NOTA DE L'AUTOR: El senyor Surendra Patel de
Scars-dóna-li Nova York, va ser qui em va explicar aquest breu
relat, una paràbola hindú en la seva forma original. L'he
adaptat d'una manera bastant lliure i demano disculpes a
qui coneguin la versió original, en la qual Shiva i
la seva dona són els personatges protagonistes.
Un dia, l'arcàngel Uriel va acudir a Déu amb una expressió de tristesa pintada a la cara.
-Què és el que t'angoixa? -li va preguntar sol·lícit Déu.
-He presenciat una cosa molt trista -va dir Uriel alhora que assenyalava el terra entre els seus peus-. Aquí a sota.
-A la Terra? -va preguntar Déu amb un somriure-. Oh! No és que hi hagi escassetat de tristesa precisament! Bé, vegem.
Es van inclinar junts a mirar. A la llunyania van veure una figura malmesa que caminava arrossegant els peus per una carretera rural als afores de Chandrapur. L'home era molt prim i tenia les cames i els braços coberts de nafres. Els gossos el perseguien bordant, però ell no s'hi tornava per colpejar-los amb el bastó ni tan sols quan li rosegaven els talons; es limitava a seguir caminant, arrossegant els peus, coixejant sobre la cama dreta. En un moment donat, un grup de nois ben plantats i ben alimentats van sortir d'una gran casa exhibint somriures malicioses per llançar pedres al pobre home quan va allargar la seva escudella buida en petició de limosna.-¡Fuera d'aquí, fastigós! -va cridar un d'ells-. Vés als camps a morir-te!
En sentir aquelles paraules, l'arcàngel Uriel va esclatar en sanglots.
-Bé, bé -el va tranquil·litzar Déu alhora que li donava un copet a l'espatlla-. Em pensava que estaves més adobat.
-I ho estic -va dir Uriel eixugant les llàgrimes-. Només que aquest tipus d'aquí baix sembla resumir tots els problemes que sempre han tingut els fills i filles de la Terra.
-I així és -va replicar Déu-. És Ramu, i aquest és el seu treball. Quan mori, un altre ocuparà el seu lloc. Es tracta d'un treball molt honorable.
-Potser -va dir Uriel cobrint-se els ulls amb un calfred-, però no suporto mirar-lo. El seu dolor m'omple el cor de tenebres.
-Aquí no estan permeses les tenebres -va advertir Déu-, i per tant he de prendre les mesures necessàries per canviar el que les ha planat sobre tu. Mira, estimat arcàngel.
Uriel va mirar i va veure que Déu sostenia a la mà un diamant de la mida d'un ou de gall dindi.
-Un diamant d'aquesta mida i qualitat alimentarà a Ramu durant la resta de la seva vida i mantindrà als seus descendents fins a la setena generació -va explicar Déu-. De fet, és el diamant més valuós del món. I ara ... vegem.
Déu es va recolzar en les mans i els genolls, va sostenir el diamant entre dos cotonosos núvols i el va deixar caure. Tant ell com Uriel van seguir el seu descens amb gran atenció i el van veure aterrar al centre del camí pel qual caminava Ramu.
El diamant era tan gran i pesat que Ramu, sens dubte, l'hauria sentit xocar contra el terra si hagués estat més jove, però l'oïda no li funcionava bé des de feia diversos anys, igual que els pulmons, l'esquena i els ronyons. Només la seva vista seguia tan aguda com la d'un linx, com quan tenia tan sols vint anys.
En pujar un pendent del camí sense adonar-se de l'enorme diamant al qual el sol arrencava bells centelleigs, Ramu va exhalar un sospir abans d'aturar-se i inclinant el cap endavant sobre el bastó, quan el sospir es va convertir en un accés de tos. Es va aferrar al bastó amb les dues mans, intentant sufocar la tos, i just en el moment en què aquesta començava a cedir, el bastó, un pal vell, sec i gairebé tan gastat com el mateix Ramu, es va trencar amb un espetec; Ramu va caure al terra polsegós.
Va romandre estès, mirant al cel i preguntant-se per què Déu era tan cruel.
«He sobreviscut a tots els meus éssers estimats -es va dir-. Però no a aquells als quals odio. Sóc tan vell i tan lleig que els gossos em borden i els nens em llancen pedres. Fa tres mesos que no menjo més que sobres, i més de deu anys que no menjo un àpat decent en companyia de familiars i amics. Vague sobre la faç de la Terra i no hi ha cap lloc que pugui dir-ne llar.
Aquesta nit dormiré sota un arbre o una tanca, sense sostre queem guarda de la pluja. Estic cobert de nafres, em fa mal l'esquena i quan faig aigües veig sang on no hauria d'haver-hi sang. El meu cor està més buit que la meva escudella»
Ramu es va incorporar amb lentitud, sense adonar-se que a menys de vint metres i una costa de distància, ocult dels seus perspicaços ulls, jeia el diamant més gran del món, i va tornar la mirada cap a l'humit cel blau.
- Déu meu, quina mala sort tinc -va exclamar-. No t'odio, però em temo que no ets el meu amic, que no vas a favor de ningú.
Dit allò, Ramu es va sentir una mica millor i va reprendre la seva ranquejant caminada després aturar-se a recollir el tros més llarg del bastó trencat. Mentre caminava va començar a retreure l'autocompassió que sentia i la desagraïda pregària que havia dit. -En realitat, sí que tinc algunes coses per les quals sentir-me agraït -raonà-. Fa un dia extraordinàriament bell, en primer lloc, i encara que he fracassat en molts sentits, segueixo gaudint d'una vista excel·lent. Què seria de mi si fos cec? Per tal de demostrar-se la veracitat de les seves paraules, Ramu va tancar els ulls i va seguir avançant amb el bastó trencat estès davant seu com si fos cec. La foscor era terrible, sufocant i confusa. Al cap d'uns instants ja no sabia si seguia avançant com abans o si, per contra, s'estava desviant i anava a precipitar-se a la cuneta en qualsevol moment. La idea del que podria succeir als seus vells i fràgils ossos a causa d'una caiguda com aquella li feia por, però malgrat això, va mantenir els ulls tancats i va seguir avançant a les palpentes. -Això és el que et feia falta per curar-te de la teva ingratitud, vell amic -es va dir-. Passaràs la resta de la teva vida pensant que sí, ets un captaire, però que almenys no ets un captaire cec, i això et farà feliç. Ramu no va caure a la cuneta, encara que sí va començar a desviar-se cap al costat dret de la carretera en arribar al cim de la costa i iniciar el descens, i per això va passar al costat del enorme diamant que lluïa en la pols; el seu peu esquerre va passar a menys de cinc centímetres de la pedra.
Uns trenta metres més enllà, Ramu va obrir els ulls. La brillant llum del sol estival va inundar la seva mirada i va semblar inundar també la seva ment. Amb un sentiment de goig contemplar el cel blau, els polsosos camps grocs, el camí pel qual caminava. Va seguir amb la mirada i un somriure el vol d'un ocell d'un arbre a un altre, i si bé no es va girar ni una sola vegada ni va veure l'enorme diamant que jeia darrere seu, la veritat era que havia oblidat les nafres i el mal de esquena que el turmentaven. -Gràcies a Déu per conservar-me la vista! -va cridar-. Gràcies a Déu per això, almenys! Potser vegi alguna cosa de valor en el camí, una vella ampolla que valgui alguns diners al basar, o fins i tot una moneda; però encara que no trobi res, veuré moltes coses. Gràcies a Déu per conservar-me la vista! Gràcies a Déu per ser! Un cop satisfet, Ramu es va posar de nou en marxa, deixant enrere el diamant. Déu va allargar la mà, el va recollir i va tornar a deixar-lo a la muntanya africana de la qual l'havia tret. Gairebé com a idea d'últim moment (si és que es pot dir que Déu tingui idees d'últim moment), va trencar una branca d'un arbre i la va deixar caure a la carretera de Chandrapur, igual que havia deixat caure el diamant. -La diferència és -va explicar Déu a Uriel- en què el nostre amic Ramu trobarà la branca, la qual li servirà com a bastó durant la resta dels seus dies. Uriel va mirar a Déu (en la mesura que algú, inclòs un arcàngel, pot mirar aquest rostre ardent) amb expressió insegura.
-M'has donat una lliçó, Pare?
-No ho sé -va dir Déu amb aire innocent-.
Tu què creus?
Stephen King
.png "English"){kind=small}
