EL SEXISME POPULISTA DE LIBÈRATION 8.3.18

Tot i els esforços, la bretxa salarial segueix sent una realitat. Avui, 8 de març, Dia Internacional de la Dona i dia de la vaga feminista, alguns diaris han decidit donar suport de forma simbòlica amb una iniciativa mai abans vista: posant dos preus, en funció del gènere. La raó precisament és destacar aquesta injustícia, la que fa que a França per exemple, bressol de Libération, periòdic que ha portat endavant la iniciativa, la bretxa continuï sent d'un 25%.

Així doncs, Libération ha decidit aplicar durant el dia d'avui la mateixa diferència al seu preu de venda, és a dir, 0,50 € més a pagar pels homes. 0.50 € no vol dir res si aprofundim en tots aquests sous que són un quart més baixos que els dels seus col·legues, tot i realitzar la mateixa tasca. Un altre punt més per generar debat, que al final és del que es tracta avui. Que el tema estigui sobre la taula de tots, que cope les converses en cafeteries, que entri a la força en els caps de tots, sense excepció.

L'estadística resol en part aquestes diferències. Les dones, tal com explica el diari a la seva web, treballen més sovint en jornades a temps parcial per la qual cosa potser podria respondre a aquest salari més baix però ... per què?

Ningú procura anar més enllà, però la realitat és, encara que sigui de forma voluntària, la qual posa en evidència la clara falta que fa la reestructuració des de baix de la igualtat de gèneres. Aquesta jornada parcial s'explica perquè després d'ella, comença una altra jornada: la domèstica. La que no es veu, la qual no s'aprecia. La de la cura, aquest món en què les protagonistes són, sens dubte, les dones.

I és que la desigualtat parteix des de baix, des de casa. I per això avui Libération ha volgut prendre cartes en l'assumpte i reflectir en els seus preus fent-los diferents. Tan diferents com ho són els salaris entre homes i dones. Però ben mirat, el que ha fet Liberation és pura i simplement sexisme populista i oportunista, i si de cas ha perjudicat als homes - pocs, però n'hi ha - que no són masclistes. No en conec cap, pero haberlos haylos - diuen -. Potser si comencem per aqui, podrem començar a solucionar la discriminació que pateixen les dones, no rebaixant el preu dels diaris un dia a l'any. Nomès que fossim capaços d'eradicar aquest paternalisme displicent, ja hauriem començat a avançar.

D'UNA POLS INEXISTENT 7.3.18

¿Mama, vols fer el favor de seure? Que tiri la primera pedra qui no hagi dit aquesta frase en una reunió familiar o una visita, el Nadal passat o l'últim diumenge. Mare, si us plau, de debò, seu, ja ho faig jo. Però la mare no para, perquè sempre hi ha una tasca pendent i, si no n'hi ha, s'inventa: sempre és possible netejar els vidres que ja estan nets, despenjar les cortines per rentar-les o treu-re una pols inexistent.

A la mare no li fas mai res bé, per això ho acaba fent ella, no treus la pols com pertoca, no saps escombrar, ni fregar, ni pensar-ho de trafegar per la cuina, deixa-ho, ja ho faré jo.

La iaia Maria, per a l'avi Lluís era 'la burra'. Guaita la burra, no para mai asseguda a la taula, mentre ell no habia tret mai ni un plat de la taula, i, com seia asseguda a la punta de la cadira un dia de nadal fins i tot va caure al terra. Compte, però que ser una iaia Maria, en molts casos és una actitud personal, potser per molts anys de comportarse aixó, de ser aquest el seu rol, quan a les dones no sel's hi havia o no se les havia deixa't rebelar-se.

Fins que l'avi Lluís no aixecaba el porró per fer el traguet, ningú el podia agafar; d'acord que eren altres temps i uns altres homenots, però no ens enganyem que els homes tampoc hem canviat tant, diguessim que hem polit les formes pero no el fons, que aixiqui la mà aquell que no hagi deixa't anat displicent un: dona tenia que ser!

En el cas de la mare, la vaga laboral amb el risc que comporta, és raonable dur-la a terme, però la difícil és l'altra. Potser perquè això que s'entén normalment per "treball" pot aturar-se, però la vida no: aquesta altra vaga és necessària, precisament, pels propis motius que mostra. La producció laboral es pot interrompre, però els nens no deixen de tenir les seves necesitats d'atenció, la gent gran no deixen de fer i tenir les seves necessitats. I tota la resta de la llar també.

Li deia ahir a la Nuri que ja faria jo el dinar dijous al migdía: "va, el dinar ja  el faré jo, amb certa condescendencia - ho reconec -". Resposta de l'alto mando: on anirem a dinar fora de casa?.

Hi ha un gran enemic d'aquesta vaga, més fort que qualsevol patronal, més intimidatori que tot: la culpa. La sensació de traïr tota una manera de comportar-se ancestral que no per injusta, no deixa de ser assumida o considerada no ja normal, sinó quasi obligatoria, com a part del rol que li toca a cadascú, les dones a treballar fora i a casa, i els homes - frase horrible - a ajudar, a donar un cop de mà.

Aquesta vaga de demà no és per les mares, tal com les entenem o he descrit, o així m'ho sembla, no voldria que se'm mal interpretés. Dit això, la sensació és que la vaga de demà serà sonada, històrica; demà, però... i passat demà, i l'altra?. Fins al 8 de març de 2019, on molt em temo s'hauran de continuar reclamant les mateixes reivindicacions que enguany. 

RECESSIÓ O DEPRESSIÓ 7.3.18

Deia Jaume Perich que la prova que als Estats Units qualsevol podia ser President, la teniem en el propi president, i això que el Perich ni es podía arribar a imaginar que un espècimen com Donald Trump, arribaria algún dia a la Casa Blanca. 

Ronald Reagan, un actor de Hollywood que també va ser ocupant de la Casa Blanca, era més llest que intel·ligent, va dir en una ocasió que "recessió és quan el teu veí es queda sense feina i depressió quan la perds tu". Vol dir que Reagan no era tan inùtil com semblava, a més que va saber rodejar-se de gent eficient al seu entorn i fins i tot donar un cert aire de dignitat al seu càrrec, que no seria precisament el cas de l'actual inquilí de la Casa Blanca.

MORALITZAR LA TELEVISIÓ 5.3.18

Jo proposo que una organització semblant sigui creada per l'Estat per als que intervenen en la producció de televisió. Qualsevol que estigui lligat a la producció televisiva ha de tenir una patent, una llicència, un cèdula professional, que li pugui ser retirada de per vida quan actuï en contravenció de certs principis. Aquest és el mitjà pel qual jo voldria que s'introduís finalment una disciplina en aquest camp. Qualsevol que faci televisió, haurà necessàriament estar organitzat, haurà de tenir una patent. I qualsevol que faci una cosa que no hauria d'haver fet segons les regles de l'organització, i amb base en el judici de l'organització, podrà perdre aquesta patent. L'organisme que tingui la facultat de retirar la patent serà una espècie de tribunal. Per això, en un sistema televisiu que operés segons la meva proposta, tots se sentirien sota la constant supervisió d'aquest organisme i haurien de sentir constantment en la situació de qui, si comet un error (sempre amb base a les regles fixades per l'organització),

pot perdre la llicència. Aquesta supervisió constant és una cosa molt més eficaç que la censura, perquè la patent, en la meva proposta, ha de ser  concedida només després d'un cuso d'ensinistrament, al final del qual hi haurà un examen.

Un dels fins principals del curs serà ensenyar a aquell que aspira a produir televisió, que de fet, li agradi o no, participarà en l'educació de masses, en una mena d'educació que és terriblement poderós i important. D'això s'han de donar compte, ho vulguin o no, tots els que participen en fer televisió: actuen com a educadors, atès que la televisió presenta les seves imatges tant davant els nens i joves com davant els adults.

Fa vuit anys, en una lliçó vaig sostenir la tesi que estem educant als nostres nens per la violència, i que si no fem alguna cosa, la situació necessàriament es deteriorarà, perquè les coses es dirigeixen sempre per la direcció que presenta menor resistència. En altres paraules, es va sempre per la part que resulta més fàcil, aquella en què un es ajudat a superar un problema, reduint les obligacions de la feina. Els condiments que hem parlat (la violència, el sexe, el sensacionalisme) són el mitjà que els productors de televisió tenen més a la mà, són el mitjà ja provat que sempre és capaç de captar l'audiència.

Karl Popper (1902-1994)

Moralitzar la televisió

PRE COPS A LA XINA 5.3.18

Una inquietant aliança entre la conscienciosa acumulació de dades i la intel·ligència artificial condueix a detencions preventives a Xinjiang, la província de l'ètnia musulmana uigur, a la Xina. El sistema acaba amb l'enviament dels presumptes pre-delinqüents a camps de reeducació en una aparent distopia que barreja Orwell amb la pel·lícula 'Minority Report'. Ho explica Adrià Foncillas a el periodico.

"Per primera vegada podem demostrar que el Govern xinès fa servir informació i polítiques predictives que no només violen obertament el dret a la privacitat sinó que permeten les detencions arbitràries", ha assenyalat Maya Wang, investigadora de l'organització Human Rights Watch (HRW) a Hong Kong. Les denúncies són consistents amb un antic anunci de la companyia Xina Electronics Technology Group. Dos anys enrere va admetre que col·laborava amb les autoritats en la lluita contra l'extremisme islamista amb un sistema que compara les dades dels ciutadans per detectar actituds sospitoses.

Qualsevol via serveix per radiografiar la vida privada a Xinjiang: els enregistraments de les càmeres a la carrers, els historials bancaris, hospitalaris o legals, el rastre deixat amb mòbils i ordinadors per internet amb mòbils o ordinadors ... Aquests milions de bytes es recopilen, ordenen i analitzen perquè els algoritmes s'extreguin qualsevol indici sospitós. La compra massiva de fertilitzants o l'emmagatzematge de productes perillosos, per exemple, desencadena la immediata intervenció policial.

Els identificats han estat detinguts o enviats a centres de reeducació política, segons dues fonts coneixedores del programa citada per HRW. En aquests centres extralegals poden romandre durant mesos sense cap càrrec judicial rebent la doctrina que el partida estima recomanable.

"La gent de Xinjiang no pot resistir-se o desafiar l'escrutini creixent en les seves vides diàries perquè molts ignoren l'existència d'aquest programa o com funciona", denuncia Wang.

Les autoritats de Xinjiang han negat les acusacions encara que informacions prèvies sobre les iniciatives de control social asseguraven que han ajudat a detenir criminals, desemmascarar operacions de finançament il·legal i trobar a funcionaris uigurs deslleials al partit. HRW ja va alertar al desembre que el govern provincial elaborava una exhaustiva base de dades biomètriques a través d'una campanya per millorar la salut dels més desfavorits.

Les autoritats recullen mostres d'ADN, empremtes digitals, escàners de Sant Martí i mostres de sang de tots els residents entre 12 i 65 anys. Les dades s'estenen a qualsevol edat si el perfil s'entén sospitós i els uigurs que no viuen a Xinjiang, afegia.

Les últimes revelacions tampoc han estat pogut ser verificades per premsa independent. Pequín permet l'accés dels periodistes estrangers a Xinjiang, en contrast amb el veto al Tibet, però els sotmet a un marcatge tan angoixant entre policies i espies que desanima als més entusiastes. Els uigurs, i no els mediàtics tibetans, són el problema ètnic més seriós de la Xina. Musulmans, de llengua túrquica i emparentats amb l'Àsia Central, acumulen plets amb els han, l'ètnia majoritària xinesa. Els primers acusen Pequín de diluir la seva cultura i espoliar els seus recursos naturals, mentre els segons subratllen el desenvolupament econòmic d'una zona desèrtica i muntanyosa que sense el paraigua xinès patiria la dolorosa pobresa de les repúbliques veïnes. Tots dos es professen un odi i menyspreu irremeiable.

Els xinesos haurien d'aprendre del Govern Espanyol, que simplifica el procés al màxim, amb un fiscal general i un jutge fan el mateix. Ai, és que els del llunyà orient encara no n'han après. El TRIBUNAL SUPREM els hi ho podria explicar, els porten avantatja. A la Xina, 'la fiscalia no te lo afina' però a Españistan, si, que els hi ho preguntin als ostatges polítics d'Estremera i Soto del Real.