L'ALTRE CAVERNA



El filòsof, escriptor i polític Xavier Rubert de Ventós ha mort als 83 anys. Llegim catorze reflexions del seu llibre "Si no corro, caic" (Empúries), en què la intenció era clara: “Parlar tan personalment que no em calgui dir jo, i amb tanta distància que aquest jo no sàpiga de qui parla.” I veiem al final de l'escrit la conversa que va mantenir amb Raimon el 1991.

1. Hi ha gent que necessita els diners —sempre més i més. Jo, en canvi, necessitaria només no necessitar-los. Però això, naturalment, és molt més car.

2. Aprendre que es pot trobar un sentit a la vida sense trobar el sentit de la vida.

3. Em cansa la resposta que em provoquen els altres. Sé prou bé quin sentiment em generen una vegada i una altra els afers quotidians. Conec prou bé quina resposta m’arrenca la pregunta sobre els fills, o la imatge que em suggereix, un cop i un altre, les balconades d’aquell edifici noucentista de la cantonada. Per això fujo a la recerca d’algun reflex de la meva ànima que em dugui a respostes o sentiments que jo mateix ignoro, de vetes inexplorades de la meva sensibilitat —ja una mica exhaurida. En escapar-me, no busco tant colonitzar el món, com acabar de colonitzar-me a mi mateix, de descobrir-me sons o vibracions que encara no em conec o, si més no, que són capaces d’endegar una nova simfonia.

4. Qui ha dit a Plató que només hi ha una caverna on es projecten les ombres de la realitat? Hi ha més cavernes i més ombres, sí. I el que jo intento és precisament això: veure-hi des d’una altra caverna, des d’un altre registre sentimental; amb nous sistemes de preferències i desitjos; des d’un altre teclat on hi ha d’haver més matisos dels que veig, més individus i més déus en els quals crec.

5. No soc producte del que em passa. Soc un precipitat aleatori format per la família, els estudis, la feina, tres accidents de moto o quatre viatges; soc just un símptoma de tot plegat.

6. «Ser famós» és avui la versió efímera del prestigi, el fast-food de l’estatus.

7. Només sento que comprenc alguna cosa quan, per casualitat, l’arribo a sorprendre, a veure-la abans no s’adoni que jo soc allí.

8. Si estic bé, soc superior a les meves forces; si malament, no estic a la meva alçada. (Gairebé mai no arribo a un instant de sintonia analgèsica, d’equilibri clàssic i feliç.) (5/10/2002).

9. Un dels jos veritables en què em reconec, i alhora em sorprèn, només treu el cap de tant en tant, quan ell vol.

10. He anat perdent consciència que la meva conducta era pecaminosa en la mesura en què l’he anat sentint simplement com a patètica. Aleshores, la commiseració i la pietat prenen el lloc de la vella culpa.

11. En lloc d’afrontar els conflictes més o menys latents, tendeixo a deixar-los podrir amb la secreta esperança que es dissolguin tots sols. Però això té el seu preu: m’he trobat que, a força d’abandonar-los tot esperant que escampin la boira, m’he anat arraconant fins a posicions que acaben per fer-me vergonya a mi mateix.

12. A vegades les evidències s’imposen a les més arrelades conviccions. Una és: soc masoquista.

13. Per a Kant, el tabac suposava «un impuls repetit amb freqüència que permet concentrar l’atenció sobre un estat del pensament que d’altra manera esdevindria avorrit per la seva mateixa uniformitat i monotonia (…). Aquesta mena d’entreteniment de l’home amb si mateix ocupa el lloc d’una companya, ja que omple el temps no amb diàleg sinó amb sensacions contínuament renovades; amb excitacions ràpides i passatgeres, però sempre renovades». Ai-ai-ai, si Kant i Pla s’haguessin conegut!

14. Ja m’he arribat a dir a mi mateix tot el que em creia que sabia —quina mandra tornar-hi ara! (24/1/2003). - Xavier Rubert de Ventós.

SORPRESES ET DÓNA LA VIDA



L'Audiència de Madrid, ha rebutjat un recurs de Pablo Iglesias, perquè es condemni per calúmnies a l'exespia Diego Camacho, que va vincular l'ex-vicepresident amb Hezbol·là, el terrorisme internacional, el narcotràfic de Veneçuela, i el finançament de l'Iran. La Secció Primera Penal ha estimat que aquestes imputacions no van afectar l'honor d'Esglésies perquè eren meres insinuacions i perquè l'acusat no les va proferir per fer mal amb menyspreu a la veritat, sinó perquè se les creia després d'haver-les llegit en tabloides digitals.

O sia de ser que és, estem, ens trobem, esmaperduts, davant d'un tribunal que dicta que no és injuriós que un exespia vinculi Pablo Iglesias amb el narcotràfic. Després de conèixer la sentència, un creu que, després de suprimir la sedició del Codi Penal, ara toca eliminar la calúmnia. Les acusacions de l'exespia les va recollir El Correo i presumia de saber que Iglesias va cobrar diners procedents de desfalcs i del narcotràfic veneçolà, que va proporcionar passaports falsos a terroristes d'Hesbol·là i que estava contrastar el seu finançament de l'Iran, de l'Iran.o delIrant.

D'altra banda i en un lloc de Castella la vella que no es va conquerir en una hora, Una jutge ha arxivat la demanda de protecció a l'honor que va presentar el pare de l'exvicepresident del Govern contra la diputada del PP,  CaYetana Álvarez de Toledo a qui reclamava el pagament de 18.000 euros per danys morals. Segons la senyora jutge, la diputada del Pp no va atemptar contra l'honor del pare de Pablo Iglesias en referir-se a ell com a “terrorista” en una entrevista al juny del 2020, perquè les seves manifestacions tenien “un indubtable interès general en referir-se al passat històric i polític del nostre país” i una “indubtable base fàctica” per haver militat Francisco Javier Iglesias Peláez a l'organització terrorista FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota).

Què han d'entendre per honor aquests il·lustres togats? Què suposen que és una calúmnia? La sentència fins i tot li retreu a l'exvicepresident tenir un dret restrictiu a expressar opinions sobre els altres. Per cert, el ponent del tribunal havia estat excàrrec públic de la Comunitat de Madrid amb el PP. Però aquest petit detall és irrellevant. “La vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida, ai Déu”

ON ÉS PABLO?



El Jutjat d'Instrucció 29 de Barcelona ha citat l'expresident del PP Pablo Casado a declarar com a investigat per presumptes injúries en dir que a Catalunya els professors tenen instruccions de no deixar anar al bany els nens i les nenes que parlen en castellà. Segons ha avançat aquest dimecres el diari Ara i han confirmat fonts judicials, Casado està citat a declarar com a investigat el 30 de gener.

A la interlocutòria coneguda aquest dimecres, el jutge admet a tràmit la querella que la Generalitat va presentar contra l'exdirigent del PP després que el Tribunal Suprem (TS) arxivés la investigació que tenia sobre el mateix cas perquè Casado havia deixat de ser aforat en deixar el seu escó al Congrés. Casado va fer aquestes declaracions en un acte del PP a Galícia, i va dir: "¿Es pot tolerar que hi hagi professors amb instruccions per no deixar anar al bany nens perquè parlen en castellà? Es pot tolerar que hi hagi nens que per parlar castellà a l'esbarjo els fiquessin pedres a la motxilla?".

El problema és que la Justícia no ha aconseguit localitzar Pablo Casado, el jutjat de Barcelona que investiga l'exlíder del PP Pablo Casado pels seus assetjaments sobre el català ha suspés la seva declaració com a acusat de no haver-li pogut entregar a la seu del Pp, la querella de la Generalitat, des d'on els treballadors de recepció van comunicar que l'antic executiu "ja no té" despatx a Génova 13 y desconéixen on se'l pot localitzar”. S'imaginen vostés si això passa amb algun membre de la CUP o Podem, el safareig hi hauria?. On és Pablo? s'agrairà a qui el trobi, ho faci públic, per ser record de família.

NOIES D'IMATGE



La repugnància que desperta un violador a la víctima és d'aquest tipus de sentiments que amb prou feines poden ser expressats amb paraules. Més enllà de la por, la ira, la confusió, el bloqueig o la degradació que hagi arribat a sentir la persona atacada, hi ha una altra sensació que roman al cos físic, i és aquesta indescriptible onada de fàstic i repulsa. Tot allò que tingui a veure amb el perpetrador fastigueja, inclosos els seus diners, els d'aquesta indemnització que pot rebre si prospera la denúncia corresponent als jutjats. Imagineu-vos: tot el que arribés a adquirir amb aquesta quantia li recordaria, una vegada i una altra, el moment terrible que va propiciar el seu guany.

Però aquesta no és l'única raó que porta una dona sexualment assaltada a renunciar a la reparació econòmica. Al capdavall, els diners els podrien donar a un ens que lluiti contra la nostra cultura de la violació. No, el que hi ha en joc és la seva credibilitat. I en aquesta societat, com més famós i adinerat sigui el violador més es veurà empesa la seva víctima a rebutjar públicament la indemnització si no vol anar de cap a la casella de buscones tramposes que van darrere del botí d'un incaut.

La noia que ha acusat Dani Alves d'haver-la violat al bany de la discoteca Sutton de Barcelona ha renunciat explícitament a exercir aquest dret. El seu objectiu –segons va explicar– és que es faci justícia i l'exjugador del Barça pagui amb la presó. I la interlocutòria de presó que va emetre la magistrada que investiga el cas li dóna total credibilitat a ella... Així de contundents semblen les proves, segons informava Mayka Navarro. 

I ja és trist que la dona violada decideixi renunciar a la indemnització precisament per no ser acusada d'aprofitar-se de la situació. Costa encara regularitzar alguns conceptes sobre aquest tema, i més si el violador a part d'infame és famós i es creu per sobre del bé i del mal. Afegir només que la mateixa nit, Alves va estar en un conegut restaurant/musical, i a la meva néta que és relacions públiques del mateix, ja li va demanar que li busqués per a ell i dos amics que anaven amb ell, tres noies, o sigui que el senyor Alves i els seus amics, aquella nit anaven de cacera.

No ens hauria de sorprendre el que va passar, sobretot si llegiu aquest article de la vanguardia que explica la manera de funcionar d'aquests antres.

El cas Dani Alves: noies d'imatge, barra lliure i ampolles de 500 euros a les sales VIP

Arran del cas Dani Alves, durant aquestes setmanes s'ha parlat infinitat de vegades sobre els reservats de les discoteques i sales VIP d'aquest tipus de locals, però no tots coneixem com funciona des de dins. El programa Islàndia de Rac 1 ha consultat dos joves que han treballat com a cambrers en reservats de discoteques i coneixen tot el que passa quan els llums s'encenen i la gent comença a entrar-hi.

Pablo Jofra, treballador de l'oci nocturn en un local d'Eivissa i exempleat de la discoteca Sutton, al costat de la Marta Segarra, que abans de la pandèmia servia a discoteques de Barcelona, han explicat com a aquest tipus de llocs hi acudeix gent amb un alt poder adquisitiu, a més de noies que seleccionen i conviden a accedir als reservats.

“Contacten amb algun cambrer i demanen tantes noies, jo o qualsevol altra persona les tria i la majoria respon que sí, perquè és gratis. Així que polsera i cap a dins”, afirma la noia. Tot això respon a la màxima de les empreses: guanyar més diners. El públic majoritari que acudeix a aquestes sales són homes, i per això la presència de noies joves serveix com a reclam, a més d'incitar-los a gastar més.

Els treballadors que passen la nit en aquests espais de la discoteca han de saber actuar i suggerir dissimuladament les noies que si s'acosten a una taula determinada, rebran copes de franc. “Si veus alguna noia que és simpàtica, li dius si vol anar a prendre alguna cosa amb algun dels nois”, explicava l'extreballador de Sutton.

Les dones que són convidades als reservats són anomenades 'noies d'imatge'. Joves que cobren entre 40 i 80 euros i la seva única feina és anar a la discoteca i passar-ho bé. “A la discoteca li surt a compte, el que vol és un bon producte per al client”, reconeix Jofra.

Estar en una discoteca amb barra lliure i cobrant no és tan meravellós com sembla, moltes de les noies acaben la nit sota els efectes de l'alcohol, en cas que aguantin fins al final de la nit. “Des de la barra he hagut de trucar a seguretat perquè s'emportés alguna noia que se n'anava amb un senyor gran i que no sabia ni d'on havia aparegut”, declarava el treballador.

Respecte a un dels casos que ha tingut més impacte aquestes últimes setmanes, la suposada violació de Dani Alves a una noia de 23 anys al bany del reservat d'una discoteca, també s'han pronunciat.

"No és la primera vegada que passa" - Segarra defensava fermament que està segura que no es tracta d'un fet aïllat i que tant ell com molts altres han fet aquest tipus d'actes a aquests llocs. “Ha sortit el tema Alves perquè és qui és i perquè la discoteca va activar el protocol, però no és la primera vegada que passa”.

A més, a aquests espais solen acudir clients famosos com futbolistes o cantants, sobre els quals tots dos han coincidit que molts menyspreen els empleats i els tracten de forma despectiva.

Els preus d'aquests reservats solen estar disponibles des dels 200 euros fins als preus que arriben a les quatre xifres o fins i tot més. No només es tracta d'aquesta despesa, per la qual s'inclou una ampolla d'alcohol, sinó que les despeses que es poden fer aquí es disparen.

La mateixa discoteca Sutton de Barcelona posa ampolles a disposició dels seus clients VIP des dels 300 euros fins a xous en directe que poden assolir els 24.000 euros. Per descomptat, aquests preus transformen els reservats d'algunes discoteques a llocs gairebé inaccessibles per a la majoria del públic que acudeix a una discoteca.

El que sorprèn d'aquest article és que hi hagi alguns que encara se sorprenguin, deu ser que no han estat mai en aquest tipus d'antres. El que passa és que això abans es considerava normal, per això hi ha aquests llocs, i ara amb el neo-puritanisme la gent s'escandalitza per això i per tot en general. No sé perquè volen canviar el nom a les mòmies, amb la quantitat que n'hi ha.


OLYMPE


De no parlar de suïcidi a ocupar desenes de pàgines als diaris. La salut mental s'ha convertit després de la pandèmia en un problema social, encara que aquesta realitat hi era des de fa anys, una realitat que no només acaba amb una vida plena de patiment sinó que deixa entre 15 i 20 persones del seu entorn completament destrossats. El 2021, van morir per aquesta causa 4.003 persones, gairebé el triple que en accidents de trànsit. Però quin és el perfil del suïcida? La taxa de suïcidi és més gran a les zones urbanes oa les rurals? Hi ha uns mesos en què se suïciden més persones? S'està ajudant aquestes persones?. Informen els mitjans de la influencer francesa Olympe que ha demanat el suïcidi assistit a Bèlgica. aquesta es la seva historia.

"Olympe, una influencer francesa de 23 anys, que assegura que té un trastorn d'identitat associatiu (TID) que l'obliga a conviure amb 15 personalitats diferents, ha demanat el suïcidi assistit a Bèlgica. La jove gaudeix de bona salut física, però ho ha demanat al·legant motius psicològics. La petició ha generat molta polèmica perquè la noia ha utilitzat el seu canal de YouTube, on té més de 255.000 subscriptors, per anunciar que vol posar fi a la seva vida a finals d'any. Ja fa anys que en els seus vídeos ha anat explicant els seus trastorns de personalitat. L'any 2020, la jove va compartir diàriament els seus estats d'ànim amb els seus seguidors, 3 anys després ha provocat un gran rebombori en anunciar la seva decisió, segons ha explicat Olympe està esgotada i ja ha contactat amb els metges de Bèlgica, on l'eutanàsia és legal, i el suïcidi es duria a terme a partir de l'últim trimestre de 2023.

La vida de Llilly, com es diu realment la influencer, no ha estat fàcil, una infància traumàtica plena d'abusos va provocar els seus problemes mentals. Olympe ha estat víctima de pedofília i va patir cinc violacions durant la seva adolescència. A més, va viure l'abandonament de la seva família i va passar per fins a 20 famílies d'acolliment en només 7 anys, que finalment també la van acabar abandonant. A l'escola, també va ser víctima d'assetjament durant 14 anys. Arran d'aquesta complicada infància i adolescència va desenvolupar una sèrie de personalitats alternatives que a vegades prenen el control de les seves accions i li provoquen una lluita interior. Alguna d'elles són protectores, però unes altres fràgils, i una d'elles ja va tractar d'autoeliminar-se perquè no podia suportar-ho més.

En un missatge a Instagram que s'ha convertit en viral la jove ha assegurat "la meva vida no és una sèrie de Netflix. No podem debatre sobre la fi". "És la meva vida i és una decisió difícil que he hagut de prendre", s'ha justificat la youtuber, que ha reconegut que està "molt cansada" i que no es tracta d'una decisió impulsiva, sinó que ho ha "meditat molt". "Com tot ésser humà tinc els meus límits i aquests límits han estat portats durant anys fins a l'extrem. No puc passar per més proves. He rebut missatges de persones que em diuen que quin exemple dono als joves, però no puc viure per als altres i fer les coses en funció dels altres", ha indicat. "Estic molt cansada i no li dic a ningú que aquesta és la solució, però aquesta és la meva decisió", insisteix la influencer i insta a aquells amb pensaments foscos a "trobar persones al seu voltant en les quals recolzar-se". En el seu missatge assegura que ja ha contactat amb els metges i vol aprofitar aquest any per "gaudir d'unes certes coses" i no tancar-se al fet que "alguna cosa passi i em faci canviar totalment d'opinió". Encara que dubte que això succeeixi: “He arribat a un punt en el qual ja no puc passar per cap calvari més”, ha conclòs. 

Els metges de Bèlgica asseguren que han rebutjat la petició d'Olympe. El doctor de Brussel·les, Yves de Locht, contactat per la jove youtuber, va assegurar al diari francès Le Parisien que les clíniques no eren "distribuïdores d'eutanàsia". "No ens neguem a reunir-nos amb gent com ella, però els expliquem que el procés pot durar mesos o fins i tot anys". El metge va denunciar que Bèlgica estava cansada de ser considerada com un "pavelló de la mort" per a França, on el suïcidi assistit és il·legal, com passa a la majoria d'Europa, excepte a Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Alemanya i Espanya. A Suïssa es permet el suïcidi assistit, però l'eutanàsia activa tampoc és legal".

Que pot portar a una jove aparentment triomfadora a demanar el suïcidi assistit?, els arguments que ella aporta semblen convincents, una infancia dura, trastorn de personalitat, o potser simplement, el que vol es cridar l'atenció, demanar ajut desesperadament.....


QUI JUTJA ALS JUTGES?



La llei del 'Solo sí és sí' allibera un depredador sexual amb una "alta probabilitat" de tornar a violar, així titula Javier Ricou el seu article a la Vanguardia. És un depredador sexual de llibre -ho diuen els informes penitenciaris- i la seva posada en llibertat recent és com un viatge en el temps, una història repetida amb fatals conseqüències, que ara es tem torni a repetir-se.

Daniel Padial González va ser alliberat dilluns passat. És un d'aquella vintena de violadors que han tornat a trepitjar el carrer abans del previst -hi haurà més en un futur- per la llei del "Solo sí és sí". Li faltava per fer encara mig any de condemna. El temor ara després de l'excarceració de Padial és que torni a passar el que ja va passar el 2008. Aquest any aquest depredador sexual només va trigar un mes a tornar a violar després de sortir de la presó. Els informes ja van alertar llavors de l'alt risc de reincidència d'aquest agressor sexual, que no està rehabilitat.

Francament, el títol de l'article de Ricou, no només no és encertat sinó que és tendenciós, perquè la llei del si és si, no allibera ningú, són els jutges els qui que en una esbiaxada i interessada interpretació d'aquesta llei, i per tant prevaricadora, alliberen aquests individus, i la prova està en que no a totes les comunitats s'aplica el mateix criteri. Es diu, s'addueix, que els jutges no decideixen, que es limiten a aplicar la llei, pero sabem que aixó sovint no és així, i aquest no seria el cas dels jutges del país veí ni del nostre. Estic segur que si aquesta llei, exactament igual, l'hagués promogut el Partido Popular, cap o molt pocs casos d'aquest tipus d'alliberament o reducció de condemna s'haurien donat. La pregunta és: Qui jutja als jutges?

LA XIULADORA MAJOR DEL REGNE



Menys que abans però encara hi ha gent que xiula pel carrer (de seixanta en amunt en general) el pare era un xiulador compulsiu, i lletrista ocasional: "Porta'm a la lluna, vull estar molt vora teu, potam a la lluna i si no a Cardedeu' era una de les seves creacions. El Santiago, el meu pare, diria que ara la gent no xiula tant perquè ha perdut la innocència, que abans n'hi havia més... Deixem-ho en punts suspensius. Cert és però que abans si que es xiulava més pel carrer, però és que depèn de la ubicació geogràfica, no és igual a Barcelona que als pobles. Al matí a primera hora pels pobles la gent encara es dóna el bon dia, formalitat que a ciutat s'ha perdut en general i xiular es xiula -encara-, és un clàssic que es resisteix a desaparèixer com que els lampistes ensenyin la regatera del cul. En Serrat explicava que tenia un veí que sabien quan anava a arrugar la cara (cagar) perquè cantava o xiulava (no ho recordo exactament) pel cel obert. A Barcelona Kurt Savoy gravava discs només xiulant.

I també abans la gent cantava a casa seva o pel carrer, sobretot les dones fent la feina o a la cuina cantaven cançons populars, pujant o baixant per l'escala, i això sí que s'ha perdut molt, potser perquè estem assetjats arreu per les màquines, o perquè massa gent porta l'MP3 a la butxaca i els altaveus a l'orella. De fet cada vegada som més introspectius en el nostre comportament quotidià, més autistes, potser perquè a banda de perdre la innocència hem perdut també aquella alegria i il·lusió que abans, malgrat les moltes dificultats de l'època, la gent tenia. I no serà que actualment no tinguem mals per espantar....

Recordo que de pre-adolescent m'agradava cantar copla, i sobretot una que es deia 'Campanera'. Ara ja no canto, és cert, però si taral·lejo i xiulo anant pel carrer o a casa, de fet, amb tanta gent que va xerrant sola pel carrer amb el seu mòbil ja no dec cridar gens l'atenció. Depèn de l'estat d'ànim, puc taral·lejar o xiular: 'the shadow of your Smile', 'Sassy Samba', 'Portam a la lluna', o la Gallineta. N'hi ha d'altres, però aquestes quatre són les més recurrents. Ja veig que m'estic fent gran.
Tinc un  veí que toca el piano, i ho fa prou bé.I un gitano que molts migdies m'amenitza la migdiada cantant flamenco sota la finestra de casa. I fa uns dies vaig descobrir una enaltidora de l'art de xiular, una xiuladora extraordinaria. Es diu o es fa dir, Ayna, i és la guanyadora del Global Whistling Championship 2021 People's Choice Award. També la podeu trobar a Instagram. Podriem dir que Ayna, que em semba es madrilenya, és la xiuladora major del regne.


LA RUTA DELS CARTRONS



No pot parar de tossir i té molta mucositat. Hichiam, un jove de 28 anys procedent del Marroc, aguanta l'onada de fred des d'un tros de cartró i una manta al passeig Picasso de Barcelona. "El fred, el vent... és horrible. Em trobo molt malament. Estem morts en vida", explica el noi. Altres dels seus companys combaten la grip i la febre amb paracetamol o inhaladors. Com ells, 2.500 persones a Catalunya no tenen cap lloc per protegir-se de les baixes temperatures: dormen al carrer - el periódico.

Fa anys que la població de persones que dormen i viuen al carrer no solament augmenta sinó que crea certes tensions de territori. És una perversió de la misèria que assimilem amb compassió, vergonya i certa por. Ara, a més a més, moltes sucursals bancàries del barri –un barri dels considerats benestants– desapareixen i fortifiquen els locals amb blindatges cuirassats per evitar ocupacions i això ha trencat l’equilibri entre la demanda i l’oferta d’espai. Els vestíbuls d’oficina bancària i els replans de botigues tancades (n’hi ha cada vegada més) continuen sent els espais més concorreguts pels que s’han vist abocats a viure d’aquesta manera. De dia, busquen bancs, parcs i fonts i endrecen el seu campament improvisat nocturn acumulant cartrons i mantes que, amb una solidaritat clandestina, algun porter o conserge de la zona els guarda. La demanda de cartrons és important. Els fan servir per construir parapets amb ànima de trinxera, que lluiten contra el vent, la llum i la possible intromissió de noctàmbuls violents i amb mal beure. L’arquitectura d’aquestes estructures improvisades és imaginativa i pràctica però també desesperada. Un dels homes que dorm a prop de casa em comenta que d’ençà de la instauració del toc de queda oficial les nits són més plàcides, també gràcies a la bonança d’un clima que ningú no diria que correspon al mes de novembre. Durant el dia, demana a prop del mercat, però hi ha molta competència. O, tot i que està tancada gairebé tot el dia, a la porta de l’església. I quan no se’n surt, se’n va a un forn o a un supermercat i de vegades li donen, a més de monedes, menjar per salvar un dia sense gaire horitzons ni expectatives. 

Un dia que fa pensar en el que deia el cineasta i contista Khémir Nacer: “El dia del pobre dura un any i l’any del ric dura un dia”. El barri assimila tots aquests moviments de supervivència sabent que són el símptoma de moltes coses que no funcionen i, alhora, l’avís del que podria passar-nos si perdéssim els privilegis de falsa normalitat que encara conservem. Però tornant als cartrons: una de les persones que dorm al carrer a prop de casa meva els acumula en un racó de la façana del DIA, munta cada nit el seu parapet de cartrons grans, retallats i combinats per fer d’estora i de pseudotenda de campanya. Un altre sol dormir a l'interior del Caixer del BBVA, i a més es tanca per dins, i la gent al matí no pot anar a treure diners, doncs sol llevatr-se tard. Fa temps que no es veu, però en aquest mateix caixer del BBVA, hi dormia un senyor estranger amb el seu gos, parlava molt poc de castellà, un dia en parlar amb ell em va dir que era danès, però no va voler parlar de com havia arribat a la lamentable situació en que estaba.

Amb el fred, el problema de dormir al carrer s'agreuja. L'Ajuntament de Sabadell i la Creu Roja han activat el protocol de l'Operació Fred i ja és preparin per donar resposta a les persones sense llar en cas de baixes temperatures. Es pretén atendre i allotjar aquestes persones en cas de condicions climatològiques adverses. Un cop activat el protocol de l'Operació Fred, segons els avisos meteorològics i de situació que es reben del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT), la Policia Municipal és qui alerta els responsables municipals i les entitats referents sobre la posada en marxa del dispositiu. El servei atendrà ciutadans i ciutadans que es troben a Sabadell, sense un lloc per dormir. Els usuaris podran accedir per fer nit al centre d'acollida, ubicat al Molí de Sant Oleguer, que compta amb 30 llits.

A PROPÒSIT D'UN ANUNCI TXEC

 


La icònica imatge d'una musulmana que camina sense vel, llegint un llibre ia contracorrent entre una multitud de dones cobertes amb niqab no és una obra reivindicativa de l'artista afganesa Shamsia Hassani, com afirmen missatges difosos en xarxes socials, sinó una fotografia publicitària txeca per anunciar una revista. En els últims dies s'ha convertit en viral, tant a Facebook com a Twitter, una imatge que circula com a símbol de la lluita de les dones afganeses en defensa dels seus drets davant dels talibans i que s'atribueix a la coneguda muralista Shamsia Hassani.

Es tracta d'una fotografia la figura central de la qual és una musulmana amb la cara descoberta que llegeix un llibre de tapes vermelles mentre camina a contracorrent entre una multitud de dones completament cobertes. Les publicacions de la foto a les xarxes socials van acompanyades de missatges on es destaca que l'autora és Hassani, «artista de grafit» i «professora de la Universitat de Kabul». Alguns assenyalen que, «tot i el perill, continua oposant resistència amb la seva feina» i molts afirmen: «Si la compartim, hi donarem veu i totes les dones afganeses que viuen a l'infern».

En realitat, ni és obra d?una artista afganesa ni té a veure amb l?Afganistan, perquè es tracta d?una foto retocada a partir de la qual va utilitzar fa tres anys una agència txeca de publicitat en una campanya comercial per anunciar la revista Reportér.

Foto-original-anunci Reportér

De fet, a la imatge premiada no és un llibre vermell, sinó un exemplar de la revista Reportér el que sosté la dona entre les mans. També es pot comprovar a la web del seu autor, el fotògraf txec Pavel Hejný, que mostra aquesta instantània amb les altres dues que va prendre per a la mateixa campanya: «Qüestionant el neonazisme» i «Qüestionant la guerra». L'argument amb què l'agència publicitària txeca va explicar l'elecció d'imatges ambientades en «situacions en què les persones sovint es deixen portar per l'opinió de la majoria» és que «anar contra el corrent sempre requereix coratge» i «la revista Reportér té aquest coratge i el transmet als seus lectors», segons va precisar VMLY&R-Prague a la seva web.

HASSANI: UNA ARTISTA AFGANA INTERNACIONALMENT RECONEGUDA - Davant l'àmplia difusió aconseguida en xarxes socials pels missatges que presenten aquesta foto retocada com una suposada obra al·legòrica de Shamsia Hassani que reflectiria la resistència de les dones afganeses davant la repressió talibana, la mateixa artista ha aclarit tant a Instagram i Facebook com a Twitter que no és l'autora d'aquesta imatge.

«Aquesta no és una de les meves obres artístiques», precisa Hassani, abans d'afegir: «Sé que em volien donar suport a mi i al meu art, però assegureu-vos de citar el veritable artista». Hassani no és fotògrafa, és una coneguda pintora i escultora afganesa, nascuda a l'Iran el 1988, que es presenta a la seva web com «la primera artista femenina de grafit de l'Afganistan». També professora a la Universitat de Kabul, Shamsia retrata les dones del seu país com a persones orgulloses de si mateixes i positives per als altres, en un context advers de domini masculí. 

Després de la recent arribada al poder dels talibans, aquesta artista urbana, reconeguda internacionalment, ha continuat difonent a través dels seus comptes en xarxes socials noves obres que reflecteixen l'actual situació del seu país des del punt de vista de les dones, l'última de elles sota el títol «Silenci».

Per tant, la suposada al·legoria de la resistència de les dones afganeses a la repressió talibana atribuïda a l'artista Shamsia Hassani no és obra seva i tampoc no té res a veureamb l'Afganistan, ja que es tracta a l'origen d'una campanya publicitària txeca per anunciar una revista. via efeverifica.

EL META-CRÍTIC



La primera cosa bonica del dilluns 16 de gener de 2023 seria el meta-crític: un crític que s’encarregués de criticar les crítiques, però sobretot els qui les fan: els crítics. De qualsevol cosa: llibres, pel·lícules, programes de TV, restaurants, hotels… El meta-crític analitza la prosa, les divagacions, les discordances entre el text i la puntuació. Observa quantes vegades s’elogia a algú i quantes es destrossa a algú altre. Sobretot indaga en els possibles conflictes d’interessos. Es fixa en si un crític ha publicat, posem per cas, a la mateixa editorial, o si aquell productor ha finançat a un amic o a un parent seu, o si l’editor no és el mateix de la televisió on treballa el seu germà. Si és perepunyetes verifica que el beneficiat no tingui cap relació amb el crític, la seva família o algú que li proporciona feines. El meta-crític és persona documentada, precisa i ferotge. És un paper que probablement ningú voldria representar. Però si alguna vegada passés: quants crítics quedarien? -  Gabriele Romagnoli a la secció ‘La prima cosa bella' de la repúbblica. Vist al bloc de Joan Josep Isern.

Deia Fuster: algú ha observat que mai no s'ha erigit cap estàtua a un crític. Potser aixó és una raó més perquè els crítics es reafirmen en la seua vocació. Sobretot Carlos Boyero, el crític al que no li agrada quasi cap pel·lícula.

Mentrestant, Manuel Cruz, reflexiona a Infolibre sobre els Critics-acrítics:

El que és significatiu dels nostres dies és el nivell assolit: es pot mantenir un discurs deslligadament victimista, no ja només des d'un alt càrrec sinó des d'una mateixa butaca ministerial, com si no hi hagués més valors dominants que els de l'adversari.

Així, veiem diàriament en aquests temps com molts dels que, amb absoluta desimboltura i desimboltura, tant presumin de posar en qüestió els valors dominants, sovint ho fan sense, pel que sembla, ser conscients que ells no es troben en absolut a una posició objectivament subalterna, sinó fins i tot al contrari. És cert que sempre n'hi ha hagut, sens dubte, que es dedicaven a fer apologia de la virtut dels vençuts i que, sense canviar una coma del seu discurs, acabaven alineats, de manera indefectible, amb els vencedors. El que és significatiu dels nostres dies és el nivell assolit: es pot mantenir un discurs deslligadament victimista, no ja només des d'un alt càrrec sinó des d'una mateixa butaca ministerial, com si no hi hagués més valors dominants que els de l'adversari.

El desenllaç final d'aquesta curiosa deriva teoricopolítica és que aquella retòrica insistència, que acompanyava indefectiblement la reivindicació esmentada, en què el pensament ha de ser crític o no serà tal sinó mera ideologia legitimadora del que existeix, acaba significant que cal ser indesmaiablement crític… amb l'adversari, però en cap cas amb les pròpies idees, amb què només sembla acceptable una adhesió infrangible (fins que qui correspongui —el líder o líder de la formació política amb què simpatitzen els adherits?— decideixi que cal canviar-les i aleshores aquests peculiars crítics correran a alinear-se, de nou sense fissures, amb les noves).

Només puc tenir, per tant, paraules d'agraïment per als autors dels comentaris al meu article, els quals, de manera tan generosa com, sens dubte, involuntària, s'han ofert a exemplificar amb el seu propi testimoni allò que jo intentava argumentar sense assenyalar massa. Però l'agraïment es veu entelat per un cert sentiment de pesar en la mesura que l'actitud que les seves manifestacions reflecteixen no sols sembla contaminada d'una intolerància fronterera amb el dogmatisme, sinó que, encara pitjor, dóna per descomptat en tot moment una cosa que ens hauria d'inquietar severament, és a dir, que els mitjans de comunicació genuïnament lliures i oberts, com aquest, haurien de deixar de ser-ho, llançar-se en braços del sectarisme i acollir tan sols les opinions compartides per una presumpta majoria. Com si això de tenir raó (si algun sentit encara conserva l'expressió) fos al pes i no depengués en absolut de la consistència dels arguments aportats. A aquest pas ja sabem com s'acaba: com a l'Ateneu de Madrid el 1936, votant l'existència de Déu.


más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-