ELS PRINCIPIS DE L'ESTUPIDESA 21.6.23

Dies enrere, en un acte a la Universitat de Barcelona, l'exrector d'una altra universitat catalana va dir: “Les xarxes socials transmeten més ràpidament l'estupidesa que la intel·ligència”. Aquesta és una apreciació a l'abast de tothom. Però que la formulés un exrector, enginyer i especialista en turbulències, li va donar, als meus ulls, un valor i una solemnitat especials. Però que la formulés un exrector, enginyer i especialista en turbulències, li va donar, als meus ulls, un valor i una solemnitat especials. Hi haurà qui opini el contrari, però si fos cert que l'estupidesa ha trobat a les xarxes una formidable plataforma per a la seva expansió, tindríem un problema seriós. Perquè allò que se'ns va presentar com una eina per a la democratització de les comunicacions i l'accés al coneixement seria un lloc (virtual) on passem moltes hores (reals), on l'odi, el narcisisme més patètic, les idees més tronades, els exabruptes i la irreflexió floreixen com vigoroses males herbes en allò que seria un agradable jardí. 

De fet, les xarxes el que han fet és acollir i fer seva la discussió, la perorata de barra de bar de tota la vida, amplificant-la i empitjorant-la.

Potser també hauríem de limitar l'ús de les xarxes, o l'exposició. Els vents que bufen per aquests pagaments -diu l'exrector a la vanguardia- ja ens acosten més a l'estupidesa que a la intel·ligència. I, obrint el focus, ens hauríem de preguntar què fem malament i què vol dir que se'ns en vagin de les mans els instruments decisius en l'evolució i la transformació de la societat. Perquè si en aquests àmbits centrals del futur les coses van màniga per espatlla, produeix una inquietud més gran pensar en allò que ens espera a la perifèria. Mentre afrontem la tasca ímproba de regular o, almenys, contenir l'estupidesa, seria positiu fomentar la intel·ligència. Potser és més fàcil que el primer.

Crec en la idea que Twitter és un lloc per dir-li al món el què estàs pensant sense que hagis tingut l'oportunitat de pensar-ho. Un lloc que hauria d'estar vetat als polítics pel seu propi bé. En la seva presa de possessió Gabriel Le Senne va declarar que com a president estaria al servei de tots i afavoriria el debat racional i assossegat. I això com s'aconsegueix amb els seus principis? Deu tenir molta fe en la neutralitat que li permet el seu penis.

D'ON VE QUE US BOMBIN? 21.6.23

“Amb els meus 76 anys, jo deia: si no surto alcalde, que us bombin a tots”. Aquestes són les paraules contextualitzades que Xavier Trias va pronunciar en el discurs de dissabte a l'Ajuntament de Barcelona. El candidat de Junts hauria pogut optar per “així rebenteu”, “que us pengin”, “feu-vos repicar”, “que us moqui la iaia” o fins i tot algunes expressions més grolleres. Però el guanyador de les eleccions municipals a la capital catalana va optar per “que us bombin”. - Magí Camps a lavanguardia.com

Encara que no té una aparença excessivament malsonant, el seu origen és equiparable a expressions tan grolleres com “que us donin pel cul”. Aquests dies s'han formulat moltes hipòtesis sobre el seu origen, però crec que la que ha desenvolupat Enric Gomà, i que tot seguit detallaré, és la que té més lògica.

D'entrada, entre els dos significats de bomba, bomba explosiva i bomba de bombar, la primera queda descartada. Quedem-nos, doncs, amb el sentit de bomba com a “aparell destinat a provocar el moviment d'un fluid al llarg d'un conducte en un sentit determinat...”, segons el DIEC. Sembla que el moviment de l'èmbol d'aquesta bomba és la metàfora que es va prendre com a sinònim de la sodomia, que és un dels insults més prolífics de la nostra cultura.

Precisament per no dir-ho amb totes les lletres, l'eufemisme sempre ha ajudat els parlants a no ser tan explícitament vulgars. En lloc de dir “que us donin pel cul”, és freqüent sentir “que us donin pel sac” o, com és el cas de Trias, “que us bombin”. Gomà documenta per primera vegada l'expressió al llibre Diari íntim, de Ferran Canyameres (1945). Des de llavors hi ha més documentació escrita, fins a arribar al Diccionari de renecs, de Pere Verdaguer (1999), que la completa així: “Que et bombin, que pel cul et donguin”, però no en revela l'origen.

Després del que va passar dissabte a l'Ajuntament de Barcelona i de les falses acusacions sobre un compte a Suïssa del 2014, és humanament comprensible que algú exploti. Els seus partidaris ho han aplaudit i els seus contraris li han retret que hagi fet servir una expressió impròpia d'un personatge com ell. Però ja sabem que cadascú s'ho mira des del prisma i que si els fets haguessin afectat el partit contrari, les reaccions serien oposades.

Una mostra més de com som de complicats els catalans. Fernando Ferran Gómez o l'etern Labordeta ho van simplificar amb un contundent: a la mierda!. En qualsevol cas, Trias ha aconseguit una cosa per la qual cosa els lingüistes pagaríem: revitalitzar una expressió que estava en reculada. I això no té preu.

QUAN VINGUIN A BUSCAR-ME 21.6.23

El PP i Vox volen garantir la “llibertat de memòria”, però a la seva manera. El concepte fa referència a la derogació de la llei de Memòria Històrica. És un bon reflex de la perillosa deriva d'aquesta aliança, ara que tot està documentat, registrat i reproduït fins a no poder més, ara que es diria que l'oblit és impossible, per més que aquests dos partits ho intentin. Ja sabem que gairebé tots els partits es desdiuen tot just unes hores després que les hemeroteques hagin recollit per sempre promeses com que, si no són la llista més votada, aniran a l'oposició, o que mai dels mais pactaran amb els que han acabat pactant. Però no es pot callar aquests intents de manipular la memòria històrica. Una mentida només se sosté quan qui la fórmula recorda el que va dir millor que el receptor. Però és clar que el votant encara no ha tingut temps d'oblidar el que van assegurar els candidats just abans de les eleccions i les investidures. Ningú és tan ximple com per deixar-se enganyar, ja sabem que passarà, excepte honroses excepcions com a Extremadura. Sempre ha estat així, i malgrat això seguim votant.

El futur es construeix a partir de la memòria, de la qual avui tenim més evidències que mai, i no se'n pot eludir i menys encara negar-la. La reparació comença a ser urgent, ia les cunetes encara queden massa ossos per desenterrar.

No ajuda gens ni mica una lona com la de la fotografia que han penjat els obscens de VOX a Madrid. Em retrotrau perillosament a una nova nit de vidres trencats. Avisats estem, si no estem amatents, en guàrdia, actius, acabarem com el poema de Martin Niemöller: "Quan vinguin a buscar-me, no hi haurà ningú més que pugui protestar".

'YELLOW DAY', EL DIA MÉS FELIÇ DE L'ANY 20.6.23

Cada tercer dilluns de gener llegim com és el dia més trist de l'any, el famós 'blue monday', un concepte basat en una fórmula matemàtica que combina el clima, la costa de gener, la llunyania de les vacances següents o la fi de les Nadal. En contraposició, es va idear una altra fórmula que permetés calcular quin dia seria el més feliç de l?any. Es va encunyar com a 'yellow day', i es tornen a combinar les temperatures i les hores de llum, així com factors econòmics.

La fórmula ha estat ideada per meteoròlegs i psicòlegs. Entra en joc que es tracta del dia amb més hores de llum de l?any, la jornada laboral intensiva, la proximitat de les vacances o la paga extra. Cosa que uneix el bon temps amb unes condicions de treball millors que arriben amb l'estiu. Aquesta fórmula ens ajuda a fixar aquest dia al calendari com el més feliç (el 20 de juny), però, podem continuar aprofitant els diferents factors i allargar aquesta felicitat unes setmanes més simplement amb seguir una sèrie de pautes.

Les temperatures agradables, l'augment de les hores de llum o la proximitat de les vacances fan que estiguem en aquestes dates de molt bon humor, cosa que sembla potenciar-se al 'yellow day'. Aquest millor humor l'anirem veient al llarg de tot l'estiu, posant èmfasi en el nostre període de vacances. Però fins que arribi, podrem treure partit a l'època estival i potenciar el nostre benestar.

El psicòleg Ángel Rull, a través de les pautes següents, creu que podrem fer que el 'yellow day' no només sigui el dia més feliç de l'any, sinó que també ho sigui tot l'estiu:

1. Surt més - Els dies són més llargs, encara que no tinguis jornada intensiva a la feina. Les hores de llum fan que en puguem sortir més i aprofitar el dia entre setmana abans d'anar-nos a dormir. Ens permet tenir més lleure i treure més partit als dies. És temps d'estar amb els amics, fer esport exterior o sortir a passejar.

2. Mens sana - L'estiu és una bona època per posar-nos al dia amb totes les lectures pendents i poder tancar també els cursos on ens havíem apuntat. Però també ens caldrà descansar la ment i desconnectar. El ioga o la meditació són pràctiques que ens permetran reiniciar i carregar piles.

3. Corpore sa - Les hores de llum són el moment ideal per potenciar l'esport, però aquesta vegada fora del gimnàs i, si és possible, en bona companyia. A més, hem de cuidar la nostra alimentació, ja que un excés de greixos o hidrats poden fer que estiguem més cansats.

4. Reavalua els propòsits - Amb l'arribada de l'Any Nou, vau fer una llista de propòsits. És el moment d'avaluar què hem aconseguit, posar nous reptes i reformular allò que encara no hem aconseguit. No és moment de fer un balanç negatiu, sinó d'explorar les noves necessitats i tot allò que volem aconseguir al darrer semestre.

5. Mode avió - L'època estival ens fa explorar més i sortir amb els amics. És un bon moment perquè deixem de mirar el rellotge i desconnectem del mòbil i del correu electrònic. La veritable desconnexió comença apagant tota pantalla.

Si quan va arribar el 'blue monday' busquem la manera de deixar enrere la tristesa, amb l'arribada del dia més feliç de l'any, busquem tot el contrari: veure aquest benestar i buscar la manera de potenciar-lo perquè ens duré el màxim de setmanes possible . Per això és important sortir de casa, treure més partit al nostre lleure i cuidar el nostre cos.

PER QUÈ ESCRIVIM? 20.6.23

Escriure, fer literatura, no és més que reflectir la consciència, millor dit l'estat de consciència de l'escriptor, per expressar la seva mentalitat i conviccions, o no necessàriament, hi ha molta ficció alguna vegada, encara que en el fons escriure és parlar sempre d'un mateix, de recordar o manipular els records. Escrivim d'allò que coneixem, car ficcionar vindria a ser com miccionar, o sia pixar-s'hi, i es sol notar. Escrivim per una necessitat vital de comunicar, d'exhibir - a vegades - impunement els nostres pensaments. Segons Camus, escriure és activar les nostres obsessions. És crear o aparentment inventar-se uns personatges, manipular-los, jugar amb ells, o en algun cas són els propis personatges els que dominen l'escriptor. De la mateixa manera que la poesia serveix per informar de les nostres negligències, la literatura serveix per explicar les nostres petites o grans misèries

I morir deu ser deixar d'escriure deia Fuster, i no anava desencaminat, només que l'obra escrita perdura en el temps i sempre hi ha algú que descobreix una història escrita fa anys. La literatura sobreviu a l'escriptor, què, en certa manera (si és mínimament bo o interessant) a travès d'ella obté en certa manera la immortalitat. També es podria dir que escrivim perquè no sabem fer altra cosa, de la mateixa manera que estimen sense saber per què, i, arribat a aquest punt, em quedaria de nou amb Fuster:

"Escriure - fer literatura - és tot això que vostès diuen, i, de més a més una forma de venjança"

Quin escriptor no ha somiat mai viure en un país on el govern els pagui un sou? Aquest és el cas d'Islàndia, on els escriptors cobren una suma mensual de 2400 euros. Com que és un país on fa força fred i les hores de llum són pràcticament inexistents, molts dels seus habitants passen molt de temps a casa seva, i la lectura és una de les seves principals activitats. De fet, el 90% de la població consumeix almenys un llibre a l'any i una mitjana de vuit llibres comprats per la meitat dels islandesos en el mateix període de temps.

En aquest context, no és estrany que proliferin escriptors (un de cada deu islandesos ha escrit un llibre alguna vegada) mentre segueixen teclejant noves històries al seu ordinador per a una població limitada que, així i tot, pot no compensar aquesta quantitat d'autors. Solució? Els sous que el govern d'Islàndia concedeix actualment a 70 dels seus escriptors.

El motiu d'aquest sou, ingrés al qual s'afegeixen els beneficis posteriors per drets d'autor, complementa la idea que no tots els escriptors només poden viure dels seus guanys per les vendes d'un llibre, especialment en un país on malgrat això de llegir-se molt la població escassa. Partint d'aquesta base, el més lògic és recompensar les hores invertides en la creació d'un manuscrit.

Qui decideix quin escriptor mereix aquest sou és l'Associació d'Escriptors, després de les deliberacions d'un jurat format per tres catedràtics universitaris que qüestiona el projecte de l'escriptor i el temps que té previst dedicar a la seva obra.

No sé si aquests escriptors islandesos remunerats pateixen la síndrome del full en blanc, supose que no, si no escriuen, no cobren, i la gana pot obrar miracles. Que prenguin exemple d'Isaac Asimov, que deien que cobrava a tant per paraula, per això escrivia totxos a tutiplen.

L'ART DE DEIXAR D'ESCRIURE 19.6.23

Marcel Broodthaers, poeta belga, amic de René Magritte, va abandonar l'escriptura, convençut que l'abisme entre fer, dir i comptar era infranquejable. El 1964, va arribar a la conclusió que el llenguatge no tenia sentit, que era únicament una carcassa, un embolcall, buits. El seu darrer treball va ser una sèrie de caixes albergant poemes no escrits, el no-res. El que mostraven era la possibilitat d'un poema: aquesta ambigüitat final que cadascú pot interpretar com vol. O no interpretar. 

Jean Arthur Rimbaud va deixar d'escriure als 24 anys, convençut que no hi havia res més que volgués dir, que ja estava tot dit. Va deixar una poderosa obra que 180 després de la seva publicació connecta amb lectors de totes les generacions, i es va embarcar en una vida fosca a Etiòpia de traficant d'esclaus. Resulta impossible connectar el poeta que va escriure Una temporada a l'infern i el bateau ivre, amb l'home va morir només en un hotel, malalt i amargat.

Ningú al seu moment va saber que Herman Melville havia deixat d'escriure. De fet., Rimbaud es va submergir en una vida sense escriptura, només li ho va comunicar a Verlaine i a la seva escassa família per carta. En el segle XIX, un escriptor no era la celebritat que és avui en dia. Celebritat a la que s'obliga a opinar, a signar llibres i a aparèixer en congressos, debats i en revistes d'entreteniment, que l'únic que fan és distreure'l de l'escriptura, fins al punt d'afectar, de condicionar la seva obra.

JD Salinger és un altre cas d'un escriptor que va deixar d'escriure (sembla) durant els últims 40 anys de la seva vida, encara que pel que sembla va estar escrivint la seva gran novel·la de la qual no se sap res, de moment.

El cas de Juan Rulfo és diferent Rulfo va deixar d'escriure per que se li va morir el tio Celerino que era qui li explicaba històries com la de Comala.

Explica aquests casos d'escriptors que van deixar d'escriure, Isabel Coixet, a diversos mitjans, i recorda una anècdota de Reynolds Price. "Aquest diu als seus estudiants que per una setmana han de guardar en un calaix els textos en què estiguin treballant sense reescriure'ls ni tocar-los. No pot ni tan sols afegir una coma. A la setmana, els reuneix tothom a classe i els pregunta si han complert la tasca. Tots alcen la mà. El professor els mira un moment i, abans de sortir per la porta, els diu que qualsevol persona capaç d'abandonar un text una setmana sencera, o un sol dia, mai no arribarà a ser escriptor".