· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DE LA PUBLICITAT



El Ministeri de Consum, liderat per Alberto Garzón, ha anunciat que prohibirà la 
publicitat de sucres i greixos considerats perjudicials per a l'OMS. Aquesta prohibició afectarà publicitat d'aliments calòrics adreçats a menors de 16 anys a la televisió, mitjans de comunicació en general i xarxes socials. Una mesura que s'aprovarà per un reial decret i que es començarà a aplicar a partir del 2022.

Davant d'aquesta notícia vaig llegir un tuit en què es demanava que ja posats perquè no suprimien tota la publicitat d'una vegada. Cras error, em vaig dir. Si suprimim la publicitat se'n va tot en orris. Seria l'Apocalipsi, la fi del món conegut.

La publicitat consisteix en informarnos de l'existencia d'unes coses que no necessitem i que gràcies a la seva persuasió i insistencia acabem necessitant i per tant, adquirint. Intento no comprar res que sigui publicitat, però és dificil, ara, el que si no faig cas ni penso consumir, és res que m'entri a l'ordinador sense el meu permis, o la molesta publicitat que apareix en consultar algun digital, que és com una mosca collonera, pel que costa de rebutjar.

De fet, sense la publicitat, la nostra societat tornaria a l'Edat Mitjana, o gairebé, i no estic dient cap bajanada. Només cal adonar-se què, sense publicitat no hi hauria esports d’elit com la Fórmula 1, Futbol, Motos, Basquet, Tennis, atletisme, etc etc. Tampoc tindríem diaris, ni de paper ni digitals, ni Televisió, a penes hi haurien ràdios, llevat de l'Estatal i alguna d'àmbit local. Si realment sobrevivia algun d'aquests medis seria amb diner públic i per tant controlat per l'aparell de l'Estat (més o menys com ara). No veuriem mai més la momia de Matías Prats fent anuncis sorneguers, ni els tremendistes anuncis de Securitas Direct, Gaes desapareixeria de la nostra vida, i molts dels productes de consum actuals desapareixerien en no poder fer publicitat per vendrel's, i malgrat l'estalvi no se jo si baixarien de preu els productes de consum en estalviar-se les despeses de publicitat atès se'ls hi reduïrien les vendes i possiblement encara s'hauria d'augmentar el seu preu de venda al públic. L'atur augmentaria exponencialment en deixar-se de fabricar molts productes i ensorraria les economíes emergents asiàtiques.

Tampoc tindríem revistes del cor, ni series de TV, ni res d'una enorme tirallonga de coses de les que gaudim ara amb naturalitat i de les que ens hauríem d'acostumar a prescindir-ne per força, aspecte que en molts dels casos potser s'hauria de considerar, i a la llarga no seria tan dolent, ans al contrari, morariem eternament dins el Jardi d'Epicur.


LA NOIA VIOLADA A IGUALADA




Com explicava en l'escrit anterior, ahir vaig tenir una desagradable experiència a Twitter, i tot per un comentari que no tenia res de l'altre món, només em l'imitava a fer una pregunta molt senzilla i crec que lògica, almenys des de la meva òptica: Que feia sola al carrer una noia de 16 anys a les 6 de la matinada?. Em varen dir de tot i acusar sistemàticament d'una sèrie de coses que no havia dit, tirant de tòpics. És cert, les feministes acèrrimes han aconseguit imposar el seu relat, un relat sense matisos, o estàs amb elles o contra elles, i obliden que entre el blanc i el negre hi ha una immensitat de grisos que permeten dialogar, raonar i sobretot intentar comprendre les raons de l'altre. Però és perdre el temps, és una batalla perduda. Però hi ha visions masculines que assenyalen la problemática sense crispació i amb serenitat, i això crec és el que ha fet en aquest article el periodista IU FORN.
    
"Ho he intentat. He estat tot el dia tractant de posar-me en la pell de la noia violada aquest cap de setmana a Igualada i que encara està ingressada a l'hospital. Un cop recuperat físicament, què sentiria a dins meu? Odi? Fàstic? Desolació? Ràbia? Autoculpabilització? Sensació d'injustícia de patir una cosa que no et mereixes? O què? He pensat moltíssim en si podria refer-me d'una cosa així. He intentat retornar als meus 16 anys i imaginar quan tens tota una vida per davant i no tens ni idea de tot el que et passarà i resulta que, de sobte, ja t'ha passat tot. I que tota la teva vida hauràs d'arrossegar una barbaritat com aquesta. Però és impossible. Jo mai podré saber que sent ni que sentirà aquesta noia. Sap per què? Perquè sóc un home.

I com a home que sóc mai he hagut de moure'm de lloc al bus o al tren perquè m'estaven arrambant o em tocaven el cul. Mai he hagut de suportar anar pel carrer i sentir comentaris, actituds i assetjaments intolerables. Ni he patit mirades lascives a la platja o al gimnàs. Tampoc no he tornat a casa de nit -o potser no tan de nit- cagat de por perquè anava sol pel carrer, estava massa fosc i m'ha semblat sentir un soroll prop meu o allà lluny venia un home de cara. O he anat a buscar el cotxe a un pàrquing solitari, m'ha semblat veure una ombra i el cor m'ha anat a 300. Ni cada cop que surto, els meus pares m’envien diversos missatges preguntant si tot està en ordre. O amb les amigues ens monitoritzem, per si de cas.

He intentat posar-me en la pell dels pares i dels familiars de la noia. La culpa és dels culpables i només seva però, em culparia del que ha passat per haver-la deixat sortir? I, com ho afrontaria? ¿Estaria enfonsat però no m'ho podria permetre perquè hauria de ser allà el més fort possible per ajudar a la meva filla? Seria prou fort com per donar-li tot el meu amor, comprensió, paciència, suport i ajuda? Podria viure sense venjança? Si tingués els violadors davant, podria abandonar l'odi i la ràbia o podria ser racional? Sentiria la necessitat real de fer-los el mateix i multiplicat o només seria una manera de desfogar la impotència i la desolació?

El primer que han fet sempre els exèrcits quan han envaït territori enemic ha estat violar totes les dones i nenes. Per demostrar qui té el poder i per humiliar al derrotat. I llavors he intentat entendre al o als culpables d'aquesta barbaritat. Quin poder volen demostrar i a qui? A qui volen derrotar? Com és possible que algú pugui fer això i com a final de festa d'una nit més? Què impulsa un pretès ésser humà a cometre aquesta inhumanitat. On és el plaer? I com s'obté l'excitació?

I la societat, què? Què hem de fer amb aquesta gent? Trenta anys a la presó? Perfecte. Però, i la violació de demà, què? I la de demà passat? Què podem fer per acabar amb les violacions i com afrontem la “moda” aquesta de les violacions en grup? ¿Quina merda de societat hem creat perquè algú decideixi que és una bona idea fer una cosa que no practiquen ni els animals? Perquè al món animal no existeix cap “manada” ni cap de les altres manades de joves, molt joves, que s'han cregut que la vida és com la pel·lícula porno que van veure ahir.

I, finalment, he intentat entendre als que estan creant un paraigües intel·lectual que banalitza les violacions. Ho disfressen amb una pretesa denuncia de la ideologització partidista però l'objectiu és aigualir i desviar el debat. També dones. A les que les pot el seu sectarisme i el seu menyspreu supremacista. Personatges que busquen atraure el vot dels que se senten desplaçats d'un món que no entenen i que s'agafen a allò tan primitiu del “elles s'ho busquen” o “era el que estaven desitjant”. Personatges que quan els assenyales, a sobre, s'ofenen. I parlo de política, però també de justícia. I torno a “la manada”. Aquella sentència amb la discussió de si era un abús o era una violació va ser intolerable. I els seus responsables haurien d'haver estat retirats per sempre més de qualsevol responsabilitat relacionada amb la justícia. I amb una exposició pública de la seva degradació.

Avui sento la terrible impotència de no poder fer res per aquesta noia. De no poder col·laborar en que tingui un futur on ella, la seva família i els amics puguin construir una vida el més feliç possible. De no poder ajudar-la a intentar recuperar el que uns salvatges li han pres. I sento molt no saber què fer perquè aquesta sigui l'última violació.

LA LLIÇÓ DE MANOLI

 


Hi ha dues formes de veure la vida. I d'explicar-la. Pots dir, per exemple, que Siona, una de les dues gossetes d'aquest pis preciós de Calafell, va estar set anys abandonada, va rebre dos perdigonades, va parir una ventrada rere una altra i gairebé es mor de fam (els veterinaris creuen que va perdre dents per desesperació, rosegant pedres). O pots dir que aquesta mare i una de les seves cries, Dama, han renascut i són feliços. Manoli Pulpillo i Armando García, de 61 i 62 anys, que van adoptar les gossetes al 2018, saben veure el costat bo de la vida. A Manoli, a la qual res no pot esborrar el somriure ni les ganes de ser feliç, ja li havien diagnosticat Alzheimer en aquells dies. Encara recorda la gran nevada de Barcelona de 1962. "La meva mare plorava perquè es feia tard i el meu pare no arribava de la feina". Algun dia Manoli no sabrà qui és ni qui ha estat.

Borges, autor d'un vers que dóna títol a una joia d'Héctor Abad Faciolince (L'oblit que serem), deia que llegim el diari per tenir motiu de conversa intranscendent al cafè de la tarda. Podria haver dit el mateix de la tele o la ràdio. Hi ha cops de geni, però, que deixen un pòsit indeleble, com va passar el dia 13 a RAC1, durant el programa Islàndia, d'Albert Om, protagonitzat per la Manoli.

L'enteresa i l'humor amb el qual aquesta dona afronta la malaltia van commoure a l'audiència. Va ser una lliçó magistral, que es pot escoltar aquí. La Vanguardia, amb ganes de més, ha anat a veure-la a seu pis de Calafell, on ella i el seu marit s'han mudat "a la recerca de pau i qualitat de vida". Un aclariment: parlarem de Manoli Pulpillo, sí, però encara que no ho citem estem parlant també d'Armando García.

Una vida units. Es van conèixer d'adolescents i fins avui. A la foto que presideix el menjador se'ls veu el dia del seu casament, fa 40 anys. Guapíssims, radiants, una promesa d'alegria. A més del que sempre va ser, Armando és avui el seu suport per a tot. Hi ha les filles, per descomptat, Maribel i Sonia. La família (Ani, Sulpi, Marisol, Carlos...). I amigues que són pràcticament germanes, com la Montse. Però Armando és el seu bastó.

A Manoli l'aterra pensar que un dia no reconeixerà ningú, ni tan sols a ell. De vegades es desperta de nit i una suor freda li recorre l'esquena, però en lloc d'entristir-se per tot el que perdrà s'alegra per tot el que ha tingut. I que té, perquè va a lluitar fins a l'últim minut. Serà una baralla desigual i el resultat ja se sap per endavant, "però vaig a gaudir fins a l'últim segon de la meva vida conscient".

I després? "Després no tornaré a patir i no vull que patiu per mi". Víctor Amela diria que Manoli té una "riure cascabelero", un riure lluminos que no l'abandona mai, encara Armando, sempre en segon pla, fa esforços sobrehumans per no plorar mentre ella riu. Manoli té la malaltia, ell l'arrossega. Els hem demanat deu regles d'or (el decàleg d'aquesta pàgina) per saber com encarar l'alzheimer.

Sortim al carrer per fer unes fotos a la platja i Dama, que és molt melodramàtica i no vol quedar-se a casa sense els seus amos humans, treu el cap a la balconada i adopta el paper de ploranera. Manoli dóna llavors el consell onzè: "No mireu enrere". Això mateix fa ella. Maribel, la filla gran, que ha sortit al pare i és com un torrent plàcid, amb aigües manses i que acaronen, la va telefonar amb la veu trencada quan la va escoltar a la ràdio. Sònia, la petita, que ha sortit a la mare i és com un torrent tumultuós, una voràgine d'aigües irrefrenables, no l'ha trucat encara. "Sé que no ho fa perquè es posarà a plorar i no vol mostrar debilitat davant meu. Dilluns, ella i el seu pare m'acompanyaran el metge. Llavors parlarem". I si diumenge Manoli es vesteix per anar a la consulta, hi tindràs Armando, que li dirà: "No és avui. És demà, cel".

Té un arsenal de trucs per burlar la malaltia. Li han ensenyat a cercar sinònims. Si no es recorda de la paraula que vol dir, utilitza una altra semblant. Ha canviat la cuina de gas per una de vitroceràmica, amb menys perill. Ja no condimenta els plats fins que arriben a la taula per evitar posar tres o quatre vegades sal i pebre. I utilitza temporitzadors per recordar que té alguna cosa en marxa. Tota una lliçó la de Manoli, una lliçó de vida. - lavanguardia.com

LA BELLESA DE LES FLAMES



Els homínids sentim una fascinació atàvica i gairebé morbosa pel foc, malgrat el seu poder destructiu. Només cal veure quanta gent està enganxada a l'erupció de el volcà Cumbre vieja de l'illa de la Palma. Veure baixar els rius de lava el porten a un a pensar en immolar-se davant seu, en postrar-se davant la seva bellesa malgrat el seu poder destructiu, d'una lava que diuen porta més de dos milions d'anys cremant dins el cor de la terra. Escrivia Cioran en els Cims de la desesperació sobre la bellesa de les flames... "L'encant de les flames subjuga gràcies a un moviment estrany que es troba més enllà de l'harmonia, de les proporcions i de les mesures. El seu ímpetu impalpable ¿no simbolitza potser la tragèdia i la gràcia, la desesperació i la ingenuïtat, la tristesa i la voluptuositat? .¿No trobem en la seva devoradora transparència i la seva abrasadora immaterialitat el vol i la lleugeresa de les grans purificacions i dels incendis interiors?. M'agradaria ser aixecat per la transcendència de les flames, ser sacsejat per les seves ones delicades i insinuants, surar sobre un mar de foc, consumir-me en una mort de somni. La bellesa de les flames produeix la il·lusió d'una mort pura i sublim, semblant a una aurora. Immaterial, la mort en les flames evoca les incandescentes ¿És possible que només les papallones morin així? ¿I els qui moren a causa de les seves pròpies flames"?

VULL SER UN GOS




Me gustaría ser el perro de un perro, que fuera él ­quien me sacara a pa­sear. Agafo en préstec el desig de la cançó de Rigoberta Bandini havent llegit l'avantprojecte de llei per al benestar animal que fixa l'obligació de superar un curs de formació acreditat per tenir un ca.

La mesura és d’una gran coherència amb els temps que corren. Ja que cada vegada són més els que prefe­reixen els gossets als nens –les estadístiques d'animals de companyia i les de natalitat així ho demostren–, era necessari trobar la manera d'exigir-los que aquesta paternitat exercida sobre la prole de quatre potes fos responsable i diligent. Toca donar la benvinguda al carnet de superpapi i supermami de gossos i reclamar, a partir d'ara mateix, que també s'apliqui als humans. Almenys, no falta gaire, fins que deixem de procrear definitivament.

Referida l’anècdota que ha captivat l’atenció mediàtica amb la presentació del text, anem a les coses serioses. Per resumir-ho en una frase: l’avantprojecte de llei de protecció del benestar animal és el somni d’un buròcrata urbà i misantrop. Per parts. El text vessa burofília per tot arreu. Comporta la creació d’un consell estatal, un observatori estatal, un fons estatal, un sistema estatal de registres, un sistema nacional d’inhabilitacions i dos plans nacionals. Això pel que fa al Govern d’Es­panya, que haurà de ser correspost amb un desplegament autonòmic i municipal que estigui a l’altura de l’envit. Però el somni del buròcrata no assoleix mai el zenit en l’apartat de càrregues per a l’administració. El clímax només arriba quan aconsegueix convertir-se en un malson per al ciutadà.

I en aquest apartat la futura norma arriba a cotes d’excel·lència mai observades. Per posar un exemple, dels molts que ­proporciona l’avantprojecte, converteix l’edat de jubilació –aquest és el terme que s’utilitza, encara que en honor a la veritat cal afegir que no diu ni ase ni bèstia pel que fa a pensions per a gossos, cavalls o bous– dels animals destinats al treball en una càrrega de revisions i certificats equivalents als d’una ITV anual. No cal afegir que, com escau a tota arquitectura burocràtica de nova construcció, generarà un negoci recurrent, la qual cosa equival a dir que el ciutadà s’haurà de gratar molt més la ja malmesa butxaca.

És un text eminentment urbà. Menysprea els usos, costums i necessitats de l’entorn rural. Tant en allò que fa referència als animals domèstics com als que s’utilitzen per treballar. Exigeix als caçadors, no als d’elefants del no tornarà a passar, sinó als que ajuden a mantenir l’equilibri dels nostres ecosistemes, obligacions envers els seus gossos de difícil o impossible acompliment. Passa el mateix amb altres coercions. L’esterilització obligada o la prohibició de facilitar la procreació, reservada només als qui ostentin la condició oficial de criadors, és un insult als entorns on aquesta pràctica no només és necessària, sinó que a més és la més convenient o l’única possible des del punt de vista econòmic. La futura llei té el tuf de l’asfalt.

S’ha escrit amb la mirada posada en l’animal considerat com un caprici de Nadal. Oblida, en el fons, l’animal subjecte a la necessitat de l’home i, com a tal, posat, mantingut i criat al seu servei. I sí, posem-nos la tireta abans de la ferida, aquesta és una afirmació antropocèntrica i especista. No cal dissimular-ho. És, en darrera instància, un text misantrop que desprèn una desconfiança que no es pot dissimular envers l’ésser humà, al qual converteix en sospitós de maltractament animal si se’l deixa campar sense embridar-lo amb la coerció de l’Estat. És ben cert que existeixen arguments –la realitat ens regala, per desgràcia, molts casos de maltractament– que poden portar molta gent a aquesta conclusió. Però no justifiquen la cotilla legislativa que vol imposar-se i el grau de casuística que l’avantprojecte amenaça de desplegar en forma de reglament un cop la llei s’aprovi, i que va molt més enllà d’allò que seria ­raonable per garantir el tracte correcte als animals. És un text que culpa la condició humana, com ho fan tants d’altres. Coherent també amb el projecte de construcció de l’home nou, aquest sí, pur, sense màcula i mereixedor de tots els elogis, amb el qual somien certs governants i col·lectius.

Me gustaría ser el perro de un perro. Sin embargo soy humano y me he quedado aquí encerrado, escribiendo artículos sin parar. Que dolenta que és la futura llei i que bona la Bandini. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO