L'INDEPENDENTISTA PESAT 22.7.12

Hi ha quelcom pitjor que un independentista il·luminat però convençut, amb aquest s'hi pot més o menys parlar tot i que viu dins la seva idil·lica bombolla. No és que escolti massa (tots fem el mateix), però encara que sigui una mica t'escolta sense que ni ell et convenci a tu, ni tu el facis canviar d'idea, però la conversa entra dins uns paràmetres raonables. Però hi ha tambè l'independentista idiota i pesat de collons, qui més qui menys en té un a la familia, i avui amb motiu dels 90 anys de la meva tieta Nita m'ha tocat. Aquest independentista il·luminat i aferrisat, és el mateix que amb la seva dona, la meva cosina ens va visitar fa uns anys amb una recepta màgica per fer rica tota la familia, vendre Herbalife. I és que la questió, en el fons, és vendre fum i darrere no hi ha res més, és el que té la il·luminació. El drama ha planejat sobre la taula quan el de can Fideué citant Marti Pol ha parlat de revolta i de tallar caps, entre els quals ha sortit el de l'Arturu que presentava era una copa de cava, però ai las, la copa s'ha trencat i aixi ha quedat. Serà una premonició.... 

Esperem que no, per assolir la independència cal algú amb força, caràcter i criteri, i no crec sigui l'Arturu el paradigma de res d'aixó, mes aviat Companyseja, i a aquell pobre il·luminat així li va anar. 
No deixa de ser curiós que finalment qui assolirà l'independentisme, no serà l'independentisme l'il·luminat ni el pesat, sinó l'independentisme emocional, o racional. 


És on hi ha - sense ser-ne conscients - més militància.

EL FUTUR ÉS UN NEN QUE PREGUNTARÀ: 22.7.12

¿QUÈ ERA UNA BOTIGA?

Aquesta pregunta se la feia Josep Maria Espinàs des del seu petit observatori fa temps. I el cert és que cada vegada més estan desapareixent més petits comerços, de tota la vida que n’hauríem dit abans. Però és que els temps canvien i simplement hi ha conceptes de negoci que no tenen a dia d'avui raó de ser, com altres que la tenen avui i possiblement d’ací a uns anys l’hauran deixat de tenir. Quan jo tenia deu anys, els meus pares varen obrir una botiga de comestibles al carrer de Vilarrùbies a Sabadell. En aquelles èpoques - meitats dels cinquanta - no hi havia Centres Comercials, ni supermercats de barri, ni el Corte Inglés!, el SEPU si hi era i el BARATO, i els Magatzems JORBA també.

Bé tornant al tema, de botigues de comestibles n'hi havia moltes a qualsevol ciutat o poble, cobrien una àrea petita del seu entorn i s'hi venia una mica de tot. Però clar, els preus no eren els més econòmics. El meu pare anava a plaça a les sis del matí a fer la compra de fruites i verdures i a les set i anava jo amb la bicicleta i el remolc a buscar-ho. Òbviament el preu d’aquelles fruites i verdures no era el més òptim tot i que a plaça li poguessin fer algun descompte, i aixó seria aplicable a qualsevol producte que es pugues vendre en aquella botiga.

Més endavant començaren a sortir els primers supermercats (1,2,3) que significaren un canvi molt important, el carret de la compra, on anar dipositant el que adquiries i a un preu molt inferior al de la botiga de tota la vida que era un reclam que no es podia superar. Després varen venir els Grans Centres Comercial sa les afores, i ara s’està tornant al Supermercat de Barri que ofereix bons preus, bon servei i si s’escau et porta la comanda a casa. En zones on hi ha molta gent gran aquesta oferta sigui via comanda directa o per Internet és molt interessant i útil. I és que en el fons el Supermercat de barri, no deixa de ser una evolució adaptada als nous temps de la botiga de barri de tota la vida, fins que va deixar d’existir.

I així ha anat evolucionant fins a dia d'avui que de botigues de comestibles o queviures que és varen dir més endavant, a Sabadell que hom sàpiga en queden dues o tres que tingui localitzades, com a mera anècdota. D'aixó, bé o malament, se’n sol dir progrés, i vol dir que amb el temps i la nova manera de viurem hi ha moltes coses que canvien, algunes per a bé i altres segons a qui li sembla que per a mal. 
Tampoc queden a penes peixateries, fruiteries (que venguin fruita fresca vull dir) "limpias" o aviat fotògrafs, i forners als pas que anem. Són els signes dels nous temps, del nou segle, malgrat estem ancorats encara en conceptes d'abans com per exemple la celebració d'aplecs o Festes Majors. Entrarem dins de conceptes nous i maneres noves de viure, amb crisi o sense ella, que a la seva vegada envelliran i seran substituïdes per unes altres que en aquell moment seran noves. Fa anys i panys que aixó succeeix, no hi ha doncs res de nou, ni res dins el paràmetres corresponents que no hagi succeït abans, però hi ha coses que es troben a faltar i costarà d'explicar que eren a la mainada. 

.

DE COSPEDAL I LA PRIMA DE RISC 21.7.12

L'endemà que el Partido Popular haguès guanyat les eleccions, la triempleada Maria de los Dolores de Cospedal va dir que s'havia acabat el problema de la prima de risc, que, quan els mercats sabessin que a Espanya Governaba un partit seriós, eficaç i responsable, baixaria la prima als límits anteriors a la nefasta gestió del Govern Zapatero. 

No ha passat tant de temps, Maria de los Dolores de Cospedal, i la prima va arribar ahir als 610 punts, suposo que deu ser gràcies al treball seriós, eficaç i responsable del Partido Popular de España para los españoles, o millor dit:  per salvar la Banca espanyola, que és on van a parar tots els diners que arribaràn de part de l'exfuncionaria de la RDA, i aixó Maria de los Dolores de Cospedal s'acabarà pagant, li ho ben asseguro, i a vostès els hi costarà molt car. De moment ja han de rescatar als seus col·legues valencians, els de la terra mítica, cultural i de la 'mujer de rojo'.
.
Fixi's bé, Senyora Presidenta de la Comunitat del no res emmig de l'ermot parasitari ibéric i altres càrrecs remunerats generosament, si El seu Govern o l'anterior pagués a Catalunya el que li deu (16 mil milions anuals) d'un deficit del 4% passaríem a un superàvit del 5%. 

Suposo Senyora Maria de los Dolores de Cospedal, obscur objecte del meu desig (ho confesso) que no entèn  vosté que fem els catalans que encara no ens hem independitzat d'Espanya d'una punyetera vegada. Doncs miri, Federico Jimenez Losantos i un servidor, per diferents conceptes...tampoc.

PODEM VIURE SENSE POLÍTICA? 14.7.12

Politòlegs de l'Autònoma de Barcelona expliquen en un llibre les claus per reconciliar els ciutadans amb els seus representants, fent front als tòpics manejats pels que se senten més lluny dels partits

"No ens representen". Aquesta frase no és només un dels principals lemes del Moviment 15-M. És també tota una declaració de principis d'una nova generació ciutadana que emergeix de les pròpies conseqüències de la crisi econòmica, i que s'engrandeix cada vegada que el poder és incapaç d'explicar les seves dràstiques decisions al poble sobirà: els apolítics. Aquells que creuen que governi qui governi, governi com governi, no afectarà el futur de la societat perquè, en essència, tots els polítics són iguals.

Les enquestes no poden ser més explícites. Segons l'últim baròmetre del CIS, el 24% dels espanyols consideren a la classe política com el principal problema del país, situant aquesta qüestió en el tercer lloc dels assumptes que més preocupen els ciutadans, només darrere de l'atur i de la situació econòmica. És necessari, per tant, que els partits reformulen el concepte clàssic de la política? La política té futur? ¿Segueix sent necessària?

Aquestes i altres qüestions són les que es planteja el Departament de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el llibre Política per apolítics. Contra la dimissió dels ciutadans (Ariel, 2012). Desinterès, llunyania, divorci, corrupció, incompliment o incompetència són alguns dels termes que en els darrers anys es relacionen íntimament en l'ideari col·lectiu amb el concepte de la política. I són els que donen peu a catedràtics i professors de la UAB a formular en el seu text la seva particular reivindicació de la matèria des del punt de vista crític que requereix la situació.

La política "es menysprea, però al mateix temps es reclama", adverteix Xavier Ballart, catedràtic de l'esmentada universitat i editor, juntament amb Josep Maria Vallès, de l'assaig compost per textos de, entre altres, Joan Botella, Alex Casademunt, Joan Subirats o Eva Anduiza. Ballart va ser qui va proposar unir a tot un departament d'una universitat pública al voltant d'aquest projecte que pretén explicar les principals qüestions que es plantegen els ciutadans compromesos davant la crisi de la política. "No estem donant solucions, estem cridant l'atenció i explicant la nostra visió sobre aquests problemes perquè els ciutadans es tornin a interessar per la política", explica.

Perquè ell, com els seus companys de professió, consideren que l'auge de la apolítica sí té solució. "Es poden fer reformes institucionals, en el sistema polític o en el d'elecció", afirma Ballart, que recalca que tota actuació política que pretengui ser creïble ha d'estar relacionada amb "la transparència" i amb la idea de "retre comptes" davant els ciutadans. "Hi ha maneres de fer política que faciliten l'acostament de la gent, sobretot quan es tracten qüestions que els interessen".

I, si es manté aquest desinterès ciutadà, no està en risc el propi sistema democràtic? "En les democràcies consolidades hi ha dos tipus de suports polítics. D'una banda es dóna suport als governs però, d'altra, també al sistema de la democràcia. I el suport bàsic a la democràcia al nostre país és molt fort", insisteix Ballart, "perquè la gent entén que no hi ha alternativa". Com catedràtic de Ciència Política si veu possible i necessari que el sistema enregistri millores. Proposa "mirar cap al nord" d'Europa per "copiar" els seus models d'elecció, o cap Califòrnia per adoptar la fórmula de l'recall (tornar a marcar) que suposa que "el governador es sotmeti a la confiança de la ciutadania en la meitat del seu mandat ".

Però tot això dependrà de la voluntat ciutadana. "Perquè és molt fàcil criticar els polítics, però difícil entendre la complexitat de les seves actuacions i decisions". Per això, més que utilitzar els polítics com "cap de turc", Ballart advoca per "fer esforços", i per donar protagonisme als mediadors que, com els professors que estan darrere d'aquest llibre, pretenen acostar polítics i ciutadans. Reconciliar el poble amb els seus representants.


A Grecia i Itàlia, Brussel·less o Berlín han perpetrat un cop d'Estat, i a dit han colocat un Govern de tecnocràtes per intentar reconduïr l'economia, lo qual i en certa manera demostra que no són necessaris els partits polítics com fins ara els hem entès. Només caldria un ùnic i sòlid Govern Europeu i la resta gestors no necessàriament polítics que administressin ética i professionalment cada país de la UE, i el mateix hauria d'aplicar-se a ajuntaments, Parlaments autonòmics, etc (les autonomies ja no tenen cap sentit en el moment actual)


Però tot aixó tan simple i tan pràctic, no succeirà. No hi ha doncs més remei que admetre que necessitem als polítics, però els ciutadans que hem abandonat el compromís i ens hem adocenat hauriem de ser mes exigents i participatius i controlar més la seva tasca. El que convé, és aquesta regeneració de la que parla Ballart, el problema és que sempre acabem topant amb el factor humà, i aquest és el problema. Em temo que el Sr.Ballart és massa innocent en confiar en qui malauradament s'ha demostrat no s'hi pot confiar: la classe política, de la qui els seus excessos, errors i mancances, són en el fons els nostres excessos, errors i mancances.




part de la informació l'he tret de Público.es

ELECCIONS 13.7.12

A les eleccions celebrades als països democràtics, el guanyador gairebé sempre es el candidat de l'abstenció. En canvi en els països que no ho son, malauradament ho és el candidat de la por o la mort. En els països  on impera la partitocràcia guanya un incompetent.
I en els països rescatats és un candidat tecnòcrata designat a dit sense passar per les urnes. Conclusió, en qualsevol tipus d'Eleccions guanya sempre aquell que no li correspon..