LA MEVA PRIMERA SIGNATURA 17.1.14

He volgut recuperar aquest escrit de fa un parell d'anys, perquè té a veure amb l'escrit anterior sobre la signatura de llibres. En aquest es ferereix a la meva primera signatura de llibres.

"Una advertència si sou escriptor novells, nediocres o no; no aneu mai a una signatura de llibres (feu-me cas), us pot agafar una depressió de cavall, i menys encara per Sant Jordi. Dit aixó, anem al meu cas. Per Sant Jordi de l'any 2001 presentava "El Marmessor de la Ignorància", havia sortit una petita ressenya al Diari de Sabadell el dia anterior i per megafonia anaven anunciant de tant en tant que jo era alli per signar el meu llibre.

Al meu costat tenia en Lluís Subirana, al costat d'ell en Ton Creus i més avall l'Ibañez el d'en Mortadelo. Havia avisat a tothom a qui podia avisar que hi seria a la plaça de l'Ajuntament signant el llibre per la tarda, però no devia avisar gaire bé o el personal es va fer l'orni. En Lluís i en Ton varen signar força ejemplars dels seus llibres i l'Ibañez ja us podeu imaginar la cua que tenia formada davant seu. I jo allí veient com passava la gent, i quan semblava que algu s'acostava, a ùltima hora anava parar al company del costat, i hom com un "capullu" de braços creuats sense que vingués ningú.

Aleshores quan ja m'estava angoixant va aparèixer la Montse que de fet ja el tenia signat de dos o tres dies abans, el meu pare, el Santiago, que també el tenia signat i el Domenec.... aquest el que feia era venir a que li signés el llibre, se n'anava i als vint minuts tornava, o sia que el seu llibre duia tres o quatre dedicatories, però almenys donava una certa sensació de moviment. Mentrestant a l'Ibañez li devia fer mal el canell de tan signar. En resum que em vaig frustrar molt, més que res per que anava de novell.

Malgrat el consell que us he donat, dos anys més tard, en publicar "Fins que cal dir-ser adéu" vaig reincidir i coincidir també amb en Lluís Subirana i Ton Creus, però aquesta vegada anava ja preparat, o millor dit resignat, i tot i així va anar una mica més bé que la primera, vaig signar deu o dotze ejemplars, que vista la primera experiència va ser tot un èxit."

LA SIGNATURA DE LLIBRES 17.1.14

"Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.

Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.

En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.

Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.

Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.

Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.

En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....

La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.

Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!

Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...

En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.

El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....

Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava."

Aquesta delicia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegiu aquest text. 

EL CÀNCER DELS IMPIUS 16.1.14

Suposo que el nom Jesús Calvo no us sonarà de res. Bé, de fet no és ningú, o podria ser un dels imbècils que Warhol va pronosticar tindrien els seus 5 minuts de Gloria. Jesús Calvo és un capella de la diòcesi de LLeó que opina, o sia exerceix de ultracrepidià a un mitjà televisiu tan democràtic i objectiu com és la feixistoide Alerta Digital.

En una entrevista a que el va convidar el presentador del programa perquè opinés del diví i l'huma (qui millor (o pitjor) que un capellà, aquest va dir que la malaltia d'un polític socialista és el "càstig de la divina providència". Així mateix, va declarar que la pena de mort "és doctrina catòlica". A l'espai, Robles va fer una sèrie de comentaris despectius sobre Pedro Zerolo, regidor socialista de l'Ajuntament de Madrid que recentment va anunciar que pateix càncer, i va incitar al seu convidat, el capellà Jesús Calvo, a fer el mateix . 

"El pecat té la seva sanció, el seu càstig, llavors no m'estranyaria gens que això [ el càncer ] fos un efecte de la divina providència", va afirmar el religiós.

   

Durant la seva polèmica intervenció , el sacerdot va defensar també que "la pena capital" és "doctrina catòlica". "S'ha tret la pena capital, malauradament, que és doctrina catòlica, i caldria eliminar a molta gentussa que els està fent la vida impossible als innocents", va dir el capellà en referència als avortistes. Robles no va ocultar la seva alegria al conèixer que el religiós comparteix la seva forma de pensar. "M'alegro que aquestes paraules meves estiguin sent ratificades per l'autoritat moral, per qui és per a mi una referència espiritual", va assegurar el presentador en un moment de l'entrevista.

O sigui que una vegada més un representat en principi legal i autoritzat de Déu o del seu fill, opina d'una manera molt poc afortunada sobre dues questions serioses com el càncer d'una persona o la pena de mort, i evidentment els seus superiors ni l'han desautoritzat, renyat o apartat del seu càrrec. No és nou ni ens ha de sorprendre, expliquen que aquest senyor fa misses a Francisco Franco, o sia que ja us podeu imaginar el peu que calça. 

Més que un representant de l'Esglesia, aquest individuu no és més que un ésser mesquí i un miserable, que ha oblidat el missatge de Crist, de pau, amor i respecte pel proïsme. 

DEL PROÏSME 15.1.14

E, ¿Qui són els nostres proïsmes? Jesucrist ho declara: proïsme és tota persona de qui podem haver profit. De fet no se si Jesucrist ho 'declarà' així, però tal és l'afirmació de Sant Vicent Ferrer (sermons, II, 911). D'altra banda, la definició és preciosa. 

JOAN FUSTER 

ALARIC HUNT 14.1.14

L'home de la fotografía es diu Alaric Hunt, condemnat a cadena perpètua per homicidi des de 1988, ha estat guardonat amb el premi literari Private Eye Writers, per la seva novel·la sobre un assassí en sèrie, titulada 'Cuts through Bone'. Hunt rebrà 10.000$ i un contracte amb l'editorial que publicarà el llibre. L'escriptor ha confessat que la seva font d'inspiració va ser la sèrie televisiva 'Llei i ordre'.

El 1988, quan Hunt tenia 19 anys, va ser empresonat per homicidi i provocació d'incendi. Juntament amb el seu germà, Hunt va tractar d'ocultar l'assalt a una botiga de joies provocant un foc a l'establiment, cosa que va provocar la mort d'una persona per inhalació de fum, segons expliquen a 'The New York Times' .

No hi ha massa informació, pero sorpren que el que va ser accident amb un mort, però un accident per inhalació de fum, fos castigat amb cadena perpètua. Expliquen que Hunt, que cal recordar tenia 19 anys en el moment dels fets té un alt coeficient intel·lectual, i sincerament, no entenc com per un accident sense ànim de matar a ningú, se'l condemnés a cadena perpètua, potser perquè era croata i no ciutadà nord-americà.

El sentit de la justicia i les seves sentencies en general, i la dels Estats Units en particular, sovint, no deixa de ser peculiar. En el fons, en el cas dels Estas Units, depén dels diners que tinguis per pagar-te un bon advocat, vegis sinó el cas de O.J. Simpson.

MOSTRAR EL CAMÍ 14.1.14

Expliquen els mitjans que Mikhaïl Kalàixnikov, el dissenyador del fusell d'assalt AK -47, va escriure l'abril de 2013 una carta al patriarca de l'Església ortodoxa russa, en què s'expressava el seu remordiment per les morts causades pel seu invent.

"El meu dolor espiritual és insuportable - li deia -. Tinc la mateixa pregunta sense resoldre: Si el meu rifle es va emportar la vida de les persones?, Llavors pot ser que sóc culpable per les morts de les persones, encara que fossin enemics", es va preguntar Kalàixnikov, que va morir el passat 23 de desembre als 94 anys en un hospital de la república russa d'Udmúrtia, a mil quilòmetres a l'est de Moscou.

La carta, reproduïda pel diari rus Izvestia aquest dilluns, estava escrita a mà i signada per Kalàixnikov, que es descriu a si mateix com "un servent de Déu". L'inventor de l'AK -47 va explicar en la missiva que va ser per primera vegada a una església a l'edat de 91 anys i va ser batejat més tard. "El Senyor em va mostrar el camí a la tarda de la meva vida ... Quan vaig creuar el llindar d'una església, la meva ànima va sentir com si hagués estat allà abans".

Encara que tard, sembla un penediment sincer. Ara, el que és fantástica és la resposta del secretari de premsa del patriarca, Alexander Volkov, de manual, vaja.

Volkov, va afirmar al diari rus que el líder de l'Església va rebre la carta i va escriure una resposta personal. "L'Església té una posició molt definida: quan les armes serveixen per protegir la pàtria, l'Església dóna suport tant als seus creadors com als soldats que les utilitzen", va dir Volkov. 

Lo qual vol dir que a Volkov i al patriarca potser el senyor no els va mostrar el cami, o varen tirar per alguna drecera en justificar la tasca creativa de rifles per matar de Kalàixnikov.

EL MILLOR AMIC DE L'HOME 13.1.14

L'altre dia era a la llibreria i davant meu hi havia un senyor gran amb gorra, d'aquells que em sembla fins i tot dormen amb ella, atès la porta sempre, hivern i estiu, només que la d'estiu és més adient al temps. L'home de la gorra duu un bastó bastant consistent i el mànec és el cap d'un gos. Mentre esperava per pagar el diari, l'home deia: 'El perro no és el mejor amigo del hombre, el mejor amigo del hombre és el bastón que hay debajo de la empuñadora'.

Vaig pensar que l'home de la gorra no havia entès res, o potser creia més en la força del bastó que no crec li permetés defensar-se amb massa solvència atès la seva avançada edat, i potser també, l'home de la gorra no sabia que el gos és el millor amic de l'home, en la mesura que l'home sigui el seu amo i el cuiti, guareixi i alimenti.

FILLS DE FRANQUISTES 13.1.14

A Vilaweb expliquen com entre els actuals dirigents polítics de PP i de PSOE i els màxims accionistes de les grans empreses, hi ha gent que té vincles força directes amb personalitats del règim franquista. Són #fillsdefranquistes, l'etiqueta amb què fa unes quantes setmanes que el compte de Twitter @LaLluna_LaPruna ha difós aquestes relacions de parentesc. Eloi Aymerich, un membre de l'ANC de Lleida, els ha aplegats amb muntatge fotogràfic inclòs, en aquesta llista que reproduïm a continuació.

Hi ha noms amb molt de pes, com ara Alberto Ruiz Gallardón; Josep Piqué; Javier Godó; el president de la constructora OHL, Juan Miguel Villar Mir; el màxim accionista de Sacyr, Demetrio Carceller; Mariano Rajoy; José Bono; Alfredo Pérez Rubalcaba; José Ramón Bauzá; Soraya Sáenz de Santamaría; Jesús Posada; José Manuel Lara; el 'Conde de Godó'; el fiscal general de l'estat, Eduardo Torres Dulce, i molts més.

Sorprèn però, que llevat de Vidal Quadras, no hi surtin 'Fernandez&Fernandez', fills de militar franquista, ni cap polític de Convergència o d'Unió. Curiós.

HISTÒRIA VERÍDICA 12.1.14

A un senyor li cauen al terra les ulleres, que fan un soroll terrible en xocar amb les rajoles. El senyor s'ajup afligidíssim perquè els vidres de les ulleres costen molt cars, però descobreix amb sorpresa que per miracle no se li han trencat.

Ara aquest senyor se sent profundament agraït, i comprèn que l'ocorregut val per un advertiment amistós, de manera que s'encamina a una casa d'òptica i adquireix de seguida un estoig de cuir encoixinat de doble protecció, a fi de curar-se en salut. Una hora més tard li cau l'estoig, i en ajupir-se sense major inquietud descobreix que les ulleres s'han fet pols. A aquest senyor li porta una estona comprendre que els designis de la Providència són inescrutables, i que en realitat el miracle ha ocorregut ara.

Julio Cortázar

ERNEST LLUCH 11.1.14

A Ernest Lluch, quan va ser ministre de Sanitat, els funcionaris li varen posar el sobrenom de 'l'abominable home de les 8'. Es veu que el primer dia que es va presentar al Ministeri com a nou titular, a les vuit en punt, ni tan sols havien obert les portes. La seva manera de ser de persona treballadora i matinera li va permetre en molt poc temps deixar empremta en el sistema espanyol de salut al consagrar el dret universal a l'assistència sanitària i desvincular-la de la cotització a la Seguretat Social.

Ernest Lluch pertanyia a una espècie malauradament extingida, 'els socialistes de Catalunya'. Ernest Lluch va ser assasinat per ETA al parquing de casa seva el 20 de Novembre de l'any, 2000, diuen que l'ùltima persona que va parlar amb ell i que l'acompanyava cada dia, va ser en Lluís Foix. 

Compte amb els pseudo-homenatges a ETA com el d'avui, emmascarats  sota paraules com drests humans, pau i llibertat. Aquests demòcrates amants de les llibertats varen assasinar a més de 800 ciutadans espanyols, i entre ells a Ernest Lluch. Cal no oblidar-ho.

Ho recordo perfectament, com si fos ara mateix: eren les sis menys cinc del matí quan en engegar la radio del cotxe me’n vaig assabentar. Recordo també com si fos ahir les paraules de Gemma Nierga demanant diàleg en acabar la gran manifestació de Barcelona, i li varen fer cas, llevat dels de sempre que la varen criticar en aquell moment i han posat totes les travetes que han pogut al procés de diàleg amb la banda terrorista.

Són ells, els mesquins, els miserables, els que ho anteposen tot i als que els hi val tot amb tal d’assolir el poder. No era pas d’aquests l'Ernest Lluch, per aixó el van matar. Ell parlava de diàleg, de compromís, de generositat i aixó a banda i banda del conflicte hi ha una sèrie de sinistres personatges que no els interessava ni els interessa a hores d’ara, gens.

Veig sovint el petit homenatge a la memòria de l’Ernest Lluch en forma de placa al Parc Catalunya de Sabadell, estava sol sota un arbre, però després el varen encerclar i al seu costat hi ha un parc infantil per a la mainada, amb tirolina inclosa. Potser algun dia un nen preguntarà al seu pare o mare, qui era aquest senyor, espero se’n recordin i els hi expliquin que hi ha gent que perd la vida per cercar la pau i l'entesa entre els pobles.
Un destacat dirigent abertzale va dir anys després que l'assassinat de Lluch habia estat un error, el reconeixement d'aquest error arribava, massa anys tard.

ADÉU ESPANYA 10.1.14

Maragall acabava amb un 'Adéu Espanya' decebut: un comiat en efecte. Espriu sembla començar amb un 'Bon dia, Espanya' esperançat dins la tragèdia: una salutació.

En la mesura que uns homes parlen de la mateixa manera - quan parlen naturalment - es mantenen en una unitat retallada, incisiva, entre els homes que parlen d'altres maneres. Una llengua no és tota la societat: és, però, la seua clau de volta, deia Fuster.

Maragall més decebut va arribar al punt de lucidesa d'entendre que amb Espanya (Madrid) no hi havia res a fer, mentre Espriu, més místic i il·lús, creia possible entendre's amb Espanya, catalanitzar-la, allò que Pujol en deia explicar-se, fer pedagogia. El temps ha demostrat que Espriu o Pujol (aquest ho ha reconegut) estaven perdent el temps, que amb Espanya, com li passava a la iaia del vetllament de mort de Cioran, quan li deia: no hi ha res a fer, senyor, no hi ha res a fer. I això Maragall ho tenia molt clar.

Dit això, he recuperat un text antic que crec era de Gregorio Luri, però  no n'estic segur, encara que val la pena quedar-se amb la seva reflexió:

"També caldria reconèixer que a Catalunya el problema és que no hi ha nacionalistes en termes de política real. Catalunya cansa, a tots, als de dins i als de fora. No per la permanent reivindicació, més o menys comú en diversos graus, sinó per la reiteració i la falta d'una realpolitik, que estableixi l'avui de cada dia com a fórmula prioritària i el nacionalisme com a magma, secundari si es vol, però alimentador d'acció i voluntat.
Aquí "la voluntat de poder" de la qual parla Nietzsche és d'una brutalitat tremenda i l'assetjament de les formacions polítiques a elles mateixes desmoralitzador. Quan es parla d'una refundació nacionalista s'intueix una fractura enorme a la societat catalana, a l'estil de la basca. I si no es parla d'ella el que es pretén és fagotizar als nacionalistes que van d'un lloc a un altre sense saber on quedar-se."

Ciceró, en l'enfrontament entre Cèsar i Pompeu, va escriure al seu amic Àtic una frase fantàstica que va al pèl : se d'on vull sortir però no a on anar".

COWORKING 10.1.14

El coworking (en català cotreball, treball cooperatiu, o treball en cooperació) és una forma de treball que permet a professionals independents, emprenedors, i pimes de diferents sectors, compartir un mateix espai de treball, tant físic com virtual, per desenvolupar els seus projectes professionals de manera independent, alhora que fomenten projectes conjunts. El neologisme «cotreball» és la traducció a l'espanyol del terme coworking, però l'ús directe de l'anglicisme és gairebé més acceptat que el mateix terme «cotreball». Aquesta definció del que és el coworking té a veure amb aquesta noticia que he trobat al 9nou:

"Els germans Santi i Antoni Casas, impulsors del Coworking Tona,

"Per tal de promoure les sinèrgies entre els usauris del servei, el centre ha organitzat activitats com sessions formatives gratuïtes impartides per experts en l’organització, comunicació i el màrqueting empresarials.

Obre Coworking Tona, primer coworking d’Osona Sud adreçat a emprenedors, professionals i petites empreses. Es tracta d’un espai adreçat a petites empreses, professionals i emprenedors “que busquen un lloc on poder treballar i desenvolupar les seves activitats i projectes empresarials i col·laborar amb altres professionals”. El Coworking Tona, ubicat al centre de la població, sorgeix des de la iniciativa privada “davant la mancança d’un centre d’aquestes característiques a municipis d’Osona Sud com Tona, Centelles, Taradell i Seva”.

Per tal de promoure les sinèrgies entre els coworkers, el centre ha organitzat activitats com sessions formatives gratuïtes impartides per experts en l’organització, comunicació i el màrqueting empresarials."

No deixa de ser fins i tot molest aquesta manera de vestir una idea ja existent, amb un ressonant nom en angles 'coworking', i després volen els del Govern que la gent retoli els seus establiments en català i castellà, però es veu que si és diu en anglès, - no oblidem el crowfunding - té bula papal i com passa ja amb la Fórmula 1 o les motos, els anglicismes són el pa de cada dia. Emprar aquests noms en anglès, supera amb escreix els eufemismes com 'cap de recursos humans' -JEFE DE PERSONAL, o responsable de logística - PEL CAMIONERO, o Molt honorable President de la Generalitat, - PER L'ENCARREGAT DE LA GESTORIA. Jo no em refiaria massa d'un projecte que es ven en anglès, per si de cas, no sigui cosa del 'noi de Tona', encara que reconec que, per bonic, aquest sofisticat eufemisme: "promoure les sinergies entre els coworkers". Que bonic, m'ha emocionat i tot. És possible fins i tot que els dos germans, siguin 'emprenedors', un altre eufemisme molt emprat últimament.

ANY VINYOLI 9.1.14

El 3 de juliol d'enguany, farà cent anys del naixement d'un dels poetes més importants del segle XX, i gosaria dir que no tan sols en llengua catalana: Joan Vinyoli. Vinyoli és un poeta profundament europeu, indiscutiblement modern, intuïtiu i fascinador com n'hi ha pocs. El passat més de desembre parlava de si es cel·lebraria l'aniversari del seu naixement, així com el de xesco Boix..., veig que si es cel·lebrarà l'any Vinyoli, segons explicava Sebastià Alzamora a l'Ara. 

Va ser la rapsoda sabadellenca Núria Candela qui em va parlar per primera vegada d'un poeta del nostre país, oblidat, per a no dir gairebé desconegut, almenys per a mi i molts: Joan Vinyoli. Vaig anar a veure a Núria per ensenyar-li el primer recull de poemes que havia escrit, d'aixó en deu fer deu anys ja. Amb l'il·lusió d'un adolescent pensava que havia escrit la mare de tots els poemes i ella amb una enorme finezza va passar-hi per ells de puntetes, per sobre sense dir-me el que en pensava o potser contestant amb vaguetats intel·ligentment pietoses, em va parlar de Joan Vinyoli, de la seva obra i de la traducció que havia fet de l'obra d'un altre gran poeta Reiner Maria Rilke. 
Em vaig comprar una antologia de Vinyoli que vaig acabar regalant a un jove poeta sabadellenc que no coneixia ni conec a dia d’avui però que em va semblar llegint la seva poesia a través de na Marta Borràs (una companya ocasional de feina) que estava excessivament influenciada per en Miquel Martí i Pol. No n'he sabut més d'aquest jove poeta i ni tan sols recordo el seu nom i na Marta suposo resideix encara a Irlanda pel que se'm fa difícil preguntar-li per a ell. 
Vinyoli, no és només un poeta oblidat, és més, és desconegut per a molta per a no dir la majoria de la gent del país, de fet com la majoria dels poetes, que d'aixó, de bons poetes n’anem més que sobrats en aquests petit país nostre. Possiblement la seva vida no es correspondria amb la d'un poeta, o potser si tot i alguna part fosca que ara no cal treure a la llum, prou s'ha fet en cercles reduïts del món contemporani de la seva poesia. 
Jo em quedo amb el poeta, amb les seves curoses traduccions de Rilke i amb els seus poemes, fora del comú, per a mi, hi és clar. Compreu-vos l'antologia que val la pena tot i que lamento no recordar el nom de l'editorial. No pretenc fer un elogi professional de la seva obra en ser profà en la matèria per una banda i per l'altra la fascinació que per a mi representen els seus poemes, no tinc doncs la suficient equanimitat per fer-ho ni ho pretenc. Només us demano que el llegiu i després si voleu en parlem.

Us deixo un poema curt d'ell que em té fascinat i que he rellegit una munió de vegades trobant-li a cada nova lectura un sentit distint com si de la contemplació d'un quadre d'en Cezanne es tractes.

Vindrà la mort.

Vindrà la mort i els ulls m'arrencarà
veuré llavors un altre firmament
la finitud es un vaixell varat
l'hortalissa que menjo no te cucs
el silenci s'impregna de clarors
la mort és purament, un canvi més.

*

AVORRIMENT 9.1.14

El nadó, que era dels que fan bondat per principi, s'estava quiet, amb els ulls esbatanats i els punys closos com la majoria de nadons. La senyora que hi era de visita, ho venia comprovant des de feia una estona llarga, Per fi va comentar filosòficament:

- Pobres criatures! Deuen avorrir-se molt.

Un aforisme de Joan Fuster.

EUTANASIA AMB XAMPANY 8.1.14

Emiel Pauwels, considerat l'atleta més vell de Bèlgica amb 95 anys, es va sotmetre aquest dimarts a l'eutanàsia després de compartir unes copes de xampany de comiat amb els seus familiars i amics, segons ha informat la cadena de televisió belga RTL. Pauwels, que va explicar dilluns que "no lamenta" deixar aquest món i que "no té cap por a la mort".

"¿Qui no voldria acabar amb un got de xampany i en companyia de tots els seus éssers estimats?", va preguntar Pauwels al ser fotografiat en el seu comiat un dia abans de sotmetre's a l'eutanàsia. Les fotografies publicades el mostren somrient, a punt de brindar amb els membres de la seva família, els seus amics i els companys del seu club d'atletisme, tots reunits al seu domicili.  Pauwels, que tenia un càncer d'estómac en fase terminal, va rebre la injecció mortal a casa seva, a la ciutat de Bruges. En els seus últims moments tenia al seu costat el seu fill Eddy, que va dir respectar la voluntat del seu pare, però que trobava "difícil pensar que és l'última vegada que estem junts".

Obsessionat com estic amb la mort, em sembla aquesta una manera molt digne d'anar-se'n d'aquest món, lúcid i envoltat dels teus, abans el deteriorament físic o psíquic ho impedeixi. La eutanàsia és una decisió personal, car en no poder escollir el fet d'arribar aquí, almenys sí que s'ha adquirit el dret a marxar quan es vulgui, i no es tracta d'un suïcidi o d'un acte covard; decidir a 95 anys que ja n'hi ha prou i que això s'ha acabat i acomiadar-se de familiars i amics en una festa em sembla d'un gran elegància , honestedat i coherència en la seva última decisió.

FOTOS ROBADES 7.1.14

Les fotos que veieu han estat robades, atès ni al cementiri de la Salud ni a l'agrupació pessebrista de Sabadell está permes de fer-les. Tampoc es poden fer fotos a Mossos, Guardia Civil o Policía Nacional. La multa que et pot impossar la ploranera del Ministre de repressió diuen és de 30.000 mil euros.

No deixa de ser curiós que una societat, uns ciutadans, que són impunement fotografiats o filmats a la majoria de llocs per on van a ciutat, sigui Bancs, supermercats, botigues, benzineres, farmàcies o pel mateix carrer, en una flagrant intromissió en la seva intimitat o anonimat, no tinguin dret a fer fotos - per exemple - d'ens repressors violents com poden ser Mossos o Policía Nacional, en exercici d'aquesta violència que tant sovinteja per les seves parts, i aquests si que tenen impunitat i llicencia per cascar. 

Com diria el cínic i tril·lero shakespirià: Manda güevos. 

EL CINQUÈ PODER 5.1.14

Perquè compro cada dia 'el Periódico'?. Aquesta és la pregunta que em faig fa ja uns anys. Compro uns fulls de paper sense grapar que destenyeixen i que apareixen caducats amb noticies importants del dia anterior i en les menors amb retards de set o vuit dies.

A sobre, a mi m'agradaria comprar la Vanguardia atès és el diari que té més contingut i més opinió també, amb l'afegit de la contra, però la senyora prefereix el Periódico que no té ni suc ni bruc ni on agafar-se. A sobre aquests adalils de la informació, de la denuncia contra la inflació al seu moment o dels augments de preus cada més de gener de l'Administració, callaren com a putes quan varen apujar les seves antigalles obsoletes en paper, ah! i cada vegada en menys gruix de paper. Ni tan sols es varen molestar en justificar l'augment fet per la cara, (el del diumenge a banda). 
Aquests diaris caducats talment com la ràdio enquistada en esquemes obsolets resten ara sorpresos, admirats i esmaperduts de que tota la poca, molta o dispersa informació que els arriba és a traves de les noves tecnologies (Internet: blocs, facebook o twitter). Tenen l'evidencia als nassos del que no han volgut o no han sabut veure, ni tan sols els diaris digitals que són com els de paper però amb una mica més d’actualitat en el temps real (hi ha de tot). 
Sembla comencen a entendre que la informació ja no és part dels enviats especials, dels corresponsals i d'ells mateixos, la informació al moment és dels ciutadans, de qualsevol ciutadà arreu del món que amb un simple mòbil i un ordinador, o un mòbil d'última generació por informar al moment del que està succeint, aquest cinquè poder, nou, els ha agafat per sorpresa, sembla, atès el menysteniment que els gurus de la informació tenien vers aquests nous ciutadans/reporters. Es diu que el problema d'aquesta informació és que és dispersa i poc o gens contrastada. Bé, tan o tant poc com la que donen els mitjans als qui ja els hi han colat més d'un gol, per a no dir golejada. Malgrat tot continuaràn igual mentre duri la rifeta, que ja s'acaba.

Continuo preguntant-me perquè segueixo comprant el diari cada dia, si ni tan sols faig ja els mots encreuats.

.

PIGMALIÓ 5.1.14

A l'antiga Grècia va existir fa molt temps un poeta anomenat Pigmalió que es dedicava a construir estàtues tan perfectes que només els faltava parlar. Un cop acabades, ell els ensenyava moltes de les coses que sabia: literatura en general, poesia en particular, una mica de política, una mica de música i, en fi, una mica de fer bromes i acudits i tirar endavant en qualsevol conversa.

Quan el poeta jutjava que ja estaven preparades, les contemplava satisfet durant uns minuts i com qui no vol la cosa, com si res, les feia parlar. Des d'aquest instant les estàtues es vestien i sortien al carrer, i al carrer o a la casa parlaven sense parar del que hi ha. El poeta es complaïa en la seva obra i les deixava fer, i quan venien visites callava discretament (la qual cosa li servia d'alleujament ) mentre la seva estàtua entretenia aquestes, de vegades a costa del poeta mateix, amb les anècdotes més gracioses.

El millor era que arribava un moment en què les estàtues, com sol passar, es creien millors que el seu creador, i començaven a maleir d'ell. Discorrien que si ja sabien parlar, ara només els faltava volar, i començaven a fer assajos amb tota mena d'ales, inclusivament les de cera, desprestigiades feia poc en una aventura infortunada. De vegades feien un veritable esforç, es posaven vermelles, i aconseguien elevar dos o tres centímetres, altura que, per descomptat, les marejava, ja que no estaven fetes per a ella.

Algunes, penedides, desistien d'això i tornaven a conformar-se amb poder parlar i marejar als altres. Altres, tossudes, persistien en el seu afany, i els grecs que passaven per allà les imaginaven boges al veure-les donar contínuament aquells saltets que elles consideraven volar. Altres més concloïen que el poeta era el causant de tots els seus mals, saltessin o simplement parlessin, i tractaven de treure-li els ulls.

De vegades el poeta es cansava, els donava un cop de peu al cul, i elles queien en forma de petits trossos de marbre .

Pigmalió
[Conte . Text complet.]
ciudadseva.com
Augusto Monterroso