

  3.- A VECES

(Lo he puesto en castellano para que lo entiendas Mariano.)

De todos modos, esta consulta la haremos a finales de 2014 y tampoco tengo claro que va a salir. Con el follón que tienes con el Bárcenas, te iría bien decirnos que si y autorizar la consulta, tendrías a la gente y sobre todo a Pedro J. distraído contra nosotros, porqué (entre tu y yo) vaya fregado que tienes con el Bárcenas ese Mariano, que el Millet y el Montull son unos mindundis al lado del pájaro este.

Bueno Mariano ya está, ya te he mandado la carta, como me pedía el pesado del Junqueras, ahora quedo a la espera de tu respuesta que espero y deseo sea satisfactoria y favorable a nuestros intereses.

Dale muchos recuerdos a tu señora, a Soraya y a la de Cospedal, a Montoro no hace falta.

Recibe un fuerte abrazo de tu aún amigo ...

  

ARTUR MAS I GAVARRÓ

¿SÓN SEGURS ELS NOSTRES TRENS? 28.7.13

La fotografia i el títol que il·lustra aquest escrit són de la portada de El periódico de paper d'avui diumenge, al digital ja l'han matitzat. Palesa aquesta portada el periodisme barroer, oportunista i demagógic del que es queixava en Miquel al seu escrit d'avui. No! no són segurs els nostres trens, com tampoc ho són les nostres carreteres i autopistes, però això ja ho sabem, forma part del risc de viure, i en certa manera depén de la bestiesa humana. Darrere un accident hi ha gairebé sempre el factor humà i aquest factor és imprevisible e inevitable. Qüestionar la segurerat dels nostres trens com fa la portada de El Periódico és un acte de demagogia oportunista sense sentit. 
No! no són segurs, senyors pseudoperiodistes de El Periódico, res és segur mentre intervingui el factor humà, i aixó vostès ho saben o haurien de saber-ho. Si us plau, Senyors de El Periòdico facin i actuin com a periodistes que és el seu ofici. La barroeria ens la poden deixar si volen als blocaries que en no tenir estudis som uns eixelebrats indocumentats que ens dediquem a publicar bestieses sense cap criteri.

CUBA, LA REVOLUCIÓ FALLIDA 27.7.13

Cuba va commemorar aquest divendres el 60è aniversari de l'assalt a la caserna Moncada, la primera acció de la guerrilla de Fidel Castro. De fet la presa del  poder a l’illa de Cuba per el comandant Fidel Castro, Ernesto “Che” Guevara i la resta de la seva gent, va ser l'1 de gener de 1959 i amb la perspectiva que dona el pas del temps, la conclusió a la que hom arriba és que aquesta fou una de les últimes revoltes "romàntiques" del segle passat, no se si per a ells però si per als que, apassionats, la varem veure i viure en blanc i negre i amb els precaris i controlats mitjans informatius de l’època. Tot i que la practica, l’ús diari i el boicot permanent dels EEUU han fet que aquesta revolta acabes bastant abans del seu 60é aniversari en un palès fracàs, i malgrat que el “comandante” a dia d’avui sigui i es mostri com una patètica caricatura d’ell mateix, qual exgovernant d’opereta, crec hi va haver coses positives en la revolució cubana. 
Una de elles és que en una època, gràcies també a l’ajut de la URSS quan era una gran potència, encara que amb peus de fang com es va veure més tard, les coses no anaven tan malament i es va redreçar en positiu el país, a nivell econòmic, social i sobre tot cultural. Cuba venia d’on venia i Fidel en un principi aconseguí a banda d’aixecar el país, fer-ho també amb la moral de la ciutadania. Les consignes que ara encara són per a tot arreu del país caribeny i que a dia d’avui freguen el patetisme o la ridiculesa, tenien la seva raó de ser en aquell context històric. 
L’illa tenia i té recursos per sobreviure, però tot es va esmerçar en una lenta indolència propiciada per la degradació moral i política del "Comandante", mentre “el Che” aconseguí la gloria eterna gràcies a una trista mort allà per Bolívia. 
Fidel, cercenat el recolzament de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en la seva descomposiciò, malalt d’ell mateix i de la seva pròpia incompetència i incapacitat per evolucionar, deixà que el seu país s’anés deteriorant com ell i els seus ideals i acabés sent una parodia que sobreviu com pot, enmig de picaresca runa i mancances.

Aquest fracàs d’en Fidel, ha estat a la llarga el nostre, d’ell varem aprendre que no solsament no pots canviar el món, si més no, que és ell qui et fagocita, fent inútils tots el esforços revolucionaris, i varem aprendre també que ja no hi ha lloc per a revoltes, perquè les maten els propis impulsors per acabar allí on erem abans de començar i tot plegat ha estat un esforç inùtil.

Retirat fa quatre anys Fidel per l’edat i les malalties, el seu germà Raül continua governant amb la mateixa línia de indolència i populisme tranuitat que ell, mentre l’illa mica en mica es va ensorrant irremeiablement.

Els tres huracans que la varen assolar anys anteriors han agreujat encara més la situació económica en haver malmès molts camps de cultiu de tabac i també els dedicats a la agricultura. Una terra ubèrrima amb aigua de sobres i molt poc explotada per la peculiaritat del sistema comunista que juga a ser papa Estat protector, i en no propiciar la iniciativa privada la població cau en la indolència improductiva de la subvenció i l'ajut estatal. Deia Raül Castro que degut a la crisi s'hauran de reduir ajudes gratuïtes no essencials, sense especificar, però que indica que la davallada del país és imparable.

Amb la desaparició de Chavez queda el dubte de si Veneçuela continuarà ajudant generosament l'illa, i no sabem que passarà quan mori Fidel, ni si el seu germà serà capaç de democratitzar el règim, tot i que de moment apunta a que l’intent és de perpetuar-se en el poder en una línia clarament continuista, però en la impressió és que ha quedat palès que cinquanta quatre anys desprès aquesta ha estat una revolució fallida.

Mentre, l’oposició i la Casa Blanca, com a voltors planejant sobre el cadàver agonitzant......esperen des de Miami.

* * *

Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells que estimem. Vaig pensar en el paràgraf inicial de la Pell freda als deu minuts d'haver arribat a l'Havana, quan l'estupefacció es barrejava amb la ira i el desencís, amb una ràbia punyent que es va transformar en tristesa i la constatació que la Revolució Cubana al igual que la dels Soviet havia consistit en una enorme estafa. 

Si la síndrome de Stendhal està associada a la bellesa, la síndrome de l'Havana hauríem associar-la a la destrucció, però també  a l'esperança. D'aquesta estada a l'Havana en varen sortir dinou poemes i un són, és el fruit de l'impacte emocional que per al poeta va representar el contacte directe amb ciutat de la Havana les set hores que va estar a la ciutat un dia d'un més de setembre de 2005.

RECORDS 27.7.13

De la mateixa manera que ja no hi ha pallers, han desaparegut moltes de les coses que omplien el paisatge de la meva infantesa: el carro i la mula del “Basta”, que cada matí baixant de Sant Llorençpassava per davant de casa mentre jo esmorzava, amb el Basta adormit i la mula fent el camí tota sola. La torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”, i esmorzar a la rere boriga del forn llegint novel·les de Fidel Prado i Marcial Lafuente Estefanía. Els patins de quatre rodes lligats a les sabates, la rodona, si, aquella roda de bicicleta que amb un pal guiàvem amb força traça. El Sanches els diumenges a la Creu Alta, "regalèssia tendre", cridava i caramels de mel. La moto amb sidecar que tenia el meu pare, jugar al bell mig del carrer amb els companys, la fona per tirar-nos pedres barri contra barri, els cromos de la xocolata i també del litines, els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari cada tarda. El més de Maria i Setmana Santa. La cobla tocant sardanes cada diumenge, sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa, les olives"rellenes" i les patates "xips" el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca. Tots aquests records esvanits en el temps formen part d’un passat que ja no tornarà. 

I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!. Ens estem fent grans, que no vells, però hem arribat fins aquí, i aquest passat perdut en els records del temps, d'un temps que encara és el nostre, amb nosaltres un dia se n'anirà.....per sempre.

DANYS COL·LATERALS 26.7.13

La meva atenció es distreu del que estic mirant avorrit. No hauria de llegir diaris ni empassar-me tot l'allau d'informació diaria que em torna immune i que no fa més que atiar la meva indiferència i llunyana mirada a qualsevol de les desgràcies que succeeixen a diari arreu. Els morts i els damnificats formen ja part d'un rutinari paissatge quotidià que per reiteratiu no m'afecta, llevat que el nombre sigui molt alt o la desgracia propera com el cas d'ahir a Santiago, i tot i així ho fa relativament, afortunadament lluny d'hipocresies demagògiques tant a l'ùs. 

A base de saturació i reiteració, ens han vacunat contra tot mal que no ens afecti a nosaltres, i han creat la societat de la indiferència davant els danys col·laterals del dia a dia d'un món egoistament i estúpidament globalitzat.

OKUPES EN NEGRE 26.7.13

La tancada d’immigrants a l’església de Sant Bernat Calbó del Poblenou, que va començar dimecres al migdia després del desallotjament de l’assentament del carrer Puigcerdà, és més a prop del final. Ahir l’Ajuntament de Barcelona va acceptar ampliar el dispositiu especial d’atenció per incloure-hi els desallotjats que no s’hi van acollir dimecres mateix. Els organitzadors de la tancada van començar a elaborar una llista d’afectats, que tenien previst presentar a l’Ajuntament avui mateix.

Sembla doncs que l'Ajuntament ha acabat posant fil a l'agulla per sol·lucionar el problema que ell mateix havia creat. Si tenim una gent que ara no ens interessa, una ma d'obra barata desocupada i sense recursos, no els podem deixar abandonats a la seva dissort, en algún lloc han de malviure, i una nau okupada no és el millor, però és un lloc on dormir fora del ras.

No deixa de ser curiós les dificultats de tipus legal que hi ha per desallotxar una casa que és teva i que ha estat ocupada per okupes blancs, mentre que aquesta nau abandonada que ocupàven els senegalesos negres va ser desallotjada pels mossos amb un aparell d'agents exagerat sense cap problema legal.

Es veu que no és igual ser okupa blanc que negre, fins i tot en això hi ha diferències.

EL MAQUINISTA EXPERIMENTAT 25.7.13

No era tan experimentat Francisco José Garzón Amo com diuen que era, i no massa professional en el desenvoluppament de la seva feina. Un profesional no faria ni penjaria al Facebook aquestes bestieses. Si tenia experiència de poc li ha servit en anar a 190 qm en comptes de a 80 a la corba on s'ha produït l'accident, encara que a quatre quilómetres de Santiago, deixés de funcionar (l'accident va ser a 3 qm) el sistema de seguretat ERTMS, més eficaç, un sistema que hauria reduït automàticament la velocitat del tren Alvia, que estaba segons diuen operatiu en tot el trajecte llevat d'aquests 4 qm. abans d'arribar a Santiago.
Obviàment, a partir d'ara els sistema ERTMS s'instalarà en tots els trams de via que encara no el tenen en funcionament, faltaria més. 
Explicava avui un enviat de Rac1 a Santiago, que una noia jove, va trucar a la Policia per avisar de la tragedia i de que hi havia molts morts escampats pel terra a ran de la via, i la Policia no se la va creure; li varen dir que era impossible en ple segle XXI un fet així, i que no fes bromes pocasoltes...
Va ser possible el fet que ha acabat amb la vida - de moment - de 80 persones i ha deixat més de 180 ferits, 32 dels quals estàn en estat crític. I va ser possible per la negligència criminal del maquinista del tren, l'home que es vantava a Facebook de la seva velocitat excessiva.

En un altre ordre de coses, em pregunto su cal un tractament tan exagerat per part dels mitjans televisius i fins i tot radiofónics, i si cal ensenyar una i altra vegada fins a resultar vomitives les imatges del moment de l'accident i dels moments posteriors. Ha estat una accident terrible, com molts accidents terribles que passen cada dia, i ja que no es pot fer res per les víctimes, almenys podrien ser més curosos en la manera de tractar la notícia i de com difonen les imatges; clar que això ja ho farien si no fossin simples carronyaires en comptes de periodistes.

VIVA HONDURAS! 25.7.13

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha enviat a diversos mitjans aquesta nit una nota de condol oficial pel descarrilament del tren a Galícia. La nota, però, sembla que ha estat feta sobre una plantilla anterior ja que després de tres pàrrafs referits a l'accident n'apareix un quart que expressa el condol a les víctimes del terratrèmol 'd'aquesta matinada a Gansu'.  Gansu és una ciutat del centre de la Xina on fa tres dies hi va haver un terratrèmol que va causar 86 víctimes. No és la primera vegada que l'hi passa al Gabinet de Premsa del President Espanyol, és la desidia, la indolència, 'copiar, cortar i pegar' i ja està. 

Nomès és una fotessa, davant la gravetat d'altres problemes que gestionen amb la mateixa barroeria indolent, però demostra com treballa aquest personal. Si no saben fer bé una cosa tan senzilla com redactar correctament una simple nota de premsa davant un accident a Galicia, com poden gestionar quelcom més complex i important. Viva Honduras!

PARANOIA 24.7.13

Tots els déus han estat inventats per uns quants homes per fotre a la resta d'homes (i dones) de per vida. Si! és l'home, en un acte de vanitat tan gran que una dona mai el faria, que s'ha inventat aquestes divinitats, i aixó ve almenys des del paleolític o fins i tot d'abans. 

També els comunistes tenien les seves divinitats, fins i tot els ateus, tot depén de com es vegi. En canvi, cap del animals que poblen aquest petit planeta seria capaç d'una paranoia tan gran, aquest dubtós honor queda adjudicat als homínids.

ÉS IGUAL: SOMA, COCA O MESCAL 24.7.13

Un indi gairebé nu baixava molt lentament per l'escala de mà d'una casa veïna, esglaó després d'esglaó, amb la tremolosa cautela de la vellesa extrema. La seva cara era negre i apareixia molt arrugat, com una màscara d'obsidiana. La seva boca desdentada s'enfonsava entre les seves seus galtes. A les comissures dels llavis i als dos costats del mentó penjaven, sobre la pell fosca, uns pocs pèls llargs i gairebé blancs. Els cabells llargs i solts penjaven a flocs grisos a banda i banda de la cara. El seu cos apareixia encorbat i flac fins als ossos, gairebé descarnat. Baixava lentament, detenint-se en cada esglaó abans d'aventurar-se a fer un altre pas. 

-Però, ¿què li passa? -Va xiuxiuejar Lenina. En els seus ulls es llegia l'horror i la sorpresa. 

-Res, senzillament, és vell -va contestar Bernard, aparentant indiferència, encara que no en sentia tal. - ¿Vell? -Va repetir Lenina-. Però ... també el director és vell; moltes persones són velles, però no són así.

-Perquè no els permetem ser així. Els preservem de les malalties. mantenint les seves secrecions internes equilibrades artificialment de manera que conservin la joventut. No permetem que el seu equilibri de magnesi-calci descendeixi per sota del que era en els trenta anys. Els donem transfusions de sang jove. Estimulem de manera permanent el seu metabolisme. Per això no tenen aquest aspecte. en part -Va afegir-perquè la majoria moren abans d'arribar al'edat d'aquest vell. Joventut gairebé perfecta fins als seixanta anys, i després, plas!, el final. Però Lenina no l'escoltava. Mirava al vell, que seguia baixant lentament. Per fi, els seus peus van tocar el terra. I es va girar. El fons de les profundes òrbites dels ulls apareixien extraordinàriament brillants, i la van mirar un llarg moment sense expressió..." Aldous Huxley.

L'arruga és bella i costa molt de conseguir. No se si som conscients que ens anem acostant a aquest maleït món feliç, si no hi som ja... 

"Aquella tarda l'eixam d'helicòpters que va arribar brunzint a través d'Hogs Back, formava un dens núvol de deu quilòmetres de longitud. - Salvatge! -Van cridar els primers a arribar-. ¡Mr Salvatge! No hi va haver resposta. La porta del far estava oberta. La varen empènyer i penetrar en la penombra de l'interior. A través d'un arc que s'obria en l'altre extrem de l'estada podien veure l'arrencada de l'escala que conduïa a les plantes superiors. Exactament sota la clau l'arc es balancejaven uns peus. - Mr Salvatge! Lentament, molt lentament, com dos agulles de brúixola, els peus giraven cap a la dreta: Nord, Nord-est, Est, Sud-est, sud, sudsudest, després es van aturar, i, al cap de pocs segons, van girar, amb idèntica calma, cap a l'esquerra: Sudsudoeste, Sud, Sud-est, Est ...

I jo que aquesta història ja l'estic veient, que ja s'està produint, que el que era anticipació és ja una realitat. Que més dona, és igual.....,  'soma' 'coca' o 'mescal'.

D'ESPETECS 23.7.13

En milions de llars passa cada setmana el mateix. Hores després que un espetec de Casa Tarradellas entra per la porta comença una mena de joc. D'una banda, la mare que intenta que l'espetec romangui intacte penjat en un petit ganxo de la cuina. D'altra, la resta de la família que casualment va tallant trosset a trosset l'irresistible espetec fins que s'acaba. 
D'aixó va un altre inversemblant i surrealista anunci de Casa Tarradellas, com el de l'avi emmig del camp erm al qui les dents postisses li feien castanyoles i altres peculiars anuncis a qual més queco. Per cert que l'avi pensava havia mort, i va ressucitar i poc després ja no se'n va parlar més. 
A casa quan venen les tres nenes, els gendres i els quatre nets, els espetecs (almenys un parell) duren cinc minuts escassos, ah! i son Salgot, els nens diuen els hi agrada més, i a l'anunci, un sól espetec dura 24 hores. 

No se qui és el que pareix els anuncis de Casa Tarradellas, però és més queco que la queca, s'ho hauria de fer mirar. Fan uns anuncis que semblen fets per a ignorants mentals, o cretins accelerats, amb tot el respecte cap uns i altres que segurament també els hi veuràn el llautó.

SENSE NOTICIES D'ALGÚ... 23.7.13

A ran del naixement del fill del Príncep Guillem i Katie Middleton, la web de The Guardian ofereix l'opció de fer desaparèixer tota la saturació embafosa de notícies reials amb un sol clic sobre una pastilla on s'hi llegeix "Republicà?", perquè els qui no són monàrquics s'estalviín l'empatx informatiu sobre el nou nat. 
¿I si la premsa catalana, donés la opció del botó de fer desaparèixer les notícies d'Espanya? Ni presidents erràtics i tancrèdics, ni Bárcenas, ni Marca Espanya, no assabentar-se de l'exculpació de Jaume Matas. Seria tan tranquil, tan plàcid tot, tenint en compte que a qui representa que mai passa res, llevat dels casos de pecatta minuta com el del Palau o els espíes de Método 3, que em temo que no ens en sabriem avenir, a banda que segurament es vendrien molts menys diaris. Ni tan sols el Tata pot ser motiu d'entusiasme informatiu en una época  la de l'estiu fluixa per se de noticies.

Aquesta setmana que he estat a Lanzarote, poc he vist la televisió i menys encara he llegit diaris, però cada vegada que posaves la Tele cap al vespre, monòtonament, Bárcenas i el Pp copàven els informatius. De fet, tot està més o menys com ho vaig deixar fa una setmana, amb la confirmació de la condemna esperada de Breton, i la sorpresa de la pràctica absolució de Jaume Matas, cas aquest que sincerament no entenc, i ja veig que ningú demanarà masses explicacions de perquè ha acabat com sembla ha acabat, deu ser que som a l'estiu i fa mandra parlar de tot plegat.

Amb Espanya ens passa i a l'inversa també que ens necessitem i retroalimentem mutuament, per a no dir fagocitàriament, com a l'acudit de Woody Allen:  

"Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina...

I perquè no l'ingresa en un manicomi? - li pregunta aquest 
-Veurà, diu Allen....és que necessito els ous."

Al Setembre ja ens emprenyarem, o no!