· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

OBVIETATS ÒBVIES



De la mateixa manera que les obvietats són òbvies, i les redundancies redundants, els indults provoquen reaccions contraposades. Treure els polítics de la presó abans que compleixin la condemna és aixecar a tota Espanya una condemna que la paralitza, perquè el motiu de tots els nostres mals va ser la judicialització de la política. Això implica donar per bo que la política, per si sola, hauria aconseguit la pau social, lo qual no és ni redundant ni obvi, simplement no és cert. És precisament la política la que ens ha portat a la judicilització de la mateixa.

A partir del més setembre del 2017 i els mesos següents, no va ser una altra cosa que la política no judicialitzada la que ens va ficar al desgavell que ens ha portat fins aquí. Que els nostres líders vulguin sortir de la presó és tan fàcil d'entendre com que els polítics, en general, prefereixin viure sense l'amenaça dels jutges, fins i tot sense les molèsties de la llei. Però convertir la llei o la justícia en la causa de tots els problemes és un efecte que suposa indultar els polítics de la seva pròpia responsabilitat, i del seu passat.

I clar, després pasen coses com quan una politòloga es preguntava a twitter, si no seria bona idea la creació d’una "taula de diàleg" de tots els partits representats al Parlament, a la qual cosa un tuitaire irònic li responia: "Magnífica idea. Podria dir-se Parlament". I tenia tota la raó del món; i és que potser se'ns ha oblidat per a què serveixen aquestes taules de diàleg anomenades parlaments. LLástima que en comptes de dialogar, al parlament si vagi a insultar i desqualificar l'adversari. Potser en comptes de Parlament se li hauria de dir com a les sortides d'algun camp de fútbol. Vomitori, ja que parlar poc si parla, però vomitar....

PAGAR PER PIDOLAR...



Aquesta noticia la vaig publicar fa un parell d'anys a Collonades. L'he recuperat perquè té a veure amb el que comentava ahir sobre la desaparició del diner físic i com a Suecia ja havien solucionat les dificultats que li podia  ocasionar aquesta mesura als pidolaires, i en general a la gent que demana pel carrer.

Pagar per poder pidolar. A Eskilstuna, una ciutat d'uns 100.000 habitants a un centenar de quilòmetres a l'oest d'Estocolm, les persones que demanen almoina estan obligades a sol·licitar una llicència a la policia, previ desemborsament de 250 corones (uns 23,5 euros). És el primer municipi de Suècia que opta per aquesta via per intentar acabar amb aquesta pràctica, eludint així el terme prohibició, tot i que per a molts dels captaires suposarà, en efecte, una prohibició. Segons la nova normativa, qualsevol que vulgui "recaptar diners passivament" als carrers i places públiques d'Eskilstuna ha d'omplir una sol·licitud -remarcant, com a facilitat, que ho poden fer també en línia-, encara que l'organització benèfica Stadsmission alerta que moltes d'aquestes persones són analfabetes. A més, hauran de presentar un document d'identitat vàlid. I, quina vigència tindran aquestes llicències? Segons informa la televisió pública SVT, la policia ha conclòs que poden tenir una validesa màxima de tres mesos, tot i que encara està per determinar cada quant s'han de renovar els permisos. Es debat fins i tot si podrien ser llicències d'un dia, un extrem pel qual es decanta l'alcalde de Eskilstuna, el socialdemòcrata Jimmy Jansson, tot i que subratlla que es tracta d'una decisió policial, informa el diari Aftonbladet.

Aquesta normativa va ser votada a juny de l'any passat per la coalició de govern del Partit Socialdemòcrata, Moderats (conservadors) i Partit de Centre, amb el suport també del partit xenòfob Demòcrates de Suècia. L'alcalde va defensar que aquesta mesura havia de servir per ajudar els captaires a entrar en contacte amb Stadsmission i altres organitzacions de beneficència, o bé "ajudar-los a tornar a casa". La normativa hauria d'haver entrat en vigor a l'octubre, però ha estat encallada en els tribunals fins a mitjans de juliol, quan va rebre la llum verda definitiva.

Els captaires d'Eskilstuna hauran de pagar 23,5 euros cada tres mesos per poder pidolar

De moment, la policia no ha rebut cap sol·licitud, i des Stadsmission asseguren que probablement els afectats -es calcula que hi ha entre 30 i 50 persones demanant almoina als carrers de la ciutat- no són conscients d'aquesta nova ordenança, tot i que el consistori afirma que ha fet arribar fullets informatius a les organitzacions socials, les botigues i centres comercials i els guardes de seguretat. "Ells (els captaires) no saben què està passant, probablement no ho entenen. Molts són analfabets, no coneixen cap altre idioma que el seu, és molt difícil comunicar-se amb ells", relata a SVT Tomas Lindroos, director de Stadsmission a Eskilstuna, que critica que la creació d'un permís implica l'acceptació i legitimació de la mendicitat i que suposarà un augment de la vulnerabilitat d'aquest grup, majoritàriament gitanos. Segons l'organització, s'exposen a ser explotats per persones que pretenguin guanyar diners a través de préstecs per pagar les llicències, alhora que les dones poden ser obligades a prostituir-si no se'ls permet pidolar.
Malgrat que la d'Eskilstuna és la primera ordenança d'aquestes característiques, no és la primera vegada que el debat sobre la mendicitat omple pàgines en els diaris a Suècia. El 2015, el Govern va arribar a plantejar una llei a nivell nacional per prohibir l'almoina, posant el focus en els que s'aprofiten dels indigents, replicant el deno-minat model suec de lluita contra la prostitució, que sanciona als que paguen per sexe . Finalment es va descartar, tot i que des de llavors han emergit propostes a nivell local. El primer municipi que va aprovar una normativa per prohibir pidolar als carrers va ser Vellinge, que engloba diverses localitats costaneres d'alt nivell econòmic situades a pocs quilòmetres al sud de Malmö. Va al·legar que els mendicants suposen una alteració de l'ordre públic perquè orinen i acumulen escombraries a les portes dels comerços, causant molèsties als clients. En aquest cas, també després de diversos mesos de periples judicials, el màxim tribunal administratiu de Suècia va donar el seu beneplàcit al consistori el desembre de l'any passat, creant així jurisprudència i obrint la porta al fet que altres ajuntaments apliquin normatives semblants. 

No deixa de ser un contrasentit, que un pidolaire disposi d'ùn telèfon intel·ligent, clar que a Suecia hi ha tambè polítics intel·ligents que preveuen i s'anticipen a les problemàtiques de les petites coses del dia a dia.

I SIBINA VA DIR PROU!


La diputada al Congrés de 'En Comú Podem' Marta Sibina ha complert aquest dimarts la seva promesa: votar en contra de totes les mesures del govern socialista a la cambra baixa mentre no permeti salvar el vaixell Open Arms del port de Barcelona. El passat 14 de gener ja va assegurar que no donaria suport al govern en cap de les votacions que es produeixin al Congrés després que l'executiu socialista bloquegés el vaixell de l'organització humanitària, així com també l'Aita Mari, que havia de salpar per rescatar immigrants al Mediterrani. "Si això no se soluciona immediatament, anuncio que, com a diputada al Congrés, no donaré cap tipus de suport amb el meu vot a un govern responsable de les morts que es produiran", ja va advertir a través de Twitter. En un vídeo difós a Youtube per Albano Dante Fachín fa tres dies ho tornava a advertir: "O el govern cedeix o caurà aquest dimarts 22".
Aquesta tarda s'ha desmarcat de Podem en la majoria de votacions al Congrés per convalidar decrets i ha votat en contra de tots vuit, tal i com havia promès. En un dels casos ho ha fet al costat dels seus companys de files i en l'altre l'ha separat l'abstenció de la resta i el seu no. El seu escó vermell ha destacat en algunes votacions com l'única nota discordant de tot l'hemicicle, com bé ha reivindicat la diputada a través de Twitter recordant que "si Sánchez fa el mateix que Trump o Salvini, cal dir PROU".
En Comú Podem coneixia la decisió de Sibina des d'ahir dilluns, quan la diputada -que acostuma a ser un vers lliure a Madrid- va comunicar-ho al grup parlamentari. Fonts del partit català, però, puntualitzen que en cap moment es va obrir a debatre la decisió amb els seus companys i que no va assistir a la reunió habitual en què es comunica el sentit del vot. Ara la intenció d'En Comú és "obrir un debat" de cara a la tramitació dels pressupostos, on tot vot compta. "Hi haurà debat i es parlarà. Volíem esperar a avui i veure com anava", assenyalen fonts de la formació. M'agrada publicar la noticia que he tret del diari ARA, perquè no crec que en parlin massa en generals els mitjans llevat d'algun d'aqui, més que res per alló de 'good news no news', a més, els tenim enfeinats explicant les aventures i desventures de Pepe Gotera i Otilio intentant fer un tunel a Totalàn, que ningú gosa dir-ho, però acabarà sent el túnel més car i alhora inútil del món.
Sibina, que es parella d'Albano Dante Fachin, l'ex secretari general de Podem, ja es va desmarcar de la campanya dels comuns el 21-D, en què es va presentar Xavier Domènech, perquè considerava que havien equiparat la DUI al 155.
A veure quan de tempos dura al partit aquesta diputada que em temo aviat farà més companyia al seu company i a Xavier Domenech.  El gest és de compromís i aixó si que és fer política, és un gest que l'honora, però ja es veurà fins a quin punt li consenteixen que s'allunyi de la disciplina de vot del partit. Bravo per Sibina, un gest valent que recomforta i fa retornar una mica la fe en la gestió política. Consti que Sibina havia avisat en aquest vídeo i ahir va complir la seva promesa. Si amiguets i amiguetes, un polítitc, bé una política, ha complert una promesa:

UNA LLUITA ENTRE MAFIES


El problema del taxi i les VTC, en el fons és una lluita entre dues mafies, una analógica i l'altra digital, i la única solució que hi ha per solucionarlo és obligar a ambdues parts a cumplir las normes que ha dictat la Generalitat, i en cas que no les acatin, s'ha de començar a retirar llicencies de taxi. El que no pot ser, és que una mafia segresti a tota una ciutat pel seu interés. Els taxistes menteixen sistematicament, no és cert que treballin per 900 euros al més, una llicencia de taxi val 30 euros (30) es una llicencia administrativa, i que després es paguin per ella 130 mil euros, és un disbarat i especulació mafiosa pura i dura.
A més, el problema no es soluciona per a ells ni per les VTC facin el que facin, d'aci a 10/15 anys cap d'ells conduirà un taxi a la ciutat, no caldran conductors, així de senzill, diguessim que els carruatges de cavalls aniran sols.
Els taxistes no estan fent vaga, això és una aturada patronal en tota regla, i l'administració no ho pot permetre de cap manera. El taxi té totes les comteses perdudes per més que es resisteixin a acceptar-ho, el seu sistema és obsolet, estan encara a meitat del segle XX, i tant ells com les VTC, tenen els anys comptats. Ho sento, se'ls hi ha acabat el xollo a aquesta tropa de mafiosos, perquè a més, en el taxi hi ha molts conductors que no propietaris de llicencia, compte! i aquests si que pot ser que guanyin 900 euros al més, però aquest és un problema intern d'aquest fosc món.
Un últim apunt, els taxistes reclament que se'ls retorni els diners que han pagat per la seva llicencia en no poder exercir (segons ells) la seva feina. D'acord, la llicencia costa 30 euros. Ho sento, aixó o haber estudiao...

POBRETS, POBRETS


El Govern de Pedro Sánchez impedeix a l'Open Arms sortir del port de Barcelona per rescatar migrants, diuen que és per qüestions electorals perquè no perjudiqui la seva imatge, mentrestant les vides perdudes entre Líbia i Itàlia segueixen sumant mentre disminueixen els vaixells de rescat a la zona. Des del 8 de gener, quan la Capitania Marítima de Barcelona va denegar el permís de sortida a l'Open Arms, l'Organització Internacional de les Migracions (OIM) ha documentat 132 persones desaparegudes a la Mediterrània central, la ruta on opera el vaixell de rescat espanyol. La majoria de les víctimes s'han registrat aquest divendres, en un nou naufragi d'un bot en què han mort 117 persones, segons l'organització de l'ONU.
I ningú protesta ni es manifesta demanant que deixin salpar a l'Open Arms per fer la seva feina, ni tan sols els animalistes que es manifestaven pel gos Sota de l'eslovè a la Plaça Sant Jaume, això si, tots pendents de Julen i angoixats amb ell, oblidant que un altre nen de 4 anys va morir d'un tret en una cacera, que un altre fou assassinat per la seva mare, o que el nadó de dos mesos maltractat pel seu pare va morir ahir.
Som massa selectius i injustos a l'hora de triar a què dediquem atenció, o contra que ens manifestem i es veu que els que estan perdent la vida a la Mediterrània no desperten en aquesta societat estranya el més mínim interès. 
I no serà que Open Arms no rebés recolzament i lloances per part de tothom, a banda d'informació de la seva tasca humanitària. Deu ser que som els ciutadans poc humanitaris, o que seleccionem aquest sentit segons les circumstàncies. Crec que si es pogués emetre en directe per televisió com s'ofeguen aquests pobres migrants, se'ls dedicaria molta més atenció mediàtica, mentre nosaltres compungits i ben peixats, repetiriem amb cara de llàstima davant la pantalla: pobrets, pobrets.

LA NENA DELS BRAÇOS ALÇATS

No sé si és per que avui és el dia més trist de l'any o perquè estic una mica pioc i bleda, però les imatges del vídeo d'aquesta nena de 2 anys amb els braços alçats entregant-se a la policia, m'han entendrit, tant fràgil, tant indefensa, la nena ha de tenir experiència en que detinguin als seus pares i es sap ja el protocol, per això es que baixa del cotxe dels seus progenitors i amb els braços en alt es dirigeix ​​a la policia. Diuen a les xarxes que aquestes imatges són punyents i fastigoses, jo crec que són d'una enorme enteresa, d'una nena que a tan tendra edat ja ha après a comportar-se molt millor que els seus pares.

D'acord amb un comunicat de la Policia local, els agents van acudir al lloc quan van ser informats sobre el robatori en una botiga, el personal va indicar que els assaltants "aparentment tenien una pistola". Els policies van identificar el cotxe dels atacants -Chad M. Bom, de 34 anys, i James W. McMullen, de 38- prop del negoci i els van detenir.
No obstant això, uns moments després de l'arrest, una nena de 2 anys, també va sortir del vehicle amb les mans aixecades i es va dirigir cap als agents. Els oficials, que encara sostenien les seves armes, van permetre a la seva mare acostar-se a la petita i agafar-la" - rt.com

BREVIARI DEL CAOS


Avui és el Blue Monday, el dia més trist de l'any, segons els psicòleg Cliff Arnall, i cau sempre en el tercer dilluns del més de gener. Per aixó, per aixecar-vos la moral, que millor que l'optimisme compulsiu i encomanadís d'Albert Caraco...

Existeix en Albert Caraco una violència comprimida, una fúria ferotge que fa pensar en Céline i Cioran junts, aquesta capacitat de donar una forma peremptòria, cap les visions més arriscades, com bé sap la tribu dels lectors, d'aquesta ombrívola joia que és "Post mortem". Rares vegades la peculiar convergència tant d'horrors com de paròdia que caracteritza el que ens envolta, ha trobat un periodista tan perspicaç, agut o afilat com Caraco. El Breviari del Caos va aparèixer després de la seva mort el 1982. - nihilisme negre. - nihilismo negro.

"Desitjo elevar una cançó de mort sobre el que està morint - davant dels nostres regents d'excés de treball, davant els nostres impostors i davant dels nostres científics, la majoria dels quals no han arribat a l'edat de la raó... Jo, solitari profeta incomprès de la meva generació visc en silenci en lloc de ser cremat a la foguera, que pronuncia les paraules indesitjables que demà els joves repetiran en cor. El meu únic consol és que la propera vegada moriran amb nosaltres, els regents, els impostors i els científics no es quedaran sota terra on puguin escapar de la sagnant catàstrofe, l'Illa de l'oceà o del desert seran capaços de empassar-se'ls a ells amb les seves famílies. Retornarem tots junts a la foscor de la qual no existeix marxa enrere. El pou fosc ens acollirà a nosaltres, als nostres déus, als nostres valors criminals i a les nostres ridícules esperances. Llavors i només llavors es farà justícia, i serem recordats com un model a no imitar, no per qualsevol raó, serà l'advertència de les generacions futures, que contemplarem les restes horribles de les nostres ciutats, ¡ d'aquestes filles del Caos naixerà l'ordre!."
.
"Els nostres amos sempre han estat els nostres enemics, ara més que mai els nostres amos són fal·libles perquè és culpa seva que siguem tan nombrosos. Durant segles, mil·lennis han volgut que es multipliquin els seus subordinats, per obtenir-ne la suor del seu treball per finalment conduir-los a la mort. Fins i tot ara que els explota, els homes no tenen terra, el seu somni és construir cases de cinquanta plantes i industrialitzar la terra amb el pretext d'atendre les necessitats dels milers de milions de naixement, perquè -els nostres enemics- necessiten cada vegada més criatures malgrat el que diuen. Organitzaran metòdicament l'infern a on ens riurem, per impedir que reflexionem ens proporcionaran espectacles, que trencaran la nostra sensibilitat arruïnant el nostre cervell, els nostres amos consagren aquestes diversions que supervisen desde la seva mania de grandesa. Estem tornant al circ de Bizanci, per així oblidar els nostres problemes reals, sense que aquests problemes s'oblidin de nosaltres, demà els trobarem, sabem que anem a la guerra."
 ***
"Quan ens pren la por, tot i el estupor en què vivim, els amos han de procurar dissipar els nostres temors, amb les seves promeses es podria escriure l'Antologia de la Impostura. Un dia anem a beure l'aigua dels pous, on el gel proveirà les nostres necessitats: un dia convertirem qualsevol cosa en un dinar suculent - un dia els munts d'escombraries a les entranyes de la Terra, seran conduïdes al llarg de les falles, emmagatzemant-les en el fons dels oceans: un dia que no haguem de treballar per "guanyar-nos la vida", anem a passar el temps distraient-no's a colonitzar, un darrere l'altre, tots els planetes. Aquestes bestieses es publiquen en un moment en què tres quartes parts de la humanitat viu pitjor que els nostres gossos o gats, sense cap esperança d'escapar del servilisme, la resta promet abundància il·limitada, però hi ha raons evidents per dubtar de l'autenticitat d'aquestes meravelles. N'hi hauria prou amb una guerra per difondre el final amb la velocitat d'un llampec, en onades successives sobre la superfície del globus, fer que s'estanquin els supervivents de l'horror absolut, sota el jou de la pobresa absoluta."
***
"Si hi ha un Déu, el Caos i la Mort figuraran en el cercle dels seus atributs, sinó existeix, no canviarà res perquè el Caos i la Mort es bastaran a si mateixos en la consumació del temps. No importa quins encens són víctimes de la fugacitat i la dissolució, tot el que adoreu no impedeix que no passi res, el bo i el dolent té un destí, un abisme dóna la benvinguda als sants i als monstres, la ideal del que just i injust no és més que una idea falsa, una il·lusió, un engany, un deliri, al qual no donem suport per raons de conveniència. En realitat, l'origen de les idees religioses i morals es troba en l'home, té el seu origen dins d'aquest, no fora de l'home perquè no té sentit, l'home és un animal metafísic, el qual desitjaria que l'univers existís només per a ell, però, l'univers l'ignora, i l'home es consola d'aquesta indiferència poblant l'espai de déus, els déus fets a imatge i semblança. Així poden viure contents amb principis buits, però aquests principis tan bells i tan reconfortants cauen en el no res quan obrim els ulls sobre la mort i el caos en què vivim, embolicats en un constant perill. La fe no és més que una vanitat entre moltes i l'art d'enganyar l'home sobre la naturalesa del món." 














Albert Caraco

ADOCTRINAMENT EXTREM



El director va obrir una porta. Entren en una vasta estada buida, molt brillant i assolellada perquè tota la paret orientada cap al Sud era un vidre de banda a banda. Mitja dotzena d'infermeres, amb pantalons i jaqueta d'uniforme, de viscosilla blanca, els cabells asèpticament ocults sota còfies blanques, es trobaven atrafegades disposant gerros amb roses en una llarga filera, a terra. Grans gerros plens de flors. Milers de pètals, suaus i sedosos com les galtes d'innombrables querubins, però de querubins, sota aquella llum brillant, no exclusivament rosats i aris, sinó també lluminosament xinesos i també mexicans i fins apopléticos a força de bufar en celestials trompetes, o pàl·lids com la mort, pàl·lids amb la blancor pòstuma del marbre.
Quan el D.I.C. va entrar, les infermeres es van quadrar rígidament.
Coloqueu els llibres -va ordenar el director.
En silenci, les infermeres van obeir l'ordre. Entre els gerros de roses, els llibres van ser degudament disposats: una filera de llibres infantils es van obrir invitadoramente mostrant alguna imatge alegrement acolorida d'animals, peixos o ocells.
- I Ara portin als nens.
Les infermeres es van afanyar a sortir de la sala i van tornar al cap d'un o dos minuts; cadascuna d'elles empenyia una mena de carret de te molt alt, amb quatre prestatges de tela metàl·lica, en cadascun dels quals hi havia un nen de vuit mesos. Tots eren exactament iguals (un grup Bokanowsky, evidentment) i tots vestien de color caqui, perquè pertanyien a la casta Delta.
- Posint-los a terra.
Els carrets van ser descarregats.
- I Ara situint-los de manera que puguin veure les flors i els llibres.
Els nois immediatament van guardar silenci, i van començar a arrossegar-se cap a aquelles masses de colors vius, aquelles formes alegres i brillants que apareixien a les pàgines blanques. Quan ja s'apropaven, el sol empal·lidí un moment, eclipsánt-se darrere d'un núvol. Les roses flamejaren, com a impulsos d'una passió interior; un nou i profund significat semblà brollar de les brillants pàgines dels llibres. De les files de criatures que gateajaven van arribar petits xiscles d'excitació, refilades i roncs de plaer.

El director es va fregar les mans.

-¡Magnífic! -va exclamar-. Ni fet expressament.

Els més ràpids ja havien aconseguit la seva meta. Les seves manetes insegures, palpaven, agafaven, desfullaven les roses transfigurades, s'arrugaven les pàgines il·luminades dels llibres. El director va esperar veure'ls a tots alegrement enfeinats.

Llavors va dir:

-fixin-se bé.

La infermera cap, que estava de peu al costat d'un quadre de comandaments, a l'altre extrem de la sala, va baixar una petita palanca. Es va produir una violenta explosió. Cada vegada més aguda, va començar a sonar una sirena. Timbres d'alarma es van disparar, bojament. Els nois es van sobresaltar i van esclatar en xiscles; els seus rostres apareixien convulsos de terror.

-I Ara -va cridar el director (perquè l'estrèpit era ensordidor) -, ara passarem a reforçar la lliçó amb un petit xoc elèctric.

Va tornar a fer un senyal amb la mà, i la infermera cap va prémer una altra palanca. Els xiscles dels petits van canviar sobtadament de to. Hi havia alguna cosa de desesperació, una cosa gairebé demencial, en els crits aguts, espasmòdics, que brollaven dels seus llavis. Els seus cossets es retorçaven i cobraven rigidesa; els seus membres s'agitaven bruscament, com obeint a les estrebades de filferros invisibles.

-Podem electrificar tota aquesta zona del terra -va dir el director, com explicació-. Però ja n'hi ha prou.

I va fer un altre senyal a la infermera.

Les explosions van cessar, els timbres van emmudir, i el xiscle de la sirena va anar baixant de to fins a reduir al silenci. Els cossets rígids i retorçats es van relaxar, i el que havia estat el sanglot i l'udol d'uns nens desconcertats va tornar a convertir-se en el plor normal del terror ordinari.

-Tornin a oferir-los les flors i els llibres.

Les infermeres van obeir; però davant la proximitat de les roses, a la sola vista de les alegres i acolorides imatges dels gatets, els galls i les ovelles, els nens es van apartar amb horror, i el volum del seu plor va augmentar sobtadament.

-Observin -va dir el director, en to triunfal-. Observin.

Els llibres i sorolls forts, flors i descàrregues elèctriques; en la ment d'aquells nens les dues coses es trobaven ja fortament relacionades entre si; i al cap de dues-centes repeticions de la mateixa o semblant lliçó formarien ja una unió indissoluble. El que l'home ha unit, la Natura no pot separar-ho...

Això si que és adoctrinament extrem... 
Un món feliç - 
capitol II (fragment)  
Aldous Huxley

L'HOME GROC D'ALEP


Abu Zakkour, de 68 anys, viu a la ciutat siriana d'Alep i porta obsessionat amb el color groc des de 1983, el que l'ha portat a convertir-se en un peculiar símbol de la ciutat al vestir només d'aquest color durant els últims 35 anys. "Per a mi, el color groc representa l'amor i una cosa que ningú ha fet i ningú suporta. Crec que ningú al món pot vestir-se durant tant de temps així", va explicar Zakkour a Xinhua. Tots els seus vestits, camises, mitjons, fins i tot la seva roba interior... tot és groc. A més, utilitza un esmalt d'ungles groc per fer que els elements que no són d'aquest color ho siguin, com ara la funda de silicona transparent del seu mòbil daurat. I no només es queda en la seva roba. El seu apartament també està ple d'objectes grocs: els llençols del llit, les estovalles de la taula, la paperera... Destaca un petit armari groc i blau en el que guarda 11 vestits, un abric i diverses peces més del mateix color. 

"Quan passejo pel carrer, sobretot en els llocs molt concorreguts, veig la gent somriure al veure'm. Moltes persones es paren per parlar amb mi i fer-se una foto al meu costat. Crec que això es diu amor", va confessar l'home de groc. Zakkour ha estat fidel a aquest color i l'atenció de la gent als carrers i les entrevistes de diferents mitjans li resulten un consol per a la seva solitud després de la mort de la seva esposa i la marxa dels seus fills de Síria. "Posar-me un altre color em faria sentir fora de lloc, estrany, perquè porto 35 anys utilitzant el groc i això és molt temps", va explicar. Tants anys vestint el color groc han aconseguit que tots a Alep el coneguin i sàpiguen la seva història i el per què aquest peculiar home vesteix sempre d'aquest color. Per suposat l'home groc d'Alep no podria vestir així a Catalunya i menys encara a Espanya, bressol de la llibertat d'expressió i la tolerancia. 

BARBÀRIE TÈCNICA


Entenc per "barbàrie tècnica" la barbàrie que es val de mitjans tècnics refinats. Per exemple, els roquers fan servir equips d'alta tècnica per ensordir amb les seves explosions i xiscles. Practiquen la barbàrie electrònica. En descàrrec d'ells s'ha de dir que els roquers es limiten a torturar, mentre que els que fan servir armes nuclears, químiques o bacteriològiques són bàrbars tècnics que assassinen a l'engròs. Als EUA, els condemnats a mort no són executats per mitjans primitius, com l'estrangulació, la forca, el garrot vil o si més no l'afusellament. Els botxins gringos refinats s'executen amb cadires elèctriques o injeccions de fàrmacs seleccionats. Saben combinar la barbàrie amb la tècnica moderna. També cal treure's el barret als espectacles televisius de consum massiu, especialment als EUA i Japó. En ells la tècnica més avançada es conjuga amb l'estupidesa i el mal gust. És notable el contrast amb algunes produccions de la BBC de Londres, com ara Masterpiece Theatre.
No s'ha de confondre barbàrie tècnica amb la tècnica bàrbara. L'orfebreria dels pobles bàrbars era tècnica bàrbara. Produïa alguns objectes bonics amb mitjans tècnics enginyosos encara primitius. En canvi, la barbàrie tècnica utilitza mitjans tècnics refinats per assolir fites bàrbares, com ara el genocidi. Els genocidis que relaten l'Antic Testament i altres documents d'èpoques bàrbares es practicaven amb mitjans primitius, com ara el degollament i el llancejar. En canvi, amb els bacils d'àntrax i de botulisme, que el dictador Saddam Hussein va comprar a firmes nord-americanes, podria haver exterminat a milions de persones en poc temps i a baix cost. El que és el progrés! 
Havent malparlat contra l'ús bàrbar de tècniques avançades, he d'advertir contra la tecnofòbia tan comú entre els artistes i intel·lectuals. Per exemple, el famós poeta mexicà Octavio Paz es queixava del que deia «la barbàrie tècnica». Tot i que no aclaria en què consistiria aquesta barbàrie, presumiblement es tracta de la utilització de la tècnica per mals fins, com ara la producció massiva d'escombraries culturals. És de suposar, en canvi, que Paz no s'oposava a l'ús de l'ordinador o l'avió. Tampoc es va oposar a l'ocupació d'armament modern per reprimir la revolta dels camperols maies a Chiapas; moviment que es va afanyar a condemnar com a obra d'agitadors estrangers.
Què diria el poeta si a un enginyer o un expert en gestió empresarial se li donés per injuriar la "barbàrie poètica", entenent per tal la total ignorància de la ciència i de la tècnica que solen fer gala la gent de lletres?. Que potser el tècnic diria que la poesia és digna d'admiració i respecte però que, al cap i a la fi, fins i tot els pobles més primitius fan poesia i música, en tant que només els moderns poden gaudir del corrent elèctric i de la vacuna, que són conquestes tècniques, no artístiques. - Mario Bunge

LA DONA QUE NO ESCOLTA ALS HOMES

-
Pot semblar el títol de l'escrit el d'una nova novel·la de la saga Mil·lenium de Stieg Larsson, però no es així. Una dona xinesa recentment va ser diagnosticada amb una forma molt rara de pèrdua d'audició, que deixa els pacients incapaços d'escoltar sons de baixa freqüència, com les veus d'homes.
La dona de Xiamen, a la costa est de la Xina, va saber que alguna cosa estava malament quan es va despertar un matí, i es va adonar que no podia escoltar res del que deia el seu company. Havia tingut nàusees i brunzits a les orelles la nit anterior, però va pensar que una bona nit de son ho milloraria tot, així que se'n va anar a dormir. Però quan es va despertar al matí següent, es va sorprendre en adonar-se que no podia escoltar ni una paraula del que l'home al seu costat li estava dient. La dona, coneguda només com Chen, va ser portada d'urgència a un hospital local on un especialista en oïda, nas i gola li va diagnosticar una condició poc comuna coneguda com pèrdua d'audició de pendent inversa.
La Dra.Xiaoqing creu que la pèrdua d'audició en pendent inversa de la pacient pot haver estat provocada per l'estrès, ja que Chen va revelar que havia estat lluitant contra la fatiga a causa de les llargues hores de treball, i no dormir prou. A causa de que no havia patit cap altre problema d'audició abans, la otorrinolaringóloga s'espera que es recuperi completament. Fins llavors, la dona i el seu nòvio han de enviar-se missatges de text, o aprendre el llenguatge de senyals.
S'ha de dir que no se jo si el cas fos a l'inrevès, que un home digues no podia escoltar la veu de la seva dona, la Doctora Xiaoqing se'l creuria, o li diria que s'estava fent l'orni. De fet aquesta patgologia deu ser bastant frequent entre les dones, a cas més d'una vegada que li he dit alguna cosa a la Nuri, aquesta no em sent, no m'escolta o fa veure que no em sent, que de fet és una bona manera d'evitar baralles domèstiques, car haig de confesar-vos que a vegades jo també tinc aquest problema quan ella em diu segons que. Potser per aixó portem 48 anys casats, entre silencis i complicitats.

DE SILENCIS

De silencis i complicitats
us en voldria parlar.
De mirades compartides
amb qui tens al costat.
De petits detalls, nimis
o molt importants
conreats durant temps,
amb el pas dels anys.
De silencis oportuns
o complicitats petites
on un gest, una mirada
fan que sobrin les paraules,
i que tot resti ja clar.
De silencis compartits
amb tots aquells que,
al llarg dels anys
he après a estimar.

*

ELS EXTREMENYS ES TOQUEN


Extremadura demana tornar a aplicar l'article 155 a Catalunya. Nomes Podem hi ha votat en contra. El text que ha aprovat el Parlament extrement d'Extremadura, demana intervenir una altra vegada les Institucions catalanes amb l'amplitud i la durada que siguin l necessaries. Exigeixen, per exemple, que l'Estat agafi les regnes de TV3 per garantir -diuen- "que realment sigui un Servei Públic neutral i al Servei de Tots els catalans". A més, que els Partits reclamin al govern espanyol que abandoni la "bilateralitat" amb Catalunya i que garanteixi el castellà com a llengua vehicular. També que defensi la monarquia parlamentària i la unitat d'Espanya, i que reivindiqui l'esperit de la Transició.
Sembla que cap dels membres del Parlament extremeny ha donat positiu en drogues ni en alcoholemia, l'ùnic que justificaria aquesta surrealista decisió que d'entrada no els pertoca a ells, que altra feina tenen a casa seva, i molta. 
Dit això, compte, que la Dehesa extremenya és l'origen del jambó ibéric, i a veure si s'enfaden i no ens volen vendre els embotits, i aleshores si que tindriem un problema.
És l'Espanya negra, que viu de la seva adicció drogoaddicta del procés, que s'ha cregut que aquí realment es volia declarar la Independencia, etc, etc. I aquesta obsessió amb Catalunya, ve de lluny, dels anys 80 quan va començar a propagar la seva demagogia Rodriguez Ibarra. I aquest mindundi que tenen ara de President de la Junta, Fernandez  Vara, és un hereu de l'Ibarra, el de la barra va del mateix pal. Llenya al mono que és de goma, i contra Catalunya tot s'hi val, surt gratis i dona vots. No se si sap el Sr. Fernandez Vara que a Catalunya hi ha gairebè 200 mil extremenys, no ho crec, no sap res, ni crec sigui capaç de consultar-ho a Google. No dona per a més, i aixó és un problema pels extremenys no per Catalunya. No sé com s'ho fan els extremenys per tenir aquests dirigents polítics tan negats, tan ignorants, tan impresentables. Cony! si s'assemblen molt als nostres.

SEREEENOOOOOO!


La sensació d'inseguretat als carrers provocada per l'increment de l'activitat delictiva, sumada a la manca d'efectius policials, empeny els municipis a buscar fórmules per garantir l'assossec dels seus veïns. Un d'aquests recursos és la recuperació de la figura del sereno, el vigilant nocturn que des de finals del segle XVIII fins a primers del XX era una figura popular a l'administració municipal. Ara, dos municipis catalans, Santa Coloma de Gramenet i Premià de Dalt, impulsen iniciatives en aquest sentit.
Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma, va presentar ahir el nou servei de serens de la ciutat que estarà format per 18 persones -dos encarregats i 16 serenos- que patrullaran per parelles mixtes. La intenció és crear entorns de confiança i millorar la sensació de seguretat al veïnat. "La seguretat no només està vinculada a la policia ia la prevenció del delicte, sinó que es tracta de generar entorns amables". Els serens colomencs s'identificaran amb uns armilles grogues i passejaran pels barris des de les onze de la nit fins a les set del matí En aquest projecte, l'Ajuntament invertirà 400.000 euros anuals. lavanguardia.com
No aclareixen si aquests serenos aniran armats o no, encara que el fet que vagin en parella és tranquil·litzador per a la seva integritat física. De totes maneres, ja som al lloc de sempre; els ajuntaments han de posar diners per solucionar un problema que és d'ells, però que la solució hauria de posar-la l'Administració, que dirà que no té diners ni prou efectiu  de mossos, bla, bla, bla, pero caldria recordar-li a l'administració que en té, uns quants gastant diners a Brussel·les i uns altres a California.
El fet d'incorporar els serenos per vigilar els carrers no deixa de ser un fracàs de la mateix societat, però sobre tot del Govern de la generalitat, clar que tenim al President i la resta de personal enfeinats amb les seves cosetes, pressupost amunt i pressupost avall, uns pressupostos que com va dir l'intel·lectual Pepe Borrell, els nacionalistes acabarien aprovant, encara que no sé, no sé, barbaritsts com les comeses ahir per la Policia espanyola a Girona detenint alcaldes, activistes i periodistes per la face, pels seus sants collons, no ajuden gens. Veure'm.





EN COMENÇAR EL DIA


Una vegada, un nen que es deia Abel es va inventar una paraula nova: Antaviana. Se li va acudir de sobte, com una revelació, i qui sap si era el resultat d’un somni. L’Abel va enamorar-se d’aquella paraula tan seva i, de moment, se la va guardar com un secret.
De bon matí, mentre acabava una tasca abans d’anar a l’escola, es distreia sovint, deixava vagar la mirada i repetia: antaviana, antaviana...
—Què dius? —li preguntà la seva mare, que preparava l’esmorzar. 
—No res, no res —respongué l’Abel—. És la lliçó de geografia.
Era una mentida, és clar, i la consciència va començar a fer-li retrets. Però no perjudicava ningú i, de fet, la seva paraula tenia realment una dignitat geogràfica: Antaviana hauria pogut ésser el nom d’un continent llunyà, una mica perdut i mal explorat, amb indis i plantes carnívores. Si ell en descobrís un de semblant, enfocant-lo amb els binocles des del pont d’una nau, el batejaria sense pensar-s’hi. Ja es veia dibuixant el mapa —per enviar-lo de seguida a una societat científica de Londres—, humitejant el llapis amb la punta de la llengua i fent el contorn amb tots els accidents de la costa. El pintaria de color de taronja i després, mirant-s’hi molt, traçaria les lletres en forma d’arc, espaiant-les perquè no tapessin cap riu: An-ta-vi-a-na.
Això el va fer adonar que calia assignar un destí a la paraula. Un nom tot sol no és res, si no correspon a alguna cosa. Sentí un buit, una mena de desfici. D’allò del continent nou, encara en tenia per dies i l’Abel no era mai partidari d’esperar. Alçà els ulls del quadern i contemplà lentament tot
el que hi havia al seu voltant, però tot tenia un nom sòlid i ben acreditat, no hi havia res per batejar. 
Repenjant el cap en una mà, seguia les anades i vingudes de la seva mare, que duia una bata rosada molt bonica. Aquella bata li agradava: se’n podria dir Antaviana. Però una bata no acostuma tenir un nom per a ella sola, com si fos l’espasa del rei Artur o el cavall del Cid.
—No badis més, Abel —digué la mare—. Avui et posaran zero.
Pensant en el zero, li va fer un salt el cor. Vet aquí que la seva paraula podia servir per a les qualificacions, no pas les dolentes, naturalment, sinó per a les notes més altes. Alguna cosa que volgués dir més que notable o excel.lent. Aclucà els ulls i s’imaginà que tornava a casa radiant d’alegria, amb els llibres sota el braç: «Avui he tingut antaviana de gramàtica!», diria. I tothom n’estaria molt content, no el deixarien tocar de peus a terra; a la primera ocasió, el portarien al cinema i ell podria triar la pel.lícula que li agradés més. Allò sempre era un problema, haver de triar entre una colla de títols mentre la mare li anava dient: «No, aquesta no. És per a nens massa petits, no t’agradaria». O bé: «Aquesta tampoc. És per a gent gran, no t’hi deixarien entrar». L’Abel havia arribat al convenciment que la seva era una edat dificilíssima, d’alta precisió, en la qual tot venia d’un través de dit. Però si tingués una nota ben alta de gramàtica, això el situaria. Estava segur que no li discutirien el dret d’escollir sense traves. Aniria a veure un film que se’n digués, posem per cas, «Antaviana, la reina de la selva».
La idea no l’acabava d’omplir. Les pel·lícules són una cosa moridora. Desapareixen i ningú no sap on van a parar. La seva paraula nova havia de quedar, posant-la ben posada a un objecte o a una il.lustració que fossin permanents.
I si l’oferia al Govern? Es va sentir seriós i transcendent, ple de civisme. El Govern sempre deu anar escàs de noms, amb tantes coses com té per etiquetar. De vegades, una muntanya en la qual no s’havia fixat abans, o un vaixell de guerra que s’ha de batejar a corre-cuita perquè ja li tenen feina
preparada. Ja es veia amb una medalla i un diploma i, potser, nomenat cavaller de l’ordre de l’Antaviana. Tanmateix, una mena d’egoisme el féu recular: potser, un intrigant li prendria l’invent i el faria passar amb raons. A veure...
—Desperta’t, Abel. Avui se t’ha enganxat el coixí a les orelles.
—No, mare, no! És que m’hi fixo molt: coneixent el perímetre, he de buscar l’àrea d’una circumferència.
Tenia la Geometria oberta, al costat d’una tassa de xocolata olorosa i fumejant, i va llegir la primera cosa que trobà allí on havia clavat el dit, a l’atzar.
I si es tractés d’una paraula màgica? Podia haver-li arribat per revelació... Se n’havien donat tants casos! Es concentrà, clogué els ulls i amb una veu ben baixa, digué: «En nom del poder que em pots donar, Antaviana, et conjuro a fer-me aprendre, des d’ara, tota la geometria de memòria!».
Esperançat i audaciós, afegí: «El grau superior i tot!». Es va esperar una mica, amb el cor desbocat, però no passava res. Seguien ballant-li pel cap, en una confusa barreja, radis, diàmetres i l’esmunyedís tres-catorze-setze. «La rodona petita dins de la gran i tot de ratlles de punts...». No, no
servia. Estava igual que abans.
És clar que aquestes paraules màgiques, generalment, s’han de pronunciar en circumstàncies especials. Tot encreuant els dits, o bé dir-les tres vegades de pic i una de repicó. Tindria feina, però la cosa s’ho valia.
Va girar el cap a poc a poc, per mirar darrera d’ell. No fos cas que ja tingués allí, esperant ordres, un follet amb un turbant; estava una mica esverat, i se’n dolia. «Tens coses de nen petit», es deia.
Però el follet no hi era. Aleshores, pensà en allò d’encreuar els dits i ho va fer, tot estirant el braç de bursada. Amb poca fortuna, val a dir-ho: abocà la tassa de xocolata, sense ni tenir temps de dir Antaviana les tres vegades seguides que s’havia proposat.
—Ja deus haver fet un disbarat! —cridà la mare.
—No és res, no és res... M’ha caigut una mica de xocolata a les tovalles...
Aquell «mica» intercalat amb prudència enmig de l’oració no serviria de res. La taca s’estenia i només tingué temps de salvar els mapes, però no pas el quadern de geometria.
Ah! I aquella desgràcia antiga, una mena de maledicció: sempre que abocava alguna cosa, era damunt d’unes tovalles netes. Les vegades que s’ho havia sentit dir!
Mentre la mare passava un drap humit per la taula i alçava coses, tot planyent-se de la feina que tenia d’un cap de dia a l’altre i de la poca consideració de «tothom», mentre ella es queixava amargament que «ningú» no l’estimava, l’Abel se’n va anar a la seva cambra.
Pel camí, mormolava: «Antaviana, Antaviana, torna la taca a dins de la tassa i que no hagi passat res. Torna la mare a la cuina, ben tranquil.la, i treu-li del cap això que no l’estimo».
Cada vegada veia més clar que no se’n sortiria si no pronunciava la paraula amb el ritu adequat. Hauria de buscar molt, com madame Curie quan aïllava tenaçment el radi. Per cert que Antaviana era un nom molt més bonic que Pecblenda.
A la seva habitació, l’Abel es va lliurar a la recerca pacient. Digué la paraula màgica aguantantse amb un sol peu i una cama enlaire, obrint molt els ulls o tancant-los ben fort, de quatre grapes o «fent l’àngel», una expressió que significava moure els braços com si fossin ales. Ja veia que li
costaria molt.
Finalment, va posar-se de cara a la paret amb les mans agafades al darrera i prosseguí les proves verbals: «Presenta’t, Antaviana!»; «Antaviana, surt del llum o de l’ampolla!»; «Pel poder que tinc damunt teu, Antaviana, acut de seguida!». Se li esgotaren les invocacions i es va estar una bona
estona amb el cap acotat, pensant fort.
De sobte, va sentir una fressa darrera d’ell, el soroll d’uns passos que s’acostaven suaument. Se li va tallar l’alè: potser el secret consistia a pensar fort! Es va quedar sense colors a la cara i gairebé no s’atrevia a girar-se. Però es va tombar a poc a poc, tapant-se els ulls i, d’una revolada, enretirà la mà per esbatanar coratjosament la mirada. Allí, dreta davant seu, hi havia la mare, que el contemplava amb una gran tendresa i amb un somriure una mica trist i una mica alegre, amb una mena de pietat que irradiava protecció.
—Però Abel: què et passa, avui?
Aquella expressió i aquella veu, se les estimava molt. El feien sentir segur, encara que de vegades el torbessin, accentuant paradoxalment la seva petitesa. D’aquell esguard maternal, de tot el gest que encara no tenia nom, se’n podia dir antaviana. És clar.
—Apa, vés a esmorzar, que ja t’he posat una altra tassa. I no et distreguis, ara, que faràs tard...
Mentre desdejunava, l’Abel començà a pensar que era una llàstima despendre tota la paraula en una sola cosa. De fet, quan un nom era molt arrodonit i molt ben trobat, podia servir més d’una vegada, com per exemple Rosa, que era el nom d’una flor, el d’un color i el d’una cosina seva. O «gandula», que servia per a designar una mena de cadira i una veïna que hi havia al pis de sota, que es queixava tot el dia del temps i no tenia mai el dinar a punt. Sí: amb la qüestió d’antaviana, l’Abel estava disposat a fer estalvis.
Enmig de les presses quotidianes, mentre atapeïa la cartera amb llibres i quaderns, mentre buscava una sabata que tenia l’esperit aventurer de perdre’s cada dia, l’Abel barrejava coses i noms amb una intensitat obsessiva. La mare li rectificà la clenxa, que li havia quedat de gairell, i tot passant-li la pinta, deia: «Per què tens aquest cap tan buit, eh? Quan t’acostumaràs a pensar una mica?».
Des del replà, es va voler sagnar en salut:
—Mare: si porto un zero no t’enfadis. El senyor Serra, els dimecres, ve sempre de mal humor.
I saltà els graons de tres en tres, brandant la cartera. Davant el quiosc de la porteria, l’aturà una inspiració momentània: Antaviana podia ésser una paraula clara, un jòquer —aquella carta de la gent gran— que servís per a tot; es podia dir que tenia un secret valuosíssim...
Sortí al carrer i emprengué camí cap a l’escola, amb un aire de superioritat. Al xamfrà, abans de traspassar una avinguda, va aturar-se a contemplar somiosament el semàfor: un disc groc, un de vermell, un de verd... Ell estava en condicions d’afegir-hi un quart disc molt més útil que els altres
(seria, per exemple, de quadrets grocs, vermells i verds): el disc antaviana, que serviria perquè tothom, cotxes i persones, pogués anar amunt i avall, a dreta i a esquerra, amb tota llibertat.
Realment, havia fet una troballa preciosa. Així que arribés a l’escola, proposaria a l’Ernest —el seu millor amic— de baratar antaviana per la seva baldufa nova. La baldufa de l’Ernest, amb punta d’acer i un cordill de fibra vegetal molt resistent, li tenia el cor robat. - un conte de Pere Calders

"QUARANTA ANYS NO SÓN RES"


L'Espanya de la Transició va crear la seva banda sonora, el seu àlbum de fotos i les seves icones, que 40 anys després segueixen evocant una època que es va homenatjar aquest dimecres al Congrés, el palau en el qual es va tancar com anava a ser el trànsit des de la dictadura entre les elits del franquisme i de l'antifranquisme, de l'interior i de l'exterior.
Ahir hi va haver diversos actes i algunes anècdotes, com el Rei llegint malament a Machado o l'hi havien escrit malament, - cal veure la mania que té la gent de posar cites d'altres en els seus discursos -, la solitud de Pedro Sánchez a la tribuna de convidats, i altres menudeses com l'omissió de l'aplaudiment al rei per part d'alguns, de fet, em pregunto que pintava el rei d'Espanya en els actes d'ahir, però aquesta és una altra història. De fet, que el rei doni un discurs sobre democràcia és com quan el capellà et parla de sexe en el curset prematrimonial.
SEAT 127
El que em va cridar l'atenció és que a la Sexta a 'Más vale tarde' (episodi 1177), tant Mamen Mendizabal com Hilario Pino, han comentat que fa quaranta anys molts espanyols anaven en el seu SEAT 128, el que em sorprèn, i crec que igual que el Rei es va confondre en la seva cita a Machado, aqui Mamen i Hilario es van confondre o qui els va escriure el guió, doncs el cotxe majoritari dels espanyols fa quaranta anys era el SEAT 127, dels quals pel meu barri encara en circula un de color blanc. El SEAT 128 era més esportiu i d'ell tampoc es van vendre moltes unitats, de fet només es va fabricar de 1976 a 1979.
Això succeeix per no escriure's un mateix els guions del que ha de dir, i no és ignorància en cap dels casos, sino la joventut de tots dos quan es van produir els fets, quaranta anys no són res, però és molt.
SEAT 128



UNA FILLA XICA PICA BALLARICA



Tants anys de perversions, secrets i glamur sobre la vida sexual del gran masturbador, i ara resulta que, com tants i tants senyorets de casa bona, podia haver tingut relacions normals amb una noia de servei. Oh, quin gran desencís! Era més addient a ell la sodomització de l'ànec.

EL Dalí voyeur, en les orgies amb jovenets i jovenetes de Port Lligat, organitzades amb la seva estimada Gala, a qui deia que només havia pogut fer l’amor els primers tres mesos de matrimoni, tanta aversió i fàstic li feia el coit. Dalí, de qui en les seves memòries, la madame senyora Rius explica que, per satisfer els desitjos més recargolats del seu client, van haver de portar-li un ànec viu a l’habitació, ell li va introduir l’òrgan, i, després d’aital acció, es procedí a tallar-li el coll mentre l’artista gemegava excitat veient els moviments desesperats del bípede. 

Si es demostra que Dalí era el pare de Pilar Abel –pitonissa a la televisió de Girona– ella tindrà dret a la legítima. La Fundació Gala-Dalí i el Ministeri de Cultura preparen un recurs per oposar s’hi. Protegeixen tant l’etern descans de l’artista, com la seva fortuna particular, car en són els únics (per ara) legítims hereus. 

Francament, em fa angunia que es remoguin els morts i més per qüestions com aquesta, als morts se'ls ha deixar en pau, quje prou s'han guanyat el descans etern. Però tambè és cert que els presumptes tenen el dret de saber si són o són els fills del difunt. I no s’hi val dir que tot plegat va ser cosa d’una vegada, d'una revolcada de les de 'aqui te pillo aqui te mato'. Seria important que els mascles, siguin pintors genials, paletes, metges o polítics, tinguin cura d’on fiquen la polla 'donde tengas la olla no pongas la polla' diu la dita.

Dit això, aquesta exhumació a Dalí li encantaria, a l'ànec ja no ho sé. Un genial pintor xic pic ballaric, es veu va tenir una filla pitonisa xica pica ballarica. O no!

PRESIDENT, COMPRI LES URNES!


En molts països, per deixar constància del vot no només n'hi ha prou amb identificar-se i estampar l'empremta dactilar. Per assegurar que el vot no sigui duplicat, en països com Veneçuela, Sud-àfrica o l'Índia, utilitzen tinta indeleble (inesborrable) per marcar algun dit. El petit o una línia en l'ungla del polze són alguns dels casos. Impossible disfressar-se o utilitzar un carnet fals per votar una altra vegada!
L'analfabetisme continua present en molts llocs del món, Com sap algú que no llegeix on és el seu candidat favorit? A Indonèsia, per exemple, els papús van votar amb ajuda de fullets amb les fotos de cada candidat. En altres casos, ho fan per tenir la pel·lícula ben clara. Irlanda, encara que té una taxa d'alfabetització del 99%, utilitza una papereta "all inclusivament", que indica nom, logo del partit i fotografia de cada candidat.
Els més moderns de llarg són els estonians. Aquesta nació bàltica és pionera en permetre des del 2011 el sufragi per internet a través de computadors i telèfons mòbils, des de qualsevol aparell. És una alternativa més a l'ús de la papereta i en realitat va tenir força èxit, ja que aquest any més d'un 15% dels votants va usar aquest mitjà.

"Cada vegada més estonians voten per internet perquè confien que el sistema no és manipulable i perquè és molt còmode. En un país com Estònia, el fred sempre és un factor d'abstenció", va assenyalar un diputat de l'oficialista Partit de la Reforma. El mètode s'ha comprovat ser transparent i els temors a una possible manipulació resultar injustificats, ja que és sistema és més segur que una transacció bancària - diuen -, com s'ha vist a les eleccions als EUA o a França. 

Clar que pels dos primer supòsits hi ha quelcom molt important, bàsic e imprescindible: ¡LES URNES!

I ara resulta que d'urnes no n'hi ha, la consellera de Presidència i portaveu del Govern, Neus Munté, ha admès aquest dimarts que l'Executiu català encara no ha decidit l'alternativa que prendrà després que el procés d'homologació prèvia de l'adquisició d'urnes hagi quedat desert "a causa d'una qüestió relacionada amb la solvència econòmica de les empreses". Ha insistit en més d'una ocasió que el Govern manté el compromís amb la compra d'urnes, encara que no ha aclarit com pensa fer-ho. 

Humilment, el dia 1-0, proposo votar a mà alçada, poble per poble, carrer per carrer, casa per casa, cambra per cambra, dit polze amunt SI, dit polze avall NO, i que els funcionaris o voluntaris vagin comptant els vots apuntant-los en una llibreta. Vaja! com els Romans al circ, que de fet d'això va la cosa, de circ.

QÜESTIONARI


La diferència més visible entre l'escriptor mediocre i el mal escriptor es concreta en que el primer - i només molt rarament,el segon - frueix de gairebé totes les ocasions de lluïment que s'ofereixen als grans escriptors. Amb la diferència que no hi llueix.
No havent oblidat - encara que a estones pugui semblar-ho - que aquest llibre vol ser un manual pràctic, enumeraré a continuació algunes d'aquestes ocasions de lluïment. Si l'escriptor mediocre que em llegeix pot contestar amb un sí les preguntes següents es podrà considerar perfecte en la seva mediocritat:

1.- ¿Figureu en l'enciclopèdia amb una entrada dedicada a vós i a la vostra obra, encara que només porti el nom i l'any de naixement i digui:'Escriptor català força conegut' (se sobreentén que per algú més que els de casa seva)?

2.- ¿Us han invitat maim a visitar una escola durant una setmana cultural (les setmanes esportives no compten) per adreçar-hi la paraula als infants?

3.- ¿Us han demanat mai una entrevista la gent de la premsa, la ràdio, la televisió...?

4.- ¿Us han traduït (i publicat) alguna obra en alguna llengua estrangera?

5.- ¿Us han convidat mai a un sopar literari (gratuït, els de tiquet no compten)?

6.- ¿Dirigiu, heu dirigit o esteu a punt fr dirigir una revista literaria?

7.- ¿Us ha demanat algú un pròleg per al seu llibre o que us encarregeu de fer-ne la presentació en un acte públic?

8.- ¿Heu guanyat algun premi (literari, les rifes no compten) d'un mínim d'un milió de pessetes?

9.- ¿Us han invitat mai, almenys per Sant Jordi, a signar el vostre o els vostres llibres en una llibreria (que no sigui propietgat vostra o d'un parent benèvol?)

10.- ¿N'esteu ben segur, ara, que no sou un gran escriptor?

Aquesta darrera pregunta pregunta podeu deixar-la en blanc i contestar-la afirmativament si la vostra experiència viscuda en ocasions semblants coincideix aproximadament amb la vosta consagració enciclopèdica.


MANUAL DEL PERFECTE ESCRIPTOR MEDIOCRE
Ramón Folch i Camarasa - premi Pere Quart
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO