EL MINSO SOU DE RITA 15.3.16

Rita Barberá guanya cada mes 4.636 euros com a senadora designada per les Corts Valencianes, segons informa Cadena SER. La seva retribució està composta per 2.813 euros d'assignació constitucional, quantitat igual per a tots, més 1.822 euros d'indemnització per no pertànyer a la circumscripció de Madrid. Com aquesta última part del seu salari està dedicada a cobrir despeses, està exempta de tributació. A tot això es poden afegir el transport, les dietes i la targeta taxi.

Així, dos mesos després que el Senat espanyol es constituís el passat 13 de gener, la política valenciana del PP ha ingressat més de 9.000 euros i només ha anat a treballar dos dies. El primer va ser per jurar el càrrec de senadora, i el segon va ser la setmana passada per anar a organitzar el seu despatx, com assegura l'emissora de ràdio. Crec que es mereix un plus extra per la seva dedicació abnegada al Senat.

Ah! ni se'ls ocorri a vostès fer el mateix en el seu treball, si és que en tenen, per què no cobraran a final de més i és molt probable que els fotin al carrer.

LA SÍNDROME DE XÈNIUS 15.3.16

Aquest escrit és de maig de 2013, per arrán de les lamentables declaracions de Félix de Azúa d'abans d'ahir, comentava ahir servidor que pateix la síndrome de Xenius, l'explico de nou per que no em torneu a preguntar que vol dir o que és aquesta síndrome que afecta de tan en tant a ciutadans catalans normal, transformant-los en furibunds anti catalanistes, amb residència a Madrid.
A la fotografia veureu cares conegudes, correspón a la fundació del partit Ciudadanos, ara Ciutadans, com veureu hi ha la flor i nata de la intelectualitat catalana:Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau y Horacio Vázquez Rial. Perquè això és Ciudadanos, o ara Ciutadans, cal no oblidar-ho.

"L'any 1937 el Dr. Domènec Tries i Llauder va descobrir la Síndrome de Xènius. Segons el metge osonenc, els simptomes són: Rebuig de la llengua materna, intolerància del que és propi i que ho considera de rang inferior. Aquests individus tendeixen a emigrar del seu respectiu país, ciutat o vila, bàsicament a Madrid on són ben acollits. Desenvolupen des de la seva nova llar, atacs furibunds sobre la seva ciutadania rebutjada. Boadella, Loquillo i altres en serien un clar exemple.

No tornaré a la terra

que m'ha vist néixer.

No parlaré més

amb la veu del pare i la mare.

Esfilagarsades i carrinclones lletres

empastifant fulls en blanc

I no serà el meu exili,

sala d'espera per una tornada,

el meu dolor d'emigrant,

causa de martiri.

Veieu, el meu odi?

Mentre el tren,

em condueix cap a paratges secs

batallo per oblidar,

per desfer-me de la meva heretat,

somnis impossibles

d'un poble narcotitzat.

Venço

i cremo el bosc,

serro el meu arbre genealògic,

desenterro les arrels,

i a sota hi ha cendres

d'un altre incendi.

El veieu ara, el meu odi?

UN ESCRIT DE TONY MONTANA - maig 2013

EL MARRÓN DE NÚRIA ÍDEM 14.3.16

A vegades el pitjor que et pot passar a la vida és que et defensi algu que no ha entés res en general, les justificacions sobreres i fora de lloc, més que reforçar, t'acaben perjudicant, potser per què tot això s'ha de fer amb el cap i no amb el cony (perdó, amb la floreta), com és el cas de Núria Marrón a el Periódico, que després de ves a saber tu que s'ha fumat o pres, diu que les poetes sòn el nou punk. Marededéu!, intenta justificar-ho amb peregrins arguments tranuïtats, i els típics tòpics a l'ùs de les feministes de cap de setmana, que els hi acaben fent més mal que bé.

FIXEU-VOS: Poques vegades les poetes trenquen la barrera del silenci fins al gran públic. I quan ho fan, sovint protagonitzen titulars funestos - diu - Fals, les poetes i els poetes per igual tenen moltes dificultats per arribar al gran públic.

FIXEU-VOS-HI MÉS:I encara estàvem prenent les mides de l’erm, quan va arribar el Mare nostra de Dolors Miquel, la poeta que va transmutar el Parenostre en una pregària sobre la vida, el cos i la sexualitat femenina i que dos grups cristians han convertit en una denúncia davant la fiscalia per un delicte contra «els sentiments religiosos». La notícia, perversa, és que es tracta d’un «atemptat contra la llibertat d’expressió», critica Miquel, i «un símptoma de l’avanç de la dreta més reaccionària: sembla que estiguem en les croades». De tota manera, els marges del cànon es van il·luminant i afloren un munt de poetes de diferents generacions que desafien l’ordre –ja sigui religiós, de gènere, econòmic o polític– a dentades ferotges. Fals; no era ni el lloc ni el moment, i la merda de poema que  va recitar no era més que un caca, culo, pedo, pis barroer i hortera, quasi friki. I consti que Miquel és una bona poeta, que una cosa no treu l'altre.

I MÉS: En diu cony (referint-se a Dolors Miquel) del que s’acostuma a anomenar amb eufemismes –«¿com seria? ¿Floreta? ¿Foradet? Hi ha un puritanisme terrible»– i dóna corda a la dona indomesticable. «Jo vaig començar a escriure poesia perquè no m’atrevia a parlar. De petita ja m’adonava de moltes coses, però em feien callar. Fals, poca poesia ha llegi Núria Marrón, començant per Bolaño o Lamborghini.

Podria seguir, més no val la pena. El que deia, si algú m'ha de defensar, si pot ser que no sigui Núria Marrón. Prefereixo estalviar-me el 'marrón', quan algú no ha entés res, millor ben lluny. Ah! no he escrit mai 'cony' a cap poema, com la majoria de poetes mascles o femelles tampoc ho han fet, possiblement per què tampoc cal.

l'article de Núria Marrón

RAMÓN BARNILS, 15 ANYS 14.3.16

Ramon Barnils va nèixer a Sabadell l'any 1940. Va col·laborar als diaris Telexprés, El Correo Catalán, Avui, La Vanguardia i El Mundo, i a les revistes Amb Potes Rosses, El Món, Ajoblanco i El Temps. També va treballar a les agències de notícies Europa Press i Agència EFE, on va impulsar el primer servei de notícies en català, els anys 80. Va ser a Catalunya Ràdio des del naixement de l'emissora i en programes de gran audiència que van marcar una època radiofònica: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, i el mínim esforç, que presentava al costat de Quim Monzó i Jordi Vendrell ("La Mercantil Radiofònica"). També va ser a les tertúlies d'actualitat política L'orquestra i Postres de músic i, ocasionalment, a l'internauta.

Si algú ha representat el que hauria de ser un periodista amb majúscules, amb opinió propia, honestedad, acid sentit de l'humor, fina sornegueria i mala bava quan s'esqueia, aquest era el malauradament desaparegut Ramón Barnils que fa quinze anys ens va dèixar. He trobat aquest video d'ell, val la pena escoltar-lo com a document d'una part del seu quefer professional.
Aqui podeu trobar articles d'ell del 1997 al 2000.

AZÚA, BARRUT I MENTIDER 14.3.16

Es pot ser un bon escriptor i regular poeta, i ser un mentider o difamador. Es pot abominar del teu país, abominar indecentment, covardment, de fet i tens dret, o possiblement és la manera de sobreviure a la pròpia mediocritat i decadència, o potser per assolir una cadira a l'acadèmia de la llengüa espanyola, n'hi ha que encara es venen per menys.

No ho dic per què si, ni és res personal, llegiu les declaracions de Félix de Azúa de l'altre dia abans del seu discurs a la Real Académia de la lengua Española. La moderació en el discurs d’ingrés del nou acadèmic no va ser el mateix, però, a les entrevistes que va concedir unes quantes hores abans del seu ingrés a la RAE a les agències Efe i Europa Press, francament, Azúa, va desbarrar o potser repapiejar. 

«Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es va convertir en una imposició legal. A partir d’aquí, va deixar d’existir per a mi», va declarar en la primera.
En la segona, després de sentenciar que «l’educació a Catalunya consisteix a ensenyar odi a Espanya i a tot el que és espanyol», Azúa va recordar que per evitar aquesta influència perniciosa es va mudar fa quatre anys a Madrid després de ser pare i va sostenir que és difícil viure, almenys «si tens una certa ètica», tant a Catalunya com al País Basc «perquè estàs envoltat o bé per canalles o bé per gent que simula no veure els canalles».

Vegeu el seu odi, és la síndrome de Xenius, és ell el que odia Catalunya, que adoctrina contra Catalunya, que menteix sobre Catalunya. De fet, no és gran cosa més que un miserable i un mentider, un barrut mentider. A fer la mà.

BONA ACCIÓ 13.3.16

L'ancià senyor Scrooge no aconseguia dormir. El turmentaven tota classe de pensaments estranys, cosa a la qual no estava acostumat. Era com si una bossa d'idees, guardada intacta durant setanta-cinc anys hagués rebentat de sobte.
L'ancià senyor Scrouge donava voltes al llit. Al ritme dels seus moviments, les imatges sorgien davant els seus ulls oberts. Passava revista, una per una, a totes les persones amb les que s'havia relacionat al llarg de la seva existència, sense haver aconseguit mai fer-se un sol amic. Tornava a veure les cares de les dones amb les que mai va voler mantenir una relació íntima, per por de perdre el seu preciós i petit confort. Recordava al captaire al qual havia refusat un tros de pa, al cec, perdut en el centre de la calçada, al qual deliberadament havia fingit no veure. Va ofegar un sanglot.
Va tenir de sobte tant fred que es va estremir. Es va embolicar en les mantes i va introduir el cap en el seu interior per reconfortar-se amb el seu propi calor. Les dotze campanades de la mitjanit van arribar a ell, esmorteïdes per l'espès teixit de llana. Després li va semblar sentir que algú cridava.
Va retirar les mantes bruscament i va escoltar amb la màxima atenció. No s'havia equivocat.
Una veu que s'afeblia ràpidament va cridar encara diverses vegades: «Auxili!»

El senyor Scrouge vivia en un apartament situat al costat del riu. La veu provenia, sens dubte, d'un desgraciat caigut al Sena.
Sense fer cas al fred que feia tremolar els seus ressecs membres, es va posar precipitadament el batí i les sabatilles i es va precipitar a l'exterior. Va travessar la calçada i recolzat en el parapet va escrutar l'aigua negra. Un home, com agafat en un parany de líquid viscós, es debatia dèbilment.

«Sóc vell -es va dir el senyor Scrouge-. Què puc esperar ja de la vida? Si salvo a aquest home que s'està ofegant, obtindré més satisfaccions que les que puguin donar-me alguns anys de vida miserable.»

Va franquejar valentament el parapet i es va llançar a l'aigua.

Se'n va anar al fons, perquè tenia un cor de pedra. (i no sabia nedar)

BUENA ACCIÓN

(cuento)

Roland Topor (Francia, 1938-1997) 

PER LES SIGLES DELS SEGLES 12.3.16

Amiguets i amiguetes, vosaltres que innocentment viviu o habiteu a l'Espanya de les meravelles, llegiu-vos en la llengua de Cervantes aquest bonic article que ens parla de les aventures i desventures de l'empresa OHL i Villar Mir, que per si no n'estaveu assabentats, és el sogre del compi yogui de la Leti, Javier López Madrid. 

Ah! que bonica Espanya, quina meravella viure en un país on passen coses així i no passa res, mai passa res, potser per què segueixen manant els de sempre, per les sigles (PP) dels segles, amén.