MÉS QUE UNA PERSONA, UN PERSONATGE 22.3.18

"Les persones amb la Síndrome de Down (SD) tenim sentiments. Quan m’assabento que hi ha persones que no els han permès entrar a un pub, allotjar-se en un hotel o no poden votar pel simple fet de tenir l’SD, em sento trist i humiliat. I no només per la discriminació que això representa; sinó perquè la societat s’ha deixat perdre l’oportunitat de coneixe’ns. Si ens haguessin conegut una mica, no ens haurien marginat.

Us proposo un exercici: que les persones que no teniu discapacitat intel·lectual us poseu en la pell d’una persona amb SD. Per exemple, com us sentiríeu si no us deixessin allotjar en un hotel tot i tenir reserva?.

Qualsevol discriminació posa en perill la nostra autoestima. Posar-se a la pell de l’altre significa ser comprensiu i entendre què li pot passar i acompanyar-lo en els mals moments.

Em preocupo quan veig que una altra persona està plorant o ho passa malament. Posar-se a la seva pell, intentar comprendre’l i ajudar-lo no és tan difícil. En definitiva, el que no vols que t’ho facin a tu, tu no ho facis als altres. Així de simple. - Andy Trias" - publico.com

Andy Trias, no es un jove amb sindrome de Dawn, ni es nomès una persona, és més, és un personatge en si mateix. El fill del polític Ramon Trias Fargas i nét del doctor Josep Trueta és conegut per ser el primer català amb Síndrome de Down a marxar de casa els pares, ara fa 12 anys. I cal llegir-lo amb atenció, Té les idées molt clares i les explica amb la mateixa claredat, trencant tòpics i clixés preestablerts.

Albert Om, va ser el, seu convidat. I també hi ha la noia que s'ha posat a ballar.

10 POLÍTICS QUE ES VOLIEN INDEPENDITZAR... 22.3.18

Deu polítics es van voler independitzar;
un es va escapolir i en van quedar nou.

Nou polítics van estar reunits fins molt tard;
un es va quedar adormit i llavors en van quedar vuit.

Vuit polítics van viatjar per Europa;
un va dir que es quedaria allà i en van quedar 7.

Set polítics van tallar llenya de l'arbre caigut;
un altre es va quedar a Europa i en van quedar 6.

Sis polítics van jugar amb un jutge;
una interlocutòria va afectar a un d'ells i en van quedar cinc.

Cinc polítics van estudiar Dret;
un es va fer l'orni a Brussel·les i en vaeren quedar quatre.

Quatre polítics van anar a Suïssa;
un fromage se'n va empassar un i en varen quedar tres.

Tres polítics van passejar pel zoo del Parlament;
un gran os en va atacar a un i en van quedar dos.

Dos polítics es van asseure al sol;
un d'ells es va torrar i només va quedar un.

Un polítitcs va quedar només;
es va podrir a la presó i no va quedar ... cap!

Agatha Christie

Dels autors de: qui no vulgui pols que no vagi a l'era, haber estudiao, o quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres en abandonar-lo, s'aconsella al personal que en vagi prenent nota. Compte que els exiliats, s'han exiliat perquè han delinquit, i conscients que han incomplert la llei, no tenen la dignitat d'afrontar la situació i apetxugar amb les consequencies del seu acte inconscient i irreflexiu. Pensàvem que eren gent d'alçada i eren uns pobres passarells, i encara em sorprén que es parli poc del baliga balaga bocamoll de la Molesquine, un tal Jové. I aqui restem nosaltres els altres perjudicats per uns i altres, indignats amb uns i altres, fins els ous de tots plegats i de nosaltres mateixos.

Cal tenir en compte que Patriota rima amb idiota, però em temo que els primes se'ns han acabat i dels altres n'anem sobrats. Així ens va.

RES PER INVENTAR 21.3.18

La Història no ha conservat el seu nom, i és una llàstima. Era director del Patent Office americà, i va ser ell qui va tocar a xafarranxo. El 1875 va enviar la seva dimissió al Secretari d'Estat per al Comerç. Per què seguir?, deia en substància; ja no queda res per inventar. Dotze anys després, el 1887, el gran químic Marcell in Berthelot escrivia: «D'ara endavant, l'Univers no té ja misteris.» 

Per obtenir una imatge coherent del món, la ciència havia buidat la plaça. La perfecció per l'omissió. La matèria estava constituïda per cert nombre d'elements impossibles de transformar uns en uns altres. Però, mentre Berthelot rebutjava a la seva sàvia obra els somnis alquimistes, els elements, que no en sabien d'això, seguien transmutant-se sota l'efecte de la radioactivitat natural.

L'any 1852, Reichenbach havia exposat el fenomen, que havia estat immediatament rebutjat. Treballs realitzats en 1870 evoquen "un quart estat de la matèria» comprovat amb ocasió de la descàrrega dels gasos. Però calia reprimir tot misteri. Repressió: aquesta és la paraula. La idea del segle XIX es pot sotmetre a psicoanàlisi.

OFICINA DE PATENTS DELS EUA AL 1877

Un alemany anomenat Zeppelin, de tornada a la seva terra després d'haver combatut a les files sudistes, va tractar d'interessar als industrials en la direcció de globus. «Desgraciat! No sap que hi ha tres temes sobre els quals l'Acadèmia de Ciències francesa no admet discussió? Són la quadratura del cercle, el túnel sota la Manxa i els globus dirigits. »Un altre alemany, Hermán Gaswindt, proposava la construcció de màquines volants més pesades que l'aire, propulsades per coets. El ministre de la Guerra alemany, després d'haver consultat els tècnics, va escriure sobre el cinquè manuscrit: «Quan rebentarà d'una vegada aquest ocell de mal averany?» Els russos, per la seva banda, s'havien tret de sobre un altre ocell de mal averany, Kibaltchich, que era també partidari de les màquines voladores amb coets. Escamot d'execució. Cert que Kibaltchich havia emprat els seus coneixements tècnics per fabricar una bomba que acabava de matar a l'emperador Alexandre I I.

En canvi, no hi havia motiu per enviar al cadafal al professor Langley, de l'Smithsonian Institute americà, que proposava unes màquines voladores accionades per motors d'explosió, recentment inventats. Se'l va degradar, se'l va arruïnar i se'l va expulsar del Smithsonian. El professor Simón Newcomb va demostrar matemàticament la impossibilitat de volar amb quelcom que fos una mica més pesat que l'aire. Uns mesos abans de la mort de Langley, que es va morir de pena, un noi anglès va tornar plorant un dia a l'escola. Havia mostrat als seus companys una fotografia d'una maqueta, que Langley acabava d'enviar al seu pare. Aquest havia proclamat que els homes acabarien per volar. Els companys es van burlar d'ell. I el mestre li va dir: «Amic meu, potser el seu pare és un ximple?» El suposat ximple es deia Herbert George Wells.

Totes les portes es tancaven, doncs, amb soroll sec. No hi havia, en efecte, més remei que dimitir, i M. Brunetière va poder parlar tranquil·lament, el 1895, de «La fallida de la ciència». El cèlebre professor Lippmann, en la mateixa època, declarava a un dels seus alumnes que la Física estava acabada, classificada, arxivada i completa, i que faria millor en emprendre nous camins. L'alumne es deia Helbronner i havia d'esdevenir el primer professor de fisicoquímica d'Europa i fer notables descobriments sobre l'aire líquid, els ultraviolats i els metalls coloidals. Moissan, el químic genial, es veia obligat a l'autocrítica, i a declarar públicament que mai havia fabricat diamants i que es tractava d'un error experimental. Inútil buscar més lluny: les meravelles del segle eren la màquina de vapor i el llum de gas; mai la Humanitat faria majors invents. ¿L'electricitat? Simple curiositat tècnica.

Un anglès boig, Maxwell, havia pretès que per mitjà de l'electricitat es podien produir raigs lluminosos invisibles: una broma. Alguns anys més tard, Ambrose Bierce podria escriure en el seu Dictionnaire du Diable: «No se sap el que és l'electricitat, però, en tot cas, enllumena millor que un cavall de vapor i va més de pressa que un encenedor de gas.» Pel que fa a l'energia, era una entitat totalment independent de la matèria i que no tenia cap misteri. Estava composta de fluids. Els fluids ho omplien tot, es deixaven descriure per equacions de gran bellesa formal i donaven satisfacció al pensament: fluid elèctric, lluminós, calorífic, etc. Una progressió contínua i clara: la matèria en els seus tres estats (sòlid, líquid i gasós) i els diversos fluids energètics, més subtils encara que els gasos. N'hi havia prou amb rebutjar el somni filosòfic, les naixents teories de l'àtom per conservar una imatge «científica» del món. S'estava molt lluny dels grans d'energia de Plank i Einstein.

Era inútil intentar l'exploració del món interior, però, no obstant això, hi havia un fet que introduïa bastons a les rodes de la simplificació: es parlava molt de la hipnosi. L'ingenu Flammarion, el dubtós Edgar Poe, el sospitós HG Wells, s'interessaven en el fenomen. Ara bé, per fantàstic que pugui semblem, el segle XIX oficial va demostrar que la hipnosi no existia. El pacient té tendència a mentir, a simular per complaure el hipnotitzador. Això és exacte. Però, des de Freud i Morton Price, se sap que la personalitat pot dividir. Partint de crítiques exactes, aquell segle va aconseguir crear una mitologia negativa, eliminar tot rastre del desconegut en l'home, reprimir tota sospita de misteri. També la biologia estava acabada. M. Claude Bernard va rebregar totes les seves possibilitats i s'havia arribat a la conclusió que el cervell segrega el pensament, com el fetge la bilis. Sens dubte s'arribaria a descobrir aquella secreció i a escriure la seva fórmula química d'acord amb la bonica distribució en hexàgons immortalitzada per M. Berthelot. Quan se sabés com s'associaven els hexàgons de carboni per crear l'esperit, s'hauria escrit l'última pàgina. Que ens deixin treballar de debò! Els bojos, al manicomi!(*) 

La ceguesa ignorant de l'home davant els avenços científics i socials era total al segle XIX, va continuar sent-ho al XX i em temo segueix al XXI; costa entendre que tot està canviant, i a vegades em sento com aquells bons homes astorats davant els primers automòbils, aquelles màquines infernals que anàven a velocitat superior a un cavall o a l'home més ràpid del món, uns homes que pensaven que el cos dels conductors dels automòbils no suportaria la presió de la velocitat i es desintegrarien, i ho pensàven de bona fe, des de la ignorància.
Crec que ens passa als que ja tenim una edat, quelcom molt similar amb els nous avenços de la ciencia, no acabem d'acceptar-los ni d'entendre que són això nous, como ho eren els invents de fa cent anys que ara formen part de la nostra quotidianeitat, i com en formaran part aquests actuals d'aci a un temps, en que en sorgiran de nous que tambè ens sorprendran i no entendrem ni acceptarem.
De la mateixa manera que quan a començaments del segle XX s'imaginàven el XXI d'una manera totalment errònia atès ho feien amb els paràmetres que tenien en aquell moment del seu coneixement , lo qual els limitava, podriem dir ara, que no tenim ni idea de com serà la nostra societat d'ací a 100 anys.

(*) Louis Pawels i Jacques Bergier - El retorno de los brujos